NTEU_TestSet.ca

Els beneficiaris del Tractat de Marràqueix son les persones cegues, les persones que tenen una discapacitat visual que no pot corregir-se per donar-los una funció visual substancialment equivalent a la d’una persona sense aquest tipus de discapacitat, les persones que tenen una dificultat per percebre o llegir, com ara la dislèxia o qualsevol altra dificultat de l’aprenentatge que les incapacita per poder llegir obres impreses d’una manera substancialment equivalent a la d’una persona sense aquesta dificultat, i les persones que, per una discapacitat física, no poden sostenir o manipular un llibre, centrar la vista o moure els ulls d’una manera normalment acceptable per a la lectura sempre que, com a conseqüència d’aquestes discapacitats o dificultats, aquestes persones no siguin capaces de llegir obres impreses d’una manera substancialment equivalent a la d’una persona sense aquestes discapacitats o dificultats.
Les persones cegues, amb discapacitat visual o amb altres dificultats per accedir a textos impresos, continuen havent de fer front a diverses barreres per poder accedir a llibres i a altres materials impresos protegits per drets d’autor i drets afins als drets d’autor (en endavant, «drets afins»).
La necessitat d’augmentar el nombre d’obres i altres prestacions protegides en formats accessibles disponibles per a aquestes persones, així com de millorar significativament la seva circulació i difusió, està reconeguda a escala internacional.
Segons el Dictamen 3/15 del Tribunal de Justícia de la Unió Europea [4], les excepcions o limitacions als drets d’autor i drets afins per a la producció i difusió d’exemplars en formats accessibles d’algunes obres concretes i altres prestacions, establides pel Tractat de Marràqueix, han d’aplicar-se en el marc de l’àmbit establert per la Directiva 2001/29/CE del Parlament Europeu i del Consell [5].
El mateix passa amb els règims d’exportació i importació que preveu el Tractat de Marràqueix en la mesura que la seva última finalitat consisteix a permetre la comunicació al públic o la distribució en el territori d’una Part, d’exemplars en format accessible publicats al territori d’una altra Part, sense obtenir el consentiment dels titulars dels drets.
La Directiva (UE) 2017/1564 del Parlament Europeu i del Consell [6] té com a objectiu fer complir de manera acordada les obligacions contretes per la Unió en el marc del Tractat de Marràqueix amb la finalitat de millorar la disponibilitat dels exemplars en format accessible per als beneficiaris de tots els estats membres de la Unió així com la circulació d’aquests exemplars al mercat interior, i obliga els estats membres a introduir una excepció imperativa en alguns drets particulars dels titulars que han estat acordats pel dret de la Unió.
Aquest Reglament té com a objectiu complir les obligacions amb motiu del Tractat de Marràqueix pel que fa als acords d’exportació i importació d’exemplars en format accessible entre la Unió i països tercers que formin part del Tractat, sense finalitats comercials i a favor dels beneficiaris, així com establir les condicions aplicables a aquestes exportacions i importacions d’una manera uniforme a l’àmbit acordat per les Directives 2001/29/CE i (UE) 2017/1564 per tal de garantir que aquestes mesures s’apliquen de manera coherent a tot el mercat interior i no comprometen l’harmonització dels drets exclusius i les excepcions que contenen aquestes Directives.
Aquest Reglament ha de garantir que els exemplars en format accessible de llibres, incloent-hi els llibres electrònics, diaris, periòdics i revistes i altres tipus de textos escrits, notacions, incloent-hi partitures i altres materials impresos, també en format àudio, tant digital com analògic, que s’hagin produït en qualsevol Estat membre d'acord amb les disposicions nacionals adoptades conforme a la Directiva (UE) 2017/1564 puguin distribuir-se, comunicar-se o posar-se a disposició d’un beneficiari o una entitat autoritzada, tal i com ho recull el Tractat de Marràqueix, a països tercers que formin part del Tractat de Marràqueix.
Els formats accessibles inclouen, per exemple, el Braille, la lletra de mida gran, els llibres electrònics adaptats, els audiollibres i la radiodifusió.
Tenint en compte l’«objectiu no comercial» del Tractat de Marràqueix [7], únicament poden distribuir-se, comunicar-se al públic o posar-se a disposició del públic exemplars en format accessible destinats a persones cegues, amb discapacitat visual o amb altres dificultats per accedir a textos impresos, o a les entitats autoritzades del país tercer, si ho fan, sense ànim de lucre, entitats autoritzades establertes en un Estat membre.
Aquest Reglament també permet que els beneficiaris de la Unió i les entitats autoritzades establertes en un Estat membre puguin importar des d’un tercer país, sense finalitats comercials i a favor de les persones cegues, amb discapacitat visual o amb altres dificultats per accedir a textos impresos, exemplars en format accessible produïts d’acord amb les disposicions d’aplicació del Tractat de Marràqueix, així com accedir-hi.
Hi ha d’haver la possibilitat que aquests exemplars en format accessible circulin en el mercat interior en les mateixes condicions que els exemplars en format accessible produïts a la Unió d'acord amb la Directiva (UE) 2017/1564.
Per tal de millorar la disponibilitat d'exemplars en format accessible i d’evitar la difusió no autoritzada d’obres o d’altres prestacions, les entitats autoritzades que participin en la distribució, comunicació al públic o posada a disposició del públic d’exemplars en format accessible han de complir algunes obligacions.
Cal encoratjar les iniciatives dels Estats membres de promocionar els objectius del Tractat de Marràqueix i l’intercanvi d'exemplars en format accessible amb països tercers que formen part d'aquest Tractat, i de donar suport a les entitats autoritzades perquè intercanviïn informació i la posin a disposició del públic.
Aquestes iniciatives podrien incloure l’elaboració d’unes directrius o millors pràctiques sobre la producció i difusió d'exemplars en format accessible en consulta amb els representants d’entitats autoritzades, beneficiaris i titulars de drets.
És essencial que el tractament de les dades personals fet amb motiu d’aquest Reglament respecti els drets fonamentals, incloent-hi el dret al respecte de la vida privada i familiar i el dret a la protecció de les dades de caràcter personal conforme als articles 7 i 8 de la Carta dels Drets Fonamentals de la Unió Europea (en endavant, «Carta»), i és obligatori que aquest tractament de les dades personals també compleixi el que disposen les Directives 95/46/CE [8] i 2002/58/CE [9] del Parlament Europeu i del Consell, que regulen el tractament de les dades personals, atès que aquest pot haver estat efectuat per entitats autoritzades en el marc de l'actual Reglament i sota la supervisió de les autoritats competents dels Estats membres, en particular les autoritats públiques independents que aquests designin.
La Convenció de les Nacions Unides sobre els drets de les persones amb discapacitat (en endavant, «Convenció»), de la qual forma part la Unió, garanteix a les persones amb discapacitat el dret d'accés a la informació i a l'educació i el dret a participar en la vida cultural, econòmica i social en igualtat de condicions amb les altres persones.
Estableix que les parts de la Convenció han de prendre totes les mesures adients, d'acord amb el Dret internacional, per tal de garantir que la legislació que protegeix els drets de propietat intel·lectual no constitueixi una barrera excessiva o discriminatòria per a l'accés de les persones amb discapacitat a materials culturals.
Amb motiu de la Carta, està prohibida qualsevol forma de discriminació, també per motius de discapacitat, i la Unió reconeix i respecta el dret de les persones amb discapacitat a beneficiar-se de mesures que garanteixin la seva autonomia, integració social i professional i la seva participació a la vida de la comunitat.
Atès que l’objectiu d’aquest Reglament és fer conèixer i complir de manera uniforme les obligacions que es desprenen del Tractat de Marràqueix pel que fa a l’exportació i importació, entre la Unió i els països tercers que formin part del Tractat de Marràqueix, d'exemplars en format accessible d’algunes obres concretes i altres prestacions, sense finalitats comercials i a favor dels beneficiaris, així com establir les condicions d’aquestes importacions i exportacions, no pot assolir-se de manera suficient per part dels Estats membres, sinó que, a causa de la seva dimensió i efectes, pot aconseguir-se millor a través de la Unió, la qual pot adoptar mesures d'acord amb el principi de subsidiarietat establert a l'article 5 del Tractat de la Unió Europea.
D'acord amb el principi de proporcionalitat establert al mateix article, aquest Reglament no excedeix d’allò que cal per tal d’assolir aquest objectiu.
El Reglament (UE) 2016/1139 del Parlament Europeu i del Consell va establir un pla plurianual per a les poblacions de bacallà, areng i meleta al mar Bàltic (en endavant, «pla»).
La finalitat del pla es contribuir a l’assoliment dels objectius de la política pesquera comuna i, en particular, garantir que l'explotació dels recursos biològics marins vius restableixi i mantingui les poblacions d’espècies capturades per sobre de nivells que puguin produir un rendiment màxim sostenible (RMS).
A l’article 1 del Reglament (UE) 2016/1139 s'estableixen les poblacions de peixos del Bàltic, incloent-hi la població d'arengada del mar de Bòtnia i la població d’arengada de la badia de Bòtnia.
Per protegir la plena capacitat de reproducció de les poblacions, els annexos I i II d’aquest Reglament estableixen punts de referència concrets de conservació, com ara els intervals de mortalitat per pesca i els punts de referència de la biomassa de la població reproductora.
L'avaluació científica de la població d’arengada del mar de Bòtnia efectuada el 2017 pel Consell Internacional per a l’Exploració del Mar (CIEM) mostra que les dues poblacions són similars.
Per això el CIEM va combinar les dues poblacions en una, va modificar els límits de la seva àrea de distribució geogràfica i va tornar a fer una estimació dels nivells de mortalitat per pesca que corresponen a l’RMS, així com els corresponents punts de referència de conservació.
Això va portar a una definició diferent de la població i a nous valors numèrics diferents dels establerts a l'article 1 i als annexos I i II del Reglament (UE) 2016/1139.
L’article 5, apartat 6 del Reglament (UE) 2016/1139, estableix que, en cas que la Comissió consideri (d’acord amb els dictàmens científics) que els punts de referència de conservació establerts a l'annex II d’aquest Reglament ja no corresponen correctament als objectius del pla, aquests punts es poden sotmetre a la revisió del Parlament Europeu i del Consell amb caràcter d’urgència.
Cal modificar urgentment l’article 1, apartat 1, lletres e) i f) i els annexos I i II del Reglament (UE) 2016/1139 per tal de garantir que les possibilitats de pesca de les poblacions pertinents es fixin d'acord amb els punts de referència de conservació actualitzats.
Per tant, ha de modificar-se el Reglament (UE) 2016/1139 en conseqüència.
HAN ADOPTAT EL SEGÜENT REGLAMENT:
L’annex III del Reglament (UE) núm. 211/2011 queda modificat de la següent manera:
El text de la declaració de confidencialitat que figura al model de formulari de declaració de suport al final de la part A es substitueix pel text següent:
«Declaració de confidencialitat: D’acord amb allò que disposa el Reglament general de protecció de dades, les dades personals facilitades en aquest formulari només s'utilitzaran per donar suport a la iniciativa i es posaran a disposició de les autoritats nacionals competents amb finalitats de verificació i certificació.
Teniu dret a sol·licitar als organitzadors d’aquesta iniciativa l’accés, la rectificació, la suspensió i la restricció del tractament de les vostres dades personals.
Les vostres dades les conservaran les entitats organitzadores durant un període màxim de 18 mesos després de la data de registre de la iniciativa ciutadana proposada, o bé un mes després de la presentació d’aquesta iniciativa a la Comissió, aplicant el termini que es produeixi en primer lloc.
Es podran conservar més enllà dels terminis previstos en cas de procediments administratius o judicials, durant un termini màxim d’una setmana després de la data de conclusió d’aquests procediments.
Sense perjudici de qualsevol altre recurs administratiu o acció judicial, si considereu que les vostres dades s’han tractat de manera il·legal, teniu dret a presentar en tot moment una reclamació davant d’una autoritat de protecció de dades, en particular a l’Estat membre de la vostra residencia habitual, lloc de treball o lloc de la suposada infracció.
Els organitzadors de la iniciativa ciutadana són els responsables del tractament de dades d'acord amb el Reglament general de protecció de dades i s’hi pot contactar amb la informació facilitada en aquest formulari.
Les dades de contacte del delegat de protecció de dades (si s'escau) estan disponibles a la pàgina web d’aquesta iniciativa al registre de la Comissió Europea, tal i com s’indica en aquest formulari.
Les dades de contacte de l’autoritat nacional que rebrà i tractarà les vostres dades personals i les dades de contacte de les autoritats nacionals de protecció de dades poden consultar-se en la direcció següent: http://ec.europa.eu/citizens-initiative/public/data-protection?lg=es.».
El Reglament (CE) núm. 1683/95 del Consell [2] va establir un model uniforme de visat.
L’actual disseny comú de l’etiqueta adhesiva, que ha estat en circulació durant vint anys, ha de considerar-se poc segur en vista dels casos greus d’imitació i frau.
Cal adoptar, per tant, un nou disseny comú amb elements de seguretat més moderns per tal que l'etiqueta adhesiva del visat sigui més segura i per impedir les falsificacions.
Després de la sol·licitud d’Irlanda o el Regne Unit, la Comissió ha d'establir els mecanismes apropiats per a l’intercanvi d’informació tècnica amb l’Estat membre sol·licitant, a efectes de l'expedició de visats nacionals per part d’aquest Estat membre.
Aquest Reglament respecta els drets fonamentals i s’ajusta als principis reconeguts, en particular, a la Carta dels Drets Fonamentals de la Unió Europea.
Aquest Reglament constitueix un desenvolupament de les disposicions del cabal de Schengen en les quals el Regne Unit no hi participa, d'acord amb la Decisió 2000/365/CE del Consell [3]; per tant, el Regne Unit no participa en la seva adopció i no queda vinculat per aquest ni subjecte a la seva aplicació.
Aquest Reglament constitueix un acte que desenvolupa el cabal de Schengen o que hi està relacionat d’una altra manera d'acord amb, respectivament, l’article 3, apartat 1, de l’Acta d'adhesió de 2023, l'article 4, apartat 1, de l'Acta d'adhesió de 2005 i l'article 4, apartat 1, de l'Acta d'adhesió de 2011.
Pel que fa a Islàndia i Noruega, aquest Reglament constitueix un desenvolupament de les disposicions del cabal de Schengen conforme a l'Acord celebrat pel Consell de la Unió Europea amb la República d’Islàndia i el Regne de Noruega sobre l’associació d’aquests dos Estats a l’execució, l’aplicació i el desenvolupament del cabal de Schengen [5], que formen part de l’àmbit esmentat a l’article 1, punt B, de la Decisió 1999/437/CE del Consell [6].
Pel que fa a Suïssa, aquest Reglament constitueix un desenvolupament de les disposicions del cabal de Schengen conforme a l’Acord entre la Unió Europea, la Comunitat Europea i la Confederació Suïssa sobre l’associació de la Confederació Suïssa a l’execució, l’aplicació i el desenvolupament del cabal de Schengen [7], que formen part de l’àmbit esmentat a l’article 1, punt B, de la Decisió 1999/437/CE en relació amb l’article 3 de la Decisió 2008/146/CE del Consell [8].
Pel que fa a Liechtenstein, aquest Reglament constitueix un desenvolupament de les disposicions del cabal de Schengen d'acord amb el Protocol entre la Unió Europea, la Comunitat Europea, la Confederació Suïssa i el Principat de Liechtenstein sobre l’adhesió del Principat de Liechtenstein a l’Acord entre la Unió Europea, la Comunitat Europea i la Confederació Suïssa sobre l’associació de la Confederació Suïssa a l’execució, l’aplicació i el desenvolupament del cabal de Schengen [9], que formen part de l’àmbit esmentat a l’article 1, punt B, de la Decisió 1999/437/CE en relació amb l’article 3 de la Decisió 2011/350/CE del Consell [10].
funcionament de la bomba contra incendis d’emergència, amb dues mànegues d’incendis connectades al col·lector,
assaig dels comandaments a distància d’aturada d’emergència que controlen el subministrament de combustible a les calderes i la maquinària principal i auxiliar i accionen els ventiladors,
assaig dels comandaments a distància i comandaments locals de tancament de les vàlvules de papallona contra incendis,
assaig dels sistemes de detecció d’incendis i alarma contra incendis,
assaig del tancament de les portes contra incendis,
accionament de les bombes de setina,
el tancament de les portes de mampara estanc, tant a distància com mitjançant un comandament local,
demostració que els membres clau de la tripulació estan familiaritzats amb els plans de lluita contra avaries,
arriada i posada en flotació com a mínim d’un bot de rescat i un bot salvavides, posada en marxa i assaig del sistema de propulsió i govern d’aquests, recuperació i col·locació dels bots als seus llocs d’estiba a bord,
comprovació de l’inventari de tots els bots salvavides i bots de rescat,
assaig dels aparells de govern principal i auxiliar del vaixell o nau.
A les inspeccions s'examinarà el coneixement i l’eficàcia dels tripulants en relació amb els procediments de seguretat i en cas d’emergència, manteniment, hàbits de treball, seguretat dels passatgers, procediments del pont i operacions relacionades amb la càrrega i els vehicles.
Es comprovarà la capacitat dels mariners d’entendre i, si s'escau, de donar ordres i instruccions i informar els seus superiors en la llengua de treball comuna indicada al diari de navegació.
Es comprovarà l’acreditació escrita segons la qual els membres de la tripulació han superat una formació especial, en particular en les àrees següents:
els sistemes de garantia de dipòsits que se subroguin als drets i obligacions dels dipositants amb cobertura en cas d’insolvència.
Els Estats membres vetllaran perquè, en el cas d’entitats a què fa referència l’article 1, apartat 1, primer paràgraf, lletres a) a d), els crèdits ordinaris no garantits tinguin, a la legislació nacional per la qual es regeix el procediment d’insolvència ordinari, prioritat sobre els crèdits no garantits derivats d’instruments de deute que compleixin les següents condicions:
que els instruments de deute tinguin una duració contractual original d’un any com a mínim;
que els instruments de deute no tinguin cap derivat implícit i no siguin ells mateixos productes derivats;
que els corresponents documents contractuals i, si s'escau, el fullet, relatius a l’emissió es refereixin expressament a l’ordre menor de prelació amb motiu d’aquest apartat.
Els Estats membres vetllaran perquè els crèdits no garantits derivats dels instruments de deute que compleixin les condicions estipulades a l’apartat 2, lletres a), b) i c) d’aquest article tinguin, a la legislació nacional per la qual es regeix el procediment d’insolvència ordinari, una major prioritat que els crèdits derivats dels instruments als quals es refereix l’article 48, apartat 1, lletres a) a d).
Sense perjudici d’allò que disposen els apartats 5 i 7, els Estats membres vetllaran perquè la legislació nacional per la qual es regeix el procediment d’insolvència ordinari vigent a 31 de desembre de 2016 s’apliqui a l’ordre de prelació en els procediments d’insolvència ordinaris dels crèdits no garantits derivats d’instruments de deute emesos per les entitats reconegudes a l'article 1, aparat 1, primer paràgraf, lletres a) a d) de l'actual Directiva abans de la data d’entrada en vigor de les mesures previstes a la legislació nacional d’incorporació de la Directiva (UE) 2017/2399 del Parlament Europeu i del Consell.
Si després del 31 de desembre de 2016 i abans del 28 de desembre de 2017, un Estat membre hagués adoptat una norma legislativa nacional per la qual es regeix l’ordre de prelació en els procediments d’insolvència ordinaris dels crèdits no garantits derivats dels instruments de deute emesos després de la data d’aplicació d’aquesta norma legislativa nacional, l’apartat 4 d’aquest article no serà aplicable als crèdits derivats d’instruments de deute emesos després de la data d’aplicació d’aquesta norma legislativa nacional, sempre i quan es compleixin totes les condicions següents:
que amb motiu d’aquesta norma legislativa nacional, els crèdits no garantits derivats dels instruments de deute que compleixin les condicions estipulades a la lletra a) tinguin, al procediment d’insolvència ordinari, una major prioritat que els crèdits derivats dels instruments als quals es refereix l’article 48, apartat 1, lletres a) a d).
En la data d’entrada en vigor de les mesures previstes a la legislació nacional d’incorporació de la Directiva (UE) 2017/2399, els crèdits no garantits derivats d’instruments de deute reconeguts a la lletra b) del primer paràgraf ocuparan el mateix ordre de prelació que els que estan reconeguts a l’apartat 2, lletres a), b) i c) i a l’apartat 3 d’aquest article.
A efectes de l’apartat 2, lletra b), i de l’apartat 5, primer paràgraf, lletra a), incís ii), els instruments de deute amb tipus d’interès variable derivats de tipus de referència d’ús generalitzat i els instruments de deute no denominats en la moneda nacional de l’emissor, sempre que el capital, el reemborsament i l’interès estiguin denominats en la mateixa moneda, no tindran la consideració d’instruments de deute amb derivats implícits únicament com a conseqüència d'aquestes característiques.
Els Estats membres que, amb anterioritat al 31 de desembre de 2016, hagin adoptat una norma legislativa nacional per la qual es regeixi el procediment d'insolvència ordinari amb motiu del qual els crèdits ordinaris no garantits derivats d’instruments de deute emesos per les entitats reconegudes a l'article 1, apartat 1, primer paràgraf, lletres a) i d), ocupin dues o més posicions diferents dins de l’ordre de prelació, o arran de la qual s’hagi modificat l’ordre de prelació dels crèdits ordinaris no garantits derivats d’aquests instruments de deute pel que fa a la resta dels crèdits ordinaris no garantits que tinguin la mateixa prelació, podran resoldre que els instruments que tinguin la menor prelació entre els esmentats crèdits ordinaris no garantits tinguin la mateixa prelació que els crèdits que compleixen les condicions de l’apartat 2, lletres a), b) i c) de l’apartat 3 d’aquest article.
El caràcter cada vegada més globalitzat de la producció fa necessari desenvolupar un marc coherent que faciliti la interpretació i la integració d'estadístiques de diferents àmbits.»;
a l’objectiu 2.1.1, el segon paràgraf es modifica de la següent manera:
el segon guió se substitueix pel text següent:
s’elaboraran indicadors sobre distribució de la renda, el consum i la riquesa a les llars, i es conciliaran els agregats dels comptes nacionals amb les dades de les enquestes sobre llars o les dades administratives),»,
es reforçaran els enllaços amb els comptes nacionals als àmbits de la protecció social, la salut i l'educació,
es desenvoluparà un marc de mesurament de la qualitat de vida reforçant la perspectiva de les llars en els comptes nacionals,
es desenvoluparan indicadors relatius a l’acció “més enllà del PIB” per mesurar la sostenibilitat mediambiental i els efectes externs amb una perspectiva de compte nacional,»,
després del cinquè guió s’inseriran els guions següents:
s’avançarà en el desenvolupament d’indicadors socials actuals, incloent-hi tècniques avançades per fer previsions a molt curt termini i indicadors anticipats,
es donarà suport a l’intercanvi internacional de dades macroeconòmiques per tal de reduir la càrrega per als productors de dades i millorar la disponibilitat de dades comparables i coherents per als usuaris,
es desenvoluparan i perfeccionaran indicadors agregats de desigualtat relacionats amb la renda i aspectes específics de la riquesa,
es mesurarà i analitzarà la desigualtat de gènere, incloent-hi la bretxa salarial,»;
a l’objectiu 2.1.2, segon paràgraf, el darrer guió se substitueix pel text següent:
es posaran a disposició i s’ampliaran les estadístiques harmonitzades de preus de l’habitatge pel que fa a tots els Estats membres.»;
Davant dels greus incidents de falsificació i frau registrats, es considera poc segur l'actual model de permís de residència, que es continua utilitzant des de fa vint anys.
Per aquest motiu, cal adoptar un nou disseny comú per als permisos de residència de nacionals de països tercers que disposi de característiques de seguretat més modernes per fer més segurs aquests permisos i impedir les falsificacions.
Les persones nacionals de països tercers titulars d’un permís de residència vàlid elaborat amb el model uniforme i expedit per un dels Estats membres que apliquen íntegrament el cabal de Schengen, poden circular lliurement durant un període màxim de 90 dies per l'espai Schengen sempre que compleixin les condicions d’entrada que s’exigeixen al Reglament (UE) 2016/399 del Parlament Europeu i del Consell  [3] (Codi de fronteres Schengen).
La legislació de la Unió en matèria d’entrada i residència de nacionals de països tercers estableix règims per atorgar drets de mobilitat addicionals, amb condicions específiques per a l’entrada i l'estada als Estats membres vinculats per aquest cabal.
Els permisos de residència expedits d'acord amb aquesta legislació utilitzen el model uniforme establert al Reglament (CE) núm. 1030/2002.
Per tant, per tal que les autoritats competents puguin identificar les persones nacionals de països tercers que poden beneficiar-se d’aquests drets específics de mobilitat, és important que aquests permisos de residència indiquin clarament la categoria corresponent (com, per exemple, «investigador», «estudiant» o «traslladat per l’empresa»), d'acord amb la legislació aplicable de la Unió.
D'acord amb els articles 1 i 2 del Protocol núm. 22 sobre la posició de Dinamarca annexat al Tractat de la Unió Europea i al Tractat de Funcionament de la Unió Europea, Dinamarca no participa en l’adopció d’aquest Reglament i no està vinculada per aquest ni subjecta a la seva aplicació.
Atès que aquest Reglament desenvolupa el cabal de Schengen, Dinamarca decidirà, d'acord amb l’article 4 de l'esmentat Protocol, en un període de sis mesos a partir que el Consell hagi adoptat aquest Reglament, si l’incorpora a la seva legislació nacional.
D'acord amb els articles 1 i 2 i amb l'article 4 bis, apartat 1 del Protocol núm. 21 sobre la posició del Regne Unit i d’Irlanda respecte a l'espai de llibertat, seguretat i justícia, annexat al Tractat de la Unió Europea i al Tractat de Funcionament de la Unió Europea, i sense perjudici de l’article 4 d’aquest Protocol, aquests Estats membres no participen en l'adopció d’aquest Reglament i no queden vinculats pel mateix ni subjectes a la seva aplicació.
Per permetre als Estats membres la utilització d’existències de permisos de residència restants, cal establir un període transitori durant el qual els Estats membres podran seguir utilitzant els antics permisos de residència.
Pel Consell
Posició del Parlament Europeu del 13 de juny de 2018 (pendent de publicació al Diari Oficial) i Decisió del Consell del 26 de juny de 2018.
Acord d’Associació entre la Unió Europea i la Comunitat Europea de l’Energia Atòmica i els seus Estats membres, per una part, i Ucraïna, per una altra (DO L 161 de 29.5.2014, p. 3).
Decisió 2002/639/CE del Consell, del 12 de juliol de 2002, per la qual es concedeix una ajuda microfinancera suplementària a Ucraïna (DO L 209 de 6.8.2002, p. 22).
Decisió núm. 646/2010/UE del Parlament Europeu i del Consell, del 7 de juliol de 2002, per la qual es concedeix una ajuda microfinancera a Ucraïna (DO L 179 de 14.7.2010, p. 1).
Decisió 2014/215/UE del Consell, del 14 d’abril de 2014, per la qual es concedeix una ajuda microfinancera a Ucraïna (DO L 111 de 15.4.2014, p. 85).
Reglament (UE) núm. 182/2011 del Parlament Europeu i Consell, del 16 de febrer de 2011, pel qual s’estableixen les normes i els principis generals relatius a les modalitats de control per part dels Estats membres de l'exercici de les competències d’execució per la Comissió (DO L 55 de 28.2.2011, p. 13).
Decisió 2010/427/UE del Consell, del 26 de juliol de 2010, per la qual s’estableix l’organització i el funcionament del Servei Europeu d’Acció Exterior (DO L 201 de 3.8.2010, p. 30).
Reglament (CE, Euratom) núm. 480/2009 del Consell, del 25 de maig de 2009, pel qual es crea un Fons de Garantia relatiu a les accions exteriors (DO L 145 de 10.6.2009, p. 10).
Reglament (UE, Euratom) núm. 966/2012 del Parlament Europeu i del Consell, del 25 d’octubre de 2012, sobre les normes financeres aplicables al pressupost general de la Unió i pel qual es deroga el Reglament (CE, Euratom) núm. 1605/2002 del Consell (DO L 298 de 26.10.2012, p. 1).
Reglament Delegat (UE) núm. 1268/2012 de la Comissió, del 29 d’octubre de 2012, sobre les normes de desenvolupament del Reglament (UE, Euratom) núm. 966/2012 del Parlament Europeu i del Consell, sobre les normes financeres aplicables al pressupost general de la Unió (DO L 362 de 31.12.2012, p. 1).
Reglament (CE, Euratom) núm. 2988/2009 del Consell, del 18 de desembre de 1995, relatiu a la protecció dels interessos financers de les Comunitats Europees (DO L 312 de 23.12.1995, p. 1).
Reglament (CE, Euratom) núm. 2185/96 del Consell, de l’11 de novembre de 1996, relatiu als controls i les verificacions in situ que du a terme la Comissió per a la protecció dels interessos financers de les Comunitats Europees contra els fraus i les irregularitats (DO L 292 de 15.11.1996, p. 2).
Reglament (UE, Euratom) núm. 883/2013 del Parlament Europeu i del Consell, de l’11 de setembre de 2013, sobre les investigacions efectuades per l’Oficina Europea de Lluita contra el Frau (OLAF) i pel qual es deroga el Reglament (CE) núm. 1073/1999 del Parlament Europeu i del Consell i el Reglament (Euratom) núm. 1074/1999 del Consell (DO L 248 de 18.9.2013, p. 1).
DECLARACIÓ COMUNA DEL PARLAMENT, EL CONSELL I LA COMISSIÓ
El Parlament, el Consell i la Comissió destaquen que una condició prèvia per a la concessió d’ajuda macrofinancera és que el país beneficiari respecti els mecanismes democràtics efectius, en particular un sistema parlamentari pluripartidista i l’Estat de Dret, i garanteixi el respecte dels drets humans.
La Comissió i el Servei Europeu d’Acció Exterior controlaran el compliment d’aquesta condició prèvia al llarg de tot el període de vigència de l’ajuda macrofinancera de la Unió.
Amb motiu del Reglament (UE) núm. 258/2014 del Parlament Europeu i del Consell [3], la Fundació de les Normes Internacionals d’Informació Financera (en endavant, «Fundació NIIF»), que es la successora legal de la Fundació del Comitè de Normes Internacionals de Comptabilitat, i el Consell Internacional de Supervisió Pública (en endavant, «PIOB», per les seves sigles en anglès), treuen profit del cofinançament de la Unió en forma de subvencions de funcionament fins al 31 de desembre de 2020.
El Grup Consultiu Europeu en matèria d’Informació Financera (en endavant, «EFRAG», per les seves sigles en anglès) rep, conforme al Reglament (UE) núm. 258/2014, cofinançament de la Unió a través de subvencions de funcionament fins al 31 de desembre de 2016.
El 12 de novembre de 2013, la Comissió va publicar l’informe de Philippe Maystadt, assessor especial del Comissari de Mercat Interior i Serveis (en endavant, «informe de l’assessor especial»), en el qual s’exposaven possibles reformes de la governança de l’EFRAG destinades a reforçar la contribució de la Unió al desenvolupament de normes internacionals de comptabilitat.
La Comissió va supervisar de prop l’aplicació de la reforma de la governança de l’EFRAG i va informar degudament el Parlament Europeu i el Consell dels progressos al respecte.
D’acord amb això, convé seguir finançant l’EFRAG durant el període 2017-2020 per tal d’assolir els objectius a llarg termini del programa de la Unió destinat a donar suport a determinades activitats de l’àmbit de la informació financera i l’auditoria.
El Consell de l’EFRAG, amb una representació equilibrada d’interessos públics i privats, ha de vetllar perquè els seus membres es comprometin a actuar en favor de l’interès públic europeu.
Es convida l’Autoritat Europea de Valors i Mercats, l’Autoritat Bancària Europea, l’Autoritat Europea d’Assegurances i Pensions de Jubilació i el Banc Central Europeu a contribuir activament a la feina del Consell de l’EFRAG en la mesura del possible.
La Comissió ha d’informar anualment el Parlament Europeu i el Consell dels principals assoliments i activitats de l’EFRAG durant el darrer any.
Aquest informe ha d'examinar també les novetats respecte al criteri del «bé comú ampliat» i oferir una descripció detallada de l'evolució registrada en l’àmbit de les normes internacionals d'informació financera (en endavant, «NIIF»).
Les normes comptables no han de posar en perill l'estabilitat financera de la Unió ni obstaculitzar el seu desenvolupament econòmic.
Pel que fa a l'evolució de les NIIF, del PIOB i de l’EFRAG, l’informe anual de la Comissió també ha de fer referència al seguiment i l’aplicació de les recomanacions del Parlament Europeu.
A més, s’anima la Fundació NIIF, el PIOB i l’EFRAG a participar amb regularitat i, com a mínim una vegada l’any, en les audiències organitzades pel Parlament Europeu amb l’objectiu que proporcionin una descripció completa de l’evolució de les normes internacionals d’informació financera i auditoria.
La Comissió ha d’informar amb major regularitat el Parlament Europeu i el Consell sobre els esforços conjunts de la Fundació NIIF, el PIOB i l’EFRAG, atès que aquests tres organismes son cofinançats pel pressupost de la Unió i treballen per assolir els mateixos objectius.
La Comissió també ha de considerar la possibilitat d’introduir canvis a llarg termini en el funcionament i l'estatut jurídic de dret privat de l’EFRAG.
Atès que l’objectiu d’aquest Reglament, que és l'augment del pressupost d’un programa de la Unió per al període 2017-2020 per tal de donar suport a les activitats de l’EFRAG que contribueixen a la consecució dels objectius de la política de la Unió a l’àmbit de la informació financera, no pot assolir-se de manera suficient per part dels Estats membres, sinó que degut a les seves dimensions i efectes, pot assolir-se millor a través de la Unió, la qual pot adoptar mesures d'acord amb el principi de subsidiarietat establert a l'article 5 del Tractat de la Unió Europea.
Per garantir la continuïtat del finançament de l’EFRAG, aquest Reglament ha d’entrar en vigor el dia de la seva publicació i ha de ser aplicable a partir de l’1 de gener de 2017.
Les sancions pretenen ser un element important dissuasiu per als possibles delinqüents, amb efectes a tota la Unió.
Els Estats membres han de garantir que el fet que una infracció penal es cometi en el marc d’una infracció delictiva d'acord amb la Decisió Marc 2008/841/JAI del Consell [10] sigui considerat com a circumstància agreujant conforme a les normes aplicables establertes en els respectius ordenaments jurídics.
Han de garantir que els jutges puguin disposar d’aquesta circumstància agreujant a l’hora de condemnar els infractors, encara que els jutges no tinguin l’obligació d'aplicar aquestes circumstàncies agreujants.
Els Estats membres no estan obligats a preveure aquestes circumstàncies agreujants sempre i quan, en el seu Dret nacional, les infraccions penals a l’acceptació de la Decisió Marc 2008/841/JAI siguin punibles com a infraccions penals independents i puguin donar lloc a penes més greus.
Tenint en compte, en particular, la mobilitat dels que duen a terme aquests actes i del producte de les activitats il·legals en detriment dels interessos financers de la Unió, així com la complexitat de les investigacions transfrontereres que això implica, tots els Estats membres han d’establir la seva jurisdicció de manera que els permeti combatre aquestes activitats.
Cada Estat membre ha de garantir d’aquesta manera que la seva jurisdicció empari les infraccions penals comeses mitjançant tecnologies de la informació i la comunicació a les quals s’hagi accedit des del seu territori.
Donada la possibilitat de diverses jurisdiccions per a infraccions penals transfrontereres que formin part de l’àmbit d’aplicació de l'actual Directiva, els Estats membres han de vetllar perquè el principi non bis in idem es respecti plenament en l’aplicació de la legislació nacional de transposició d’aquesta Directiva.
Els Estats membres han d'adoptar les normes relatives als terminis de prescripció necessàries per poder combatre les activitats il·legals en detriment dels interessos financers de la Unió.
En el cas de les infraccions penals punibles amb una sanció màxima de, com a mínim, quatre anys de privació de llibertat, el termini de prescripció ha de ser, com a mínim, de cinc anys a partir del moment en què es va cometre la infracció penal.
Això s’entén sense perjudici dels Estats membres que no estableixin terminis de prescripció en relació amb la investigació, enjudiciament i execució.
Sense perjudici de les normes relatives a la cooperació transfronterera i a l'assistència judicial en matèria penal, així com d’altres normes de Dret de la Unió, en particular amb motiu del Reglament (UE, Euratom) núm. 883/2013 del Parlament Europeu i del Consell [11], és necessari comptar amb una disposició adequada que reguli la cooperació entre els Estats membres i la Comissió per garantir una acció eficaç contra les infraccions penals definides en aquesta Directiva que afecten els interessos financers de la Unió, incloent-hi l’intercanvi d’informació entre els Estats membres i la Comissió, així com tota l’assistència tècnica i operativa proporcionada per la Comissió a les autoritats competents nacionals que puguin necessitar per facilitar la coordinació de les seves investigacions.
Aquesta assistència no ha d’implicar la participació de la Comissió en els procediments d’investigació o d'enjudiciament de casos penals concrets a càrrec de les autoritats nacionals.
El Tribunal de Comptes i els auditors responsables d’auditar els pressupostos de les institucions, òrgans i organismes han de transmetre a l’Oficina Europea de Lluita contra el Frau (OLAF) i a les altres autoritats competents qualsevol fet que pugui considerar-se infracció penal d’acord amb aquesta Directiva, mentre que els Estats membres han de garantir que les autoritats nacionals de control, segons l’article 59 del Reglament (UE, Euratom) núm. 966/2012, actuïn de la mateixa manera, d’acord amb l’article 8 del Reglament (UE, Euratom) núm. 883/2013.
La Comissió ha d’informar el Parlament Europeu i el Consell de les mesures preses pels Estats membres per complir la Directiva.
L’informe podrà anar acompanyat, en cas necessari, de propostes que tinguin en compte les possibles evolucions, en particular pel que fa al finançament del pressupost de la Unió.
El Conveni ha de substituir-se per aquesta Directiva en relació amb els Estats membres que hi estan vinculats.
Per a l’aplicació de l'article 3, apartat 5, lletra d) de la Directiva (UE) 2015/849, del Parlament Europeu i del Consell [12], la referència a frau greu que afecti els interessos financers de la Unió, segons es defineix a l'article 1, apartat 1, i a l'article 2, apartat 1 del Conveni, ha d’interpretar-se com un frau que afecti els interessos financers de la Unió segons es defineix a l’article 3 i a l'article 7, apartat 3, de l'actual Directiva o, pel que fa referència a infraccions penals contra el sistema comú de l’IVA, segons es defineixen a l'article 2, apartat 2, d’aquesta Directiva.
La correcta aplicació d’aquesta Directiva per part dels Estats membres inclou el tractament de dades personals per part de les autoritats nacionals competents i l’intercanvi d’aquestes dades entre els Estats membres, per una banda, i entre els organismes competents de la Unió, per l’altra.
El tractament de dades personals a nivell nacional entre les autoritats nacionals competents ha d’estar regulat pel cabal de la Unió.
L’intercanvi de dades personals entre els Estats membres ha d’efectuar-se d'acord amb la Directiva (UE) 2016/680 del Parlament Europeu i del Consell [13].
En la mesura que les institucions, òrgans, organismes i agències de la Unió tractin dades de caràcter personal, ha d’aplicar-se el Reglament (CE) núm. 45/2001 del Parlament Europeu i del Consell [14], així com, si s’escau, uns altres actes legislatius de la Unió que regulin el tractament de dades de caràcter personal per part d'aquestes institucions, òrgans o organismes de la Unió, així com les normes relatives a la confidencialitat de la instrucció judicial aplicables.
Aquesta Decisió no estableix obligacions comptables o de notificació per als particulars, incloent-hi els agricultors i silvicultors.
El sector UTCUTS, que inclou les terres agrícoles, té un impacte directe i significatiu en la biodiversitat i els serveis ecosistèmics.
Per aquest motiu, un objectiu important de les polítiques que afecten aquest sector es garantir la coherència amb els objectius de l’Estratègia de la Unió sobre la Biodiversitat.
Han d’adoptar-se mesures per posar en pràctica i donar suport a les activitats del sector relatives tant a la mitigació com a l’adaptació.
Cal garantir també la coherència entre la política agrícola comuna i aquest Reglament.
Tots els sectors han de contribuir de forma equitativa a reduir les emissions de gasos d’efecte hivernacle.
Els aiguamolls son ecosistemes eficaços per emmagatzemar carboni.
Per tant, la protecció i restauració d’aiguamolls pot reduir les emissions de gasos d’efecte hivernacle al sector UTCUTS.
També cal tenir en compte en aquest context la versió actualitzada de les directrius de 2006 del Grup Intergovernamental d'Experts sobre el Canvi Climàtic (en endavant, «IPCC» per les seves sigles en anglès d’Intergovernmental Panel on Climate Change) per als inventaris nacionals de gasos d’efecte hivernacle relacionades amb els aiguamolls.
Per assegurar la contribució del sector UTCUTS a l’assoliment de l’objectiu de reducció de les emissions de la Unió de, com a mínim, un 40 %, així com de l’objectiu a llarg termini de l’Acord de París, és necessari un sistema de comptabilitat sòlid.
Per tal que els comptes de les emissions i les absorcions siguin precisos, d'acord amb les directrius de l’IPCC de 2006 per als inventaris nacionals de gasos d’efecte hivernacle (en endavant, «directrius de l’IPCC»), han d’usar-se els valors notificats anualment amb motiu del Reglament (UE) núm. 525/2013 del Parlament Europeu i del Consell per a les categories d’ús de la terra i la conversió entre categories d’ús de la terra, racionalitzant així els enfocaments adoptats en el marc de la CMNUCC i del Protocol de Kyoto.
La terra que canvia a una altra categoria d’ús de la terra ha de considerar-se que està en procés de transició cap a aquesta categoria durant el període predeterminat de 20 anys reconegut a les directrius de l’IPCC.
Els Estats membres han de poder reconèixer només una excepció a aquest període predeterminat pel que fa al terreny forestal i només en circumstàncies limitades justificades amb motiu de les directrius de l’IPCC.
Els canvis en les directrius de l’IPCC adoptades per la Conferència de les Parts a la CMNUCC o la Conferència de les Parts en qualitat de reunió de les Parts a l’Acord de París han de reflectir-se, quan s'escaigui, en els requisits de presentació d’informes conforme a aquest Reglament.
Les directrius de l’IPCC acordades a nivell internacional estableixen que les emissions de la combustió de biomassa poden comptabilitzar-se com a zero al sector de l’energia, amb la condició que es compatibilitzin al sector UTCUTS.
Atès que a la Unió les emissions procedents de la combustió de biomassa es comptabilitzen actualment com a zero amb motiu de l'article 38 del Reglament (UE) núm. 601/2012 de la Comissió i de les disposicions establertes al Reglament (UE) núm. 525/2013, la coherència amb les directrius de l’IPCC només pot garantir-se si aquestes emissions es reflecteixen amb exactitud a l’actual Reglament.
Les emissions i absorcions procedents dels terrenys forestals depenen d’una sèrie de circumstàncies naturals, de les característiques dinàmiques dels boscos relacionades amb l'edat i de les pràctiques de gestió passades i presents, que difereixen substancialment entre els diferents Estats membres.
L’ús d’un any de referència no permet reflectir aquests factors ni els efectes cíclics resultants de les emissions i absorcions o de la seva variació interanual.
En canvi, les normes comptables pertinents han de preveure l’ús d’uns nivells de referència perquè s'excloguin els efectes de les particularitats naturals i de cada país.
Els nivells de referència forestal han de tenir en compte qualsevol estructura d’edat desequilibrada dels boscos i no han de limitar indegudament la futura intensitat de la gestió forestal, de manera que es puguin mantenir o reforçar els embornals de carboni a llarg termini.
Donada la situació històrica particular de Croàcia, el seu nivell de referència forestal pot tenir també en compte l’ocupació del seu territori, els períodes de guerra i les circumstàncies de postguerra que van tenir un impacte en la gestió forestal durant el període de referència.
Les normes comptables aplicables tenen en compte els principis en matèria de gestió forestal sostenible tal i com es van adoptar a la Conferència Ministerial per a la Protecció dels Boscos a Europa (Forest Europe).
La Comissió, mitjançant actes d'execució, designarà un laboratori de referència de la Unió Europea per a la malaltia de Newcastle.
Aquests actes d'execució s’adoptaran d'acord amb el procediment d'examen a què fa referència l’article 25.
Seran funcions i encàrrecs del laboratori de referència de la Unió Europea per a la malaltia de Newcastle:
coordinar, després de consultar-ho amb la Comissió, els mètodes utilitzats als Estats membres per al diagnòstic de la malaltia de Newcastle, especialment mitjançant:
el tipografiat, emmagatzematge i subministrament de soques de virus de la malaltia de Newcastle per a la realització de proves serològiques i la preparació d’antisèrums,
el subministrament de sèrums normalitzats i d’altres reactius de referència als laboratoris nacionals de referència per harmonitzar les proves i els reactius utilitzats als Estats membres,
la constitució i conservació d’una col·lecció de soques i aïllats del virus de la malaltia de Newcastle,
l’organització periòdica de proves comparatives dels procediments de diagnòstic en l'àmbit de la Unió,
la recollida i la comparació de dades i d’informació sobre els mètodes de diagnòstic utilitzats i els resultats de les proves efectuades a la Unió,
la caracterització d’aïllats del virus de la malaltia de Newcastle mitjançant els mètodes disponibles més avançats, per fomentar una millor comprensió de l’epidemiologia de la malaltia de Newcastle,
el seguiment de l'evolució a tot el món de la vigilància, l’epidemiologia i la prevenció de la malaltia de Newcastle,
la compilació de coneixements i experiència sobre virus de la malaltia de Newcastle i d’altres similars per poder fer un diagnòstic diferencial ràpid,
l'adquisició d’un coneixement profund sobre la preparació i utilització dels medicaments immunològics veterinaris utilitzats per a l’erradicació i el control de la malaltia de Newcastle;
contribuir activament al diagnòstic de focus de la malaltia de Newcastle als estats membres, rebent aïllats vírics per confirmar el diagnòstic, fer-ne la caracterització i l’estudi epidemiològic;
facilitar la formació o la posada al dia d'experts en diagnòstic de laboratori amb la intenció d’harmonitzar les tècniques de tota la Unió.».
L’article 19 es modifica de la següent manera:
l’apartat 5 es substitueix pel text següent:
Sempre que ho requereixi la correcta aplicació de les mesures establertes en aquest article, els Estats membres proporcionaran a la Comissió, dins el marc del Comitè permanent de Vegetals, Animals, Aliments i Pinsos, informació sobre la situació de la malaltia i les mesures de control aplicades.»;
s’afegeix l’apartat següent:
La Comissió podrà establir, mitjançant actes d’execució, normes relatives a la informació que han de proporcionar els Estats membres a la Comissió d’acord amb allò que disposa l’apartat 5 d’aquest article.
L’article 21 es substitueix pel text següent:
Mitjançant el Reglament (UE) núm. 1295/2013 del Parlament Europeu i del Consell, es va establir el Programa Europa Creativa (2014 a 2020) per proporcionar ajuda als sectors culturals i creatius europeus.
La particularitat de la Jove Orquestra de la Unió Europea (EUYO) es troba en el fet que és una orquestra europea que va més enllà de les fronteres culturals i està formada per joves músics seleccionats conforme a uns exigents criteris de qualitat a través d’un rigorós procés d’audició que s’organitza cada any a tots els Estats membres.
És l’única orquestra de la Unió que contracta músics de tots els Estats membres.
Des de la seva creació, l’EUYO ha contribuït al foment del diàleg intercultural i al respecte i la comprensió mutus.
L’EUYO ha exercit d'ambaixadora cultural de la Unió, exhibint la riquesa i la diversitat de les cultures europees i donant a conèixer talents emergents.
A més, ha contribuït al coneixement del patrimoni musical europeu, a la difusió de les obres europees i a la mobilitat dels talents juvenils europeus a través de les fronteres nacionals i europees.
L’EUYO proporciona formació periòdica per a músics joves a través d’un programa de residència i els ofereix l’oportunitat d'actuar, potenciant així les seves carreres internacionals i desenvolupant les seves capacitats sota l’orientació de directors d’orquestra de renom.
L’EUYO ha de diversificar contínuament els seus ingressos cercant activament ajuda financera de fonts que no provinguin de fons de la Unió per tal de garantir la seva sostenibilitat i reduir la seva dependència dels fons de la Unió.
L’EUYO ha de garantir, per tant, la rendibilitat de la seva gestió.
L’EUYO ha d’intentar augmentar la seva visibilitat, tant als mitjans de comunicació tradicionals com als digitals, i actuar als Fòrums Europeus i en altres estats membres.
L’EUYO, en col·laboració amb els seus socis nacionals, ha d’augmentar la visibilitat de les audicions anuals per tal d'aconseguir una representació més equilibrada de músics de tots els Estats membres a l’orquestra.
Les activitats de l’EUYO han d’estar en consonància amb els objectius del Programa Europa Creativa, en particular amb el seu objectiu de donar suport al desenvolupament de l’audiència, i amb les prioritats del subprograma Cultura.
Per tant, l’EUYO ha de participar activament en el desenvolupament de l’audiència i ha de posar una atenció especial als joves.
L’EUYO va ser fundada arran d’una Resolució del Parlament Europeu del 8 de març de 1976, de manera que es diferencia d’altres orquestres d’Europa.
La contribució de l’EUYO ha estat reconeguda pels Estats membres i per les institucions de la Unió, i també pels diferents presidents de la Comissió i del Parlament Europeu.
Degut al seu estatut específic, els seus objectius estratègics i activitats que van més enllà del simple interès i dels beneficis d’un o de diversos Estats membres i ofereixen clarament un valor afegit europeu, l’EUYO es considera un organisme identificat en un acte de base, d’acord amb l'article 190, apartat 1, lletra d) del Reglament Delegat (UE) núm. 1268/2012 de la Comissió, la qual cosa permet la concessió de subvencions sense convocatòria de propostes.
S’ha de concedir finançament de manera excepcional a l’EUYO fins al final de l'actual Programa Europa Creativa, és a dir, fins al 31 de desembre de 2020.
Per tant, cal incloure l’EUYO, com a excepció, entre les mesures que es beneficien de les ajudes tant del subprograma Cultura com del capítol Intersectorial del Programa Europa Creativa.
Per garantir el bon funcionament, l’EUYO ha de poder beneficiar-se d’ajudes tan aviat com sigui possible, en particular per fer front a les despeses consumides el 2018 abans de l'entrada en vigor d’aquest Reglament.
Per tant, aquest Reglament ha d’aplicar-se amb caràcter retroactiu des de l’1 de gener de 2018.
La gestió de residus a la Unió ha de millorar-se amb l’objectiu de protegir, preservar i millorar la qualitat del medi ambient, així com de protegir la salut humana, garantir l’ús prudent, eficient i racional dels recursos naturals i promoure els principis de l’economia circular.
Per tal de reduir la càrrega administrativa per a les petites entitats o empreses, cal simplificar els requisits d’autorització i registre que siguin aplicables.
Els informes d’aplicació preparats pels Estats membres cada tres anys no han resultat ser un instrument eficaç per comprovar el compliment ni garantir la correcta aplicació de la normativa i, a més, generen una càrrega administrativa innecessària.
Per tant, convé derogar les disposicions que obliguen els Estats membres a elaborar aquests informes.
Ara bé, el control del compliment ha de basar-se exclusivament en les dades que els Estats membres comuniquin cada any a la Comissió.
Les dades comunicades pels Estats membres son essencials perquè la Comissió avaluï el compliment del Dret de la Unió en matèria de residus per part dels Estats membres.
Cal millorar la qualitat, fiabilitat i comparabilitat de les dades mitjançant l'establiment d’una finestreta única per a la comunicació de totes les dades sobre residus, la supressió de requisits obsolets d’informació, l’avaluació comparativa de les metodologies nacionals al respecte i l’elaboració d’un informe de control de la qualitat de les dades.
La comunicació fiable de dades relatives a la gestió de residus és primordial per a una aplicació eficient de la normativa i per garantir la comparabilitat de dades entre els Estats membres.
En conseqüència, en informar sobre l’assoliment dels objectius establerts a les Directives 2000/53/CE, 2006/66/CE i 2012/19/UE del Parlament Europeu i del Consell, els Estats membres han de fer servir les normes més recents desenvolupades per la Comissió i la metodologia desenvolupada per les corresponents autoritats nacionals competents responsables de l’aplicació d’aquestes Directives.
La jerarquia de residus establerta a la Directiva 2008/98/CE del Parlament Europeu i del Consell s’aplica com a ordre de prioritat a la legislació de la Unió en matèria de prevenció i gestió de residus.
Per tal de complir els objectius d’aquesta Directiva, els Estats membres han d'adoptar les mesures necessàries per tenir en compte l’ordre de prioritats de la jerarquia de residus i garantir l'aplicació pràctica d’aquestes prioritats.
En el context del compromís de la Unió per fer la transició cap a una economia circular, cal revisar les Directives 2000/53/CE, 2006/66/CE i 2012/19/UE i, si és necessari, modificar-les tenint en compte la seva aplicació i considerant, entre d’altres qüestions, la viabilitat d’establir objectius per als materials continguts en els fluxos de residus pertinents.
En el marc de la revisió de la Directiva 2000/53/CE, també cal parar atenció al problema dels vehicles no compatibilitzats al final de la seva vida útil, incloent-hi el trasllat de vehicles usats dels quals es sospita que es troben al final de la seva vida útil, i l’aplicació de les Guies de Corresponsals núm. 9 sobre trasllats de vehicles de desballestament.
En el marc de la revisió de la Directiva 2006/66/CE, cal a més tenir en compte el desenvolupament tècnic de nous tipus de bateries que no utilitzin substàncies perilloses.
Per tal de modificar i completar la Directiva 000/53/CE i de modificar la Directiva 2012/19/UE, han de delegar-se a la Comissió els poders per adoptar actes conforme a l'article 290 del Tractat de Funcionament de la Unió Europea pel que fa a l'article 4, apartat 2, lletra b), l'article 5, apartat 5, l’article 6, apartat 6 i l’article 8, apartat 2, de la Directiva 2000/53/CE en la seva versió modificada per aquesta Directiva i pel que fa a l’article 19 de la Directiva 2012/19/UE en la seva versió modificada per l’actual Directiva.
Té una rellevant importància el fet que la Comissió dugui a terme les consultes adients durant la fase preparatòria, en particular amb experts, i que aquestes consultes es realitzin d'acord amb els principis establerts a l’Acord interconstitucional del 13 d’abril de 2016 sobre la millora de la legislació.
En particular, per tal de garantir una participació equitativa en la preparació dels actes delegats, el Parlament Europeu i el Consell reben tota la documentació al mateix temps que els experts dels Estats membres, i els seus experts tenen accés sistemàticament a les reunions dels grups d'experts de la Comissió que s’ocupen de la preparació d'actes delegats.
Per tal de garantir condicions uniformes d'execució de la Directiva 2000/53/CE pel que fa al seu article 7, apartat 2, i al seu article 9, apartat 1 quinquevalent, en la seva versió modificada per aquesta Directiva, i amb l'execució de la Directiva 2012/19/UE pel que fa a l’article 16, apartat 9, en la seva versió modificada per aquesta Directiva, han de concedir-se a la Comissió competències d'execució.
Aquestes competències han de dur-se a terme d'acord amb el Reglament (UE) núm. 182/2011 del Parlament Europeu i del Consell.
Atès que els objectius d’aquesta Directiva, que són la millora de la gestió dels residus de la Unió per contribuir a la protecció, preservació i millora de la qualitat del medi ambient i a una utilització prudent i racional dels recursos naturals, no poden assolir-se de manera suficient per part dels Estats membres, sinó que, a causa de la dimensió i els efectes de les mesures, poden assolir-se millor a través de la Unió, la qual pot adoptar mesures d'acord amb el principi de subsidiarietat establert a l'article 5 del Tractat de la Unió Europea.
Cal modificar, per tant, les Directives 2000/53/CE, 2006/66/CE i 2012/19/UE en conseqüència.
D'acord amb la Declaració política conjunta del 28 de setembre de 2011 dels Estats membres i de la Comissió sobre els documents explicatius, els Estats membres s’han compromès a adjuntar a la notificació de les mesures de transposició, quan estigui justificat, un o diversos documents que expliquin la relació entre els elements d’una directiva i les parts corresponents dels instruments nacionals de transposició.
Les dades subjacents han d'extreure's de les corresponents bases de dades de la Comissió.
La metodologia per al càlcul de la quota d’utilització de cada contingent aranzelari específic ha estat determinada i acordada per la Unió i el Regne Unit, d'acord amb els requisits de l'article XXVIII del GATT de 1994 i, per tant, aquesta metodologia ha de mantenir-se integralment per tal de garantir una aplicació coherent.
En els casos en què no es va observar comerç en el marc d’un contingent aranzelari específic durant el període representatiu, per determinar la quota d'utilització del Regne Unit han d’aplicar-se dos plantejaments alternatius.
En els casos en què hi hagi un altre contingent aranzelari amb una definició de producte idèntica, ha d’aplicar-se la quota d'utilització d’aquest contingent idèntic al contingent sense comerç observat durant el període representatiu.
En els casos en què no hi hagi cap altre contingent aranzelari amb una descripció de producte idèntica, la fórmula per calcular la quota d’utilització ha d'aplicar-se a les importacions de la Unió en les línies aranzelàries corresponents fora del contingent aranzelari.
Pel que fa als contingents aranzelaris agrícoles afectats, els articles 184 i 188 del Reglament (UE) núm. 1308/2013 del Parlament Europeu i del Consell proporcionen la base jurídica necessària per a la gestió dels contingents aranzelaris un cop repartits d’acord amb aquest Reglament.
En aquest sentit, les quantitats dels contingents aranzelaris en qüestió figuren a l’annex, part A, d’aquest Reglament.
Per tant, la gestió ha de dur-se a termini tenint en compte els objectius de la política agrària comuna, tal i com s’estableixen al TFUE, i la multifuncionalitat de les activitats agràries.
Pel que fa als contingents aranzelaris sobre la major part dels productes pesquers, els productes industrials i alguns productes agraris transformats, la gestió dels contingents aranzelaris es du a terme d’acord amb el Reglament (CE) núm. 32/2000.
Les quantitats dels contingents aranzelaris en qüestió figuren a l’annex I d’aquest Reglament i, per tant, aquest annex ha de substituir-se amb les quantitats que figuren a l’annex, part B, de l'actual Reglament.
Quatre contingents aranzelaris corresponents a productes pesquers no es gestionen d’acord amb el Reglament (CE) núm. 32/2000 sinó d’acord amb el Reglament (CE) núm. 847/2006 de la Comissió, pel qual s'executa la Decisió 2006/324/CE del Consell.
Han d’atorgar-se a la Comissió competències d’execució per adaptar les disposicions del Reglament (CE) núm. 847/2006 respecte a aquests quatre contingents aranzelaris corresponents a productes pesquers, en consonància amb les quantitats repartides que es determinen en aquest Reglament.
Tenint en compte que les negociacions amb els membres de l’OMC afectats han tingut lloc en paral·lel amb el procediment legislatiu ordinari per a l'adopció d’aquest Reglament, han de delegar-se a la Comissió els poders per adoptar actes d’acord amb l'article 290 del TFUE per modificar les parts A i C de l’annex d’aquest Reglament pel que fa a les quantitats dels contingents aranzelaris repartits enumerats en aquests annexos, per tal de tenir en compte qualsevol acord celebrat o tota la informació rellevant que pugui rebre la Comissió en el context d'aquestes negociacions, que indiqui que factors externs no coneguts anteriorment exigeixen uns ajustos del repartiment dels contingents aranzelaris entre la Unió i el Regne Unit, alhora que es garanteix la coherència amb la metodologia comuna acordada conjuntament amb el Regne Unit.
Han de delegar-se a la Comissió els mateixos poders per adoptar actes quan aquesta informació rellevant s'obtingui de fonts que tinguin interès en un contingent aranzelari específic.
A més, cal modificar el Reglament (CE) núm. 32/2000 per tal de delegar a la Comissió els poders per adoptar actes conforme a l'article 290 del TFUE per modificar l’annex I d’aquest Reglament.
D’acord amb el principi de proporcionalitat i davant la retirada del Regne Unit de la Unió, és necessari i convenient establir normes de repartiment dels contingents aranzelaris inclosos a la llista de l’OMC per a la Unió.
Aquest Reglament no excedeix d’allò que cal per assolir els objectius perseguits, d'acord amb el que disposa l’article 5, apartat 4, del TUE.
D'acord amb l'article 4, apartat 3, del Reglament (CEE, Euratom) núm. 1182/71 del Consell, la finalització de l’aplicació dels actes fixada en una data determinada tindrà lloc al final de la última hora del dia corresponent a aquesta data.
Per tant, aquest Reglament ha d’aplicar-se a partir del dia següent en el qual el Reglament (CE) núm. 32/2000 deixi de ser aplicable al Regne Unit, doncs a partir d’aquest dia tant la Unió com el Regne Unit necessitaran conèixer les seves obligacions corresponents en el marc de l’OMC.
Tot i així, les disposicions d’aquest Reglament per les quals s’estableixen la delegació de poders i l’atribució de competències d’execució han d’aplicar-se a partir de la data d’entrada en vigor d'aquest Reglament.
Tenint en compte els requisits formals del procediment legislatiu ordinari i de la necessitat d’adoptar posteriorment actes d'execució amb l’objectiu d’aplicar aquest Reglament, per una banda, i de la necessitat que els contingents aranzelaris estiguin repartits i preparats per ser aplicats en el moment en què la llista de concessions i compromisos de la Unió deixi de ser aplicable al Regne Unit, cosa que podria passar ja el 30 de març de 2019, d’altra banda, és essencial que aquest Reglament entri en vigor al més aviat possible.
El Reglament (CE) núm. 91/2003 del Parlament Europeu i del Consell ha estat modificat diverses vegades de forma substancial.
Com a resultat de noves modificacions i fent honor a la claredat, cal actuar amb la refosa d’aquest Reglament.
Els ferrocarrils són una part important de les xarxes de transport de la Unió.
Les estadístiques sobre el transport de mercaderies i de passatgers per ferrocarril son necessàries perquè la Comissió pugui supervisar i elaborar la política comuna de transports, així com el capítol de transports de les polítiques que fan referència a les regions i les xarxes transeuropees.
Les estadístiques sobre seguretat ferroviària també són necessàries perquè la Comissió prepari i supervisi l’acció de la Unió a l’àmbit de la seguretat del transport.
L’Agència Ferroviària de la Unió Europea recull dades sobre accidents conforme a l’annex I de la Directiva 2004/49/CE del Parlament Europeu i del Consell pel que fa als indicadors comuns de seguretat i als mètodes comuns de càlcul dels costos dels accidents.
Les estadístiques en l’àmbit de la Unió sobre el transport ferroviari també són necessàries per dur a terme la missió de seguiment prevista a l'article 15 de la Directiva 2012/34/UE del Parlament Europeu i del Consell.
Les estadístiques en l’àmbit de la Unió sobre tots els modes de transport han de recopilar-se conforme a conceptes i normes comunes per tal d’assolir la comparabilitat més completa possible entre els modes de transport.
És important evitar la duplicació de la feina i optimitzar l’ús de la informació existent que pot utilitzar-se amb finalitats estadístiques.
Per això, i amb la finalitat de proporcionar als ciutadans de la Unió i a altres parts interessades informació útil i d'accés fàcil sobre la seguretat del transport ferroviari i la interoperabilitat del sistema ferroviari, incloent-hi la infraestructura ferroviària, s’han d'establir acords de cooperació adequats sobre activitats estadístiques entre els serveis de la Comissió i les entitats competents, també a nivell internacional.
En elaborar estadístiques europees, s’ha de buscar un equilibri entre les necessitats dels usuaris i la càrrega per als enquestats.
En el seu informe al Parlament Europeu i al Consell sobre l'experiència adquirida en l’aplicació del Reglament (CE) núm. 91/2003, la Comissió va assenyalar que l'evolució a llarg termini probablement impliqui la supressió o la simplificació de les dades ja recollides conforme a aquest Reglament, i que l’objectiu és reduir el període de transmissió de les dades anuals sobre els passatgers del ferrocarril.
La Comissió ha de seguir presentant informes periòdics sobre l’aplicació d’aquest Reglament.
La coexistència entre companyies ferroviàries de propietat pública i privada en un mercat de transport ferroviari comercial requereix que s'especifiqui explícitament la informació estadística que han de subministrar totes les companyies ferroviàries i que ha de difondre Eurostat.
Atès que l’objectiu d'aquest Reglament, que és la creació de normes estadístiques comunes que permetin obtenir dades harmonitzades i que s’han d’aplicar a cada Estat membre sota l’autoritat dels organismes i institucions encarregats de l’elaboració d'estadístiques oficials, no pot assolir-se de manera suficient per part dels Estats membres, sinó que, a causa de les seves dimensions i efectes, pot aconseguir-se millor en l’àmbit de la Unió, la qual pot adoptar mesures d’acord amb el principi de subsidiarietat establert a l'article 5 del Tractat de la Unió Europea.
El Reglament (CE) núm. 223/2009 del Parlament Europeu i del Consell proporciona un marc de referència per a les disposicions establertes per aquest Reglament.
Per tal de reflectir l'evolució als Estats membres, mantenint alhora una recopilació harmonitzada de les dades ferroviàries de tota la Unió, i de mantenir l’alta qualitat de les dades transmeses pels Estats membres, han de delegar-se a la Comissió els poders per adoptar actes conforme a l'article 290 del Tractat de Funcionament de la Unió Europea, pel que fa a la modificació d’aquest Reglament a efectes d'adaptar les definicions tècniques i incorporar noves definicions tècniques.
La Comissió ha de vetllar perquè aquests actes delegats no comportin una càrrega addicional significativa per als Estats membres o per als enquestats.
Per tal de garantir condicions uniformes d'execució d’aquest Reglament, han d’atorgar-se a la Comissió competències d’execució pel que fa a l'especificació de la informació que ha de facilitar-se per als informes sobre la qualitat i la comparabilitat dels resultats i sobre les disposicions per a la difusió d'aquests resultats per part de la Comissió (Eurostat).
S’ha consultat el Comitè del Sistema Estadístic Europeu.
Llista de les substàncies a les quals es fa referència a l'article 1, punt 1, lletra b)
P-metiltioanfetamina o 4-metiltioanfetamina, esmentada a la decisió 1999/615/JAI del Consell [1].
Parametoximetilanfetamina o N-metil-1-(4-metoxifenil)-2-aminopropà, esmentada a la Decisió 2002/188/JAI del Consell [2].
2,5-dimetoxi-4-iodefenetilamina, 2,5-dimetoxi-4-etiltiofenetilamina, 2,5-dimetoxi-4-(n)-propiltiofenetilamina i 2,4,5-trimetoxianfetamina, esmentades a la Decisió 2003/847/JAI del Consell [3].
encilpiperazina o 1-bencilo-1,4-diazaciclohexà o N-benzilpiperazina o benzilpiperazina, esmentades a la Decisió 2008/206/JAI del Consell [4].
etilmetcatinona, esmentada a la Decisió 2010/759/UE del Consell [5].
etil-5-(4-metilfenil)-4,5-dihidrooxazol-2-amina (4,4′-DMAR) i 1-ciclohexil-4-(1,2-difeniletil) piperazina (MT-45), esmentades a la Decisió d’Execució (UE) 2015/1873 del Consell [6].
etilanfetamina, esmentada a la Decisió d’Execució (UE) 2015/1874 del Consell [7].
odo-2,5-dimetoxi-N-(2-metoxibencil)fenetilamina (25I-NBOMe), 3,4-diclor-N-[[1-(dimetilamino)ciclohexil]metil]benzamida (AH-7921), 3,4-metilendioxipirovalerona (MDPV) i 2-(3-metoxifenil)-2-(etilamino)ciclohexanona (metoxetamina), esmentades a la Decisió d’Execució (UE) 2015/1875 del Consell [8].
5-(2-aminopropil)indol, esmentada a la Decisió d’Execució (UE) 2015/1876 del Consell [9].
enil-2-(pirrolidin-1-il)-pentan-1-ona (α-pirrolidinovalerofenona, α-PVP), esmentada a la Decisió d’Execució (UE) 2016/1070 del Consell [10].
2-[[1-(ciclohexilmetil)-1H-indol-3-carbonil]amino]-3,3-dimetilbutanoato de metil (MDMB-CHMICA), esmentada a la Decisió d’Execució (UE) 2017/369 del Consell [11].
N-(1-fenetilpiperidin-4-il)-N-fenilacrilamida (acriloilfentanil), esmentada a la Decisió d’Execució (UE) 2017/1774 [12].
Decisió 1999/615/JAI del Consell, del 13 de setembre de 1999, per la qual es defineix la 4-MTA com una nova droga sintètica que ha d'estar subjecta a les mesures necessàries de control i sancions penals (DO L 244 de 16.9.1999, p. 1).
Decisió 2002/188/JAI del Consell, del 28 de febrer de 2002, sobre les mesures de control i les sancions penals relatives a la PPMA, una nova droga sintètica (DO L 63 de 6.3.2002, p. 14).
Decisió 2003/847/JAI del Consell, del 27 de novembre de 2003, sobre les mesures de control i les sancions penals en relació amb les noves drogues sintètiques 2C-I, 2C-T-2, 2C-T-7 i TMA-2 (DO L 321 de 6.12.2003, p. 64).
Decisió 2008/206/JAI del Consell, del 3 de març de 2008, per la qual es defineix la 1-benzilpiperazina (BZP) com una nova substància psicotròpica que ha d’estar subjecta a mesures de control i sancions penals (DO L 63 de 7.3.2008, p. 45).
Decisió 2010/759/UE del Consell, del 2 de desembre de 2010, per la qual se sotmet la 4-metilmetcatinona (mefedrona) a mesures de control (DO L 322 de 8.12.2010, p. 44).
Decisió d’Execució (UE) 2015/1873 del Consell, del 8 d’octubre de 2015, per la qual se sotmet el 4-metil-5-(4-metilfenil)-4,5-dihidrooxazol-2-amina (4,4′-DMAR) i el 1-ciclohexil-4-(1,2-difeniletil) piperazina (MT-45) a mesures de control (DO L 275 de 20.10.2015, p. 32).
Decisió d’Execució (UE) 2015/1874 del Consell, del 8 d’octubre de 2015, per la qual se sotmet la 4-metilanfetamina a mesures de control (DO L 275 de 20.10.2015, p. 35).
Decisió d’Execució (UE) 2015/1875 del Consell, del 8 d’octubre de 2015, per la qual se sotmeten a mesures de control les substàncies 4-iode-2,5-dimetoxi-N-(2-metoxibencil)fenetilamina (25I-NBOMe), 3,4-diclor-N-[[1 (dimetilamino)ciclohexil]metil]benzamida (AH-7921), 3,4-metilendioxipirovalerona (MDPV) i 2-(3-metoxifenil)-2-(etilamino)ciclohexanona (metoxetamina) (DO L 275 de 20.10.2015, p. 38).
Decisió d’Execució (UE) 2016/1070 del Consell, del 27 de juny de 2016, per la qual se sotmet a mesures de control la substància 1-fenil-2-(pirrolidin-1-il)-pentan-1-ona (α-pirrolidinovalerofenona, α-PVP) (DO L 178 de 2.7.2016, p. 18).
Decisió d’Execució (UE) 2017/369 del Consell, del 27 de febrer de 2017, per la qual se sotmet a mesures de control el 2-[[1-(ciclohexilmetil)-1H-indol-3-carbonil]amino]-3,3-dimetilbutanoato de metil (MDMB-CHMICA) (DO L 56 de 3.3.2017, p. 210).
Decisió d’Execució (UE) 2017/1774 del Consell, del 25 de setembre de 2017, per la qual se sotmet el N-(1-fenetilpiperidin-4-il)-N-fenilacrilamida (acriloilfentanil) a mesures de control (DO L 251 de 29.9.2017, p. 21).
Les Directives 86/278/CEE i 87/217/CEE del Consell es basen en els articles 100 i 235 del Tractat constitutiu de la Comunitat Econòmica Europea, actualment articles 115 i 352 del Tractat de Funcionament de la Unió Europea (TFUE).
Les modificacions que aquesta Decisió introdueix en aquestes Directives fan referència a la política de la Unió en matèria de medi ambient i són conseqüència directa de la derogació de la Directiva 91/692/CEE del Consell sobre la base de l’article 192, apartat 1, del TFUE.
Per tant, cal basar aquestes modificacions en l'article 192, apartat 1, del TFUE.
La Directiva 94/63/CE del Parlament Europeu i del Consell es basa en l'article 100 bis del Tractat constitutiu de la Comunitat Europea, actual article 114 del TFUE.
La Directiva 91/692/CEE es va adoptar per racionalitzar i millorar, a nivell sectorial, les disposicions sobre la transmissió d’informació i la publicació d’informes relatius a algunes directives concretes sobre la protecció del medi ambient.
Per assolir aquest objectiu, la Directiva 91/692/CEE va modificar algunes directives mitjançant la introducció de requisits d’informació uniformes.
L’aplicació de requisits d’informació introduïts per la Directiva 91/692/CEE s’ha tornat feixuga i ineficaç.
A més, molts dels actes de la Unió modificats per la Directiva 91/692/CEE s’han substituït i ja no contenen les obligacions d’informació introduïdes per aquesta Directiva.
Per exemple, la Directiva 2000/60/CE del Parlament Europeu i del Consell va derogar set actes de la Unió en l’àmbit de la política d’aigües i no va incorporar el sistema d’informació introduït per la Directiva 91/692/CEE.
D’altra banda, la Directiva 2010/75/UE del Parlament Europeu i del Consell no conté cap referència a la Directiva 91/692/CEE i, en canvi, estableix un règim d’informació independent.
La Directiva 91/692/CEE no estableix l’ús d’eines electròniques.
Amb el desenvolupament satisfactori del Reportnet de l’Agència Europea del Medi Ambient i les iniciatives sectorials sobre la racionalització de la presentació d’informes, com ara el Sistema d’Informació sobre l’aigua per a Europa, s’ha anat qüestionant progressivament la necessitat i eficàcia d’un instrument horitzontal sobre la presentació d’informes.
Finalment, l'adopció de la Directiva 2007/2/CE del Parlament Europeu i del Consell i el desenvolupament associat al Sistema Compartit d’Informació Mediambiental van introduir un enfocament horitzontal més modern i eficaç per a la gestió i presentació de la informació relativa a la política de la Unió en matèria de medi ambient.
En conseqüència, cal derogar la Directiva 91/692/CEE.
La majoria de les Directives modificades per la Directiva 91/692/CEE ja no estan en vigor.
Tot i així, les Directives 86/278/CEE i 87/217/CEE continuen sent vigents.
La Directiva 86/278/CEE exigeix els Estats membres que presentin un informe sobre l’aplicació d'aquesta Directiva, segons un qüestionari o esquema elaborat per la Comissió conforme al procediment establert a la Directiva 91/692/CEE.
Per tal d’evitar un buit legal com a conseqüència de la derogació de la Directiva 91/692/CEE, és necessari substituir la referència a la Directiva 91/692/CEE per la referència al procediment inclòs a la Directiva 86/278/CEE.
La presentació d'informes per part dels Estats membres amb motiu de la Directiva 87/217/CEE ja no és necessària arran de l’adopció del Reglament (CE) núm. 1907/2006 del Parlament Europeu i del Consell, en el qual s’estableix l’eliminació gradual de la producció i utilització d’amiant i de productes que continguin amiant a la Unió.
Per tant, cal suprimir aquestes obligacions d’informació establertes en aquesta Directiva.
Després de l’entrada en vigor de la Directiva 91/692/CEE, s'incloïa una referència a aquesta en els següents Reglaments i Directives: Directiva 94/62/CE del Parlament Europeu i del Consell, Directiva 94/63/CE, Directiva 1999/31/CE del Consell, Directiva 2000/53/CE del Parlament Europeu i del Consell, Directiva 2003/87/CE del Parlament Europeu i del Consell, Directiva 2008/98/CE del Parlament Europeu i del Consell, Directiva 2009/31/CE del Parlament Europeu i del Consell i Reglament (UE) núm. 1257/2013 del Parlament Europeu i del Consell.
En el marc del pla d’acció de la UE per a l’economia circular, la Comissió va proposar modificar les Directives 4/62/CE, 1999/31/CE, 2000/53/CE i 2008/98/CE per tal de substituir la referència a la Directiva 91/692/CEE.
Per tal de garantir que algunes disposicions dels annexos de la Directiva 86/278/CEE estiguin actualitzades, han de delegar-se a la Comissió els poders per adoptar actes conforme a l'article 290 del TFUE, pel que fa a l’adaptació d’aquestes disposicions al progrés científic i tècnic.
L’adaptació dels annexos a la Directiva 2009/31/CE no ha de donar lloc a una reducció del nivell de seguretat o a un debilitament dels principis de seguiment previstos pels criteris continguts en aquests annexos.
D'acord amb l’article 9 del Tractat de Funcionament de la Unió Europea (TFUE), en la definició i execució de les seves polítiques i accions, la Unió ha de tenir en compte les exigències relacionades amb la promoció d’un nivell alt d’ocupació, amb la garantia d’una protecció social adequada, amb la lluita contra l'exclusió social i amb un nivell alt d'educació, formació i protecció de la salut humana.
A més, tal i com estableix l’article 11 del TFUE, les exigències de la protecció del medi ambient han d’integrar-se a les polítiques i accions de la Unió, concretament amb l’objectiu de fomentar un desenvolupament sostenible.
Els articles 120 i 121 del TFUE resolen que els Estats membres duran a terme les seves polítiques econòmiques amb la finalitat de contribuir a l’assoliment dels objectius de la Unió en el marc de les orientacions generals elaborades pel Consell.
La coordinació de les polítiques econòmiques dels Estats membres és, per tant, una qüestió d’interès comú.
Diversos Estats membres han aplicat i continuen aplicant processos d’ajustos per corregir els desequilibris macroeconòmics acumulats del passat i molts afronten el repte d’un potencial baix de creixement.
L’aplicació de reformes estructurals forma part de les prioritats polítiques de la Unió per tal que la recuperació sigui sostenible, d’aprofitar el potencial de creixement per reforçar la capacitat d’adaptació i de donar suport al procés de convergència.
Les reformes són, per naturalesa, processos complexos que requereixen una cadena completa de competències i coneixements altament especialitzats, així com una visió a llarg termini.
Dur a terme reformes estructurals en una gran varietat d’àmbits de la política pública és tot un repte ja que sovint el seu impacte triga a fer-se realitat.
Per tant, dissenyar-les i aplicar-les en el moment adequat és crucial, tant per a les economies en crisi com per a les que són febles estructuralment.
En aquest context, el suport de la Unió en forma d’assistència tècnica ha estat important per contribuir a l’ajust econòmic de Grècia i Xipre en aquests darrers anys.
L’apropiació de les reformes estructurals sobre el terreny és fonamental perquè la seva aplicació tingui èxit.
Els Estats membres poden rebre ajuda per fer front a les dificultats de concepció i aplicació de reformes estructurals favorables al creixement, en consonància amb els objectius econòmics i socials de la Unió.
Aquestes dificultats poden dependre de diversos factors, com una capacitat administrativa i institucional limitada i una inadequada aplicació i execució del Dret de la Unió.
La Unió té una experiència considerable a l’hora de proporcionar suport específic a les administracions nacionals i a altres autoritats dels Estats membres pel que fa a la creació de capacitats i accions similars en alguns sectors (fiscalitat, duanes i suport a les petites i mitjanes empreses) i a l’aplicació de la política de cohesió.
L’experiència adquirida per la Unió en l'assistència a les autoritats nacionals perquè duguin a terme reformes ha d’utilitzar-se per augmentar la capacitat de la Unió de proporcionar ajuda als Estats membres.
En efecte, cal una acció global i integrada per donar suport als Estats membres que estan duent a terme reformes impulsores del creixement i demanen assistència a la Unió al respecte.
L’Informe Especial núm. 19/2015 del Tribunal de Comptes Europeu titulat «Cal posar més atenció als resultats per millorar l’assistència tècnica a Grècia» inclou recomanacions útils sobre la forma en què la Comissió pot facilitar assistència tècnica els Estats membres.
Aquestes recomanacions han de tenir-se en compte a l’hora de donar suport amb motiu d’aquest Reglament.
Tenint en compte aquestes circumstàncies, cal crear un programa de suport a les reformes estructurals (en endavant, «programa») amb l’objectiu de reforçar la capacitat dels Estats membres per preparar i executar reformes estructurals i administratives que fomentin el creixement, fins i tot mitjançant l’assistència en l’ús eficient i efectiu dels fons de la Unió.
El programa aspira a contribuir a assolir els objectius comuns de suport a la recuperació econòmica, la cohesió i la creació d’ocupació, d’impuls a la competitivitat i la productivitat d’Europa i d'estímul de la inversió a l'economia real.
També li permetria donar una millor resposta als reptes econòmics i socials d’assolir un alt nivell de benestar social, així com uns serveis sanitaris i educatius de qualitat, i de combatre la pobresa i l'exclusió social.
En el marc del programa, la Comissió, a petició d’un Estat membre, ha de proporcionar ajuda en àmbits relacionats amb la cohesió, la competitivitat, la productivitat, la innovació, el creixement intel·ligent, sostenible i integrador, l’ocupació i la inversió, com són els de pressupost i fiscalitat, serveis públics, reformes institucionals i administratives, sistemes judicials, lluita contra el frau, la corrupció, el blanqueig de capitals i l’evasió fiscal, entorn empresarial, desenvolupament del sector privat, competència, contractació pública, participació pública en empreses, processos de privatització, accés al finançament, polítiques del sector financer, comerç, desenvolupament sostenible, educació i formació, polítiques del mercat laboral, salut pública, política d’asil i migratòria, agricultura, desenvolupament rural i pesca.
Els Estats membres han de poder sol·licitar ajuda de la Comissió amb motiu del programa pel que fa a l’aplicació de reformes en el context de processos de governança econòmica, en especial de les recomanacions específiques de cada país formulades amb l’avinentesa del Semestre Europeu, a accions relatives a l’aplicació del Dret de la Unió, així com a l'aplicació dels programes d’ajust econòmic.
També han de tenir la possibilitat de sol·licitar ajuda en relació amb les reformes dutes a terme per iniciativa pròpia i dirigides cap a la cohesió, la inversió, el creixement sostenible, la creació d’ocupació i la competitivitat.
La Comissió podria donar orientacions sobre els principals elements de la sol·licitud d’ajuda.
Després d’un diàleg amb l’Estat membre sol·licitant, també en el context del Semestre Europeu, la Comissió ha d’analitzar la sol·licitud, tenint en compte els principis de transparència, igualtat de tracte i bona gestió financera, i determinar el suport que cal proporcionar en funció de la urgència, l'amplitud i la profunditat dels problemes identificats, de la necessitat d’ajuda en els àmbits d’actuació reconeguts, de l’anàlisi dels indicadors socioeconòmics i de la capacitat administrativa general de l’Estat membre.
Sobre la base d’aquesta anàlisi i tenint en compte les accions i activitats existents finançades per fons de la Unió o altres programes de la Unió, la Comissió ha d’arribar a un acord amb l’Estat membre pertinent sobre els àmbits prioritaris, els objectius, un calendari indicatiu, l’abast de les mesures de suport que s’hagin de proporcionar i una estimació de la contribució financera global amb aquesta finalitat; tot això s’ha de fixar en un pla de cooperació i suport.
Amb l’objectiu de transparència, entre d’altres, la Comissió ha de presentar, amb les condicions reconegudes en aquest Reglament, els plans de cooperació i suport al Parlament Europeu i al Consell.
Tant els fons de capital risc admissibles gestionats internament com els gestors externs de fons de capital risc admissibles disposaran d’un capital inicial de 50000 EUR.»;
Els fons propis representaran sempre, com a mínim, una vuitena part de les despeses fixes generals contretes pel gestor l’any anterior.
L’autoritat competent de l’Estat membre d’origen podrà ajustar aquest requisit en cas que s’hagi produït un canvi substancial als negocis del gestor des de l’any anterior.
Quan el gestor d’un fons de capital risc admissible no hagi completat un any d'activitat, aquest requisit arribarà fins a una vuitena part de les despeses fixes generals previstes en el seu pla de negoci, llevat que l’autoritat competent de l’Estat membre d’origen requereixi modificar aquest pla.
Quan el valor dels fons de capital risc admissibles gestionats pel gestor superi els 250000000 EUR, el gestor proporcionarà una quantitat addicional de fons propis.
Aquesta quantitat addicional equivaldrà al 0,02 % de l’import en què el valor total dels fons de capital risc admissibles excedeixi els 250000000 EUR.
L’autoritat competent de l’Estat membre d’origen podrà autoritzar el gestor dels fons de capital risc admissibles a no aportar fins a un 50 % de la quantitat addicional de fons propis a què es fa referència a l’apartat 4, quan aquest gestor gaudeixi d’una garantia pel mateix import concedida per una entitat de crèdit o una empresa d’assegurances que tingui el domicili social en un Estat membre, o bé en un tercer país en el qual estigui sotmesa a normes prudencials que, segons l’autoritat competent de l’Estat membre d’origen, es considerin equivalents a les establertes pel Dret de la Unió.
Els fons propis s’invertiran en actius líquids o actius fàcilment convertibles en efectiu a curt termini i no inclouran posicions especulatives.».
A l'article 12 s’hi afegeix l’apartat següent:
L’autoritat competent de l’Estat membre d’origen posarà a disposició de l’autoritat competent de cadascun dels fons de capital risc admissibles pertinents, de l’autoritat competent de cadascun dels Estats membres d’acollida corresponents i de l’AEVM tota la informació recopilada amb motiu d’aquest article, en el moment adequat i mitjançant el procediment a què fa referència l'article 22.».
A l'article 13, apartat 1, la lletra b) es substitueix pel text següent:
l’import dels fons propis dels quals disposa aquest gestor per mantenir els recursos humans i tècnics adequats necessaris per a la gestió correcta dels seus fons de capital risc admissibles;».
a l’apartat 1, se suprimeix la lletra e);
L’autoritat competent de l’Estat membre d’origen informarà el gestor que s'esmenta a l'apartat 1 de si ha estat registrat com a gestor d’un fons de capital risc admissible en un termini màxim de dos mesos després que hagi proporcionat tota la informació esmentada en aquest apartat.
Un registre conforme a aquest article es considerarà que constitueix un registre a efectes de l'article 3, apartat 3, de la Directiva 2011/61/UE pel que fa a la gestió dels fons de capital risc admissibles.
El gestor de fons de capital risc admissibles als quals es fa referència en aquest article notificarà a l’autoritat competent de l’Estat membre d’origen qualsevol modificació substancial de les condiciones del registre inicial d'acord amb aquest article abans que aquestes modificacions siguin efectives.
Si l’autoritat competent de l’Estat membre d’origen decideix imposar restriccions o rebutjar les modificacions a què fa referència el primer paràgraf, ho farà saber al gestor del fons de capital risc admissible en el termini d’un mes després de rebre la notificació d’aquestes modificacions.
L’autoritat competent podrà prorrogar aquest termini fins a un mes més si ho considera necessari degut a les circumstàncies específiques del cas després que s’hagi notificat el gestor del fons de capital risc admissible.
Les modificacions podran aplicar-se si l'autoritat competent pertinent no s’hi oposa dins del termini d'avaluació pertinent.
Per tal de garantir l’aplicació uniforme d’aquest article, l’AEVM podrà elaborar projectes de normes tècniques de regulació per especificar amb més detall la informació que s’haurà de facilitar a les autoritats competents durant la sol·licitud de registre tal i com s’estableix a l’apartat 1 i per especificar amb més detall les condicions que s’estableixen a l’apartat 2.
Es delegen a la Comissió els poders per completar aquest Reglament adoptant les normes tècniques de regulació a les quals es refereix el primer paràgraf d’aquest apartat d'acord amb els articles 10 al 14 del Reglament (UE) núm. 1095/2010.
Per tal de garantir l’aplicació uniforme d’aquest article, l’AEVM podrà elaborar projectes de normes tècniques d’execució sobre els models de formularis, plantilles i procediments per facilitar informació a les autoritats competents durant la sol·licitud de registre esmentada a l’apartat 1 i sobre les condicions a què es fa referència a l’apartat 2.
S’atribueixen a la Comissió competències per adoptar les normes tècniques d'execució a les quals fa referència el primer paràgraf d’aquest apartat d'acord amb l'article 15 del Reglament (UE) núm. 1095/2010.
L’AVM organitzarà i durà a terme avaluacions entre iguals d'acord amb l’article 30 del Reglament (UE) núm. 1095/2010 per tal de millorar la coherència dels procediments de registre aplicats per les autoritats competents d'acord amb aquest Reglament.».
S’insereixen els articles següents:
La Unió contribueix a garantir un nivell alt de protecció dels consumidors i a situar els consumidors al centre del mercat interior donant suport i complementant les polítiques dels Estats membres per tal de garantir que els ciutadans puguin aprofitar al màxim els beneficis del mercat interior i que, en fer-ho, vegin com s’aborden i es defensen els seus interessos jurídics i econòmics de forma adequada.
Un sector de serveis financers solvent i que funcioni adequadament és un component clau del mercat interior i de les seves capacitats transfrontereres.
Requereix un marc de reglamentació i de supervisió sòlid que garanteixi al mateix temps l'estabilitat financera i doni suport a la sostenibilitat de l’economia.
Alhora, un sector de serveis financers solvent i que funcioni adequadament ha d‘oferir un nivell alt de protecció als consumidors i a altres usuaris finals de serveis financers, incloent-hi els inversors minoristes, els estalviadors, els prenedors d’assegurances, els membres i beneficiaris de fons de pensions, els accionistes individuals, els prestataris i les pimes.
Des de 2007, la confiança dels usuaris finals de serveis financers, en particular dels consumidors, s’ha vist sacsejada per la crisi econòmica i financera.
Per tant, perquè aquests usuaris recuperin la confiança en la solvència del sector financer i per contribuir a unes millors pràctiques, és important incrementar el grau de participació i implicació activa dels consumidors i altres usuaris finals de serveis financers, incloent-hi els inversors minoristes, els estalviadors, els prenedors d’assegurances, els membres i beneficiaris de fons de pensions, els accionistes individuals, els prestataris i les pimes, així com de les parts interessades que representen els seus interessos, en la formulació de polítiques a la Unió i en altres polítiques multilaterals pertinents de l’àmbit del sector financer.
Per tal d’aconseguir aquests objectius, arran d’una iniciativa pluripartidista del Parlament Europeu, a finals de 2011 la Comissió va posar en marxa un projecte pilot la finalitat del qual era concedir subvencions per donar suport al desenvolupament d’un centre d'especialització financera en benefici dels consumidors, d’altres usuaris finals i de les parts interessades que representen els seus interessos, per millorar la capacitat d'aquests agents per participar en la formulació de polítiques en l’àmbit dels serveis financers dins de la Unió i per afavorir el desenvolupament d’un sistema bancari resilient.
Els principals objectius estratègics eren garantir que els responsables de la formulació de polítiques en l’àmbit de la Unió, a l’hora d’iniciar l’elaboració del nou Dret de la Unió, poguessin conèixer punts de vista diferents dels expressats per professionals del sector financer, per garantir que els interessos dels consumidors i d’altres usuaris finals de serveis financers es veiessin reflectits en el nou Dret de la Unió, per garantir que la ciutadania estigues més ben informada sobre les qüestions que es plantegen a la regulació financera, produint així un reforç de la cultura financera, i per garantir que es millorés la participació activa dels consumidors i altres usuaris finals de serveis financers en la formulació de polítiques de la Unió en l’àmbit dels serveis financers, per tal d’aconseguir un Dret de la Unió equilibrat.
Per tant, entre 2012 i 2015 la Comissió va adjudicar, a través d’una convocatòria de propostes oberta, subvencions de funcionament a dues entitats sense ànim de lucre, Finance Watch i Better Finance.
Aquestes subvencions es van adjudicar el 2012 i 2013 en el marc d’un projecte pilot de dos anys de durada, i des de 2014, en forma d’una acció preparatòria.
A més, el 2016 es va decidir proporcionar-los subvencions per a l’execució d'accions en lloc de subvencions de funcionament, ja que aquesta modalitat garanteix un major control de la despesa del pressupost de la Unió.
Atès que el període màxim d'execució d’una acció preparatòria és de fins a tres anys consecutius d’acord amb el Reglament (UE, Euratom) núm. 966/2012 del Parlament Europeu i del Consell [3], és necessari adoptar un acte legislatiu per tal d’establir una base jurídica que permeti finançar aquestes accions a partir del 2017.
Finance Watch es va constituir amb subvencions de la Unió el 2011 com a associació internacional sense ànim de lucre a l'empara de la legislació belga.
La seva missió és defensar els interessos de la societat civil al sector financer.
Com a resultat de les subvencions de la Unió, Finance Watch va poder establir, en un període breu de temps, un equip d'experts qualificats capaços de realitzar estudis, anàlisis de polítiques i activitats de comunicació en l’àmbit dels serveis financers.
Better Finance és el resultat de successives reorganitzacions i canvis de nom de diverses federacions d’inversors i parts interessades prèviament existents a Europa des del 2009.
Gràcies a les subvencions de la Unió, l’organització va crear un centre d'especialització financera centrat fonamentalment en els interessos dels consumidors, els inversors detallistes, els accionistes individuals, els estalviadors i altres usuaris finals de serveis financers, una orientació coherent amb la seva composició i recursos.
L’avaluació duta a terme el 2015 del projecte pilot i de l'acció preparatòria posterior va arribar a la conclusió que, en general, s’havien assolit els objectius estratègics.
Finance Watch i Better Finance han treballat en esferes polítiques complementàries i han enfocat la seva tasca a audiències diferents.
Conjuntament, les seves activitats han abastat des de 2012 la majoria dels temes inclosos al programa polític de la Unió en l’àmbit financer i, en la mesura que ho han permès els seus recursos, Finance Watch i Better Finance han fet esforços per difondre les seves activitats amb l’objectiu de garantir una cobertura geogràfica àmplia a la Unió.
Les dues organitzacions han aportat un valor afegit a la suma de les activitats dels seus membres nacionals i als consumidors de la Unió.
Les organitzacions nacionals responsables d'atendre un ampli ventall de problemes dels consumidors sovint no disposen dels coneixements tècnics especialitzats en els àmbits de la política relacionats específicament amb els serveis financers i amb els processos de formulació de polítiques de la Unió vinculats a aquests serveis.
A més, fins ara no s’han identificat organitzacions similars en l’àmbit de la Unió.
Tot i que l’avaluació del projecte pilot va mostrar que cap altre sol·licitant havia respost a les successives convocatòries anuals de propostes publicades des de 2012, el programa previst a l'actual Reglament després del període 2017-2020 ha d'estar obert a altres possibles beneficiaris que satisfacin els seus requisits..
Tot i els esforços constants, ni Finance Watch ni Better Finance han aconseguit atreure finançament estable i significatiu d’altres donants independents del sector financer, per la qual cosa totes dues continuen tenint una elevada dependència en relació amb els fons de la Unió per ser viables des del punt de vista financer.
Així doncs, el cofinançament de la Unió és necessari actualment per tal de garantir els recursos necessaris per aconseguir els objectius estratègics desitjats en els propers anys, dotant així d’estabilitat financera aquestes organitzacions i els seus experts i personal administratiu que, fins al moment, han aconseguit posar en marxa les seves activitats importants en un breu període de temps.
Per això és necessari crear un programa de la Unió per al període 2017-2020 que permeti donar suport a les activitats de Finance Watch i Better Finance (en endavant, «Programa»), que complementarà polítiques similars aplicades pels Estats membres a nivell nacional.
L’estabilitat financera té una importància fonamental perquè les dues organitzacions puguin conservar els seus coneixements especialitzats i planificar els seus projectes.
Les organitzacions que es beneficiïn de l’ajuda del Programa han d’intentar, malgrat tot, incrementar la proporció de fons que aporten unes altres fonts.
Continuar amb el finançament de Finance Watch i Better Finance durant el període 2017-2020 en condicions similars a les de l’acció preparatòria garantiria el manteniment de la repercussió positiva que fins ara han assolit les seves activitats, d’acord amb l'avaluació duta a terme.
L’objectiu d’aquest Reglament és permetre que es renovi el compromís del romanent dels imports compromesos per sostenir l’aplicació de les Decisions (UE) 2015/1523 i (UE) 2015/1601 del Consell prevista al Reglament (UE) núm. 516/2014 del Parlament Europeu i del Consell o l’assignació d’aquests imports a unes altres accions en el marc dels programes nacionals, en consonància amb les prioritats de la Unió i en funció de les necessitats dels Estats membres en àmbits específics de l’asil i la migració.
Un altre dels objectius és el de garantir que aquesta renovació del compromís o aquesta assignació tinguin lloc de manera transparent.
La Comissió va assignar fons destinats als programes nacionals dels Estats membres amb càrrec al Fons d’Asil, Migració i Integració per sostenir l’aplicació de les Decisions (UE) 2015/1523 i (UE) 2015/1601.
La Decisió (UE) 2015/1601 va ser modificada per la Decisió (UE) 2016/1754 del Consell.
Aquestes Decisions s’han deixat d’aplicar de moment.
Una part dels fons assignats el 2016, i en alguns casos el 2017, amb motiu de les Decisions (UE) 2015/1523 i (UE) 2015/1601 continua estant disponible als programes nacionals dels Estats membres.
Per tal de poder seguir aplicant la política de reubicació, els Estats membres han de tenir la possibilitat d'utilitzar el romanent dels imports renovant els compromisos destinats a la mateixa acció en el marc dels programes nacionals.
Els Estats membres han de tornar a assignar o transferir com a mínim el 20 % d’aquests imports a accions de programes nacionals destinades al trasllat de sol·licitants de protecció internacional o de beneficiaris de protecció internacional i al reassentament o a unes altres formes d’admissió humanitària ad hoc, així com a les mesures preparatòries per al trasllat de sol·licitants de protecció internacional després de l'arribada a la Unió, també per mar, o per al trasllat de beneficiaris de protecció internacional.
Aquestes mesures han de contenir únicament les mesures reconegudes a l’article 5, apartat 1, segon paràgraf, lletres a), b), e) i f), del Reglament (UE) núm. 516/2014.
Si es justifica degudament durant la revisió dels programes nacionals dels Estats membres, aquests han de tenir la possibilitat d’utilitzar fins al 80 % d’aquests imports per fer front a altres reptes en els àmbits de l'asil i la migració, d'acord amb el Reglament (UE) núm. 516/2014.
Les necessitats dels Estats membres en aquests àmbits continuen sent significatives.
La renovació dels compromisos del romanent dels imports per a la mateixa acció o la seva transferència a unes altres accions reconegudes al programa nacional ha de ser possible només una vegada i amb l’aprovació prèvia de la Comissió.
Els Estats membres han de vetllar perquè durant l'assignació de fons es respectin plenament els principis establerts al Reglament (UE, Euratom) 2018/1046 del Parlament Europeu i del Consell, en particular els principis d’eficiència i transparència.
El grup de destinataris que puguin optar al trasllat, així com el nombre d’Estats membres des dels quals es fan els trasllats, han d'ampliar-se per tal de donar més flexibilitat als Estats membres en les seves operacions de trasllat, tenint en compte les necessitats específiques dels menors no acompanyats o d’altres sol·licitants vulnerables i la situació particular dels familiars dels beneficiaris de protecció internacional.
Les disposicions específiques relatives a les quantitats a tant alçat per al reassentament i el trasllat de beneficiaris de protecció internacional d’un Estat membre a un altre han de reflectir aquesta ampliació.
Els Estats membres i la Comissió han de disposar del temps suficient per revisar els seus programes nacionals conforme a les modificacions corresponents que estableix aquest Reglament.
Cal establir, per tant, una excepció a allò que disposa l'article 50, apartat 1, del Reglament (UE) núm. 514/2014 del Parlament Europeu i del Consell als romanents dels imports compromesos per sostenir l’aplicació de les Decisions (UE) 2015/1523 i (UE) 2015/1601, prorrogant el termini per a l’alliberament durant un període de sis mesos per tal de concloure el procediment de revisió dels programes nacionals a què fa referència l’article 14 del Reglament (UE) núm. 514/2014.
Els Estats membres també han de disposar de temps suficient per utilitzar els imports el compromís dels quals s’hagi renovat per a la mateixa acció o s’hagin transferit a unes altres accions abans que es produeixi l’alliberament d’aquests imports.
Per tant, quan aquestes renovacions dels compromisos o aquestes transferències dels imports conforme al programa nacional siguin aprovades per la Comissió, els imports hauran de considerar-se compromesos l’any de la revisió del programa nacional que aprovi la renovació de compromisos o la transferència corresponents.
La Comissió ha d’informar el Parlament Europeu i el Consell amb una periodicitat anual sobre l’aplicació dels recursos destinats als trasllats de sol·licitants de protecció internacional i beneficiaris de protecció internacional, en particular pel que fa a les transferències d’imports a unes altres accions en el marc del programa nacional segons s’estableix en aquest Reglament.
Aquest Reglament no afecta els fons disponibles amb motiu de l'article 17 del Reglament (UE) núm. 516/2014.
Els objectius d’aquest Reglament es persegueixen sense perjudici de les negociacions en curs sobre la reforma del Reglament (UE) núm. 604/2013 del Parlament Europeu i del Consell.
D'acord amb els articles 3 i 4 bis, apartat 1, del Protocol núm. 21 sobre la posició del Regne Unit i d’Irlanda en relació amb l'espai de llibertat, seguretat i justícia, annexat al TUE i al TFUE, Irlanda ha notificat mitjançant una carta del 7 de desembre del 2018 el seu desig de participar en l’adopció i aplicació d’aquest Reglament.
Davant la necessitat d’evitar l’alliberament del romanent dels imports compromesos per sostenir l’aplicació de les Decisions (UE) 2015/1523 i (UE) 2015/1601, aquest Reglament ha d’entrar en vigor el dia de la seva publicació al Diari Oficial de la Unió Europea.
Si el Reglament (UE) núm. 516/2014 no es modifica abans que acabi el 2018, els fons corresponents deixaran d'estar disponibles perquè els Estats membres els facin servir en el marc dels programes nacionals que reben suport del Fons d’Asil, Migració i Integració.
Tenint en compte la urgència de modificar el Reglament (UE) núm. 516/2014, cal establir una excepció al termini de vuit setmanes previst a l'article 4 del Protocol núm. 1 sobre la comesa dels Parlaments nacionals a la Unió Europea, annexat al TUE, al TFUE i al Tractat constitutiu de la Comunicat Europea de l'Energia Atòmica.
Quan l’Observatori, la Comissió o la majoria dels Estats membres considerin que la informació intercanviada sobre una nova substància psicotròpica i recopilada conforme a l’article 5 bis en un o més Estats membres causa preocupació pels riscos socials o per a la salut que pugui comportar la nova substància psicotròpica en l’àmbit de la Unió, l’Observatori haurà de redactar un informe inicial sobre la nova substància psicotròpica.
A efectes d’aquest apartat, cada Estat membre informarà la Comissió i els altres Estats membres del desig que s’elabori un informe inicial.
Quan s’assoleixi una majoria dels Estats membres, la Comissió transmetrà les instruccions pertinents a l’Observatori i informarà els Estats membres en conseqüència.
L’informe inicial contindrà una primera indicació de:
la naturalesa i magnitud dels incidents que indiquen problemes socials i per a la salut amb els quals es pot relacionar la nova substància psicotròpica, incloent-hi el nombre d’incidents i les pautes d’ús de la nova substància psicotròpica;
la descripció química i física de la nova substància psicotròpica i els mètodes i els precursors químics utilitzats per a la seva producció o extracció;
la descripció farmacològica i toxicològica de la nova substància psicotròpica;
la implicació de grups delictius en la producció o distribució de la nova substància psicotròpica.
L’informe inicial també contindrà:
informació sobre l’ús humà i veterinari de la nova substància psicotròpica, entre d’altres, com a principi actiu d’un medicament d’ús humà o d’un medicament veterinari;
informació sobre els usos comercials i industrials de la nova substància psicotròpica, l’abast d’aquest ús i com es fa servir a la investigació i al desenvolupament científics;
informació sobre si la nova substància psicotròpica està subjecta a mesures restrictives als Estats membres;
informació sobre si la nova substància psicotròpica està sent actualment o ha estat objecte d’avaluació conforme al sistema establert per la Convenció Única sobre Estupefaents de 1961, modificada pel Protocol de 1972, i el Conveni sobre Substàncies Psicotròpiques de 1971 (sistema de les Nacions Unides);
qualsevol altra informació pertinent disponible.
A efectes de l’informe inicial, l’Observatori farà servir la informació que tingui disponible.
Quan l’Observatori ho consideri necessari, sol·licitarà als centres nacionals de coordinació esmentats a l'article 5 que facilitin informació addicional sobre la nova substància psicotròpica.
Els centres nacionals de coordinació hauran de facilitar aquesta informació durant les dues setmanes següents a la recepció de la sol·licitud.
L’Observatori sol·licitarà, sense dilacions indegudes, a l’Agència Europea de Medicaments que l’informi si, en l’àmbit de la Unió o nacional, la nova substància psicotròpica és un principi actiu de:
un medicament d’ús humà o d’un medicament veterinari que ha obtingut una autorització de comercialització d'acord amb la Directiva 2001/83/CE del Parlament Europeu i del Consell, la Directiva 2001/82/CE del Parlament Europeu i del Consell o el Reglament (CE) núm. 726/2004 del Parlament Europeu i del Consell;
un medicament d’ús humà o d’un medicament veterinari que és objecte d’una sol·licitud d’autorització de comercialització;
un medicament d’ús humà o d’un medicament veterinari l’autorització de comercialització del qual ha estat suspesa per l’autoritat competent;
un medicament d’ús humà no autoritzat d'acord amb l’article 5 de la Directiva 2001/83/CE o d’un medicament veterinari preparat al moment per una persona autoritzada pel dret nacional d'acord amb l’article 10, apartat 1, lletra c), de la Directiva 2001/82/CE;
un medicament en investigació, d'acord amb l'article 2, lletra d), de la Directiva 2001/20/CE del Parlament Europeu i del Consell.
Quan la informació es refereixi a autoritzacions de comercialització concedides per Estats membres, aquests estats la comunicaran a l'Agència Europea de Medicaments a petició de la mateixa.
L’Observatori sol·licitarà, sense dilacions indegudes, a l’Europol que l’informi sobre la participació de grups delictius en la producció, la distribució, els mètodes de distribució i el tràfic de la nova substància psicotròpica, així com sobre qualsevol ús de la substància psicotròpica.
L’Observatori sol·licitarà, sense dilacions indegudes, a l’Agència Europea de Substàncies i Mescles Químiques, el Centre Europeu de Prevenció i Control de Malalties i l’Autoritat Europea de Seguretat Alimentària que li subministrin la informació i les dades disponibles sobre la nova substància psicotròpica.
Els detalls de la cooperació entre l’Observatori i els òrgans i organismes reconeguts als apartats 5, 6 i 7 es regiran per acords de col·laboració.
Aquests acords s’hauran de concloure d'acord amb el segon paràgraf de l’article 20.
L’Observatori haurà de respectar les condicions d’ús de la informació que se li comuniqui, incloent-hi les condicions d'accés als documents i de seguretat de les dades i la informació, així com de protecció de les dades confidencials, incloent-hi les dades de caràcter sensible i la informació comercial confidencial.
L’Observatori lliurarà l’informe inicial a la Comissió i als Estats membres durant les cinc setmanes següents a la recepció de les sol·licituds d’informació a les quals es fa referència als apartats 5, 6 i 7.
Quan l’Observatori reculli informació sobre diverses substàncies psicotròpiques noves que consideri que tenen una estructura química similar, lliurarà a la Comissió i als Estats membres, durant les sis setmanes següents a la recepció de les sol·licituds d’informació a les quals es fa referència als apartats 5, 6 i 7, informes inicials individuals o informes inicials conjunts sobre diverses substàncies psicotròpiques noves, sempre que estiguin clarament identificades les característiques de cadascuna.
L’Agència Europea per a la Seguretat i Salut en el Treball (en endavant, «EU-OSHA») es va crear mitjançant el Reglament (CE) núm. 2062/94 del Consell per tal de contribuir a millorar l’entorn de treball, per protegir la seguretat i la salut dels treballadors, mitjançant mesures dissenyades per desenvolupar i difondre els coneixements en aquest àmbit.
Des de la seva creació el 1994, l’EU-OSHA ha tingut un paper important per donar suport a la millora de la seguretat i la salut a la feina en tota la Unió.
Al mateix temps, s’ha produït una evolució a l’àmbit de la seguretat i la salut a la feina i avanços tecnològics.
Com a conseqüència d’això, cal adaptar la terminologia utilitzada al Reglament (CE) núm. 2062/94 per descriure els objectius i les tasques de l’EU-OSHA perquè reflecteixi aquesta evolució.
El Reglament (CE) núm. 2062/94 ha estat modificat diverses vegades.
En la mesura del possible i tenint en compte la naturalesa tripartita de l’EU-OSHA, les normes per les quals s’ha de regir han d’establir-se d'acord amb els principis de la Declaració Comuna del Parlament Europeu, del Consell de la Unió Europea i de la Comissió Europea sobre les agències descentralitzades, del 19 de juliol de 2012.
Atès que les tres agències tripartites, és a dir, l’EU-OSHA, la Fundació Europea per a la Millora de les Condicions de Vida i de Treball (Eurofound) i el Centre Europeu per al Desenvolupament de la Formació Professional (Cedefop),  aborden qüestions relacionades amb el mercat laboral i l’entorn laboral, l’educació i la formació professionals i les capacitats, és necessària una coordinació estreta entre aquestes agències.
En la seva tasca, l’EU-OSHA ha de complementar, per tant, el treball d’Eurofound i el Cedefop en els àmbits on tenen interessos similars, afavorint alhora els instruments que funcionen bé, com els memoràndums d’entesa.
L’EU-OSHA ha d’explotar les maneres de millorar l’eficàcia i les sinergies i, en les seves activitats, ha d’evitar la duplicació amb les activitats d’Eurofound i el Cedefop, així com amb les de la Comissió.
A més, quan s’escaigui, l’EU-OSHA ha d’intentar cooperar eficaçment amb les capacitats d’investigació internes de les institucions de la UE i d’organismes externs especialitzats.
La Comissió ha de consultar amb les principals parts interessades, incloent-hi els membres del Consell d’Administració i els diputats al Parlament Europeu, durant l’avaluació de l’EU-OSHA.
La naturalesa tripartita de l’EU-OSHA, l’Eurofound i el Cedefop és una expressió molt valuosa d’un enfocament global basat en el diàleg social entre els interlocutors socials i les autoritats nacionals i de la Unió, que té una importància capital a l’hora de trobar solucions socials i econòmiques comunes i sostenibles.
Cada cop que aquest Reglament faci referència a la seguretat i la salut a la feina s'entendrà que es fa referència a la salut tant física com mental.
Per tal de racionalitzar el procés decisori de l’EU-OSHA i contribuir a una major eficiència i eficàcia, caldria introduir una estructura de govern de dos nivells.
Amb aquesta finalitat, els Estats membres, les organitzacions d’empresaris i treballadors nacionals i la Comissió han d'estar representats en un Consell d’Administració dotat de les competències necessàries, en particular la d'adoptar el pressupost i aprovar el document de programació.
Al document de programació, que contindrà el programa de treball plurinaual de l’EU-OSHA i el seu programa de treball anual, el Consell d'Administració ha d'establir les prioritats estratègies de les activitats de l’EU-OSHA.
A més, les normes adoptades pel Consell d’Administració per a la prevenció i gestió dels conflictes d’interessos han d’incloure mesures per detectar els possibles riscos en una fase primerenca.
Per tal que l’EU-OSHA funcioni correctament, els Estats membres, les organitzacions d’empresaris i treballadors europees i la Comissió han de vetllar perquè les persones que hagin de ser nomenades per ocupar un lloc al Consell d’Administració tinguin els coneixements adequats en l’àmbit de la seguretat i la salut a la feina, de manera que puguin prendre decisions estratègiques i supervisar les activitats de l’EU-OSHA.
Cal crear un Comitè Executiu que s'encarregui de preparar de forma adequada les reunions del Consell d’Administració i de donar suport al seu procés decisori i de supervisió.
En les seves funcions d’assistència al Consell d’Administració, el Comitè Executiu ha de poder prendre, quan calgui, per motius d’urgència, algunes decisions provisionals en nom del Consell d’Administració.
El Consell d’Administració ha d’adoptar el reglament intern del Comitè Executiu.
El director executiu ha de responsabilitzar-se de la gestió global de l’EU-OSHA seguint les directrius estratègiques establertes pel Consell d’Administració, en particular en allò que fa referència a l’administració dels assumptes del dia a dia, així com a la gestió dels recursos humans i financers.
El director executiu ha d’exercir les competències que li hagin estat encomanades.
Ha de ser possible suspendre aquestes competències en circumstàncies excepcionals, com ara en conflictes d’interessos o davant d’un incompliment greu de les obligacions derivades de l'Estatut dels funcionaris de la Unió Europea («Estatut dels funcionaris»).
El principi d’igualtat és un principi fonamental del Dret de la Unió.
Aquest principi requereix que es garanteixi la igualtat entre dones i homes en tots els àmbits, incloent-hi l’ocupació, el treball i la retribució.
Totes les parts han d’intentar aconseguir una representació equilibrada entre homes i dones al Consell d’Administració i al Comitè Executiu.
També han d’aspirar a assolir aquest objectiu el Consell d’Administració, pel que fa al seu president i els seus vicepresidents considerats conjuntament, així com els grups que representen els governs i les organitzacions d’empresaris i treballadors al Consell d’Administració, pel que fa a la designació dels suplents que assistiran a les reunions del Comitè Executiu.
L’EU-OSHA gestiona una oficina d’enllaç a Brussel·les.
Ha de poder seguir gestionant aquesta oficina.
Ja existeixen organitzacions a la Unió i als Estats membres que faciliten el mateix tipus d’informació i els serveis que facilita l’EU-OSHA.
Tot i l’elevat risc que representen les monedes virtuals, tal i com es posa de manifest a l’informe de la Comissió del 26 de juny de 2017 sobre l’avaluació dels riscos de blanqueig de capitals i finançament del terrorisme que afecten el mercat interior i estan relacionats amb activitats transfrontereres, les autoritats duaneres no tenen competència per controlar-les.
Els efectes negociables del portador permeten al portador físic exigir el pagament d’una quantitat sense que quedi registrat ni se n’esmenti el nom.
Poden utilitzar-se fàcilment para transferir imports considerables i tenen similituds destacades amb els diners en metàl·lic pel que fa a la liquiditat, l'anonimat i els riscos d’abús.
Les matèries primeres utilitzades com a dipòsits de valor de gran liquiditat tenen una ràtio elevada de valor/volum, en relació amb les quals existeix un mercat de negociació internacional fàcilment accessible que permet convertir-les en diners en metàl·lic amb uns costos de transacció baixos.
Aquestes matèries primeres apareixen majoritàriament de forma normalitzada, la qual cosa permet una ràpida comprovació del seu valor.
Les targetes de prepagament són targetes no nominatives que emmagatzemen o proporcionen accés al valor monetari o a fons que es poden utilitzar per efectuar pagaments, adquirir béns o serveis, o per obtenir diners en metàl·lic.
No estan vinculades a un compte bancari.
Les targetes de prepagament inclouen les targetes de prepagament anònimes a les quals es fa referència a la Directiva (UE) 2015/849.
Aquests instruments s’utilitzen de manera àmplia amb diverses finalitats legítimes i alguns tenen, a més, un clar interès social.
Aquestes targetes de pagament són fàcils de transferir i es poden utilitzar per transferir un valor considerable a través de les fronteres exteriors.
Així doncs, és necessari incloure les targetes de pagament en la definició d’efectiu, especialment si poden adquirir-se sense que s'apliquin els procediments de diligència deguda respecte al client.
Això ha de poder permetre la possibilitat d’ampliar els controls a uns tipus determinats de targetes de prepagament, tenint en compte la tecnologia disponible, si així ho justifiquen els indicis, sempre que s'ampliïn aquests controls i es tingui en compte la proporcionalitat i l'aplicabilitat pràctica.
Per prevenir el blanqueig de capitals i el finançament del terrorisme, cal imposar a les persones físiques que entrin o surtin de la Unió l’obligació de declarar l’efectiu.
Per tal de no limitar de forma indeguda la lliure circulació ni imposar als ciutadans i a les autoritats formalitats administratives excessives, convé que aquesta obligació es limiti a un llindar de 10000 EUR.
Ha d’aplicar-se als portadors que portin aquestes quantitats de diners, al seu equipatge o al mitjà de transport amb el qual creuen les fronteres exteriors.
Han d’estar obligats a posar l’efectiu a disposició de les autoritats competents perquè en facin un control i, si cal, oferir-lo a aquestes autoritats.
Cal entendre que la definició de «portador» no inclou els transportistes que es dediquen al transport professional de mercaderies o de persones.
Pel que fa als moviments d’efectiu no acompanyat, per exemple, l’efectiu que entri o surti de la Unió en enviaments postals, enviaments per missatgeria, equipatge no acompanyat o càrrega en contenidors, les autoritats competents han de tenir la potestat d’exigir al remitent o al destinatari, o al seu representant, que empleni una declaració informativa, de forma sistemàtica o cas per cas, d’acord amb els procediments nacionals.
Aquesta informació ha d’incloure una sèrie de dades, que no consten als documents que es presenten normalment a la duana, com els documents de transport i les declaracions en duana.
Aquestes dades son l’origen, el destí, la procedència econòmica i l’ús que se’n vulgui fer de l’efectiu.
L’obligació d’informar de l’efectiu no acompanyat ha de limitar-se a un topall idèntic al que s’imposa en relació amb l’efectiu transportat per portadors.
Una sèrie d’elements de dades estandarditzats sobre els moviments d’efectiu, com ara les dades personals del declarant, el propietari o el destinatari, la procedència econòmica de l’efectiu i l’ús que se’n farà, han de registrar-se per aconseguir els objectius d’aquest Reglament.
En particular, cal que el declarant, el propietari o el destinatari facilitin les seves dades personals tal i com apareixen en els seus documents d’identificació, per tal de reduir al mínim el risc d’error sobre la seva identitat i els retards imputables a una possible necessitat d’efectuar comprovacions.
Pel que fa a l’obligació de declarar l’efectiu acompanyat i l’obligació d’informar de l’efectiu no acompanyat, s’ha de concedir potestat a les autoritats competents per dur a terme tots els controls necessaris relacionats amb les persones, el seu equipatge, el medi de transport amb el qual creuen les fronteres exteriors i qualsevol enviament o receptacle no acompanyat que creui les fronteres i que pugui contenir efectiu, o el mitjà de transport en el qual circuli l’enviament o receptacle.
En cas d’incompliment d’aquestes obligacions, les autoritats competents han de redactar una declaració d’ofici per a la posterior transmissió de la informació pertinent a altres autoritats.
Per tal de garantir una aplicació uniforme per part de les autoritats competents, els controls han de basar-se principalment en una anàlisi de riscos, amb l’objectiu de determinar i avaluar els riscos i desenvolupar les contramesures necessàries.
La instauració d’un marc comú de gestió de riscos no ha d’impedir que les autoritats competents duguin a terme inspeccions aleatòries o controls espontanis sempre que ho considerin necessari.
Quan detectin imports d’efectiu inferiors al llindar però hi hagi indicis que aquest efectiu pot estar vinculat a activitats delictives en l’àmbit d’aplicació d’aquest Reglament, les autoritats competents han de poder registrar, en el cas d’efectiu acompanyat, informació sobre el portador, el propietari i, si es coneix, el destinatari d’aquest efectiu, és a dir, amb noms i cognoms, dades de contacte, dades sobre la naturalesa i l’import o valor de l’efectiu, la seva procedència econòmica i l’ús que se’n farà.
En el cas d’efectiu no acompanyat, les autoritats competents han de poder registrar informació sobre el declarant, el propietari, el remitent i el destinatari o destinatari previst de l’efectiu, amb noms i cognoms, dades de contacte, dades sobre la naturalesa i l’import o valor de l’efectiu, la seva procedència econòmica i l’ús que se’n farà.
Cal transmetre aquesta informació a la UIB de l’Estat membre corresponent, el qual ha de garantir que la UIF transmeti, per pròpia iniciativa o sota petició, qualsevol informació rellevant a les UIF dels altres Estats membres.
Aquestes unitats tenen assignada la funció de plataforma central en la lluita contra el blanqueig de capitals i el finançament del terrorisme i són les encarregades de rebre i processar informació procedent de diverses fonts com, per exemple, les entitats financeres, i d’analitzar-la per tal de determinar si existeixen motius per a una investigació més profunda que no siguin tan evidents per a les autoritats competents per recopilar les declaracions i dur a terme els controls d'acord amb aquest Reglament.
Per garantir el flux d’informació eficaç, les UIF han d’estar connectades també al Sistema d’informació duaner establert conforme al Reglament (CE) núm. 515/97 del Consell i les dades presentades o intercanviades per les autoritats competents i les UIF han de ser compatibles i equivalents.
Donada la importància d’aconseguir el seguiment d’aquest Reglament pel fet de comptar amb un intercanvi d’informació eficaç entre les autoritats competents, incloent-hi les UIF dins del marc jurídic relatiu a aquestes entitats, i la necessitat de reforçar la cooperació entre les UIF de la Unió, la Comissió ha de valorar, fins a l’1 de juny de 2019, la possibilitat d’establir un mecanisme comú de lluita contra el blanqueig de capitals i el finançament del terrorisme.
La detecció d’imports d’efectiu inferiors al llindar en els casos en què s’observin indicis d’activitat delictiva és molt important en aquest context.
Per tant, cal també que hi hagi la possibilitat de compartir amb les autoritats competents d’altres Estats membres la informació relativa als imports inferiors al llindar quan hi ha indicis d’activitat delictiva.
El blanqueig de capitals, així com el finançament del terrorisme i la delinqüència organitzada relacionades amb aquest fet, continuen sent problemes importants en l’àmbit de la Unió, per la qual cosa perjudiquen la integritat, estabilitat i reputació del sector financer i constitueixen una amenaça per al mercat interior i la seguretat interior de la Unió.
Per fer front a aquests problemes i completar i reforçar també l’aplicació de la Directiva (UE) 2015/849 del Parlament Europeu i del Consell, el propòsit d’aquesta Directiva és lluitar contra el blanqueig de capitals mitjançant el Dret penal, permetent una cooperació transfronterera més eficaç i ràpida entre les autoritats competents.
Les mesures adoptades únicament en l’àmbit nacional o fins i tot en el de la Unió, sense tenir en compte la coordinació ni la cooperació internacionals, tindrien efectes molt limitats.
Les mesures adoptades per la Unió per lluitar contra el blanqueig de capitals han de ser, per tant, compatibles amb altres que es duguin a terme en els fòrums internacionals i han de ser, com a mínim, igual de rigoroses.
En la seva actuació, la Unió ha de seguir tenint en compte especialment les Recomanacions del Grup d’Acció Financera Internacional (GAFI) i els instruments d’altres organitzacions i organismes internacionals que s’ocupen de la lluita contra el blanqueig de capitals i del finançament del terrorisme.
Els actes jurídics de la Unió sobre aquesta matèria han d’adaptar-se, quan s'escaigui, a les Normes internacionals sobre la lluita contra el blanqueig de capitals i el finançament del terrorisme i la proliferació, adoptades pel GAFI el febrer de 2012 (en endavant, «Recomanacions revisades del GAFI»).
En qualitat de signatària del Conveni del Consell d’Europa relatiu al blanqueig, seguiment, embargament i decomís dels productes del delicte i al finançament del terrorisme, la Unió ha d’incorporar els requisits d'aquest Conveni al seu ordenament jurídic.
La Decisió Marc 2001/500/JAI del Consell estableix requisits relatius a la tipificació dels delictes de blanqueig de capitals.
Tot i així, aquesta Decisió Marc no és suficientment exhaustiva i l’actual tipificació del blanqueig de capitals no té la suficient coherència per lluitar de manera eficaç contra el blanqueig de capitals en tota la Unió i dona lloc a l'existència de llacunes en matèria d’execució i a obstacles en la cooperació entre les autoritats competents dels diferents Estats membres.
La definició de les activitats delictives que constitueixen els delictes antecedents a efectes del blanqueig de capitals ha de ser suficientment uniforme en tots els Estats membres.
Els Estats membres han de garantir que tots els delictes castigats amb una pena de presó segons el que estableix aquesta Directiva siguin considerats delictes antecedents al blanqueig de capitals.
A més, els Estats membres han d’incloure, si no ho fan ja amb motiu del llindar de la pena aplicada, un catàleg de delictes dins de cadascuna de les categories de delictes enumerades en aquesta Directiva.
En aquest cas, els Estats membres han de poder decidir la forma de delimitar el conjunt de delictes dins de cada categoria.
Quan una categoria de delictes, com ara el terrorisme o els delictes contra el medi ambient, inclou delictes previstos en actes jurídics de la Unió, aquesta Directiva ha de remetre a aquests actes jurídics.
Els Estats membres han de considerar, malgrat tot, qualsevol delicte establert en aquests actes jurídics de la Unió com a constituent d’un delicte antecedent al de blanqueig de capitals.
Qualsevol tipus de participació punible en la comissió d’un delicte antecedent, tipificat d’acord amb el Dret nacional, ha de considerar-se també com a activitat delictiva a efectes d’aquesta Directiva.
En els casos en què el Dret de la Unió permeti als Estats membres establir sancions diferents de les sancions penals, aquesta Directiva no ha d’obligar els Estats membres a classificar els delictes en aquests supòsits com a delicte antecedent a efectes d’aquesta Directiva.
L’ús de monedes virtuals representa nous riscos i reptes des de la perspectiva de la lluita contra el blanqueig de capitals.
Els Estats membres han de vetllar perquè aquests riscos es tractin de forma adequada.
Degut a l’impacte que els delictes de blanqueig de capitals comesos per persones que tenen un càrrec públic produeixen en l'esfera pública i en la integritat de les institucions públiques, els Estats membres han de poder considerar la possibilitat de preveure sancions més severes per als titulars de càrrecs públics segons els seus marcs nacionals respectius i d’acord amb les seves tradicions jurídiques.
Els delictes fiscals relacionats amb els impostos directes i indirectes han d’estar inclosos en la definició d’«activitat delictiva», d’acord amb les Recomanacions revisades del GAFI.
Atès que en cada Estat membre els diferents delictes fiscals poden constituir una activitat delictiva castigada amb les sancions a què fa referència aquesta Directiva, les definicions dels delictes fiscals podran ser diferents al Dret nacional.
Tot i així, l’objectiu d’aquesta Directiva no es harmonitzar les definicions dels delictes fiscals al Dret nacional.
Als processos penals sobre el blanqueig de capitals, els Estats membres han de donar-se assistència mútua de la forma més àmplia possible i garantir que la informació s’intercanviï de manera eficaç i en el moment oportú conforme al Dret nacional i al marc jurídic vigent de la Unió.
Les diferències entre les definicions dels delictes antecedents als Drets nacionals no han d’obstaculitzar la cooperació internacional en processos penals relatius al blanqueig de capitals.
Cal intensificar la cooperació amb països tercers, concretament encoratjant i donant suport a l'establiment de mesures efectives i de mecanismes per lluitar contra el blanqueig de capitals i vetllant per una millor cooperació internacional en aquest àmbit.
Aquesta Directiva no s’aplica al blanqueig de capitals en relació amb els béns procedents dels delictes que afecten els interessos financers de la Unió, el qual està subjecte a normes específiques establertes a la Directiva (UE) 2017/1371 del Parlament Europeu i del Consell.
Això es produeix sense perjudici de la possibilitat dels Estats membres de transposar aquesta Directiva i la Directiva (UE) 2017/1371 mitjançant un marc global únic a escala nacional.
D’acord amb l’article 325, apartat 2, del Tractat de Funcionament de la Unió Europea (TFUE), per combatre el frau que afecti els interessos financers de la Unió, els Estats membres han d’adoptar les mateixes mesures que les que adoptarien per combatre el frau que afecti els seus propis interessos financers.
Els Estats membres han de garantir que determinats tipus d'activitats de blanqueig de capitals també siguin punibles quan les cometi l’autor de l’activitat delictiva que hagi generat els béns («autoblanqueig»).
En aquests casos, quan l’activitat de blanqueig de capitals no consisteixi només en la simple possessió o utilització de béns, sinó que també impliqui la transferència, la conversió, l’ocultació o l’encobriment de béns i doni lloc a danys addicionals a part dels causats per l’activitat delictiva com, per exemple, posar en circulació els béns procedents de l’activitat delictiva i, d’aquesta manera, ocultar el seu origen il·lícit, aquesta activitat de bloqueig de capitals ha de ser punible.
Per tal de garantir l’eficàcia de les mesures penals contra el blanqueig de capitals, ha de ser possible la condemna per blanqueig sense que sigui necessari determinar amb precisió quina activitat delictiva van generar els béns, ni exigir una condemna prèvia o simultània per aquesta activitat delictiva, sempre que es tinguin en compte totes les circumstàncies i proves pertinents.
Els Estats membres han de poder vetllar per tot això, d'acord amb els seus ordenaments jurídics nacionals, a través d’altres mitjans diferents dels legislatius.
De la mateixa manera, és important que la investigació i l’enjudiciament del blanqueig de capitals no es vegin obstaculitzats pel fet que l'activitat delictiva s’hagi comès en un altre Estat membre o en un tercer país, d’acord amb les condicions establertes en aquesta Directiva.
La finalitat d’aquesta Directiva és tipificar com a delicte el blanqueig de capitals quan s’hagi comès intencionadament i sabent que els béns provenien d’una activitat delictiva.
En aquest context, aquesta Directiva no ha de distingir entre situacions en les quals els béns s’hagin obtingut directament d’una activitat delictiva i situacions en què s’hagin obtingut indirectament d’una activitat delictiva, en consonància amb la definició àmplia del concepte de «producte», tal i com s’estableix a la Directiva 2014/42/UE del Parlament Europeu i del Consell.
En cada cas concret, en examinar si els béns provenen d’una activitat delictiva i si la persona en tenia coneixement, han de tenir-se en compte les circumstàncies específiques del cas, com per exemple el fet que el valor dels béns sigui desproporcionat respecte als ingressos lícits de la persona acusada i que l’activitat delictiva i l’adquisició de béns s’hagin produït durant el mateix període de temps.
La intenció i el coneixement poden deduir-se de circumstàncies fàctiques objectives.
La gestió de residus a la Unió ha de millorar-se amb la intenció de protegir, preservar i millorar la qualitat del medi ambient, així com de protegir la salut humana, garantir la utilització prudent, eficient i racional dels recursos naturals, promoure els principis de l’economia circular, augmentar l’eficiència energètica i reduir la dependència de la Unió dels recursos importats.
Cal reforçar els objectius establerts a la Directiva 1999/31/CE del Consell que imposen restriccions al dipòsit de residus en abocadors per tal que reflecteixin millor l’ambició de la Unió d’avançar cap a una economia circular i que es faci un progrés en l’aplicació de la Comunicació de la Comissió, del 4 de novembre de 2008, relativa a «La iniciativa de les matèries primeres: cobrir les necessitats fonamentals a Europa per generar creixement i ocupació», reduint gradualment al mínim l’abocament de residus destinats a abocadors de residus no perillosos.
La Comissió i els Estats membres han de garantir que aquesta reducció s’emmarqui en una política integrada que garanteixi una aplicació correcta de la jerarquia de residus, promogui un canvi destinat a la prevenció, incloent-hi la reutilització, a la preparació per a la reutilització i al reciclatge, i que eviti una transició del dipòsit de residus en abocadors destinats a la incineració.
Per tal de garantir una major coherència al Dret de la Unió en matèria de residus, les definicions recollides a la Directiva 1999/31/CE han d’harmonitzar-se, quan sigui pertinent, amb les de la Directiva 2008/98/CE del Parlament Europeu i del Consell.
La definició actual de «població aïllada» ha d’adaptar-se a tot allò que faci referència a les regions ultraperifèriques, per tal de tenir en compte les peculiaritats d’aquestes poblacions, que susciten preocupacions substancialment diferents des d’una perspectiva mediambiental en comparació amb altres regions.
L’àmbit d’aplicació de la Directiva 1999/31/CE ha d’adaptar-se al de la Directiva 2006/21/CE del Parlament Europeu i del Consell, i ha de continuar cobrint el dipòsit dels residus procedents d’indústries extractives no coberts per la Directiva 2006/21/CE.
Una major restricció del dipòsit de residus en abocadors, començant pels fluxos de residus subjectes a recollida selectiva, com els de plàstics, metalls, vidre, paper i bioresidus, aportaria evidents beneficis mediambientals, econòmics i socials.
Cal tenir en compte la viabilitat tècnica, mediambiental o econòmica del reciclat o un altre tipus de valorització de residus residuals resultants de la recollida selectiva de residus a l’hora d'aplicar aquestes restriccions als abocaments.
Els residus municipals biodegradables representen una elevada proporció dels residus municipals.
L’abocament de residus biodegradables no tractats produeix efectes mediambientals negatius significatius pel que fa a les emissions de gasos d’efecte hivernacle i de contaminació de les aigües superficials, les aigües subterrànies, el sòl i l'aire.
Tot i que la Directiva 1999/31/CE ja estableix una sèrie d’objectius per reduir els residus biodegradables destinats a abocadors, cal establir restriccions addicionals a l’abocament de residus biodegradables, prohibint-lo en els casos en què aquests residus hagin estat objecte de recollida selectiva per al reciclatge d'acord amb la Directiva 2008/98/CE.
Per tal de garantir la correcta aplicació de la jerarquia de residus, cal adoptar mesures apropiades per aplicar, a partir del 2030, restriccions al dipòsit en abocadors de tots els residus que siguin aptes per al reciclatge o una altra valorització de materials o energètica.
Aquestes restriccions no s’han aplicar quan es pugui demostrar que els residus no són aptes per al reciclat o per a una altra valorització i que el dipòsit en abocadors seria la millor solució global per al medi ambient, d’acord amb la jerarquia de residus establerta a la Directiva 2008/98/CE.
Molts Estats membres encara no han desenvolupat del tot les infraestructures de gestió de residus necessàries.
La fixació d’objectius de reducció dels abocaments requerirà canvis importants en la gestió dels residus en molts Estats membres i que es facilitin nous avanços i inversions en la recollida selectiva, la classificació i el reciclatge de residus, i caldrà evitar que es bloquegin materials reciclables en el nivell inferior de la jerarquia de residus.
La reducció progressiva dels abocaments es necessària per prevenir impactes perjudicials en la salut humana i el medi ambient i per garantir una valorització gradual i efectiva dels materials de residus econòmicament valuosos mitjançant una gestió de residus adequada i d’acord amb la jerarquia de residus tal i com s’estableix a la Directiva 2008/98/CE.
Aquesta reducció ha d’evitar la creació d’un excés de capacitat per al tractament de residus residuals, cosa que passaria si es fes mitjançant la valorització energètica o el tractament mecànic-biològic de baixa qualitat de residus municipals no tractats, ja que això podria perjudicar l’assoliment dels objectius de preparació de la Unió a llarg termini per a la reutilització i de reciclat dels residus municipals establerts a la Directiva 2008/98/CE.
De la mateixa manera, encara que per prevenir impactes perjudicials en la salut humana i el medi ambient, els Estats membres han d’adoptar totes les mesures necessàries per garantir que només es dipositen en abocadors els residus que han estat tractats, el compliment d’aquesta obligació no ha de comportar la creació d’excessos de capacitat en l’àmbit del tractament de residus municipals residuals.
A més, per tal de garantir la coherència entre els objectius establerts a la Directiva 2008/98/CE i l’objectiu de reducció dels abocaments establert a la Directiva 1991/31/CE en la seva versió modificada per aquesta Directiva, i garantir una planificació coordinada de les infraestructures i inversions necessàries per assolir aquests objectius, els Estats membres que, segons les dades comunicades conforme al qüestionari conjunt de l’OCDE i d’Eurostat, hagin dipositat el 2013 més del 60 % dels seus residus municipals en abocadors, han de poder decidir ampliar el termini per complir l’objectiu de dipòsit en abocadors fixat per al 2035.
Per tal de garantir la fiabilitat de les dades, és important establir amb major precisió les normes segons les quals els Estats membres han de comunicar els residus municipals que hagin estat dipositats en abocadors.
La comunicació ha de basar-se en la quantitat de residus municipals dipositats en abocadors després de les operacions de tractament necessàries per preparar-los per a un dipòsit posterior, com ara l’estabilització dels residus municipals biodegradables, i en l’aportació a les operacions d’eliminació mitjançant incineració.
Pel que fa als residus municipals que són objecte d’operacions de tractament anteriors al reciclatge i valorització, com ara la classificació i el tractament mecànic, també han de tenir-se en compte per calcular l’objectiu de l’abocament els residus que s’obtenen d’aquestes operacions i que acaben dipositant-se en abocadors .
En aplicar l’obligació establerta a la Directiva 1999/31/CE de garantir el tractament dels residus abans de l’abocament, els Estats membres han d’aplicar el tractament més adequat, incloent-hi l’estabilització de la fracció orgànica dels residus, amb la finalitat de reduir en la mesura del possible els efectes adversos de l’abocament d’aquests residus per al medi ambient i per a la salut humana.
En avaluar la idoneïtat d’un tractament, els Estats membres han de tenir en compte les mesures ja aplicades per reduir aquests efectes adversos, concretament la separació dels bioresidus i la recollida selectiva de paper i cartró.
Per tal de garantir una aplicació més bona, més oportuna i més uniforme d’aquesta Directiva i anticipar qualsevol punt dèbil al respecte, cal establir un sistema d’informes d’alerta primerenca que permeti detectar les deficiències i adoptar mesures abans que finalitzin els terminis fixats per a la consecució dels objectius.
Per tal de contribuir a la consecució dels objectius de la Directiva 1999/31/CE i d’impulsar la transició a una economia circular, la Comissió ha de promoure la coordinació i l’intercanvi d’informació i de bones pràctiques entre els Estats membres i els diferents sectors de l’economia.
La comunicació fiable de dades relatives a la gestió de residus és primordial per a una aplicació eficient de la normativa, per a una planificació adequada de les infraestructures de tractament de residus i per garantir la comparabilitat de dades entre els Estats membres.
Per tal de garantir condicions uniformes d’execució de la Directiva 1999/31/CE, han d’atorgar-se competències d’execució a la Comissió segons el que estableix l’article 5 bis, apartat 4, l’article 15, apartat 5, l’article 15 ter i l’article 15 quater d’aquesta Directiva segons la seva versió modificada per aquesta Directiva.
Cal modificar, per tant, la Directiva 1999/31/CE en conseqüència.
Pel que fa a aquesta Directiva, el legislador considera que la transmissió d’aquests documents està justificada.
HAN ADOPTAT LA SEGÜENT DIRECTIVA:
El mercuri és una substància molt tòxica que representa una gran amenaça mundial per a la salut humana, en particular en forma de metilmercuri que es troba al peix i al marisc, als ecosistemes i a la flora i fauna silvestres.
Degut al caràcter transfronterer de la contaminació per mercuri, entre el 40 % i el 80 % de la deposició total de mercuri a la Unió té el seu origen fora del seu territori.
Per tant, es justifica l’adopció de mesures locals, regionals, nacionals i internacionals.
La major part de les emissions de mercuri i dels riscos d’exposició associats procedeixen d’activitats antropogèniques, com l’extracció primària i el tractament de mercuri, l’ús de mercuri en productes i processos industrials, l’extracció i el tractament d’or artesanals i a petita escala, la combustió del carbó i la gestió del residu de mercuri.
El Setè Programa d'Acció en matèria de medi ambient, adoptat per la Decisió núm. 1386/2013/UE del Parlament Europeu i del Consell [3], estableix l’objectiu a llarg termini d’un entorn no tòxic i, amb aquesta finalitat, resol que cal prendre mesures per garantir que, abans del 2020, es redueixin al mínim els efectes adversos significatius dels productes químics sobre la salut humana i el medi ambient.
La Comunicació de la Comissió al Parlament Europeu i al Consell, del 28 de gener de 2005, titulada «Estratègia comunitària sobre el mercuri», en la seva versió revisada el 7 de desembre de 2010 (en endavant, «Estratègia»), té per objectiu la minimització i, quan sigui possible, l’eliminació final dels alliberaments antropogènics mundials de mercuri a l’atmosfera, a l’aigua i al sòl.
En els darrers deu anys, la Unió ha dut a terme importants progressos en l’àmbit de la gestió del mercuri després de l’adopció de l'Estratègia i d’una àmplia sèrie de mesures relatives a les emissions, l’oferta, la demanda i l’ús de mercuri i a la gestió dels excedents i existències de mercuri.
L’Estratègia recomana que la negociació i la formalització d’un instrument internacional jurídicament vinculant sobre el mercuri han de ser una prioritat, ja que l’acció de la Unió per si sola no pot garantir una protecció eficaç dels ciutadans de la Unió contra els efectes negatius del mercuri a la salut.
La Unió i vint-i-sis Estats membres van firmar el Conveni de Minamata sobre el Mercuri el 2013 (en endavant, «Conveni»).
Els dos Estats membres que no van firmar el Conveni, Estònia i Portugal, han expressat el seu compromís a ratificar-lo.
Per tant, la Unió i tots els seus Estats membres s’han compromès amb la seva conclusió, transposició i aplicació.
La ràpida aprovació del Conveni per part de la Unió i la seva ratificació per part dels Estats membres encoratjarà els principals usuaris i emissors mundials de mercuri, que siguin signataris del Conveni, a ratificar-lo i aplicar-lo.
Aquest Reglament ha de ser un complement per al cabal de la Unió i ha d’establir les disposicions necessàries per garantir l’adaptació íntegra d’aquest cabal al Conveni, de manera que la Unió i els seus Estats membres el puguin aprovar o ratificar, respectivament, i aplicar.
Unes altres accions dutes a terme per la Unió i que vagin més enllà dels requisits del Conveni, prepararien el camí cap a productes i processos que no continguin mercuri, com va passar amb el Reglament (CE) núm. 1102/2008 del Parlament Europeu i del Consell [4].
D'acord amb l’article 193 del Tractat de Funcionament de la Unió Europea (TFUE), aquest Reglament no serà un obstacle per al manteniment o l’adopció per part dels Estats membres de mesures de major protecció, sempre que aquestes mesures siguin compatibles amb els Tractats i es notifiquin a la Comissió.
La prohibició d’exportació de mercuri establerta al Reglament (CE) núm. 1102/2008 ha de complementar-se amb restriccions a la importació de mercuri que varien segons la font, l’ús previst i el lloc d’origen del mercuri.
El Reglament (CE) núm. 1013/2006 del Parlament Europeu i del Consell [5] ha de seguir aplicant-se en allò que fa referència a les importacions del residu de mercuri, en particular en relació amb les competències de les autoritats competents en el marc d’aquest Reglament.
Les disposicions d’aquest Reglament relatives a la importació de mercuri i de mescles de mercuri tenen l’objectiu de garantir el compliment per part de la Unió i dels Estats membres de les obligacions del Conveni relatives al comerç de mercuri.
S’ha de prohibir l’exportació, importació i fabricació d’una sèrie de productes amb mercuri afegit, que representen una part important de l’ús de mercuri i compostos de mercuri a la Unió i a nivell mundial.
Aquest Reglament s’ha d’aplicar sense perjudici de les disposicions aplicables del cabal de la Unió que estableixen requisits més estrictes per als productes amb mercuri afegit, concretament pel que fa al contingut màxim de mercuri.
L’ús del mercuri i de compostos del mercuri en els processos de fabricació ha d’eliminar-se de forma gradual i, amb aquesta finalitat, s’ha d’incentivar la investigació de substàncies alternatives amb característiques innòcues o, en tot cas, menys perilloses per al medi ambient i la salut humana.
El Reglament (CE) núm. 1907/2006 del Parlament Europeu i del Consell [6] prohibeix, a partir del 10 d’octubre de 2017, la fabricació, comercialització i l’ús dels cinc compostos de fenilmercuri que és sabut que s’utilitzen, en particular com a catalitzadors, en la producció de poliuretà.
També s’ha de prohibir l’ús d’altres catalitzadors que contenen mercuri a la producció de poliuretà a partir de l’1 de gener de 2018.
La producció d’alcoholats que impliqui l’ús del mercuri com a elèctrode ha d’eliminar-se gradualment i aquests processos de fabricació han de substituir-se al més aviat possible per processos de fabricació sense mercuri que siguin viables.
En absència de processos rellevants de fabricació sense mercuri, han d’establir-se condicions operatives per a la producció de metilat o etilat de sodi o de potassi que impliquen l’ús de mercuri.
Cal adoptar mesures per reduir l’ús del mercuri amb la intenció d’eliminar-ne progressivament l’ús en aquesta producció al més aviat possible i en qualsevol cas abans de l’1 de gener de 2028.
La fabricació i comercialització de nous productes amb mercuri afegit i l’ús de nous processos de fabricació que impliquin l’ús de mercuri o de compostos de mercuri farien augmentar l’ús de mercuri i d’aquests compostos així com les emissions de mercuri a la Unió.
Por tant, cal prohibir aquestes noves activitats llevat que una avaluació demostrés que els nous productes amb mercuri afegit als nous processos de fabricació poden tenir beneficis significatius per al medi ambient o la salut i no suposen un risc significatiu ni per al medi ambient ni per a la salut humana, i que no es disposa d’alternatives sense mercuri tècnicament practicables que puguin aportar aquests beneficis.
L’ús del mercuri i de compostos de mercuri en l’extracció i el tractament d’or artesanals i a petita escala representa una part important de l’ús i de les emissions de mercuri a escala mundial, amb efectes negatius tant per a les comunitats locals com a nivell global.
Per tant, aquest ús de mercuri i de compostos de mercuri ha de prohibir-se i regular-se a escala internacional.
Sense perjudici de la prohibició d’aquest ús i a més de la imposició per part dels Estats membres de sancions efectives, proporcionades i dissuasòries en casos d’incompliment d’aquest Reglament, també resulta apropiat preveure un pla nacional en cas que no es registrin únicament casos aïllats d’incompliment d’aquesta prohibició, amb la finalitat d’abordar el problema de l’extracció i el tractament d’or artesanals i a petita escala en els quals s’utilitzi l’amalgamació amb mercuri per extraure or del mineral.
L’ús de mercuri en les amalgames dentals representa l’ús més estès del mercuri a la Unió i constitueix una font de contaminació important del medi ambient.
L’ús d’amalgames dentals ha de reduir-se, per tant, progressivament, d'acord amb el Conveni i els plans nacionals basats, en particular, en les mesures enumerades a l’annex A, part II, del Conveni.
La Comissió ha d’avaluar i informar sobre la viabilitat d’una eliminació gradual de l’ús d’amalgama dental a llarg termini, i preferiblement abans del 2030, tenint en compte els plans nacionals exigits per aquest Reglament i respectant plenament la competència dels Estats membres a l’organització i prestació de serveis sanitaris i atenció mèdica.
A més, cal adoptar mesures sanitàries preventives concretes relacionades amb membres vulnerables de la població, com ara els nens i les dones embarassades i lactants.
Ha de permetre’s només l’ús d’amalgama dental en forma de càpsules predosificades i serà obligatori fer servir separadors d’amalgama als gabinets dentals que utilitzen amalgama dental o que retiren empastaments dentals d’amalgama o dents que contenen aquests empastaments, per tal de protegir els professionals dentals i els pacients de l’exposició al mercuri i garantir que els residus resultants es recullen i s’eliminen d'acord amb una gestió adequada dels residus i, sota cap circumstància, s’alliberen al medi ambient.
En aquest sentit, cal prohibir l’ús de mercuri a granel per part dels professionals dentals.
Les càpsules per a amalgama com les que es descriuen a les normes europees EN ISO 13897:2004 i EN ISO 24234:2015 es consideren adequades per a l’ús per part dels professionals dentals.
D’altra banda, cal fixar un nivell mínim d’eficiència de retenció en relació amb els separadors d’amalgama.
La conformitat amb els separadors d’amalgama ha de basar-se en els normes corresponents, com ara la norma europea EN ISO 11143:2008.
Tenint en compte la magnitud dels agents econòmics del sector dental afectats per la introducció d’aquests requisits, cal donar-los temps suficient perquè puguin adaptar-se als nous requisits.
La formació dels estudiants d’odontologia i dels professionals dentals en l’ús d’alternatives sense mercuri, en especial en el cas de membres vulnerables de la població, com ara els nens i les dones embarassades i lactants, a més de la pràctica de la investigació i la innovació en matèria de salut bucodental, per tal de millorar els coneixements sobre els materials existents i les tècniques de restauració, i de desenvolupar nous materials, pot contribuir a reduir l’ús de mercuri.
A la Directiva 91/477/CEE del Consell [3] es va establir una mesura d’acompanyament del mercat interior.
Es va aconseguir d’aquesta manera un equilibri entre, per una banda, el compromís de garantir certa llibertat de circulació per a algunes armes de foc i els seus components essencials dins de la Unió i, per altra, la necessitat de controlar aquesta llibertat recorrent a garanties de seguretat adaptades a aquests productes.
Alguns aspectes derivats de la Directiva 91/477/CEE han de millorar-se de forma proporcionada per tal de combatre l’ús indegut d’armes de foc amb finalitats delictives i tenint en compte els darrers atemptats terroristes.
A l’«Agenda Europea de Seguretat», adoptada a l’abril de 2015, es va fer una crida perquè es revisés aquesta Directiva i s’adoptés un enfocament comú sobre la inutilització d’armes de foc per tal d’impedir-ne la reactivació i ús per part dels delinqüents.
Quan les armes de foc s’hagin adquirit i es posseeixin legalment d'acord amb la Directiva 91/477/CEE, han d’aplicar-se les disposicions nacionals relatives al portament d’armes, a la caça o al tir esportiu.
A efectes de la Directiva 91/477/CEE, s’ha d’entendre que la definició de corredor de borsa inclou qualsevol persona física o jurídica, incloent-hi les associacions, i cal considerar que el terme «subministrament» inclou el préstec i el lloguer.
Els corredors de borsa ofereixen serveis similars als que ofereixen els armers, per la qual cosa s’han d’incloure en l’àmbit d’aplicació de la Directiva 91/477/CEE en allò que fa referència a les obligacions dels armers que siguin rellevants per a les activitats dels corredors, en la mesura en què puguin complir aquestes obligacions i no hi hagi un armer que les hagi complert en relació amb la mateixa operació subjacent.
Les activitats de l’armer no només inclouen la fabricació, sinó també la modificació o transformació d’armes de foc, components essencials i municions, com ara l’escurçament d’una arma de foc completa, que impliqui un canvi en la seva categoria o subcategoria.
No han de considerar-se activitats que només puguin dur a terme els armers les activitats privades sense finalitats comercials com ara la càrrega manual i la recàrrega de munició a partir de components de munició per a ús propi o les modificacions de les armes de foc o els components essencials que pertanyin a la persona en qüestió, com ara els canvis de culata o visor o el manteniment per corregir el desgast i el deteriorament dels components essencials.
Per tal d’augmentar la traçabilitat de totes les armes de foc i components essencials i de facilitar-ne la lliure circulació, totes les armes de foc o els seus components essencials han d’anar identificats amb un marcatge clar, permanent i únic i han de registrar-se en fitxers de dades dels Estats membres.
Els registres que es troben en els fitxers de dades han d’incloure tota la informació que permeti vincular una arma de foc amb el seu propietari i haurà de constar-hi el nom del fabricant o de la marca, el país o lloc de fabricació, el tipus, la marca, el model, el calibre i el número de sèrie de l’arma de foc o qualsevol marcatge únic aplicat a la carcassa o al calaix de mecanismes de l’arma de foc.
Els components essencials diferents de la carcassa o el calaix de mecanismes han de registrar-se en els fitxers de dades al registre relatiu a l’arma de foc en que s’hagin de muntar.
Cal introduir normes comuns de la Unió sobre el marcatge per evitar que els marcatges es puguin esborrar fàcilment i per aclarir en quins components essencials han de col·locar-se.
Aquestes normes han d’aplicar-se només a les armes de foc o als components essencials que s’hagin fabricat o importat a la Unió fins al 14 de setembre de 2018 o posteriorment a aquesta data, quan es comercialitzin, mentre que les armes de foc i les peces fabricades o importades a la Unió abans d'aquesta data han de continuar estant subjectes als requisits del mercat i registre de la Directiva 91/477/CEE aplicables fins a aquesta data.
Tenint en compte la perillositat i la durabilitat de les armes de foc i els components essencials, per tal de garantir a les autoritats competents la traçabilitat de les armes de foc i els components essencials a efectes de procediments administratius i penals i tenint en compte el Dret processal nacional, és necessari que els registres dels fitxers de dades es conservin durant un període de 30 anys després de la destrucció de les armes de foc o els components essencials corresponents.
L’accés a aquests registres i totes les altres dades personals ha de limitar-se a les autoritats competents i ha de permetre’s només durant un període de fins a 10 anys després de la destrucció de l'arma de foc o dels components essencials pertinents per tal de concedir o retirar les autoritzacions o per a procediments duaners, incloent-hi la possible imposició de sancions administratives, i de fins a 30 anys després de la destrucció de les armes de foc o dels components essencials corresponents quan l’accés sigui necessari per a l’aplicació del Dret penal.
L’intercanvi eficient d’informació entre armers i corredors, per una banda, i les autoritats nacionals competents, per l’altra, és important per a un bon funcionament dels fitxers de dades.
Per tant, els armers i corredors han de proporcionar informació sense demora indeguda a les autoritats nacionals competents.
Per facilitar l’intercanvi, les autoritats nacionals competents han d’establir un mitjà de connexió electrònica accessible a armers i corredors que permeti la presentació de la informació per correu electrònic o directament a través d’una base de dades o un altre tipus de registre.
En relació amb l’obligació dels Estats membres d’establir un sistema de supervisió per garantir que es compleixen les condicions per a una autorització d’armes de foc durant tot el seu període de vigència, els Estats membres han de decidir si l’avaluació suposarà o no una prova mèdica o psicològica prèvia.
Sense perjudici del Dret intern en matèria de responsabilitat professional, no s’ha de pressuposar que l’avaluació de la informació mèdica o psicològica pertinent hagi d’atribuir cap tipus de responsabilitat al professional sanitari o a altres persones que proporcionen aquesta informació en cas d’ús indegut d’armes de foc de les quals es tingui possessió conforme a la Directiva 91/477/CEE.
Les armes de foc i la munició han d’emmagatzemar-se de forma segura quan no siguin objecte d’una supervisió immediata.
Quan no s’emmagatzemin en una caixa forta, les armes de foc i la munició han d’emmagatzemar-se per separat.
Quan s’hagin de lliurar armes de foc i munició a un transportista per al transport, el transportista ha de ser responsable d’una supervisió i emmagatzematge adequats.
El Dret intern ha de definir els criteris per a un emmagatzematge adequat i un transport segur, tenint en compte el número i la categoria de les armes de foc i municions pertinents.
La Directiva 91/477/CEE no ha d’afectar a las normes dels Estats membres que permeten que es puguin organitzar transaccions lícites amb armes de foc, components essencials i municions mitjançant la venda per correu, internet o contractes a distància tal i com es defineixen a la Directiva 2011/83/UE del Parlament Europeu i del Consell [4], per exemple mitjançant catàlegs de subhasta en línia o anuncis classificats o per telèfon o per correu electrònic.
No obstant, és imprescindible que es pugui controlar i que, de fet, es controli la identitat de les parts en aquestes transaccions i la seva capacitat jurídica per dur-les a terme.
En el cas dels compradors, cal garantir, per tant, que com màxim, en el moment en que tingui lloc el lliurament, un armer o corredor titular d’una llicència o autorització, o una autoritat pública o un representant d’aquesta autoritat, controlin la seva autoritat o la seva autorització per adquirir un arma de foc, components essencials o municions.
Per a les armes de foc més perilloses, cal introduir normes més estrictes a la Directiva 91/477/CEE per tal de garantir que, amb excepcions limitades i degudament justificades, no es permeti la tinença o el comerç d'aquestes armes.
Quan no es respectin aquestes normes, els Estats membres han de prendre totes les mesures adequades, en les quals s’hauria d’incloure la confiscació d’aquestes armes.
Malgrat això, els Estats membres han de poder tenir la possibilitat d’autoritzar l’adquisició i la tinença d’armes de foc, components essencials i municions de la categoria A, quan sigui necessari per motius educatius, culturals, incloent-hi el cinema i el teatre, d’investigació o històrics.
Entre les persones autoritzades es pot incloure, entre d’altres, els armers de les forces armades i de les forces i cossos de seguretat, els bancs de proves, els fabricants, els experts acreditats, els experts forenses i, en alguns casos, les persones que participen en rodatges de cine o televisió.
També s’ha de permetre als Estats membres que autoritzin l’adquisició i la tinença d’armes de foc, components essencials i municions de la categoria A a particulars amb l’objectiu de la defensa nacional, com en el context de la formació militar voluntària establerta amb motiu del Dret intern.
Els Estats membres han de tenir la possibilitat de concedir autoritzacions a museus i col·leccionistes reconeguts per a l’adquisició i tinença d’armes de foc, components essencials i municions de la categoria A quan sigui necessari amb finalitats històriques, culturals, científiques, tècniques, educatives o de conservació del patrimoni, sempre que aquests museus i col·leccionistes demostrin, abans que se’ls concedeixi aquesta autorització, que han pres les mesures necessàries per fer front a qualsevol risc per a la seguretat pública o l’ordre públic, incloent-hi l’emmagatzematge adequat.
Qualsevol autorització d’aquest tipus ha de tenir en compte i reflectir la situació específica, incloent-hi la naturalesa de la col·lecció i els seus objectius, i els Estats membres han de garantir que hi hagi un sistema de seguiment dels col·leccionistes i de les col·leccions.
No s’ha d’impedir als armers i corredors de manipular armes de foc prohibides, components essencials i municions de la categoria A en els casos en què s’autoritzi excepcionalment l’adquisició i tinença d’aquestes armes, components essencials i municions, quan la seva manipulació sigui necessària per a la seva inutilització o conversió, o sempre que, d’altra banda, es permeti amb motiu de la Directiva 91/477/CEE, en la seva versió modificada per aquesta Directiva.
Tampoc s’ha d’impedir als armers i als corredors de manipular aquestes armes de foc, components essencials i municions en casos no previstos per la Directiva 91/477/CEE, en la seva versió modificada per aquesta Directiva, com les armes de foc, components essencials i municions destinats a l’exportació fora de la Unió o les armes que han de ser adquirides per les forces armades, la policia o les autoritats públiques.
Els corredors i armers han de poder negar-se a completar qualsevol transacció sospitosa destinada a l’adquisició de cartutxos complets de munició o components de detonació de munició.
Es pot considerar que una transacció és sospitosa si, per exemple, implica quantitats inhabituals per a l’ús privat previst, si el comprador sembla que no està familiaritzat amb l’ús de la munició o si insisteix a pagar en efectiu i no vol acreditar la seva identitat.
Els armers i corredors també han de poder informar d’aquestes transaccions sospitoses a les autoritats competents.
El risc que les armes acústiques i altres tipus d’armes de fogueig es transformin en veritables armes de foc és elevat.
Per tant, és fonamental abordar el problema d’aquestes armes de foc transformades que s’utilitzen en la comissió d’infraccions penals, en particular mitjançant la seva inclusió a l’àmbit d’aplicació de la Directiva 91/477/CEE.
A més, per tal d’evitar el risc que les armes d'alarma i senyalització es fabriquin de tal manera que sigui possible la seva transformació perquè puguin llançar una bala, un perdigó o un projectil per l’acció d’un combustible propulsor, la Comissió ha d’adoptar especificacions tècniques per garantir que aquestes armes no es puguin transformar de la manera descrita.
Tenint en compte l'elevat risc de reactivar armes de foc inutilitzades incorrectament i per tal de millorar la seguretat a tota la Unió, cal incloure aquestes armes de foc en l’àmbit d’aplicació de la Directiva 91/477/CEE.
Cal proporcionar una definició d’armes de foc inutilitzades que reflecteixi els principis generals d’inutilització d’armes de foc segons allò que disposa el Protocol contra la fabricació i el tràfic il·lícits d’armes de foc, les seves peces i components i municions, annex a la Decisió 2014/164/UE del Consell [5], pel qual aquest Protocol s’incorpora al marc jurídic de la Unió.
La solidaritat entre els ciutadans de la Unió i entre els Estats membres és un dels valors universals sobre els quals es recolza la Unió.
Aquest valor comú guia les accions de la Unió i li proporciona la unitat necessària per fer front als desafiaments de la societat actuals i futurs que els joves europeus volen contribuir a resoldre expressant la seva solidaritat a la pràctica.
La solidaritat estimula també l’interès dels joves pel projecte comú europeu.
El principi de solidaritat està acreditat a l’article 2 del Tractat de la Unió Europea (TUE) i al preàmbul de la Carta dels Drets Fonamentals de la Unió Europea.
Al discurs sobre l’estat de la Unió del 14 de setembre de 2016 es va emfatitzar la necessitat d’invertir en els joves i es va anunciar la creació d’un Cos Europeu de Solidaritat amb la intenció de crear oportunitats perquè els joves de tota la Unió facin una contribució significativa a la societat, mostrin la seva solidaritat i desenvolupin les seves capacitats, competències i coneixements, adquirint així una experiència humana inestimable, que també és fonamental per a l’aparició d’una ciutadania de la Unió activa i compromesa.
A la seva Comunicació del 7 de desembre de 2016 denominada «Un Cos Europeu de Solidaritat», la Comissió va posar en relleu la necessitat d’enfortir les bases de treballs de solidaritat a tota Europa, per proporcionar als joves més i millors oportunitats per fer activitats de solidaritat de gran qualitat que cobreixin una àmplia gama d’àmbits, i per donar suport als actors nacionals, regionals i locals en els seus esforços per fer front als diferents desafiaments i crisis.
Aquesta Comunicació va posar en marxa la primera fase del Cos Europeu de Solidaritat mitjançant el qual s’han mobilitzat diferents programes de la Unió per tal d’oferir oportunitats de voluntariat, pràctiques i ocupació als joves de tota la Unió.
Aquestes activitats, tant si s’han executat abans o després de l'entrada en vigor d’aquest Reglament, han de seguir aplicant les normes i condicions establertes als programes respectius de la Unió que les hagin finançat durant la primera fase del Cos Europeu de Solidaritat.
En el context d’aquest Reglament, la solidaritat es pot entendre com un sentiment de responsabilitat que experimenta una persona respecte a qualsevol altra, que la porta a comprometre’s amb el bé comú i que s'expressa mitjançant accions concretes sense esperar una contrapartida.
Cal oferir als joves oportunitats fàcilment accessibles per participar en activitats de solidaritat de gran qualitat amb una forta dimensió europea com a medi per contribuir a reforçar la cohesió, la solidaritat, la inclusió social i la democràcia en els països participants en benefici de les comunitats locals, millorant alhora les seves competències per al seu desenvolupament personal, afavorint-ne l’autoestima, l’autonomia i la motivació per aprendre, estimulant el seu desenvolupament educatiu, social, artístic, lingüístic, cultural, cívic i professional, així com promovent-ne la ciutadania activa, l‘aptitud per a l’ocupació i la transició al mercat laboral.
Aquestes activitats de solidaritat també haurien de donar suport a la mobilitat dels participants.
Aquest Reglament crea un programa d’acció de la Unió anomenat Cos Europeu de Solidaritat, com a base per dur a terme canvis positius a la societat mitjançant el suport a col·lectius de persones i entitats dedicats a impulsar la solidaritat a tota Europa.
Així doncs, estableix un instrument de despesa d’acció de la Unió creat amb la finalitat que s’apliqui amb caràcter permanent a partir de la data d’entrada en vigor d'aquest Reglament, i assenta les bases del Cos Europeu de Solidaritat com una comunitat i com a font d’inspiració que ajudi a establir un esperit de solidaritat més fort a Europa gràcies al major impacte de les activitats que es duguin a terme en el marc del Cos Europeu de Solidaritat.
Les activitats de solidaritat que s’ofereixen als joves han de ser de gran qualitat, en el sentit que han de contribuir a assolir els objectius del Cos Europeu de Solidaritat i ajudar a superar els desafiaments de la societat, alhora que aborden les necessitats de les comunitats locals.
Les activitats de solidaritat han d’oferir als joves l’oportunitat d’adquirir competències valuoses per al seu desenvolupament personal, social, cívic i professional, incloent-hi una sòlida dimensió d’aprenentatge i formació, han de ser accessibles a tots els joves, han d’executar-se en condicions de salut i seguretat i han de ser validades de forma adequada.
Les activitats de solidaritat no han de tenir un impacte negatiu sobre les feines o els períodes de pràctiques existents i han de contribuir a reforçar els compromisos de responsabilitat social de les empreses, però no a reemplaçar-los.
Qualsevol entitat que vulgui participar en el Cos Europeu de Solidaritat, ja sigui amb el finançament del pressupost del Cos Europeu de Solidaritat, d’un altre programa de la Unió o d’una altra font diferent de finançament, ha de rebre un segell de qualitat sempre que compleixi els requisits específics.
L’obligació de rebre un segell de qualitat no ha d’aplicar-se a les persones físiques que sol·liciten ajuda financera per als seus projectes de solidaritat en nom d’un grup informal de participants.
El segell de qualitat atribuït a les organitzacions participants al Cos Europeu de Solidaritat ha de certificar la capacitat d’aquestes organitzacions per garantir la qualitat de les activitats de solidaritat que ofereixen.
El procés d’atribució d’un segell de qualitat han de dur-lo a terme els organismes d’implementació del Cos Europeu de Solidaritat d’una manera accessible i transparent.
El segell de qualitat atribuït ha de ser reexaminat periòdicament i ha de poder-se revocar si, en el context de la reavaluació, es comprova que les condicions que van conduir a la seva atribució han deixat de complir-se.
El Cos Europeu de Solidaritat hauria d’oferir un únic punt d’accés a les activitats de solidaritat de tota la Unió.
Cal garantir la coherència i la complementarietat del Cos Europeu de Solidaritat amb uns altres programes, polítiques i instruments de la Unió aplicables.
El Cos Europeu de Solidaritat ha de basar-se en els punts forts i les sinergies dels programes existents i precedents, en particular, dels programes Erasmus+ i «La joventut en acció».
També ha de complementar els esforços realitzats pels Estats membres per donar suport als joves i facilitar la seva transició de l'escola a la feina en el marc de programes com la Garantia Juvenil establert d’acord amb la Recomanació del Consell, del 22 d’abril de 2013, sobre l’establiment de la Garantia Juvenil, proporcionant-los oportunitats addicionals per participar en activitats de solidaritat en forma de pràctiques o feines en els seus Estats membres corresponents o a través de les fronteres.
Cal garantir, a més, la complementarietat amb les xarxes existents en l’àmbit de la Unió pertinents per a les activitats del Cos Europeu de Solidaritat, com ara la Xarxa Europea de Serveis Públics d’Ocupació, EURES i la xarxa Eurodesk.
A més, cal promoure la complementarietat i la cooperació lleial entre els programes relacionats ja existents i el Cos Europeu de Solidaritat, en particular amb programes de solidaritat, voluntariat, servei civil i mobilitat per a joves, que operen a nivell nacional, regional o local, així com amb prioritats relacionades amb la solidaritat i la joventut en els països participants, si s'escau, per millorar mútuament i enriquir les repercussions i qualitats d’aquests programes i construir a partir de bones pràctiques.
El Cos Europeu de Solidaritat no ha de substituir els programes nacionals de solidaritat, voluntariat, servei civil i mobilitat similars.
Cal garantir un accés igual de tots els joves a les activitats de solidaritat nacionals.
S’ha de fomentar la col·laboració amb xarxes europees especialitzades en certs problemes socials urgents.
Per tal de maximitzar la repercussió del Cos Europeu de Solidaritat, altres programes de la Unió han de poder contribuir als objectius del Cos Europeu de Solidaritat mitjançant el suport a activitats dins del seu àmbit d’aplicació.
Aquesta contribució ha de finançar-se d’acord amb els respectius actes legals de base dels programes en qüestió, amb l’objectiu d’assolir una major participació dels joves, de la societat civil i dels programes de voluntariat existents als Estats membres.
Un cop hagin obtingut un segell de qualitat del Cos Europeu de Solidaritat, les organitzacions que participen han de tenir accés al portal del Cos Europeu de Solidaritat i rebre les mesures de qualitat i suport previstes en funció del tipus d’activitat de solidaritat que ofereixin.
El Cos de Solidaritat ha d’obrir noves oportunitats perquè els joves comencin un voluntariat, unes pràctiques o una feina, i també perquè puguin idear i desenvolupar per pròpia iniciativa projectes de solidaritat que tinguin un valor europeu clar.
Aquestes oportunitats han d’ajudar a respondre les necessitats socials no satisfetes i contribuir a enfortir les comunitats, així com a millorar el desenvolupament personal, educatiu, social, cívic i professional dels joves.
El Cos Europeu de Solidaritat també ha de donar suport a les activitats de creació de xarxes de contacte entre els participants i les organitzacions participants, així com a mesures per garantir la qualitat de les activitats patrocinades i per millorar la validació dels resultats de l’aprenentatge.
També ha de contribuir a donar suport i reforçar les organitzacions existents que duen a terme activitats de solidaritat.
Les activitats de voluntariat constitueixen una rica experiència en el context de l’aprenentatge formal i no formal, la qual cosa millora el desenvolupament personal, socioeducatiu i professional dels joves, la seva aptitud per a l’ocupació i la seva ciutadania activa.
El voluntariat no ha de substituir ni a les pràctiques ni a les feines i ha d'estar basat en un conveni de voluntariat per escrit.
La Comissió i els Estats membres cooperaran en allò que fa referència a les polítiques de voluntariat en l’àmbit de la joventut a través del mètode obert de coordinació.
Els períodes de pràctiques i els llocs de treball han d'estar clarament separats del voluntariat, tant des del punt de vista financer com de l’organitzatiu.
Els períodes de pràctiques mai no han de conduir a la substitució de llocs de treball.
Els períodes de pràctiques i les feines retribuïdes poden, malgrat tot, encoratjar els joves desfavorits i aquells amb menys oportunitats a participar en activitats de solidaritat a les quals no podrien accedir d’una altra manera.
Els períodes de pràctiques poden facilitar la transició dels joves de l’educació a la feina, i poden afavorir la seva aptitud per a l’ocupació, la qual cosa resulta clau perquè es puguin integrar de manera sostenible al mercat de treball.
Els períodes de pràctiques i les feines ofertes en el marc del Cos Europeu de Solidaritat sempre han de ser remunerats per l’organització participant que aculli o doni feina al participant.
Les pràctiques han de basar-se en un contracte escrit de pràctiques conforme al marc jurídic aplicable al país en qüestió en el qual es duguin a terme les pràctiques, i han de seguir els principis planificats a la Recomanació del Consell del 10 de març de 2014, sobre un marc de qualitat per als períodes de pràctiques.
La Fundació Europea per a la millora de les condicions de vida i de treball (en endavant, «Eurofound») es va crear mitjançant el Reglament (CEE) núm. 1365/75 del Consell per contribuir a l’establiment de millors condicions de vida i de treball amb mesures dissenyades per desenvolupar i difondre coneixements.
En aquest context, Eurofound també ha de tenir en compte les perspectives a mitjà i llarg termini.
Des que es va crear el 1975, Eurofound ha tingut un paper important a la promoció de la millora de les condicions de vida i de treball a tota la Unió.
Al mateix temps, els conceptes i la importància de les condicions de vida i de treball han evolucionat sota la influència de transformacions socials i canvis fonamentals en els mercats de treball.
Eurofound proporciona a les institucions i organismes de la Unió, als Estats membres i als interlocutors socials informació especialitzada i amb valor afegit en el seu àmbit d’especialització.
Eurofound ha de mantenir la seva producció d’enquestes per tal de garantir la continuïtat de les anàlisis comparatives i les tendències en les condicions de vida i de treball i les evolucions del mercat de treball a la Unió.
És igualment important que Eurofound col·labori estretament amb els òrgans anàlegs a escala internacional, de la Unió i nacional.
Eurofound gestiona una oficina d’enllaç a Brussel·les.
Han d’actualitzar-se les disposicions financeres i les disposicions en matèria de programació i presentació d’informes relatives a Eurofound.
El Reglament Delegat (UE) núm. 1271/2013 de la Comissió estableix que Eurofound ha de fer avaluacions prèvies i posteriors de tots els programes i activitats que impliquin despeses significatives.
Eurofound ha de tenir presents aquestes avaluacions en la seva programació plurianual i anual.
Per tal de garantir-ne la plena autonomia i independència i permetre-li dur a terme adequadament els seus objectius i tasques d'acord amb aquest Reglament, s’ha de dotar Eurofound d’un pressupost autònom i adequat, amb ingressos procedents principalment d’una contribució del pressupost general de la Unió.
El procediment pressupostari de la Unió s’aplicarà a Eurofound pel que fa a la contribució de la Unió i qualsevol altra subvenció que corrin a càrrec del pressupost general de la Unió.
El control dels comptes d’Eurofound ha de fer-lo el Tribunal de Comptes.
El Centre de Traducció dels Òrgans de la Unió Europea («Centre de Traducció») ha de proporcionar els serveis de traducció necessaris per al funcionament d’Eurofound.
Eurofound ha de col·laborar amb el Centre de Traducció per establir indicadors de qualitat, puntualitat i confidencialitat, determinar clarament quines són les necessitats i prioritats d’Eurofound, i crear procediments transparents i objectius per al procés de traducció.
Les disposicions relatives al personal d’Eurofound han d'estar d’acord amb l’Estatut dels funcionaris i el Règim aplicable a uns altres agents de la Unió Europea («Règim aplicable als altres agents»), establerts pel Reglament (CEE, Euratom, CECA) núm. 259/68 del Consell.
Eurofound ha d’adoptar les mesures necessàries per garantir el tractament i processament segurs de la informació confidencial.
Quan sigui necessari, Eurofound ha d’adoptar les normes de seguretat equivalents a les establertes en la Decisió (UE, Euratom) 2015/443 de la Comissió i la Decisió (UE, Euratom) 2015/444 de la Comissió.
És necessari preveure disposicions pressupostàries transitòries i disposicions transitòries sobre el Consell d’Administració, el director executiu i el personal per garantir la continuïtat de les activitats d’Eurofound a l’espera de l’entrada en vigor d’aquest Reglament.
L’excepció imperativa que estableix aquesta Directiva ha de limitar el dret de reproducció per tal de permetre que es puguin prendre totes les mesures necessàries per modificar, convertir o adaptar qualsevol obra o una altra prestació de manera que es produeixi un exemplar en format accessible que permeti als beneficiaris accedir a aquesta obra o prestació.
Això inclou la facilitació dels medis necessaris per consultar la informació d’un exemplar en un format accessible.
També inclou els canvis que puguin fer falta en els casos en què el format d’una obra o d’una altra prestació ja sigui accessible per a alguns beneficiaris però no ho sigui per a uns altres degut a diferents capacitats o dificultats, o a diferents graus d'aquestes discapacitats o dificultats.
Els usos permesos que estableix aquesta Directiva han d’incloure la producció d’exemplars en format accessible, tant per part dels beneficiaris com de les entitats autoritzades dedicades a atendre les seves necessitats, ja siguin aquestes organitzacions públiques o privades, en particular biblioteques, centres educatius i unes altres organitzacions sense ànim de lucre, que es dediquin a atendre a persones amb dificultats per accedir a textos impresos com a una de les seves activitats principals, com a una de les seves obligacions institucionals o com a part de les seves missions d’interès públic.
Els usos permesos en aquesta Directiva també han d’incloure la producció d’exemplars en un format accessible, per a ús exclusiu dels beneficiaris, per part d’una persona física que actuï en nom d’un beneficiari o que ajudi el beneficiari que produeix aquests exemplars.
Només han de produir-se exemplars en format accessible de les obres o d’altres prestacions a les quals els beneficiaris o les entitats autoritzades hi tinguin accés lícitament.
Els Estats membres han de vetllar perquè cap clàusula contractual destinada a impedir o limitar de qualsevol manera l’aplicació de l’excepció produeixi efectes jurídics.
L’excepció prevista en aquesta Directiva també ha de permetre a les entitats autoritzades produir i difondre dins de la Unió, tant en línia com no, exemplars en format accessible de les obres i d’altres prestacions a les quals es pugui aplicar aquesta Directiva.
Aquesta Directiva no ha d’imposar a les entitats autoritzades l’obligació de produir i difondre aquests exemplars.
Hi ha d’haver la possibilitat que aquests exemplars en format accessible produïts en un Estat membre estiguin disponibles a la resta dels Estats membres per tal de garantir-ne una major accessibilitat al mercat interior.
D’aquesta manera es reduiria la duplicació de la feina a l’hora de produir exemplars en format accessible d’una mateixa obra o d’una mateixa prestació dins de la Unió, la qual cosa permetria generar estalvis i guanyar en eficiència.
Per tant, aquesta Directiva ha de garantir que els exemplars en format accessible produïts per les entitats autoritzades en un Estat membre qualsevol puguin circular i ser accessibles per als beneficiaris i les entitats autoritzades a tota la Unió.
Per tal de promoure aquest intercanvi transfronterer i de facilitar la identificació i la cooperació mútues entre entitats autoritzades, cal fomentar l’intercanvi voluntari d’informació relativa als noms i a les dades de contacte de les entitats autoritzades establertes a la Unió, incloent-hi els llocs web si es troben disponibles.
Per tant, els Estats membres han de proporcionar a la Comissió la informació que rebin de les entitats autoritzades.
Això no ha d’implicar per als Estats membres l’obligació de comprovar la completesa i exactitud d’aquesta informació, ni la seva conformitat amb el Dret nacional que transposi aquesta Directiva.
La Comissió ha de publicar aquesta informació en línia en un punt central d'accés a la informació en l’àmbit de la Unió.
Això també ajudaria a fer que les entitats autoritzades, així com els beneficiaris i els titulars dels drets, es posessin en contacte amb les autoritats autoritzades per rebre informació addicional, en consonància amb allò que disposa aquesta Directiva i el Reglament (UE) 2017/1563 del Parlament Europeu i del Consell [10].
Aquest punt central d’accés a la informació ha de ser complementari al punt d’accés a la informació que ha d’establir l’Oficina Internacional de l’Organització Mundial de la Propietat Intel·lectual (OMPI), tal i com disposa el Tractat de Marràqueix, per facilitar la identificació de les entitats autoritzades a nivell internacional i la cooperació entre les mateixes.
Els requisits en matèria d’autorització o reconeixement que els Estats membres poden exigir a las entitats autoritzades, com els que fan referència a la prestació de serveis de caràcter general per als beneficiaris, no han de tenir com a efecte impedir que les entitats que responen a la definició d’«entitat autoritzada» conforme a aquesta Directiva es comprometin amb els usos permesos amb motiu d’aquesta Directiva.
Tenint en compte el caràcter específic de l’excepció que s’estableix en aquesta Directiva, el seu abast específic i la necessitat de seguretat jurídica per als seus beneficiaris, no s’ha de permetre que els Estats membres imposin requisits addicionals per a l’aplicació de l’excepció, com ara la verificació prèvia de la disponibilitat comercial d’obres en formats accessibles, diferents dels previstos en aquesta Directiva.
Els Estats membres només han d'estar autoritzats a establir sistemes de compensació en relació amb els usos permesos d’obres o unes altres prestacions per part de les entitats autoritzades.
Per tal d’evitar càrregues per als beneficiaris, obstacles a la difusió transfronterera d’exemplars en format accessible i requisits excessius per a les entitats autoritzades, és important limitar la possibilitat que els Estats membres estableixin aquests sistemes de compensació.
Per tant, els sistemes de compensació no han d’exigir cap pagament per part dels beneficiaris.
Només han d’aplicar-se als usos realitzats per part de les entitats autoritzades establertes al territori de l’Estat membre que disposi d’un sistema d’aquest tipus i no han d’exigir pagaments d’entitats autoritzades establertes en altres Estats membres o en països tercers que formin part del Tractat de Marràqueix.
Els Estats membres han de vetllar perquè no hi hagi requisits més exigents durant l’intercanvi transfronterer d'exemplars en format accessible dins d’aquests sistemes de compensació que en situacions sense caràcter transfronter, i també pel que fa a la forma i al possible nivell de compensació.
A l’hora de determinar el nivell de compensació, ha de tenir-se en compte de forma adequada la naturalesa no lucrativa de les activitats de les entitats autoritzades, els objectius d’interès públic perseguits per aquesta Directiva, els interessos dels beneficiaris de l’excepció, el possible perjudici per als titulars dels drets i la necessitat de garantir la difusió transfronterera d’exemplars en formats accessibles.
També han de tenir-se en compte les circumstàncies que es deriven en cada cas de la producció d’un exemplar concret en format accessible.
En aquells casos en què el perjudici causat al titular del dret sigui mínim, no s’ha de generar cap obligació de compensació.
La Convenció, de la qual forma part la Unió, garanteix a les persones amb discapacitat el dret d’accés a la informació i a l’educació i el dret a participar en la vida cultural, econòmica i social en igualtat de condicions amb els altres.
Amb l’adopció d’aquesta Directiva, la Unió vol garantir que els beneficiaris tinguin accés a llibres i a d’altres materials impresos en formats accessibles per tot el mercat interior.
Per tant, aquesta Directiva és un primer pas essencial per millorar l’accés de les persones amb discapacitat a les obres.
La Comissió ha d’avaluar la situació pel que fa a la disponibilitat en formats accessibles d’obres i d’altres prestacions diferents de les regulades per aquesta Directiva, així com en relació amb la disponibilitat d’obres i d'altres prestacions en formats accessibles per a persones amb unes altres discapacitats.
És important que la Comissió examini de prop la situació al respecte.
En cas necessari es podria plantejar la modificació de l’àmbit d’aplicació d’aquesta Directiva sobre la base d’un informe presentat per la Comissió.
Els Estats membres han de poder seguir establint excepcions o limitacions en favor de persones amb discapacitat en casos no regulats per aquesta Directiva, en particular en allò que fa referència a les obres i altres prestacions, així com a discapacitats que no siguin les que es tracten en aquesta Directiva, amb motiu de l’article 5, apartat 3, lletra b), de la Directiva 2001/29/CE.
Aquesta Directiva no impedeix que els Estats membres estableixin excepcions o limitacions a drets que no estiguin establerts en el marc de la Unió en matèria de drets d’autor.
Aquesta Directiva respecta els drets fonamentals i observa els principis reconeguts en particular a la Carta i a la Convenció.
Aquesta Directiva ha d’interpretar-se i aplicar-se d'acord amb aquests drets i principis.
El Tractat de Marràqueix imposa algunes obligacions relacionades amb l’intercanvi d’exemplars en format accessible entre la Unió i països tercers que formen part d’aquest Tractat.
Les mesures que ha de dur a terme la Unió per complir aquestes obligacions estan recollides al Reglament (UE) 2017/1563, que ha de llegir-se conjuntament amb aquesta Directiva.
Atès que l’objectiu d’aquesta Directiva, que és la millora de l’accés a la Unió a obres i altres prestacions protegides per drets d’autor i drets afins per a persones cegues, amb una discapacitat visual o amb altres dificultats per accedir a textos impresos no pot assolir-se de manera suficient per part dels Estats membres, sinó que, a causa de les seves dimensions i efectes, pot aconseguir-se millor en l’àmbit de la Unió, la qual pot adoptar mesures d’acord amb el principi de subsidiarietat establert a l'article 5 del Tractat de la Unió Europea.
se suprimeixen les lletres e) i f);
l’apartat 4 es modifica de la següent manera:
a la lletra a), el tercer guió es substitueix pel text següent:
compleixin íntegrament les prescripcions del Codi de seguretat per a naus de sustentació dinàmica (Codi NSD) contingut a la Resolució A.373(10) de l’OMI, en la seva versió actualitzada;»,
la lletra c) se substitueix pel text següent:
la construcció i el manteniment de naus de passatge de gran velocitat i el seu equip compliran les normes per a la classificació de les naus de gran velocitat d’una organització reconeguda o d’altres normes equivalents utilitzades per una administració conforme a l’article 11, apartat 2, de la Directiva 2009/15/CE.»;
Pel que fa tant a vaixells nous com als existents, les reparacions, alteracions i modificacions d’importància i els corresponents equipaments compliran les prescripcions aplicables als vaixells nous establerts a l’apartat 2, lletra a); quan en un vaixell es facin alteracions destinades exclusivament a millorar la flotabilitat, aquestes no es consideraran modificacions d’importància.
Els vaixells construïts en un material equivalent abans del 20 de desembre de 2017 hauran de complir els requisits d’aquesta Directiva modificativa abans del 22 de desembre de 2025.
Tot i allò que disposa aquesta Directiva, els Estats membres que el 20 de desembre de 2017 comptin amb més de seixanta vaixells de passatge fabricats en aliatge d'alumini que enarborin el seu pavelló, podran eximir d’allò que disposa aquesta Directiva els següents vaixells de passatge durant els períodes següents:
vaixells de passatge de les classes B, C i D fabricats en aliatge d'alumini després del 20 de desembre de 2017 durant un període de deu anys des d'aquesta data i
sempre que aquests vaixells naveguin exclusivament entre ports de l’Estat membre corresponent.
Tots els Estats membres que vulguin acollir-se a aquesta excepció hauran de notificar a la Comissió la seva intenció de fer-ho, com a molt tard el 21 de desembre de 2019, així com el contingut de l’excepció.
Haurà de comunicar també a la Comissió qualsevol modificació posterior.
La Comissió informarà els altres Estats membres, d'acord amb l'article 9, apartat 4.».
Els vaixells de passatge de transbord rodat de la classe C amb quilles que estiguin col·locades o que es trobin en una fase similar de construcció a partir de l’1 d’octubre de 2004 i tots els vaixells de passatge de transbord rodat de les classes A i B compliran amb allò que disposen els articles 6, 8 i 9 de la Directiva 2003/25/CE.»;
se suprimeix l’apartat 2.
a l’apartat 3, se suprimeix el segon paràgraf;
Conforme al procediment establert a l’apartat 4, un Estat membre podrà adoptar disposicions equivalents per a alguns requisits específics d’aquesta Directiva, a condició que siguin com a mínim tan eficaços com aquests requisits.»;
Els Estats membres que aprofitin els drets establerts als apartats 1, 2 o 3 seguiran el procediment establert als paràgrafs segon a setè d’aquest apartat.
L’Estat membre haurà de notificar a la Comissió les mesures que es proposi adoptar i incloure en aquesta notificació les particularitats suficients que confirmin que es manté el nivell de seguretat de manera adequada.
Si en el termini dels sis mesos següents a la notificació la Comissió adopta actes d’execució que contenguin una decisió segons la qual les mesures proposades no estan justificades, es demanarà a l’Estat membre que les modifiqui o que s'abstingui d’adoptar-les.
Les mesures adoptades s’especificaran a la legislació nacional corresponent i es comunicaran a la Comissió i als altres Estat membres.
Totes aquestes mesures s’aplicaran a tots els vaixells de passatge de la mateixa classe o naus que funcionin segons les mateixes condicions especificades, sense discriminació per motiu de pavelló, nacionalitat o lloc d’establiment de la naviliera.
Les mesures reconegudes a l’apartat 3 només seran aplicables mentre el vaixell o nau naveguin segons les condicions especificades.
Els Estats membres notificaran a la Comissió les mesures esmentades als paràgrafs segon i quart a través d’una base de dades que la Comissió establirà i mantindrà amb aquesta finalitat, i a la qual la Comissió i els Estats membres tindran accés.
La Comissió donarà a conèixer les mesures adoptades a través d’un lloc web accessible al públic.»;
a l’apartat 5, la lletra c) se substitueix pel text següent:
la Comissió adoptarà actes d’execució que continguin la seva decisió, tant si l’Estat membre decideix com si no de suspendre l’explotació d’aquest vaixell o nau, d’imposar mesures addicionals, justificada per l’existència d’un perill greu per a la seguretat de la vida, els béns o el medi ambient i, en cas que la suspensió o la imposició de mesures addicionals no estiguin justificades, se sol·licitarà a l’Estat membre interessat que retiri la suspensió o les mesures.
les referències específiques als “convenis internacionals” i les resolucions de l’OMI que s'esmenten a l'article 2, lletres g), m), q) i z ter), a l’article 3, apartat 2, lletra a), a l’article 6, apartat 1, lletra b) i a l'article 6, apartat 2, lletra b).»;
a l’apartat 2:
adaptar les especificacions tècniques que es troben en les modificacions que es fan als convenis internacionals per als vaixells de classe B, C i D i per a embarcacions, en funció de l’experiència adquirida.»,
simplificar i aclarir els elements tècnics, en funció de l’experiència adquirida en aplicar-los;
actualitzar les referències a altres instruments de la Unió aplicables als vaixells de passatge nacionals.»;
els apartats 3 i 4 se substitueixen pel text següent:
La Comissió està autoritzada a adoptar actes delegats conforme a l’article 10 bis en allò que fa referència a l’adopció de les modificacions fetes en aquesta Directiva a les quals es fa referència en els apartats 1 i 2 d'aquest article.
En circumstàncies excepcionals, quan estigui degudament justificat per una anàlisi apropiada de la Comissió i per tal d’evitar una amenaça greu i inacceptable per al a seguretat marítima, la salut, la vida o les condicions de treball a bord o el medi ambient marí, o per evitar una incompatibilitat amb la legislació marítima de la Unió, la Comissió estarà autoritzada a adoptar actes delegats, d’acord amb l'article 10 bis, que modifiquin aquesta Directiva per tal de no aplicar, a efectes d’aquesta Directiva, les esmenes als instruments internacionals reconegudes a l’article 2.
Aquests actes delegats s’adoptaran com a mínim tres mesos abans que caduqui el termini establert internacionalment per a l’acceptació tàcita de la modificació en qüestió o de la data prevista per a l’entrada en vigor d’aquesta modificació.
En el període previ a l’entrada en vigor d’aquest acte delegat, els Estats membres s’abstindran de qualsevol iniciativa que tingui la intenció d’incorporar la modificació en els seus Drets nacionals o d’aplicar-la a l’instrument internacional en qüestió.».
Des que el CV Europass es va establir per primera vegada el 2004, s’han creat més de cent milions de CV Europass en línia.
Dos models de suplement de qualificacions, és a dir, el suplement de diploma Europass i el suplement de certificat Europass, ofereixen informació sobre el contingut i els resultats de l’aprenentatge associats a una qualificació i sobre el sistema educatiu del país que la va emetre.
El passaport lingüístic Europass serveix per descriure les capacitats lingüístiques.
El model de mobilitat Europass descriu les capacitats adquirides en desplaçaments per estudis o per feina a altres països.
La recomanació del Consell del 22 de maig de 2017 proporciona un marc comú de referència per ajudar particulars i organitzacions a comparar diferents sistemes de qualificacions i els nivells d’aquests sistemes.
La recomanació del Consell del 20 de desembre de 2012 convidava els Estats membres a establir per al 2018 com a màxim, d’acord amb les circumstàncies i especificitats nacionals i segons ho consideressin apropiat, disposicions per a la validació de l'aprenentatge no formal i informal que permetessin a les persones validar els coneixements, capacitats i competències adquirits mitjançant l'aprenentatge no formal i informal i obtenir una qualificació total o, si s'escau, parcial.
La resolució del Consell del 28 de maig del 2004 sobre l’enfortiment de les polítiques, sistemes i pràctiques en matèria d’orientació permanent a Europa estableix els grans objectius d‘una política d’orientació permanent per a tots els ciutadans de la Unió.
La resolució del Consell del 21 de novembre del 2008 destaca la importància de l’orientació per a l’aprenentatge permanent.
El portal d’oportunitats d’aprenentatge i qualificacions a Europa a proporciona accés a la informació sobre les oportunitats d'aprenentatge i les qualificacions que ofereixen els diferents sistemes educatius a Europa i la comparació dels marcs nacionals de competències a través del MEC.
El panorama europeu de les competències ofereix informació sobre les capacitats per a diferents professions i sectors específics, incloent-hi l’oferta i la demanda a nivell nacional.
L’anàlisi de les ofertes de feina i d’altres tendències del mercat laboral és un mode establert per desenvolupar informació estratègica sobre capacitats per entendre qüestions com les llacunes i carències en matèria de capacitats o els desajustos en les qualificacions.
La classificació europea multilingüe de capacitats, competències, qualificacions i ocupacions (ESCO), desenvolupada i actualitzada contínuament per la Comissió en estreta cooperació amb els Estats membres i les parts interessades, busca fomentar la transparència de les capacitats i qualificacions per a l’educació i la formació, així com per a finalitats laborals.
Després de les proves adients i tenint en compte la posició dels Estats membres, la Comissió podria utilitzar l’ESCO en el marc Europass; l’ús de l’ESCO per part dels Estats membres és voluntari després d’una verificació i avaluació dels Estats membres.
La xarxa europea de serveis d’ocupació (EURES), creada pel Reglament (UE) 2016/589 del Parlament Europeu i del Consell, és una xarxa cooperativa per intercanviar informació i facilitar el contacte entre els sol·licitants d’ocupació i els ocupadors.
Proporciona assistència gratuïta als sol·licitants d’ocupació que volen traslladar-se a un altre país i ajuda els ocupadors que volen contractar treballadors d’altres països.
Les sinergies i la cooperació entre Europass i els portals EURES podrien reforçar els efectes dels dos serveis.
Els processos del mercat laboral, com la publicació d’ofertes de feina, la sol·licitud d’un lloc de treball, l’avaluació de capacitats i la contractació, cada vegada es gestionen més en línia, mitjançant eines que fan servir les xarxes socials, les dades massives i altres tecnologies.
La selecció de candidats està gestionada en línia mitjançant eines i processos que recopilen informació sobre les capacitats i qualificacions adquirides en contextos formals, no formals i informals.
L'aprenentatge formal, no formal i informal també es produeix avui en dia en nous formats i entorns, i l’ofereixen diversos proveïdors, concretament mitjançant l’ús de tecnologies i plataformes digitals, l’aprenentatge a distància, l’aprenentatge virtual, l’aprenentatge entre iguals, els cursos en línia massius i oberts i els recursos educatius oberts.
A més, les capacitats, les experiències i els assoliments en l’aprenentatge es reconeixen de diferents formes, per exemple amb distintius digitals oberts.
Les tecnologies digitals també s’utilitzen per a capacitats adquirides mitjançant l’aprenentatge no formal, com l’ocupació juvenil i el voluntariat.
A efectes d’aquesta Decisió, les capacitats s’entenen en un sentit ampli que abasta el que una persona coneix, entén i pot fer.
Es refereixen a diferents tipus de resultats de l’aprenentatge, que inclouen tant el coneixement i les competències com la capacitat d’aplicar el coneixement i utilitzar el saber fer per completar tasques i resoldre problemes.
A més de la importància reconeguda de les capacitats professionals, es reconeix que les capacitats transversals o «interpersonals», com el pensament crític, el treball en equip, la resolució de problemes, la creativitat, les capacitats digitals o lingüístiques, son cada cop més importants i constitueixen un requisit essencial per a la realització personal i professional i poden aplicar-se en diferents àmbits.
Les persones podrien beneficiar-se d’eines i orientació per avaluar i descriure aquestes i altres capacitats.
Tradicionalment, les persones han presentat la informació sobre les capacitats i qualificacions que han adquirit en un CV i en documents justificatius com certificats o diplomes.
Actualment es disposa de noves eines que poden facilitar la presentació de capacitats i qualificacions fent servir diferents formats, digitals i en línia.
Aquestes noves eines també poden permetre l'autoavaluació per part de les persones de les capacitats adquirides en diversos entorns.
El marc Europass ha de respondre a les necessitats actuals i futures.
Els usuaris necessiten eines per documentar les seves capacitats i qualificacions.
A més, les eines per a l’avaluació de les capacitats i l’autoavaluació de les capacitats, així com l’accés a la informació pertinent, incloent-hi la informació sobre les oportunitats de validació i l’orientació, poden ser beneficioses a l’hora de prendre decisions sobre les oportunitats de feina i formació.
Les eines de la Unió en matèria de capacitats i qualificacions han d’adaptar-se a les pràctiques canviants i als avanços tecnològics per seguir sent rellevants i beneficioses per als usuaris.
Això s’ha d'assolir, entre altres coses, creant característiques innovadores com, per exemple, eines interactives, edició i disseny de documents, intentant aconseguir eines més completes, eficaces i eficients i una simplificació, així com una interoperabilitat tècnica incrementada i sinergies entre eines relacionades, incloent-hi les eines desenvolupades per tercers i tenint en compte les necessitats específiques de les persones amb discapacitat.
A més, es podrien fer servir mesures d’autenticació per facilitar la verificació dels documents digitals sobre les capacitats i qualificacions.
Per tant, per fer front a aquestes necessitats canviants, cal substituir el marc Europass que es va establir d’acord amb la Decisió núm. 2241/2004/CE per un nou marc.
El nou marc Europass ha de satisfer les necessitats i les expectatives de tots els usuaris finals individuals, com per exemple estudiants, persones que busquen feina, incloent-hi aturats i treballadors, així com altres parts interessades pertinents, per exemple, ocupadors (en especial les petites i mitjanes empreses), càmeres de comerç, organitzacions de la societat civil, voluntaris, orientadors, serveis públics d’ocupació, interlocutors socials, organismes d’educació i formació, organitzacions juvenils, proveïdors de feina per a joves, autoritats nacionals competents i responsables de l’elaboració de polítiques.
Ha de tenir en compte, a més, les necessitats de les persones nacionals de països tercers que arriben o resideixen a la Unió i contribuir a la seva integració.
El marc Europass ha d’evolucionar per permetre la descripció de diferents tipus d’aprenentatge i de capacitats, i especialment les adquirides en situacions d’aprenentatge no formal i informal.
El marc Europass ha de desenvolupar-se mitjançant un enfocament centrat en l’usuari, sobre la base dels comentaris rebuts i a través de la recopilació de requisits, incloent-hi enquestes i proves, parant atenció a les necessitats concretes, actuals i futures, dels grups destinataris d’Europass.
Les funcions d’Europass han de reflectir especialment el compromís dels Estats membres i la Unió de garantir la igualtat d’accés per a les persones amb discapacitat al mercat laboral i a les tecnologies i els sistemes de la informació i comunicació.
Les eines Europass han de ser perceptibles, operables, comprensibles i robustes perquè puguin ser més accessibles als usuaris, en especial a les persones amb discapacitat.
Els canvis i les actualitzacions al marc Europass han de fer-se en col·laboració amb les parts interessades pertinents, per exemple serveis d’ocupació, orientadors, organismes d’educació i formació, interlocutors socials com ara sindicats i organitzacions patronals i que respectin plenament la cooperació política actual, per exemple el Procés de Bolonya a l’Espai Europeu d’Educació Superior.
Una col·laboració constructiva entre la Comissió, els Estats membres i les parts interessades té una importància fonamental per desenvolupar i aplicar satisfactòriament el marc Europass.
El Dret de la Unió en vigor en matèria de protecció de dades personals i les mesures nacionals d’execució han d’aplicar-se al tractament de dades personals que s’emmagatzemen i tracten d’acord amb aquesta Decisió.
Els usuaris han de tenir la possibilitat de restringir l’accés a les seves dades personals.
La participació en el marc ha d'estar oberta als membres de l’Espai Econòmic Europeu que no siguin Estats membres de la Unió, als Estats en vies d’adhesió, als Estats candidats i als Estats candidats potencials a l’adhesió a la Unió, donat el seu interès des de fa anys i la seva cooperació amb la Unió en aquest àmbit.
La participació ha d’ajustar-se a les disposicions pertinents dels instruments que regeixen les relacions entre la Unió i aquests països.
La informació sobre capacitats i qualificacions que ofereix el marc Europass ha de procedir d’un major nombre de països i sistemes educatius, i no només dels participants, tenint en compte els moviments migratoris d’altres parts del món.
La Comissió ha de garantir la coherència en l’aplicació i el seguiment d’aquesta Decisió a través d’un grup consultiu d’Europass format per representants dels Estats membres i les parts interessades pertinents.
En particular, el grup consultiu ha de desenvolupar un enfocament estratègic respecte a l’aplicació i al futur d’Europass, i assessorar sobre el desenvolupament d’eines basades en la web, també mitjançant assajos i la informació facilitada a través de la plataforma en línia Europass, en cooperació amb altres grups, quan s'escaigui.
El programa Erasmus+ de la Unió, creat pel Reglament (UE) núm. 1288/2013 del Parlament Europeu i del Consell, proporciona, entre d’altres, el cofinançament per a l’aplicació d’aquesta Decisió.
El comitè creat amb motiu d’aquest Reglament participa en el debat estratègic sobre els avanços en l’aplicació d’Europass i sobre les futures novetats.
Atès que l’objectiu d’aquesta Decisió, és a dir, l'establiment d’un marc global i interoperable d’eines i informació, en especial pel que fa a la mobilitat transnacional per a l’ocupació i l'aprenentatge no pot assolir-se de manera suficient per part dels Estats membres, sinó que, a causa dels efectes de l’acció, pot assolir-se millor a través de la Unió, la qual pot adoptar mesures d'acord amb el principi de subsidiarietat establert a l’article 5 del Tractat de la Unió Europea.
Com a principi general, les obligacions i les càrregues administratives i financeres per als Estats membres han de ser equilibrades respecte als costos i beneficis.
Les activitats dutes a terme en el marc d’aquesta Decisió han de rebre el suport expert de les agències de la Unió, en particular del Centre Europeu per al Desenvolupament de la Formació Professional, en els seus àmbits de competència.
Per tant, cal derogar la Decisió núm. 2241/2004/CE sense perjudici de la validesa o de l’estat dels documents Europass expedits amb anterioritat.
Tots els models establerts de documents Europass han de mantenir-se en el nou marc fins que s’apliquin els canvis o les actualitzacions necessaris d’acord amb aquesta Decisió.
Per tal de garantir una transició fluida a la plataforma en línia Europass, el sistema d’informació sobre Europass a internet creat per la Decisió núm. 2241/2004/CE ha de seguir funcionant fins que la plataforma en línia Europass estigui configurada i sigui operativa.
HAN ADOPTAT LA SEGÜENT DECISIÓ: