Search is not available for this dataset
text stringlengths 3 235k |
|---|
ERROR: type should be string, got "https://www.psicoactiva.com/blog/ancianos-que-roban-para-evitar-la-soledad-en-japon/amp/Es un curiós fenòmen que passa al Japó, on persones de +70 anys no desitgen viure en la soledat o no poden fer-ho per problemes econòmics. Aleshores prefereixen robar per anar a la presó un temps, on hi tenen bones condicions i la companyis d'altres persones. Què en penseu?* No es \"la gent gran prefereix\", sinó que \"la gent gran amb greu perill d'exclusió social o que en certa manera ja hi estan, prefereixen robar per anar a la presó per no viure en soledat\", però clar això no m'hi cabia al títol xD** Al fil s'han aportat dades: a Japó el 19% dels presos tenen +60 anys, a Catalunya en canvi la xifra es del 0,4% aprox.\nBé, a Catalunya tenim un fenòmen prou semblant, amb la diferència que aquí la gent no té collons d'atracar un supermercat.Que ho preguntin a l'Estatpropi, el Jonatan o el personatge que obre aquest mateix fil... Són gent que es passa la vida connectada al xat, sempre donant la tabarra obrint fils de notícies o per incitar a \"discussions\" quan es nota a la llegua que ho fan perquè són uns tancabars que no tenen res més a fer a la vida.\nes nota a la llegua... Intenta escriure, pernilet.\nAmb més de 22.000 missatges (la majoria dels quals no precisament curts) a aquest fòrum, tu ets un exemple perfecte del tancabars del que parlo al meu comentari.\nel teu comentari bàsicament t'interessa a tu. dubto que algú més l'hagi llegit. Sembla que, a la vida real, et deu passar una cosa semblant quan parles.. no ho arreglaràs aquí. Qui assoleix la imbecilitat plena poc hi pot fer per tornar enrrera.Mentrestant no seré jo qui et distregui o t'acompanyi en la teva solitud. T'has guanyat a pols que ni deu et faci cas i no tinc temps per fer de samarità amb el primer taradet que passa. Adèu, tipu. \nBlablablabla... no llegiré el teu comentari perquè em fot pal, però per la seva longitud es veu que t'he tocat la moral" |
ERROR: type should be string, got "https://www.psicoactiva.com/blog/ancianos-que-roban-para-evitar-la-soledad-en-japon/amp/Es un curiós fenòmen que passa al Japó, on persones de +70 anys no desitgen viure en la soledat o no poden fer-ho per problemes econòmics. Aleshores prefereixen robar per anar a la presó un temps, on hi tenen bones condicions i la companyis d'altres persones. Què en penseu?* No es \"la gent gran prefereix\", sinó que \"la gent gran amb greu perill d'exclusió social o que en certa manera ja hi estan, prefereixen robar per anar a la presó per no viure en soledat\", però clar això no m'hi cabia al títol xD** Al fil s'han aportat dades: a Japó el 19% dels presos tenen +60 anys, a Catalunya en canvi la xifra es del 0,4% aprox.\nAqui per robar no trepitjarien la comisaria ni trenta minuts. Per fer-se empresonar haurien de cantar cançons de Valtonyc ... muntar una coral \nO muntat un grup de diables, comprar petards i escriure's uns whatsapp de putaspanya entre ells, aquest tampoc falla" |
ERROR: type should be string, got "https://www.psicoactiva.com/blog/ancianos-que-roban-para-evitar-la-soledad-en-japon/amp/Es un curiós fenòmen que passa al Japó, on persones de +70 anys no desitgen viure en la soledat o no poden fer-ho per problemes econòmics. Aleshores prefereixen robar per anar a la presó un temps, on hi tenen bones condicions i la companyis d'altres persones. Què en penseu?* No es \"la gent gran prefereix\", sinó que \"la gent gran amb greu perill d'exclusió social o que en certa manera ja hi estan, prefereixen robar per anar a la presó per no viure en soledat\", però clar això no m'hi cabia al títol xD** Al fil s'han aportat dades: a Japó el 19% dels presos tenen +60 anys, a Catalunya en canvi la xifra es del 0,4% aprox.\nPenso que és la típica \"notícia\" treta a partir d'algun cas puntual i amplificada. Com si al Japó diguessin que a Espanya la gent prefereix entrar a presó ja que no es poden permetre comprar menjar (hi va haver un cas d'una dona que va robar menjar per tal que la tanquessin ja que no tenia res).\nL'imatge dels japonesos sobre Catalunya i Espanya es: Toros, Paella, Sangria + Sagrada Familia i altres obres de Gaudí, i que tota la gent balla flamenc com una cosa normal, les noies es diuen Maria i els nois Roberto, i tots latinlovers xD\nQue vinguen els japonesos estos al meu barri i veuran com efectivament la gent canta i balla flamenc a totes hores.Latinlovers en canvi no en veuran... El model que domina és més bé el garrulo i el quillo.\nCrec que un japonès promig, no sabria distingir entre un garrulo/quillo i un latinlover. Podriem obrir un fil sobre prejudicis que tenen els estrangers sobre nosaltres.Per exemple des dels paisos nòrdics es considera que les noies d'aquí són peludes, es a dir, que tenen molt pel corporal. Des dels paisos eslaus, com Polònia, Rep. Txeca o Hungria, es considera que a aquí tothom es latinlover i fiestero, hi ha admiració per \"la felicitat mediterrània\". A paisos germànics es considera que la gent morena amb ulls marrons, que per aquí es el més habitual, per ells i elles es atractiva.També als paisos germànics hi ha molta cura en netejar l'entorn, en canvi quan venen a aquí ho embruten tot, deixen a terra embassos i papers, perquè consideren que es el que fan la gent d'aquí i ja ho netegeran uns altres.I un llarg etc." |
ERROR: type should be string, got "https://www.psicoactiva.com/blog/ancianos-que-roban-para-evitar-la-soledad-en-japon/amp/Es un curiós fenòmen que passa al Japó, on persones de +70 anys no desitgen viure en la soledat o no poden fer-ho per problemes econòmics. Aleshores prefereixen robar per anar a la presó un temps, on hi tenen bones condicions i la companyis d'altres persones. Què en penseu?* No es \"la gent gran prefereix\", sinó que \"la gent gran amb greu perill d'exclusió social o que en certa manera ja hi estan, prefereixen robar per anar a la presó per no viure en soledat\", però clar això no m'hi cabia al títol xD** Al fil s'han aportat dades: a Japó el 19% dels presos tenen +60 anys, a Catalunya en canvi la xifra es del 0,4% aprox.\nA Catalunya la gent s'apunta al Consell per la Respública" |
ERROR: type should be string, got "https://www.psicoactiva.com/blog/ancianos-que-roban-para-evitar-la-soledad-en-japon/amp/Es un curiós fenòmen que passa al Japó, on persones de +70 anys no desitgen viure en la soledat o no poden fer-ho per problemes econòmics. Aleshores prefereixen robar per anar a la presó un temps, on hi tenen bones condicions i la companyis d'altres persones. Què en penseu?* No es \"la gent gran prefereix\", sinó que \"la gent gran amb greu perill d'exclusió social o que en certa manera ja hi estan, prefereixen robar per anar a la presó per no viure en soledat\", però clar això no m'hi cabia al títol xD** Al fil s'han aportat dades: a Japó el 19% dels presos tenen +60 anys, a Catalunya en canvi la xifra es del 0,4% aprox.\nA veure, casi tots els japonesos viuen en cel·les de 20 metres quadrats. Potser a presó, tenen més espai i tot." |
ERROR: type should be string, got "https://www.psicoactiva.com/blog/ancianos-que-roban-para-evitar-la-soledad-en-japon/amp/Es un curiós fenòmen que passa al Japó, on persones de +70 anys no desitgen viure en la soledat o no poden fer-ho per problemes econòmics. Aleshores prefereixen robar per anar a la presó un temps, on hi tenen bones condicions i la companyis d'altres persones. Què en penseu?* No es \"la gent gran prefereix\", sinó que \"la gent gran amb greu perill d'exclusió social o que en certa manera ja hi estan, prefereixen robar per anar a la presó per no viure en soledat\", però clar això no m'hi cabia al títol xD** Al fil s'han aportat dades: a Japó el 19% dels presos tenen +60 anys, a Catalunya en canvi la xifra es del 0,4% aprox.\nMajors de 60 eren el 19% dels presos japonesos, 9308. (dada de 2016) https://www.reuters.com/article/us-japan-ageing-prisons-idUSKCN1GQ0ALMajors de 60 eren 38% de la població al 2014, el que serien uns 48 milions.https://en.wikipedia.org/wiki/Aging_of_JapanÉs una merda que no hagi trobat dades del mateix any (i no tinc temps de buscar-ho més), però ens podem fer una idea aproximada de que potser és una mica agosarat parlar de \"la gent gran prefereix\" per un tema que afecta menys d'un 0.01% de la població major de 60 anys. Tingueu en compte que al cap i a la fi menys del 0.04% de japonesos entra algun cop a la presó, i els majors de 60 encara tenen una probabilitat d'entrar a la presó sensiblement menor que els més joves. \nAra compara aquesta dada amb la dels estats occidentals a veure si la disparitat és major en aquests.\nQue la disparitat sigui major o menor comparat amb altres països no refuta que sigui un problema que afecta una part ínfima de la població i per tant el titular és molt enganyós.Ara, he pensat en comparar amb EUA però és complicat ja que allà donen les dades a partir de 55 en amunt, i molts cops separades en presons federals i estatals, etc. En qualsevol cas i a tall d'exemple, un major de 55 anys a Texas té una probabilitat d'estar a la presó més alta que un japonès, si és això el que volies saber.https://www.statista.com/statistics/912205/texas-population-share-age-group/https://www.prisonpolicy.org/blog/2020/05/11/55plus/ \nSí, però que siguin minoria tampoc és concloent ja que probablement és habitual que la gent gran sigui menys propensa a cometre delictes de presó a la immensa majoria d'estats i que això tingui molt més pes que aquest hipotètic fenòmen del Japó, per això ho volia comparar, a veure si la disparitat al Japó era menor, la qual cosa tampoc seria concloent ja que estem especulant sense conèixer el tema, però almenys seria un petit indici a tenir en compte." |
ERROR: type should be string, got "https://www.psicoactiva.com/blog/ancianos-que-roban-para-evitar-la-soledad-en-japon/amp/Es un curiós fenòmen que passa al Japó, on persones de +70 anys no desitgen viure en la soledat o no poden fer-ho per problemes econòmics. Aleshores prefereixen robar per anar a la presó un temps, on hi tenen bones condicions i la companyis d'altres persones. Què en penseu?* No es \"la gent gran prefereix\", sinó que \"la gent gran amb greu perill d'exclusió social o que en certa manera ja hi estan, prefereixen robar per anar a la presó per no viure en soledat\", però clar això no m'hi cabia al títol xD** Al fil s'han aportat dades: a Japó el 19% dels presos tenen +60 anys, a Catalunya en canvi la xifra es del 0,4% aprox.\nEn penso que és mentida." |
https://www.ara.cat/internacional/brussel-punt-congelar-fons-europeus-polonia_1_4152659.html
Em sembla bé, ara quan pensa aplicar el mateix criteri per Espanya?,
No, Espanya és una supardamokrasia consolidada i europeista. A Espanya els dolents són els altres. |
https://www.ara.cat/internacional/brussel-punt-congelar-fons-europeus-polonia_1_4152659.html
El virrei en alerta per si ha de d'ajudar Espanya in extremis. |
https://www.ara.cat/internacional/brussel-punt-congelar-fons-europeus-polonia_1_4152659.html
VOX ha denunciat el Parlament Europeu per donar aixopluc a delinqüents (es refereix a Puigdemont et alii).A veure si també li tanquen l'aixeta a Nyordia.Encara que no crec que la denúncia tinga molt recorregut. |
Parlo del nou impost dels cotxes. A mi m'han clavat 128€
Que gaudeixi tothom del seu vot. No tindrem la independència perõ tenim un govern que es preocupa de la seva gent i del planeta . Vinga va, volem més regulacions i un Estat i una regionaleta encara més gran!
D'algun lloc han de sortir els diners per les paguetes, pirmis, rendes garantides i sous dels polítics i els seus assessors.
I els MENAs
Llum verda a la reforma que permetrà tenir papers a 5.300 joves migrats sols a Catalunya
Això és de traca ja. Absolutament enfollits... La veritat és que és per pensar seriosament fotre el camp d'aquí.
Sort en teniu els que podeu.Jo ja fa anys que hagués fotut el camp cap a indrets perduts del Pirineu, tot i que rabio deixar el meu país en mans de tota aquesta colla de traïdors. |
Parlo del nou impost dels cotxes. A mi m'han clavat 128€
Que gaudeixi tothom del seu vot. No tindrem la independència perõ tenim un govern que es preocupa de la seva gent i del planeta . Vinga va, volem més regulacions i un Estat i una regionaleta encara més gran!
D'algun lloc han de sortir els diners per les paguetes, pirmis, rendes garantides i sous dels polítics i els seus assessors.
Bé, a mi només em fot gracia la quantitat de gent que se li pixen a la boca i aplaudeixen... Perquè tothom està molt conscienciat amb el canvi climàtic i suposo que no li sap gens de greu pagar la factura de la llum astronòmica per culpa dels preus de drets d'emissió de CO2 i també aquest impost oi? Perquè evidentment amb la tabarra que donen i la gent es menja, no podria ser que tot això no fos per a salvar el planeta i sí per a mantenir un estat totalment a la ruina que no té cap altra forma de poder ingressar més... |
Parlo del nou impost dels cotxes. A mi m'han clavat 128€
El somni humit de la Thatcher, paga el mateix algú que cobra el SMI que un multimilionari. Bé si el seu cotxe contamina més que el del multimilionari que es l'habitual ,pagarà més que ell.
És que el meu cotxe no contamina perquè està parat. L'impost per contaminar ja el porta el carburant, i aquest sí que com més contamines més en pagues (tant el litre)
El que dic, que és independent al nivell de renda. A més no és pot analitzar el que contamina una persona amb el seu cotxe sense analitzar altres factors com l'accés a l'habitatge, on es el seu lloc de treball i més ara amb els preus impossibles dels lloguers i habitatges a les ciutats que expulsa a la classe treballadora de les ciutats a les perifèries metropolitanes on el transport públic és infinitament pitjor, on estan més lluny del seu lloc de treball. És un impost injust contra la classe treballadora.
Però les esquerres ho estan aplaudint. |
Parlo del nou impost dels cotxes. A mi m'han clavat 128€
Arriba certificat això.?
Sí.
Ja és que entro a la web i em diu que no puc pagar perquè encara no està acceptat.En firmar la certificada deu ser l'acceptació. Diu que alli hi ha el codi per fer el pagament.Esperaré uns dies i miraré d'entrar amb el DNI. Vejam.
Jo igual, poso el DNI i la matrícula del cotxe i no em deixa pagar. Són uns cracks. A veure quan amb surt que tinc un cotxe bastant potent. Vaig anar a correus i em varen dir que anés a pagar a una oficina de ACT com si la gent no treballés.
Bé jo em refereixo a entrar amb la identificació per DNI electrònic, de moment i he entrat amb codi per sms.Es que el DNI té una contrasenya tan llarga que sempre em passo de segons en altres webs d'hisenda i similars, i es estressant. Entraré en aquesta quan tingui una estona amb tranquil·litat. |
Parlo del nou impost dels cotxes. A mi m'han clavat 128€
Arriba certificat això.?
Sí.
Ja és que entro a la web i em diu que no puc pagar perquè encara no està acceptat.En firmar la certificada deu ser l'acceptació. Diu que alli hi ha el codi per fer el pagament.Esperaré uns dies i miraré d'entrar amb el DNI. Vejam.
Jo igual, poso el DNI i la matrícula del cotxe i no em deixa pagar. Són uns cracks. A veure quan amb surt que tinc un cotxe bastant potent. Vaig anar a correus i em varen dir que anés a pagar a una oficina de ACT com si la gent no treballés.
Però quin collons de pressa tens per pagar?
No pagar recàrrecs.
Vendràs el teu honor per 10 euros de merda?A mi m'ho embargaran i em sentiré molt satisfet malgrat el recàrrec.I mira que sóc pobre.
Ok, un gomet.
Gràcies.Bon noi, sempre el el morrió ben posat. |
Parlo del nou impost dels cotxes. A mi m'han clavat 128€
Els creuers de luxe aparcats al port amb els motors engegats 24/7 també ho paguen?
No ho sé, però això és un atracament el meu cotxe és bastant potent, però ara ja no el faig servir gaire, per tant això de què el que contamina paga és una mentida.
No paguis home. Que t'ho embarguin.Imagina't què passaria si haguessin d'embargar la majoria de propietaris de cotxes.
Hi ha coses que mai pago per principis per exemple les plusvàlues.Però això millor fer-ho suposo que seran uns 100 euros, és poc i fora patir.
No és un tema de quantitats. |
Parlo del nou impost dels cotxes. A mi m'han clavat 128€
OFEC FISCAL RECAPTATORI AMB L’EXCUSA DEL MEDI AMBIENT Més d’un milió i mig de contribuents ja han començat a rebre la carta de l’Agència Tributària de Catalunya (ATC) en què se’ls informa de l’import que hauran d’abonar en concepte d’impost sobre emissions de diòxid de carboni que dels vehicles de tracció mecànica. La campanya ha suposat l’estrena d’aquest tribut propi de la Generalitat que pretén gravar les emissions de CO₂ que generen turismes, furgonetes i motocicletes.[...]LLEGIU-NE MÉS |
Parlo del nou impost dels cotxes. A mi m'han clavat 128€
Doncs au, ja saps què et toca: sigues bon ciutadà i paga.I posa't el morrió i vaccina't si no ho has fet.
Per quan un fil despotricant que el cotxe elèctric contamina més que la betzina? va home, que ho estàs desitjant Montserrat !
No tinc res contra els cotxes elèctrics. |
Parlo del nou impost dels cotxes. A mi m'han clavat 128€
Tots pagareu sense protestar
Protestar no t'evitarà pagar. Pagaràs del llarg o del través. Jo ja estic començant a rumiar la trampa legal, matricular el cotxe a Andorra.
Dubto molt que si no ets resident, puguis fer alguna cosa
Requisits per portar un cotxe a AndorraÉs important, que l’amo de el vehicle, compleixi amb una sèrie de requisits per al respectiu trasllat del seu cotxe a Andorra.Primerament, el conductor d’el cotxe ha de tenir el permís de residència , és a dir, ha d’estar legalment a Andorra. No obstant això, si el conductor o propietari de el cotxe no té residència legal, també pot registrar el vehicle. Això podrà fer-ho amb l’ús d’una placa temporal. Aquesta placa ha de ser renovada cada any.El vehicle ha d’estar registrat a nom de la persona que vol fer el tràmit. És a dir, el conductor d’el cotxe. No obstant això, és important que aquest requisit tingui una vigència superior a sis mesos. Això vol dir, que el cotxe ha d’estar a nom de l’conductor, mínim aquest temps.Seguidament que transcorrin aquests 6 mesos, i que també passin 6 mesos d’el permís de residència, es pot procedir a la importació.Quins requisits ha de complir el cotxe per al seu trasllat a Andorra?El cotxe ha de tenir el volant de la banda esquerra. Si el té de la banda dreta no es pot dur a Andorra.Complir tot el que exigeix la normativa europea.Si el vehicle té molts anys, exactament més de 25, la seva importació es durà a terme com si fos un cotxe clàssic.Norma Euro 5: Important per al trasllat d’un cotxe a AndorraDes de l’any 2009 es compleix la norma anomenada “Norma Euro 5” aquesta norma indica, en poques paraules, quins són els límits màxims d’alliberament de contaminants dels vehicles.Aquesta norma s’enfoca més que tot en aquells cotxes que estan equipats amb motors Dièsel; amb l’objectiu que siguin fabricats o venuts perquè no contaminin el medi ambient amb certes partícules contaminants.La idea és reduir l’impacte ambiental que ha tingut per molts anys la indústria automobilística. En aquest sentit, els vehicles que no compleixin amb aquesta norma, no podran ser importats a Andorra.Costos de l’trasllat d’un cotxe a AndorraPortar un cotxe a Andorra, és fàcil, però també té els seus costos que s’han de tenir en compte abans d’iniciar els tràmits.Taxa d’importació (IGI) 4,5% (Aquest percentatge es pren segons el valor de l’cotxe en el mercat).Quan els vehicles són híbrids la taxa és molt menor, d’1%.El registre té un valor de: 200 €.Quan les plaques dels cotxes són de Automòbil Club , el valor és de 60 €.Nota: Si el cotxe és fabricat a Europa o comprat aquí, es requereix el pagament extra d’un impost d’un 10%. D’altra banda, una vegada que és cotxe arriba a Andorra és molt important que el conductor ho asseguri. Per descomptat, assegurar un cotxe, implica una despesa extra
El meu cotxe té 23 anys, a l'Estat espanyol van passar de 25 a 30 anys per ser considerat clàssic |
Parlo del nou impost dels cotxes. A mi m'han clavat 128€
Tots pagareu sense protestar
Protestar no t'evitarà pagar. Pagaràs del llarg o del través. Jo ja estic començant a rumiar la trampa legal, matricular el cotxe a Andorra.
Poca broma, jo estic pensant en matricular el 600 a França, com.a vehicle clàssic les condicions són molt millors
Logicament això a nivell particular no és viable a no ser que hi tinguis alguna propietat, però es podria montar un club/associació per vehicular-ho a gran escala.
Bàsicament el que faria es passar-lo a nom del meu pare que viu allà. Òbviament només es viable pel cotxe clàssic |
Parlo del nou impost dels cotxes. A mi m'han clavat 128€
Tots pagareu sense protestar
Ni permis de conduir tens ?
Sí, però no pagaré com tu. M'ho hauran d'embargar.
Pagaràs religiosament i amb el morrió posat
No, això tu. A mi m'ho embargaran. I segurament amb recàrrec.
Total, que pagaràs
No. M'ho prendran.
És a dir pagaràs
I com vols que ho faci per no pagar?
Doncs aquest any ho tens impossible, però comença a buscar on matricular el cotxe, com ara Andorra.Però clar, dir que no pagaràs i que t'embarguin és com els nens petits que diuen papa vull pagar jo, dom diners que vaig a pagar.
Imagina't que ho féssim tots.
Aprofita per somiar que de moment no té cap impost |
Parlo del nou impost dels cotxes. A mi m'han clavat 128€
T'arriba a casa o és autoliquidació?
M'ha arribat una notificació de l'ATC i ja inclou la carta de pagament. |
Parlo del nou impost dels cotxes. A mi m'han clavat 128€
Déu n'hi do. Jo encara no l'he rebut. |
Parlo del nou impost dels cotxes. A mi m'han clavat 128€
Tots pagareu sense protestar
Protestar no t'evitarà pagar. Pagaràs del llarg o del través. Jo ja estic començant a rumiar la trampa legal, matricular el cotxe a Andorra.
Dubto molt que si no ets resident, puguis fer alguna cosa
S'hauria de fer un club automobilístic amb seu a Andorra i matricular-hi els cotxes dels socis |
Parlo del nou impost dels cotxes. A mi m'han clavat 128€
El somni humit de la Thatcher, paga el mateix algú que cobra el SMI que un multimilionari. Bé si el seu cotxe contamina més que el del multimilionari que es l'habitual ,pagarà més que ell.
És que el meu cotxe no contamina perquè està parat. L'impost per contaminar ja el porta el carburant, i aquest sí que com més contamines més en pagues (tant el litre)
El que dic, que és independent al nivell de renda. A més no és pot analitzar el que contamina una persona amb el seu cotxe sense analitzar altres factors com l'accés a l'habitatge, on es el seu lloc de treball i més ara amb els preus impossibles dels lloguers i habitatges a les ciutats que expulsa a la classe treballadora de les ciutats a les perifèries metropolitanes on el transport públic és infinitament pitjor, on estan més lluny del seu lloc de treball. És un impost injust contra la classe treballadora.
Home qui et penses que finança l'Estat? A veure si has descobert la sopa d'alls tu |
Parlo del nou impost dels cotxes. A mi m'han clavat 128€
Ben merescut per terrorista climàtic!!!!!11!!
Fa 2 anys que no el faig servir
Vaja, tenim aquí un ociós privilegiat. A quina hora podem passar a expropiar-te l'arma de destrucció massiva?
Un diumenge |
Parlo del nou impost dels cotxes. A mi m'han clavat 128€
Doncs au, ja saps què et toca: sigues bon ciutadà i paga.I posa't el morrió i vaccina't si no ho has fet.
Amb posar-se'l només quan passin els revisors del tren ja n'hi ha prou.
Per mi s'ha acabat I l'impost aquest nou me l'hauran d'embargar. I pagaré un recàrrec. I tot per què? Tothom pagarà trinco trinco. No hi ha res a fer amb aquesta societat d'ovelles. |
Parlo del nou impost dels cotxes. A mi m'han clavat 128€
Ho he de parlar amb l'advocat.
Un recurs al TC?
El que porto aquí penjat! Ups, no has caigut |
Parlo del nou impost dels cotxes. A mi m'han clavat 128€
Que gaudeixi tothom del seu vot. No tindrem la independència perõ tenim un govern que es preocupa de la seva gent i del planeta . Vinga va, volem més regulacions i un Estat i una regionaleta encara més gran!
D'algun lloc han de sortir els diners per les paguetes, pirmis, rendes garantides i sous dels polítics i els seus assessors.
I els MENAs
Putos |
Parlo del nou impost dels cotxes. A mi m'han clavat 128€
Doncs au, ja saps què et toca: sigues bon ciutadà i paga.I posa't el morrió i vaccina't si no ho has fet.
Amb posar-se'l només quan passin els revisors del tren ja n'hi ha prou.
Per cert, ja saps que volen prohibir les teves amigues?Pobre de tu que et vegi anant amb il.legals. |
Parlo del nou impost dels cotxes. A mi m'han clavat 128€
Si teniu qualsevol dubte sobre l'impost o voleu fer el pagament per telèfon intenteu no trucar al 012 (Informació de la Generalitat), ja que està col·lapsat.Per qualsevol dubte sobre l'impost del C02 truqueu al telèfon 93 551 51 51https://atc.gencat.cat/ca/atencio/cita-previa/cita-telefonica/
M'ha arribat la notificació i no era a casa ni està a correus està retornada. Com coi funciona aquest impost? Normalment els impostos no s'informen i només reps notificacions per procediments oberts. A la segona notificació absent es considera com assabentat. Se suposa que he d'esperar a la segona notificació? Flipant.
I si no el reps el publiquen en algun butlletí oficial i llestos. Jo sé el cas d'una notificació wue no va arribar mai al destinatari per culpa de correus. Ho van publicar al BOP i a pagar, amb recàrrec i havent perdut el termini de recurs.
Jo l'IBI fins que no el vaig domiciliar el primers anys sempre amb recàrrec. T'arriba tard i au. |
Parlo del nou impost dels cotxes. A mi m'han clavat 128€
Diria que només és pels residents a Catalunya, si no tinc mal entès.
Evidentment, a Catalunya és can paga dues vegades |
Parlo del nou impost dels cotxes. A mi m'han clavat 128€
Els g/km d'on ho treuen? Perquè la fitxa tècnica no en parla
Això és perquè el teu cotxe ja té una edat, com el meu (12,9 anys). Jo tampoc no he pogut veure si hi ha errors comparant amb la fitxa tècnica on aquesta dada del CO2 no figura.Diuen que el meu cotxe ha de pagar uns 34€ per emetre 174gr/Km. però aquesta dada és errònia car vaig trobar una web on deien que era de 154 gr./Km. Lamento no trobar aquesta pàgina ara mateix.No penso reclamar per ara, atès que hauria de complicar-me la vida per una diferència anual d'uns cinc euros.Sembla que s'han detectat molts errors en la qualificació d'emissions d'Hisenda (això diuen i en el meu cas és així). |
Parlo del nou impost dels cotxes. A mi m'han clavat 128€
Que gaudeixi tothom del seu vot. No tindrem la independència perõ tenim un govern que es preocupa de la seva gent i del planeta . Vinga va, volem més regulacions i un Estat i una regionaleta encara més gran!
Sí, ja m'agradaria a mi que es preocupés del planeta, però els nivells de contaminació a Barcelona són més alts que mai -aquesta història de la ZBE no ha servit de res- les rondes saturades de cotxes durant almenys 5 hores al dia un dia normal, hi ha dies que més...
Ho deia amb ironia. És evident que agafen els temes de moda i els utilitzen només per a veure com poden parar la mà per esquilmar-nos més... Però és que tot això és ben fàcil de veure. Però ja sigui amb aquest tema o qualsevol altre. Perquè si aquests impostos servíssin per dedicar-los a incentivar a qualsevol mena de procés que anés a favor del medi ambient, encara ens ho podríem creure, però això no passa.I com dic et puc posar altres exemples de que això no és així i és simplement espoliar-nos allà on poden. Per exemple, impost sobre les begudes amb sucre, suposadament per afavorir l'alimentació sana, oi? Doncs bé, que potser utilitzen els diners per incentivar i abaratir els aliments sans? No oi? No augmenten o posen nous impostos a canvi de reduir-ne o treure'n d'altres existents. Simplement troben la excusa per afegir un nou impost i fer créixer el volum de l'Estat que mai és capaç de quadrar ingressos amb despeses, és una empresa gegant que sempre està en fallida però que es manté gràcies a tenir el monopoli de la violència.
Sí, ja ho sabia que era ironia. I sí, d'acord en tot
Ja suposo que s'entenia , però he aprofitat la resposta per explicar el modus operandi d'aquesta gent per a qui encara en tingui dubtes, perquè a mi em sembla obvi però crec que prou gent encara celebra que se li pixin a la boca creient que és cava |
Parlo del nou impost dels cotxes. A mi m'han clavat 128€
Se,n riuen de vosaltres com volen. Sort que vaig marxar fa anys. |
Parlo del nou impost dels cotxes. A mi m'han clavat 128€
Vaig mirar-ho a la web on podies consultar si havies de pagar i a mi no em sortia que hagués de pagar res per cap dels dos cotxes que tinc a nom meu, espero que no m'arribi que he de pagar |
Parlo del nou impost dels cotxes. A mi m'han clavat 128€
Si teniu qualsevol dubte sobre l'impost o voleu fer el pagament per telèfon intenteu no trucar al 012 (Informació de la Generalitat), ja que està col·lapsat.Per qualsevol dubte sobre l'impost del C02 truqueu al telèfon 93 551 51 51https://atc.gencat.cat/ca/atencio/cita-previa/cita-telefonica/
Ets cobrador d'impostos?
Efectivament, apreciat subjecte passiu. Aquí tens una foto meva a l'oficina atenent a un contribuent:
Un bon judes Iscariot estàs fet. No en tots els impostos el subjecte passiu és el contribuient.
Exacte, existeix la figura del substitut del contribuent en certs tributs |
Parlo del nou impost dels cotxes. A mi m'han clavat 128€
Que gaudeixi tothom del seu vot. No tindrem la independència perõ tenim un govern que es preocupa de la seva gent i del planeta . Vinga va, volem més regulacions i un Estat i una regionaleta encara més gran!
D'algun lloc han de sortir els diners per les paguetes, pirmis, rendes garantides i sous dels polítics i els seus assessors.
I els MENAs
Llum verda a la reforma que permetrà tenir papers a 5.300 joves migrats sols a Catalunya
Això és de traca ja. Absolutament enfollits... La veritat és que és per pensar seriosament fotre el camp d'aquí.
fua pro que dius racistaas astem salvant totes les joves migrants del planeta |
Parlo del nou impost dels cotxes. A mi m'han clavat 128€
Ben merescut per terrorista climàtic!!!!!11!!
Fa 2 anys que no el faig servir
Aquest impost hauria d'anar en funció del quilometratge, més quilòmetre recorreguts el darrer any més alt l'impost, 0 quilòmetres no s'hauria de pagar impost, i si has fet servir el cotxe per treballar o anar a treballar hauria de ser més barat, almenys els quilòmetres aproximats fets per això.
Aquest impost no té raó de ser. Ja hi ha un impost sobre els hidrocarburs i és molt més simple que els km perquè ja el pagues proporcional als litres que gastes.Ara, com que no s'atreveixen a pujar més l'IRPF de tots els trams, doncs es van inventant impostos nous que són més fàcils de vendre al populatxo, sobretot si ets un partit d'askerras
Sí, tens raó, s'haurien d'emprendre mesures valentes per reduïr dràsticament el consum de gasolina i gas natural, aquests impostos no estan servint perquè se'n gasti menys.
Tranquil que al preu que es posarà tot la gent ja s'estaran quiets a casa. |
Parlo del nou impost dels cotxes. A mi m'han clavat 128€
No, pero em sembla que el meu no pasara de 90 e. |
Parlo del nou impost dels cotxes. A mi m'han clavat 128€
Tots pagareu sense protestar
NO, Tots pagarem despres de protestar, |
Parlo del nou impost dels cotxes. A mi m'han clavat 128€
Tots pagareu sense protestar
Sempre pots vestir-te de guardia civil i entrar a la conselleria d'economia. És l'únic que funciona. |
És una llengua difícil d´aprendre? (en vaig aprendre fa temps l´alfabet)Són agraïts els grecs quan els parlen la seva llengua?Té dialectes difícils d´entendre per un aprenent d´estàndard?
No |
És una llengua difícil d´aprendre? (en vaig aprendre fa temps l´alfabet)Són agraïts els grecs quan els parlen la seva llengua?Té dialectes difícils d´entendre per un aprenent d´estàndard?
Oxi |
És una llengua difícil d´aprendre? (en vaig aprendre fa temps l´alfabet)Són agraïts els grecs quan els parlen la seva llengua?Té dialectes difícils d´entendre per un aprenent d´estàndard?
No.Tinc entés que al Peloponès hi ha un dialecte que és força complicat d'entendre per a la resta de grecs. La resta doncs imagino que n'hi haurà de més propers a l'estàndard i d'altres més "difícils".
Si el tsacònic és el "dialecte" del que parles, realment se'l pot considerar de llengua hel·lènica diferent, perquè descendeix del grec dòric mentre que el grec actual ha evolucionat a partir del grec koiné i aquest al seu temps del grec àtic-jònic. O siga, la divergència és molt més antiga que l'existent entre les llengües romàniques. Com no podria ser-hi d'una altra forma, el nacionalisme grec, al nivell del francès en temes de xovinisme, nega el caràcter propi del tsacònic i el considera un vulgar dialecte, sense cap mesura de protecció ni reconeixement legal.
De fet tinc entès que en el seu temps hi va haver moltes llengües hel·lèniques (l'equivalent a les romàniques però en versió bizantina), com el pòntic i d'altres, algunes encara agonitzen en petites comunitats després que els otomans fessin el darrer i definitiu genocidi de grecs a l'Anatòlia. No sé per quina raó se'n parla tan poc. |
És una llengua difícil d´aprendre? (en vaig aprendre fa temps l´alfabet)Són agraïts els grecs quan els parlen la seva llengua?Té dialectes difícils d´entendre per un aprenent d´estàndard?
Quan sento a parlar grec la fonètica em sembla clavada a la nostra, i no sóc l'únic que ho penso. Si mai arribes a saber-ne segur que per l'accent no et confondran.
Quins es la nostra? |
És una llengua difícil d´aprendre? (en vaig aprendre fa temps l´alfabet)Són agraïts els grecs quan els parlen la seva llengua?Té dialectes difícils d´entendre per un aprenent d´estàndard?
Quan sento a parlar grec la fonètica em sembla clavada a la nostra, i no sóc l'únic que ho penso. Si mai arribes a saber-ne segur que per l'accent no et confondran.
Es sol dir força que el grec i el castellà sonen molt similars. Nosaltres devem tenir un aire més portuguès per un grec.
Potser si. Sense tenir més idea de grec que "kalimera/kalispeia filé", el meu estudi està basat en les cançons futboleres dels aficionats grecs. |
És una llengua difícil d´aprendre? (en vaig aprendre fa temps l´alfabet)Són agraïts els grecs quan els parlen la seva llengua?Té dialectes difícils d´entendre per un aprenent d´estàndard?
Si es una llengua dificil d'aprendre perquè no es derivada del llatí , conençant pel seu alfabet i acabant pel seu vocabulari |
És una llengua difícil d´aprendre? (en vaig aprendre fa temps l´alfabet)Són agraïts els grecs quan els parlen la seva llengua?Té dialectes difícils d´entendre per un aprenent d´estàndard?
No, tot i que puc llegir-la gràcies ha haver-ne après el seu alfabet. I, clar, de tant en tant entenc alguna paraula que coincideix amb el grec antic. I això és ben poca cosa perquè, sovint, ha canviat el seu significat en el grec d'avui. |
És una llengua difícil d´aprendre? (en vaig aprendre fa temps l´alfabet)Són agraïts els grecs quan els parlen la seva llengua?Té dialectes difícils d´entendre per un aprenent d´estàndard?
Vaig fer un any de grec demòtic modern a la universitat per treure'm crèdits de lliure elecció ja que era de les assignatures que més en donava (això dels crèdits de lliure elecció és la collonada més gran del nostre sistema universitari, tot sia dit). No me'n recordo de pràcticament res però no semblava gens complicat. La fonètica és senzilla, com si parlessis castellà però a l'inrevés ja que els sons de la θ i la χ, la cadència molt similar a la castellana i la presència de només 5 vocals acosten la fonètica grega moltíssim més a la castellana que no pas a la nostra.L'ortografia és relativament conservadora respecte l'antic grec (sense arribar als extrems del grec katharévussa modern, evidentment) per la qual cosa si parles un idimoa llatí t'és més fàcil d'escriure que fins i tot els mateixos grecs. Tot ha evolucionat en /i/ i ara tenen una pila de vocals i diftongs que sonen igual però s'escriuen diferent i això els enreda molt, cosa que als qui parlem idiomes on es diferencien els sons com en grec antic no ens passa Com a única putada en l'ortografia crec que només cal destacar que, a causa de la diglòssia que els grecs van patir entre el grec katharévussa modern i el grec demòtic modern fins als anys 70, hi ha encara ara el costum d'escriure algunes coses en katharévussa en comptes de en demòtic i això pot causar certa confusió ja que escriuen una cosa però en diuen una altra i fins que no aprens que la forma escrita és la katharévussa doncs et confons una mica (no gaire, emperò).Quant a la gramàtica, doncs cal dir que no és tan senzilleta com l'anglesa però tampoc es pot dir que arribi als nivells de complexitat de les llengües romàniques i eslaves. Té tres gèneres, però es veu de seguida a quin gènere pertany cada paraula per la qual cosa mai et confons. Les conjugacions verbals requereixen la seva dosi de memorització, però no arriben ni de conya als nivells del català, el castellà, l'italià o el francès. Són conjugacions bastant regulars i faciletes de memoritzar i aplicar a cada verb (tret de les conjugacions dels verbs irregulars, evidentment, però això passa amb totes les llengües, no només el grec). Tenen casos però l'ús del genitiu es limita a indicar possessió, l'acusatiu es limita a afegir una ν al final de l'article i dels noms masculins i poca cosa més. El vocatiu es fa servir en comptadíssimes ocasions i els altres casos del grec antic simplement han desaparegut amb l'evolució.Finalment, quant als dialectes la meva (limitada) experiència em diu que al llarg del segle XX el grec de la Grècia continental i les illes del mar Egeu s'han anat uniformitzant fins a deixar diferències dialectals mínimes, d'una manera molt semblant a com el català central ha anat engolint els altres dialectes occidentals a Catalunya fins a deixar les diferències en mínims. Les grans excepcions són Creta i Xipre, que aquests sí que han mantingut el seu dialecte. Quant al cretenc, doncs tot el que puc dir és que si el grec modern és un festival de la lletra i, el cretenc encara ho és més. Quant al xipriota, doncs no n'he escoltat gaire així que no te'n puc dir gran cosa.
Molt interessant, gracies per compartir ho |
És una llengua difícil d´aprendre? (en vaig aprendre fa temps l´alfabet)Són agraïts els grecs quan els parlen la seva llengua?Té dialectes difícils d´entendre per un aprenent d´estàndard?
No.Tinc entés que al Peloponès hi ha un dialecte que és força complicat d'entendre per a la resta de grecs. La resta doncs imagino que n'hi haurà de més propers a l'estàndard i d'altres més "difícils".
Si el tsacònic és el "dialecte" del que parles, realment se'l pot considerar de llengua hel·lènica diferent, perquè descendeix del grec dòric mentre que el grec actual ha evolucionat a partir del grec koiné i aquest al seu temps del grec àtic-jònic. O siga, la divergència és molt més antiga que l'existent entre les llengües romàniques. Com no podria ser-hi d'una altra forma, el nacionalisme grec, al nivell del francès en temes de xovinisme, nega el caràcter propi del tsacònic i el considera un vulgar dialecte, sense cap mesura de protecció ni reconeixement legal.
Imagino que deu de ser aquest, sí. Gràcies per la informació. |
És una llengua difícil d´aprendre? (en vaig aprendre fa temps l´alfabet)Són agraïts els grecs quan els parlen la seva llengua?Té dialectes difícils d´entendre per un aprenent d´estàndard?
Quan sento a parlar grec la fonètica em sembla clavada a la nostra, i no sóc l'únic que ho penso. Si mai arribes a saber-ne segur que per l'accent no et confondran.
Més que a la nostra, a la del castellà. De tant en tant miro resums de partits de futbol clàssics i, quan hi participen equips grecs, paro atenció als comentaristes i em fa la impressió (potser exagerant-ho una mica) que són espanyols llegint la transcripció fonètica d'un text grec. |
Cuixart, Rovira i la papiroflèxia argumental"La particularitat de Cuixart i Rovira és que fan veure que no han canviat d'estratègia, que ells continuen defensant tot allò que defensaven el 2017"Per: Ot Bou CostaMarta Rovira i Jordi Cuixart actuen com una falsa disculpa en diferit, per dir-ho amb el lèxic creatiu i literari de María Dolores de Cospedal. Fa quatre anys que tots dos contribueixen a desplegar els arguments que han permès aquest estancament, aquesta rendició moral en què es troba l’independentisme majoritari. Però la seva particularitat és que fan veure que no han canviat d’estratègia, que ells continuen defensant tot allò que defensaven el 2017, mal que sigui amb matisos imposats per un canvi abrupte de context. Oriol Junqueras va haver de reconèixer explícitament que s’havia equivocat, en un article demencial a l’Ara en què venia a dir que l’independentisme no estava legitimat per a haver fet el referèndum; Jordi Sànchez de seguida va replicar-li sibil·linament que no s’atribuís tot sol el mèrit d’haver-se rendit; Dolors Bassa ha arribat a dir que no repetiria el Primer d’Octubre. Rovira i Cuixart no han hagut de reconèixer res.Com que el vell vocabulari polític del 2017 havia restat desfasat, la classe dirigent d’aleshores ha hagut de generar-ne de nou per a justificar el canvi d’etapa, per a demostrar que el nou discurs de l’independentisme pragmàtic i dialogant és una derivada lògica i lineal dels fets històrics, en lloc d’un pas enrere. En aquest nou diccionari, el lema principal és que “hem de ser més” i tots els seus sinònims, més camuflats o menys. Però Cuixart i Rovira han mirat d’escapar-se del canvi de llenguatge. En el cas de Cuixart, segurament per la intuïció personal que ell, com que era l’únic presoner polític desvinculat dels partits, podia salvar el seu capital d’influència dibuixant-se com una mena de cas a banda, d’ovella negra estimada. En el cas de Rovira, perquè la feina bruta ja l’ha feta una altra part del partit, i perquè ella sempre havia estat identificada amb la línia més dura i rupturista.Aquest cap de setmana ho han demostrat de nou, cadascú pel seu compte. En una entrevista a Preguntes Freqüents, a TV3, Rovira va fer dissabte un relat que s’assemblava molt a l’oficial d’Esquerra Republicana, però es negava a aparcar paraules que la plana major del partit ha desterrat del seu vocabulari. Segons Rovira, per exemple, confrontar-se amb l’estat és asseure-s’hi a negociar. La terminologia que emprava Rovira no quadrava amb les posicions d’Esquerra ni amb les declaracions dels companys de partit que no són a l’exili, i llavors entrava sistemàticament en una contradicció que buidava per dins la idea de confrontació. Què vol dir, per a Rovira, confrontar-se amb algú? Fa pensar en la manera com Cuixart s’esbrava als mítings clamant que ho tornarem a fer i, quan li demanen exactament què tornarem a fer, respon que “tornarem a exercir els drets civils i polítics d’aquest país”.Dissabte, el president d’Òmnium va presentar l’Escola Guillem Agulló, que, sota el paraigua de l’entitat, ha de formar presumptament els catalans en la no-violència. Que una entitat cultural com Òmnium tuteli la formació en la no-violència que ha de sotragar el sistema ja constitueix una contradicció en els termes, perquè redueix les possibilitats que aquesta mena d’iniciatives sorgeixin on han de sorgir, que és al marge de tot. Però sobretot és curiosa la manera com Cuixart, que el 20 de setembre del 2017, juntament amb Sànchez, va fer muntar un escenari davant del Departament d’Economia i va mirar de desconvocar una manifestació que no havia convocat, demani a la gent que es comprometi amb la lluita no violenta. Aquesta manera de doblegar els mots i els arguments amb angles com més va més difícils, com si fessin papiroflèxia, forja una realitat lèxica doble en què un concepte vol dir una cosa i la contrària, tot alhora.I té una altra conseqüència. Com que no han reconegut personalment haver canviat el discurs, i per tant no poden defensar netament el tomb, tots dos han hagut de recórrer especialment a arguments emocionals. Fou Rovira qui, el 17 de novembre de 2017, va deixar anar per primera vegada que si no s’havia anat més enllà havia estat purament perquè l’estat espanyol havia amenaçat amb “sang i morts al carrer”. “El govern espanyol ens feia arribar per múltiples vies que hi hauria violència extrema si continuàvem per aquest camí”, va dir. Rovira va adduir la por com a únic obstacle i alhora assegurava que les estructures eren a punt, a diferència de companys seus que han admès que no hi havia res preparat perquè esperaven obrir un període de negociació amb arbitratge internacional. En el cas de Cuixart, l’argumentari sentimental ha semblat una cosa molt més aparent, de tarannà, com si es pogués fer política parlant de tendresa, d’abraçades i de somriures. Però l’emoció ha estat estructural. Només cal veure com, a l’agost, es va escarrassar a defensar Ada Colau. La va interrompre amb dues frases: “Em deixeu dir una cosa, en tres anys i vuit mesos de presó…” i “Ens estimem tots molt i això va de lluites compartides” –literalment. És a dir: la meva autoritat política es fonamenta en el dolor d’haver estat empresonat i el meu discurs polític és l’amor.La combativitat de Cuixart i la línia dura que Rovira no s’atreveix a deixar anar són més perjudicials per a l’independentisme que no pas els qui obertament s’agenollen. El moviment ha restat atrapat entre la teranyina del xantatge emocional i la pèrdua dels significats de les coses, i aquest doble joc ens allunya molt més de la regeneració que no pas la grolleria descarada de la rendició.
Papiroflèxia argumental, diu."El moviment ha restat atrapat entre la teranyina del xantatge emocional i la pèrdua dels significats de les coses, i aquest doble joc ens allunya molt més de la regeneració que no pas la grolleria descarada de la rendició."Papiroflèxia argumental la vostra, morenu, la del sistema mediàtic masover per tal d'evitar dir les coses pel seu nom: "la pèrdua dels significats de les coses".Aquí et deixo, Ot Bou, el significat "perdut", o millor dit... el significat amagat per vosaltres:Ara fa just un parell d'anys Partal va publicar un magnífic editorial sobre l'enfonsament de l'URSS. Ell aplicava llavors la tesi del "gestionar la mentida" a Espanyistan, però hores d'ara és ben evident que també és aplicable als masovers de la colònia. Enganxaré el parell de paràgrafs que ho exposen.Primer)Aquest catastròfic dibuix era el resultat de molts anys en què, a la Unió Soviètica, la prioritat havia deixat de ser la gestió de la realitat per passar a ser l’apuntalament de la mentida. I per això es trastocava la lògica de la política i de l’administració i s’inventava un neollenguatge que volia mantenir com fos l’aparença que el règim dominava la situació. I això mateix passa exactament avui a Espanya: la prioritat ha deixat de ser la gestió de la realitat per passar a ser l’apuntalament de la mentida. Per això és important de recordar avui que tots els esforços de contenció de la realitat fets per aquella immensa maquinària de poder, la més gran de la humanitat, es va fer miques gràcies a un moment inesperat, quan va passar una cosa que no s’esperava, el ‘moment Txornòbil’. Sobretot perquè amb tot allò que va venir després alguns vàrem aprendre que tot era possible i que l’aparença no salva mai els règims, per més imponent que siga la disfressa que es posen, per més inesgotables que siguen els recursos que poden gastar, per més violència i repressió que apliquen.Segon)Però va anar més enllà, i advertí d’una cosa que avui ens hauríem de repetir els uns als altres per entendre què podem aconseguir, no sé si aquesta setmana, no sé si aquest mes, no sé si enguany, però no pas en un futur gaire llunyà, si som capaços de fer aquests dies el que hem de fer en resposta a la sentència. Iàkolev va explicar a Gorbatxov que el gran perill era que quan la gent se n’afartàs el poder soviètic ja no hi podria fer res. Perquè insistint en aquella tàctica d’apuntalar la mentida amb més mentides i insistint a no prendre les decisions sobre la realitat sinó sobre la història falsa autofabricada, la credibilitat del règim s’enfonsaria del tot. Fins a nivells incontestables i definitius. I, aleshores, si el poble continuava exigint canvis radicals al poder i ho feia fermament i confiat en la seua força, el Kremlin, simplement, ja no tindria temps de fer ofertes de cap classe, per a pactar acords a mig camí o per a explorar solucions on tots poguessen guanyar, amb la intenció que la gran Unió Soviètica, fos sota la forma que fos, pogués sobreviure. No. Simplement s’hauria acabat i només faltaria que un funcionari anònim abaixàs la bandera. El final de tot, per tant. Imparable, incontestable, demolidor.A Espanyistan viuen encantats dins la mentida (aquí ho explico, amb el nick un enfermo adoctrinado) i al prussés només resta comprovar si als catalans també ens agrada viure "gestionant la mentida": creure que els "nostres" són independentistes i nosaltres som independentistes.M'acomiado repetint íntegre un comentari de fa un any i mig:Aquest desori ha de tenir un final diferent...
Ot, el bruixotAlmenys reconeix que és un crack explicant les situacions. |
Cuixart, Rovira i la papiroflèxia argumental"La particularitat de Cuixart i Rovira és que fan veure que no han canviat d'estratègia, que ells continuen defensant tot allò que defensaven el 2017"Per: Ot Bou CostaMarta Rovira i Jordi Cuixart actuen com una falsa disculpa en diferit, per dir-ho amb el lèxic creatiu i literari de María Dolores de Cospedal. Fa quatre anys que tots dos contribueixen a desplegar els arguments que han permès aquest estancament, aquesta rendició moral en què es troba l’independentisme majoritari. Però la seva particularitat és que fan veure que no han canviat d’estratègia, que ells continuen defensant tot allò que defensaven el 2017, mal que sigui amb matisos imposats per un canvi abrupte de context. Oriol Junqueras va haver de reconèixer explícitament que s’havia equivocat, en un article demencial a l’Ara en què venia a dir que l’independentisme no estava legitimat per a haver fet el referèndum; Jordi Sànchez de seguida va replicar-li sibil·linament que no s’atribuís tot sol el mèrit d’haver-se rendit; Dolors Bassa ha arribat a dir que no repetiria el Primer d’Octubre. Rovira i Cuixart no han hagut de reconèixer res.Com que el vell vocabulari polític del 2017 havia restat desfasat, la classe dirigent d’aleshores ha hagut de generar-ne de nou per a justificar el canvi d’etapa, per a demostrar que el nou discurs de l’independentisme pragmàtic i dialogant és una derivada lògica i lineal dels fets històrics, en lloc d’un pas enrere. En aquest nou diccionari, el lema principal és que “hem de ser més” i tots els seus sinònims, més camuflats o menys. Però Cuixart i Rovira han mirat d’escapar-se del canvi de llenguatge. En el cas de Cuixart, segurament per la intuïció personal que ell, com que era l’únic presoner polític desvinculat dels partits, podia salvar el seu capital d’influència dibuixant-se com una mena de cas a banda, d’ovella negra estimada. En el cas de Rovira, perquè la feina bruta ja l’ha feta una altra part del partit, i perquè ella sempre havia estat identificada amb la línia més dura i rupturista.Aquest cap de setmana ho han demostrat de nou, cadascú pel seu compte. En una entrevista a Preguntes Freqüents, a TV3, Rovira va fer dissabte un relat que s’assemblava molt a l’oficial d’Esquerra Republicana, però es negava a aparcar paraules que la plana major del partit ha desterrat del seu vocabulari. Segons Rovira, per exemple, confrontar-se amb l’estat és asseure-s’hi a negociar. La terminologia que emprava Rovira no quadrava amb les posicions d’Esquerra ni amb les declaracions dels companys de partit que no són a l’exili, i llavors entrava sistemàticament en una contradicció que buidava per dins la idea de confrontació. Què vol dir, per a Rovira, confrontar-se amb algú? Fa pensar en la manera com Cuixart s’esbrava als mítings clamant que ho tornarem a fer i, quan li demanen exactament què tornarem a fer, respon que “tornarem a exercir els drets civils i polítics d’aquest país”.Dissabte, el president d’Òmnium va presentar l’Escola Guillem Agulló, que, sota el paraigua de l’entitat, ha de formar presumptament els catalans en la no-violència. Que una entitat cultural com Òmnium tuteli la formació en la no-violència que ha de sotragar el sistema ja constitueix una contradicció en els termes, perquè redueix les possibilitats que aquesta mena d’iniciatives sorgeixin on han de sorgir, que és al marge de tot. Però sobretot és curiosa la manera com Cuixart, que el 20 de setembre del 2017, juntament amb Sànchez, va fer muntar un escenari davant del Departament d’Economia i va mirar de desconvocar una manifestació que no havia convocat, demani a la gent que es comprometi amb la lluita no violenta. Aquesta manera de doblegar els mots i els arguments amb angles com més va més difícils, com si fessin papiroflèxia, forja una realitat lèxica doble en què un concepte vol dir una cosa i la contrària, tot alhora.I té una altra conseqüència. Com que no han reconegut personalment haver canviat el discurs, i per tant no poden defensar netament el tomb, tots dos han hagut de recórrer especialment a arguments emocionals. Fou Rovira qui, el 17 de novembre de 2017, va deixar anar per primera vegada que si no s’havia anat més enllà havia estat purament perquè l’estat espanyol havia amenaçat amb “sang i morts al carrer”. “El govern espanyol ens feia arribar per múltiples vies que hi hauria violència extrema si continuàvem per aquest camí”, va dir. Rovira va adduir la por com a únic obstacle i alhora assegurava que les estructures eren a punt, a diferència de companys seus que han admès que no hi havia res preparat perquè esperaven obrir un període de negociació amb arbitratge internacional. En el cas de Cuixart, l’argumentari sentimental ha semblat una cosa molt més aparent, de tarannà, com si es pogués fer política parlant de tendresa, d’abraçades i de somriures. Però l’emoció ha estat estructural. Només cal veure com, a l’agost, es va escarrassar a defensar Ada Colau. La va interrompre amb dues frases: “Em deixeu dir una cosa, en tres anys i vuit mesos de presó…” i “Ens estimem tots molt i això va de lluites compartides” –literalment. És a dir: la meva autoritat política es fonamenta en el dolor d’haver estat empresonat i el meu discurs polític és l’amor.La combativitat de Cuixart i la línia dura que Rovira no s’atreveix a deixar anar són més perjudicials per a l’independentisme que no pas els qui obertament s’agenollen. El moviment ha restat atrapat entre la teranyina del xantatge emocional i la pèrdua dels significats de les coses, i aquest doble joc ens allunya molt més de la regeneració que no pas la grolleria descarada de la rendició.
Papiroflèxia argumental, diu."El moviment ha restat atrapat entre la teranyina del xantatge emocional i la pèrdua dels significats de les coses, i aquest doble joc ens allunya molt més de la regeneració que no pas la grolleria descarada de la rendició."Papiroflèxia argumental la vostra, morenu, la del sistema mediàtic masover per tal d'evitar dir les coses pel seu nom: "la pèrdua dels significats de les coses".Aquí et deixo, Ot Bou, el significat "perdut", o millor dit... el significat amagat per vosaltres:Ara fa just un parell d'anys Partal va publicar un magnífic editorial sobre l'enfonsament de l'URSS. Ell aplicava llavors la tesi del "gestionar la mentida" a Espanyistan, però hores d'ara és ben evident que també és aplicable als masovers de la colònia. Enganxaré el parell de paràgrafs que ho exposen.Primer)Aquest catastròfic dibuix era el resultat de molts anys en què, a la Unió Soviètica, la prioritat havia deixat de ser la gestió de la realitat per passar a ser l’apuntalament de la mentida. I per això es trastocava la lògica de la política i de l’administració i s’inventava un neollenguatge que volia mantenir com fos l’aparença que el règim dominava la situació. I això mateix passa exactament avui a Espanya: la prioritat ha deixat de ser la gestió de la realitat per passar a ser l’apuntalament de la mentida. Per això és important de recordar avui que tots els esforços de contenció de la realitat fets per aquella immensa maquinària de poder, la més gran de la humanitat, es va fer miques gràcies a un moment inesperat, quan va passar una cosa que no s’esperava, el ‘moment Txornòbil’. Sobretot perquè amb tot allò que va venir després alguns vàrem aprendre que tot era possible i que l’aparença no salva mai els règims, per més imponent que siga la disfressa que es posen, per més inesgotables que siguen els recursos que poden gastar, per més violència i repressió que apliquen.Segon)Però va anar més enllà, i advertí d’una cosa que avui ens hauríem de repetir els uns als altres per entendre què podem aconseguir, no sé si aquesta setmana, no sé si aquest mes, no sé si enguany, però no pas en un futur gaire llunyà, si som capaços de fer aquests dies el que hem de fer en resposta a la sentència. Iàkolev va explicar a Gorbatxov que el gran perill era que quan la gent se n’afartàs el poder soviètic ja no hi podria fer res. Perquè insistint en aquella tàctica d’apuntalar la mentida amb més mentides i insistint a no prendre les decisions sobre la realitat sinó sobre la història falsa autofabricada, la credibilitat del règim s’enfonsaria del tot. Fins a nivells incontestables i definitius. I, aleshores, si el poble continuava exigint canvis radicals al poder i ho feia fermament i confiat en la seua força, el Kremlin, simplement, ja no tindria temps de fer ofertes de cap classe, per a pactar acords a mig camí o per a explorar solucions on tots poguessen guanyar, amb la intenció que la gran Unió Soviètica, fos sota la forma que fos, pogués sobreviure. No. Simplement s’hauria acabat i només faltaria que un funcionari anònim abaixàs la bandera. El final de tot, per tant. Imparable, incontestable, demolidor.A Espanyistan viuen encantats dins la mentida (aquí ho explico, amb el nick un enfermo adoctrinado) i al prussés només resta comprovar si als catalans també ens agrada viure "gestionant la mentida": creure que els "nostres" són independentistes i nosaltres som independentistes.M'acomiado repetint íntegre un comentari de fa un any i mig:Aquest desori ha de tenir un final diferent...
Aquest catastròfic dibuix era el resultat de molts anys en què, a la Unió Soviètica, la prioritat havia deixat de ser la gestió de la realitat per passar a ser l’apuntalament de la mentida. I per això es trastocava la lògica de la política i de l’administració i s’inventava un neollenguatge que volia mantenir com fos l’aparença que el règim dominava la situació. I això mateix passa exactament avui a Espanya: la prioritat ha deixat de ser la gestió de la realitat per passar a ser l’apuntalament de la mentida.Ostres, doncs d'aquesta afirmació jo crec que és més certa a Catalunya que no pas a Espanya. Que menteixen? Si, però no tant descaradament com la generalitat i els partits polítics catalans actuals.. És una continuació de mentides que resulten insoportables..
El sistema espanyol del 78 està podrit i s'enfonsarà tard o d'hora. El subsistema de l'autonomia socioconvergent ja s'ha enfonsat perque un sistema perd primer les parts més febles. El resultat d'això és el processisme que és el mode de supervivència dels professionals de l'autonomia. Per això és fins i tot més fals que l'espanyol perque un manté el poder dins de la mentida i l'altre no. |
Cuixart, Rovira i la papiroflèxia argumental"La particularitat de Cuixart i Rovira és que fan veure que no han canviat d'estratègia, que ells continuen defensant tot allò que defensaven el 2017"Per: Ot Bou CostaMarta Rovira i Jordi Cuixart actuen com una falsa disculpa en diferit, per dir-ho amb el lèxic creatiu i literari de María Dolores de Cospedal. Fa quatre anys que tots dos contribueixen a desplegar els arguments que han permès aquest estancament, aquesta rendició moral en què es troba l’independentisme majoritari. Però la seva particularitat és que fan veure que no han canviat d’estratègia, que ells continuen defensant tot allò que defensaven el 2017, mal que sigui amb matisos imposats per un canvi abrupte de context. Oriol Junqueras va haver de reconèixer explícitament que s’havia equivocat, en un article demencial a l’Ara en què venia a dir que l’independentisme no estava legitimat per a haver fet el referèndum; Jordi Sànchez de seguida va replicar-li sibil·linament que no s’atribuís tot sol el mèrit d’haver-se rendit; Dolors Bassa ha arribat a dir que no repetiria el Primer d’Octubre. Rovira i Cuixart no han hagut de reconèixer res.Com que el vell vocabulari polític del 2017 havia restat desfasat, la classe dirigent d’aleshores ha hagut de generar-ne de nou per a justificar el canvi d’etapa, per a demostrar que el nou discurs de l’independentisme pragmàtic i dialogant és una derivada lògica i lineal dels fets històrics, en lloc d’un pas enrere. En aquest nou diccionari, el lema principal és que “hem de ser més” i tots els seus sinònims, més camuflats o menys. Però Cuixart i Rovira han mirat d’escapar-se del canvi de llenguatge. En el cas de Cuixart, segurament per la intuïció personal que ell, com que era l’únic presoner polític desvinculat dels partits, podia salvar el seu capital d’influència dibuixant-se com una mena de cas a banda, d’ovella negra estimada. En el cas de Rovira, perquè la feina bruta ja l’ha feta una altra part del partit, i perquè ella sempre havia estat identificada amb la línia més dura i rupturista.Aquest cap de setmana ho han demostrat de nou, cadascú pel seu compte. En una entrevista a Preguntes Freqüents, a TV3, Rovira va fer dissabte un relat que s’assemblava molt a l’oficial d’Esquerra Republicana, però es negava a aparcar paraules que la plana major del partit ha desterrat del seu vocabulari. Segons Rovira, per exemple, confrontar-se amb l’estat és asseure-s’hi a negociar. La terminologia que emprava Rovira no quadrava amb les posicions d’Esquerra ni amb les declaracions dels companys de partit que no són a l’exili, i llavors entrava sistemàticament en una contradicció que buidava per dins la idea de confrontació. Què vol dir, per a Rovira, confrontar-se amb algú? Fa pensar en la manera com Cuixart s’esbrava als mítings clamant que ho tornarem a fer i, quan li demanen exactament què tornarem a fer, respon que “tornarem a exercir els drets civils i polítics d’aquest país”.Dissabte, el president d’Òmnium va presentar l’Escola Guillem Agulló, que, sota el paraigua de l’entitat, ha de formar presumptament els catalans en la no-violència. Que una entitat cultural com Òmnium tuteli la formació en la no-violència que ha de sotragar el sistema ja constitueix una contradicció en els termes, perquè redueix les possibilitats que aquesta mena d’iniciatives sorgeixin on han de sorgir, que és al marge de tot. Però sobretot és curiosa la manera com Cuixart, que el 20 de setembre del 2017, juntament amb Sànchez, va fer muntar un escenari davant del Departament d’Economia i va mirar de desconvocar una manifestació que no havia convocat, demani a la gent que es comprometi amb la lluita no violenta. Aquesta manera de doblegar els mots i els arguments amb angles com més va més difícils, com si fessin papiroflèxia, forja una realitat lèxica doble en què un concepte vol dir una cosa i la contrària, tot alhora.I té una altra conseqüència. Com que no han reconegut personalment haver canviat el discurs, i per tant no poden defensar netament el tomb, tots dos han hagut de recórrer especialment a arguments emocionals. Fou Rovira qui, el 17 de novembre de 2017, va deixar anar per primera vegada que si no s’havia anat més enllà havia estat purament perquè l’estat espanyol havia amenaçat amb “sang i morts al carrer”. “El govern espanyol ens feia arribar per múltiples vies que hi hauria violència extrema si continuàvem per aquest camí”, va dir. Rovira va adduir la por com a únic obstacle i alhora assegurava que les estructures eren a punt, a diferència de companys seus que han admès que no hi havia res preparat perquè esperaven obrir un període de negociació amb arbitratge internacional. En el cas de Cuixart, l’argumentari sentimental ha semblat una cosa molt més aparent, de tarannà, com si es pogués fer política parlant de tendresa, d’abraçades i de somriures. Però l’emoció ha estat estructural. Només cal veure com, a l’agost, es va escarrassar a defensar Ada Colau. La va interrompre amb dues frases: “Em deixeu dir una cosa, en tres anys i vuit mesos de presó…” i “Ens estimem tots molt i això va de lluites compartides” –literalment. És a dir: la meva autoritat política es fonamenta en el dolor d’haver estat empresonat i el meu discurs polític és l’amor.La combativitat de Cuixart i la línia dura que Rovira no s’atreveix a deixar anar són més perjudicials per a l’independentisme que no pas els qui obertament s’agenollen. El moviment ha restat atrapat entre la teranyina del xantatge emocional i la pèrdua dels significats de les coses, i aquest doble joc ens allunya molt més de la regeneració que no pas la grolleria descarada de la rendició.
Potser els pixapins encara no se'n han enterat que l'Aragonès es pro-Psoe i de familia ex franquista, que no ha treballat mai, que d'indepe no en te absolutament res, que Erc es un gran càncer per Catalunya i l'independència, però bé, què hi farem, almenys hi fan reflexions i tal.
Vols que et reporti?
Fes-ho, aquest tipus de crítiques cap al President Aragonès són inacceptables, identitàries i formen part del discurs d'odi convergent. Jo l'acabo de reportar. Visca el President Aragonès i visca ERC
Jo reporto directament al Desenvolupament de Presidència |
Cuixart, Rovira i la papiroflèxia argumental"La particularitat de Cuixart i Rovira és que fan veure que no han canviat d'estratègia, que ells continuen defensant tot allò que defensaven el 2017"Per: Ot Bou CostaMarta Rovira i Jordi Cuixart actuen com una falsa disculpa en diferit, per dir-ho amb el lèxic creatiu i literari de María Dolores de Cospedal. Fa quatre anys que tots dos contribueixen a desplegar els arguments que han permès aquest estancament, aquesta rendició moral en què es troba l’independentisme majoritari. Però la seva particularitat és que fan veure que no han canviat d’estratègia, que ells continuen defensant tot allò que defensaven el 2017, mal que sigui amb matisos imposats per un canvi abrupte de context. Oriol Junqueras va haver de reconèixer explícitament que s’havia equivocat, en un article demencial a l’Ara en què venia a dir que l’independentisme no estava legitimat per a haver fet el referèndum; Jordi Sànchez de seguida va replicar-li sibil·linament que no s’atribuís tot sol el mèrit d’haver-se rendit; Dolors Bassa ha arribat a dir que no repetiria el Primer d’Octubre. Rovira i Cuixart no han hagut de reconèixer res.Com que el vell vocabulari polític del 2017 havia restat desfasat, la classe dirigent d’aleshores ha hagut de generar-ne de nou per a justificar el canvi d’etapa, per a demostrar que el nou discurs de l’independentisme pragmàtic i dialogant és una derivada lògica i lineal dels fets històrics, en lloc d’un pas enrere. En aquest nou diccionari, el lema principal és que “hem de ser més” i tots els seus sinònims, més camuflats o menys. Però Cuixart i Rovira han mirat d’escapar-se del canvi de llenguatge. En el cas de Cuixart, segurament per la intuïció personal que ell, com que era l’únic presoner polític desvinculat dels partits, podia salvar el seu capital d’influència dibuixant-se com una mena de cas a banda, d’ovella negra estimada. En el cas de Rovira, perquè la feina bruta ja l’ha feta una altra part del partit, i perquè ella sempre havia estat identificada amb la línia més dura i rupturista.Aquest cap de setmana ho han demostrat de nou, cadascú pel seu compte. En una entrevista a Preguntes Freqüents, a TV3, Rovira va fer dissabte un relat que s’assemblava molt a l’oficial d’Esquerra Republicana, però es negava a aparcar paraules que la plana major del partit ha desterrat del seu vocabulari. Segons Rovira, per exemple, confrontar-se amb l’estat és asseure-s’hi a negociar. La terminologia que emprava Rovira no quadrava amb les posicions d’Esquerra ni amb les declaracions dels companys de partit que no són a l’exili, i llavors entrava sistemàticament en una contradicció que buidava per dins la idea de confrontació. Què vol dir, per a Rovira, confrontar-se amb algú? Fa pensar en la manera com Cuixart s’esbrava als mítings clamant que ho tornarem a fer i, quan li demanen exactament què tornarem a fer, respon que “tornarem a exercir els drets civils i polítics d’aquest país”.Dissabte, el president d’Òmnium va presentar l’Escola Guillem Agulló, que, sota el paraigua de l’entitat, ha de formar presumptament els catalans en la no-violència. Que una entitat cultural com Òmnium tuteli la formació en la no-violència que ha de sotragar el sistema ja constitueix una contradicció en els termes, perquè redueix les possibilitats que aquesta mena d’iniciatives sorgeixin on han de sorgir, que és al marge de tot. Però sobretot és curiosa la manera com Cuixart, que el 20 de setembre del 2017, juntament amb Sànchez, va fer muntar un escenari davant del Departament d’Economia i va mirar de desconvocar una manifestació que no havia convocat, demani a la gent que es comprometi amb la lluita no violenta. Aquesta manera de doblegar els mots i els arguments amb angles com més va més difícils, com si fessin papiroflèxia, forja una realitat lèxica doble en què un concepte vol dir una cosa i la contrària, tot alhora.I té una altra conseqüència. Com que no han reconegut personalment haver canviat el discurs, i per tant no poden defensar netament el tomb, tots dos han hagut de recórrer especialment a arguments emocionals. Fou Rovira qui, el 17 de novembre de 2017, va deixar anar per primera vegada que si no s’havia anat més enllà havia estat purament perquè l’estat espanyol havia amenaçat amb “sang i morts al carrer”. “El govern espanyol ens feia arribar per múltiples vies que hi hauria violència extrema si continuàvem per aquest camí”, va dir. Rovira va adduir la por com a únic obstacle i alhora assegurava que les estructures eren a punt, a diferència de companys seus que han admès que no hi havia res preparat perquè esperaven obrir un període de negociació amb arbitratge internacional. En el cas de Cuixart, l’argumentari sentimental ha semblat una cosa molt més aparent, de tarannà, com si es pogués fer política parlant de tendresa, d’abraçades i de somriures. Però l’emoció ha estat estructural. Només cal veure com, a l’agost, es va escarrassar a defensar Ada Colau. La va interrompre amb dues frases: “Em deixeu dir una cosa, en tres anys i vuit mesos de presó…” i “Ens estimem tots molt i això va de lluites compartides” –literalment. És a dir: la meva autoritat política es fonamenta en el dolor d’haver estat empresonat i el meu discurs polític és l’amor.La combativitat de Cuixart i la línia dura que Rovira no s’atreveix a deixar anar són més perjudicials per a l’independentisme que no pas els qui obertament s’agenollen. El moviment ha restat atrapat entre la teranyina del xantatge emocional i la pèrdua dels significats de les coses, i aquest doble joc ens allunya molt més de la regeneració que no pas la grolleria descarada de la rendició.
Potser els pixapins encara no se'n han enterat que l'Aragonès es pro-Psoe i de familia ex franquista, que no ha treballat mai, que d'indepe no en te absolutament res, que Erc es un gran càncer per Catalunya i l'independència, però bé, què hi farem, almenys hi fan reflexions i tal.
Vols que et reporti?
Fes-ho, aquest tipus de crítiques cap al President Aragonès són inacceptables, identitàries i formen part del discurs d'odi convergent. Jo l'acabo de reportar. Visca el President Aragonès i visca ERC
Jo reporto directament al Desenvolupament de Presidència. |
Cuixart, Rovira i la papiroflèxia argumental"La particularitat de Cuixart i Rovira és que fan veure que no han canviat d'estratègia, que ells continuen defensant tot allò que defensaven el 2017"Per: Ot Bou CostaMarta Rovira i Jordi Cuixart actuen com una falsa disculpa en diferit, per dir-ho amb el lèxic creatiu i literari de María Dolores de Cospedal. Fa quatre anys que tots dos contribueixen a desplegar els arguments que han permès aquest estancament, aquesta rendició moral en què es troba l’independentisme majoritari. Però la seva particularitat és que fan veure que no han canviat d’estratègia, que ells continuen defensant tot allò que defensaven el 2017, mal que sigui amb matisos imposats per un canvi abrupte de context. Oriol Junqueras va haver de reconèixer explícitament que s’havia equivocat, en un article demencial a l’Ara en què venia a dir que l’independentisme no estava legitimat per a haver fet el referèndum; Jordi Sànchez de seguida va replicar-li sibil·linament que no s’atribuís tot sol el mèrit d’haver-se rendit; Dolors Bassa ha arribat a dir que no repetiria el Primer d’Octubre. Rovira i Cuixart no han hagut de reconèixer res.Com que el vell vocabulari polític del 2017 havia restat desfasat, la classe dirigent d’aleshores ha hagut de generar-ne de nou per a justificar el canvi d’etapa, per a demostrar que el nou discurs de l’independentisme pragmàtic i dialogant és una derivada lògica i lineal dels fets històrics, en lloc d’un pas enrere. En aquest nou diccionari, el lema principal és que “hem de ser més” i tots els seus sinònims, més camuflats o menys. Però Cuixart i Rovira han mirat d’escapar-se del canvi de llenguatge. En el cas de Cuixart, segurament per la intuïció personal que ell, com que era l’únic presoner polític desvinculat dels partits, podia salvar el seu capital d’influència dibuixant-se com una mena de cas a banda, d’ovella negra estimada. En el cas de Rovira, perquè la feina bruta ja l’ha feta una altra part del partit, i perquè ella sempre havia estat identificada amb la línia més dura i rupturista.Aquest cap de setmana ho han demostrat de nou, cadascú pel seu compte. En una entrevista a Preguntes Freqüents, a TV3, Rovira va fer dissabte un relat que s’assemblava molt a l’oficial d’Esquerra Republicana, però es negava a aparcar paraules que la plana major del partit ha desterrat del seu vocabulari. Segons Rovira, per exemple, confrontar-se amb l’estat és asseure-s’hi a negociar. La terminologia que emprava Rovira no quadrava amb les posicions d’Esquerra ni amb les declaracions dels companys de partit que no són a l’exili, i llavors entrava sistemàticament en una contradicció que buidava per dins la idea de confrontació. Què vol dir, per a Rovira, confrontar-se amb algú? Fa pensar en la manera com Cuixart s’esbrava als mítings clamant que ho tornarem a fer i, quan li demanen exactament què tornarem a fer, respon que “tornarem a exercir els drets civils i polítics d’aquest país”.Dissabte, el president d’Òmnium va presentar l’Escola Guillem Agulló, que, sota el paraigua de l’entitat, ha de formar presumptament els catalans en la no-violència. Que una entitat cultural com Òmnium tuteli la formació en la no-violència que ha de sotragar el sistema ja constitueix una contradicció en els termes, perquè redueix les possibilitats que aquesta mena d’iniciatives sorgeixin on han de sorgir, que és al marge de tot. Però sobretot és curiosa la manera com Cuixart, que el 20 de setembre del 2017, juntament amb Sànchez, va fer muntar un escenari davant del Departament d’Economia i va mirar de desconvocar una manifestació que no havia convocat, demani a la gent que es comprometi amb la lluita no violenta. Aquesta manera de doblegar els mots i els arguments amb angles com més va més difícils, com si fessin papiroflèxia, forja una realitat lèxica doble en què un concepte vol dir una cosa i la contrària, tot alhora.I té una altra conseqüència. Com que no han reconegut personalment haver canviat el discurs, i per tant no poden defensar netament el tomb, tots dos han hagut de recórrer especialment a arguments emocionals. Fou Rovira qui, el 17 de novembre de 2017, va deixar anar per primera vegada que si no s’havia anat més enllà havia estat purament perquè l’estat espanyol havia amenaçat amb “sang i morts al carrer”. “El govern espanyol ens feia arribar per múltiples vies que hi hauria violència extrema si continuàvem per aquest camí”, va dir. Rovira va adduir la por com a únic obstacle i alhora assegurava que les estructures eren a punt, a diferència de companys seus que han admès que no hi havia res preparat perquè esperaven obrir un període de negociació amb arbitratge internacional. En el cas de Cuixart, l’argumentari sentimental ha semblat una cosa molt més aparent, de tarannà, com si es pogués fer política parlant de tendresa, d’abraçades i de somriures. Però l’emoció ha estat estructural. Només cal veure com, a l’agost, es va escarrassar a defensar Ada Colau. La va interrompre amb dues frases: “Em deixeu dir una cosa, en tres anys i vuit mesos de presó…” i “Ens estimem tots molt i això va de lluites compartides” –literalment. És a dir: la meva autoritat política es fonamenta en el dolor d’haver estat empresonat i el meu discurs polític és l’amor.La combativitat de Cuixart i la línia dura que Rovira no s’atreveix a deixar anar són més perjudicials per a l’independentisme que no pas els qui obertament s’agenollen. El moviment ha restat atrapat entre la teranyina del xantatge emocional i la pèrdua dels significats de les coses, i aquest doble joc ens allunya molt més de la regeneració que no pas la grolleria descarada de la rendició.
Gent com Cuixart i la Rovira fan vergonya aliena, són pallassos cremadíssims que haurien de ser arraconats. No cal treure catalans del temps de la preguerra, dins d'una suposada no violència en Xirinacs valia molt més que tota aquesta colla repugnant de tapats d'Espanya. |
Cuixart, Rovira i la papiroflèxia argumental"La particularitat de Cuixart i Rovira és que fan veure que no han canviat d'estratègia, que ells continuen defensant tot allò que defensaven el 2017"Per: Ot Bou CostaMarta Rovira i Jordi Cuixart actuen com una falsa disculpa en diferit, per dir-ho amb el lèxic creatiu i literari de María Dolores de Cospedal. Fa quatre anys que tots dos contribueixen a desplegar els arguments que han permès aquest estancament, aquesta rendició moral en què es troba l’independentisme majoritari. Però la seva particularitat és que fan veure que no han canviat d’estratègia, que ells continuen defensant tot allò que defensaven el 2017, mal que sigui amb matisos imposats per un canvi abrupte de context. Oriol Junqueras va haver de reconèixer explícitament que s’havia equivocat, en un article demencial a l’Ara en què venia a dir que l’independentisme no estava legitimat per a haver fet el referèndum; Jordi Sànchez de seguida va replicar-li sibil·linament que no s’atribuís tot sol el mèrit d’haver-se rendit; Dolors Bassa ha arribat a dir que no repetiria el Primer d’Octubre. Rovira i Cuixart no han hagut de reconèixer res.Com que el vell vocabulari polític del 2017 havia restat desfasat, la classe dirigent d’aleshores ha hagut de generar-ne de nou per a justificar el canvi d’etapa, per a demostrar que el nou discurs de l’independentisme pragmàtic i dialogant és una derivada lògica i lineal dels fets històrics, en lloc d’un pas enrere. En aquest nou diccionari, el lema principal és que “hem de ser més” i tots els seus sinònims, més camuflats o menys. Però Cuixart i Rovira han mirat d’escapar-se del canvi de llenguatge. En el cas de Cuixart, segurament per la intuïció personal que ell, com que era l’únic presoner polític desvinculat dels partits, podia salvar el seu capital d’influència dibuixant-se com una mena de cas a banda, d’ovella negra estimada. En el cas de Rovira, perquè la feina bruta ja l’ha feta una altra part del partit, i perquè ella sempre havia estat identificada amb la línia més dura i rupturista.Aquest cap de setmana ho han demostrat de nou, cadascú pel seu compte. En una entrevista a Preguntes Freqüents, a TV3, Rovira va fer dissabte un relat que s’assemblava molt a l’oficial d’Esquerra Republicana, però es negava a aparcar paraules que la plana major del partit ha desterrat del seu vocabulari. Segons Rovira, per exemple, confrontar-se amb l’estat és asseure-s’hi a negociar. La terminologia que emprava Rovira no quadrava amb les posicions d’Esquerra ni amb les declaracions dels companys de partit que no són a l’exili, i llavors entrava sistemàticament en una contradicció que buidava per dins la idea de confrontació. Què vol dir, per a Rovira, confrontar-se amb algú? Fa pensar en la manera com Cuixart s’esbrava als mítings clamant que ho tornarem a fer i, quan li demanen exactament què tornarem a fer, respon que “tornarem a exercir els drets civils i polítics d’aquest país”.Dissabte, el president d’Òmnium va presentar l’Escola Guillem Agulló, que, sota el paraigua de l’entitat, ha de formar presumptament els catalans en la no-violència. Que una entitat cultural com Òmnium tuteli la formació en la no-violència que ha de sotragar el sistema ja constitueix una contradicció en els termes, perquè redueix les possibilitats que aquesta mena d’iniciatives sorgeixin on han de sorgir, que és al marge de tot. Però sobretot és curiosa la manera com Cuixart, que el 20 de setembre del 2017, juntament amb Sànchez, va fer muntar un escenari davant del Departament d’Economia i va mirar de desconvocar una manifestació que no havia convocat, demani a la gent que es comprometi amb la lluita no violenta. Aquesta manera de doblegar els mots i els arguments amb angles com més va més difícils, com si fessin papiroflèxia, forja una realitat lèxica doble en què un concepte vol dir una cosa i la contrària, tot alhora.I té una altra conseqüència. Com que no han reconegut personalment haver canviat el discurs, i per tant no poden defensar netament el tomb, tots dos han hagut de recórrer especialment a arguments emocionals. Fou Rovira qui, el 17 de novembre de 2017, va deixar anar per primera vegada que si no s’havia anat més enllà havia estat purament perquè l’estat espanyol havia amenaçat amb “sang i morts al carrer”. “El govern espanyol ens feia arribar per múltiples vies que hi hauria violència extrema si continuàvem per aquest camí”, va dir. Rovira va adduir la por com a únic obstacle i alhora assegurava que les estructures eren a punt, a diferència de companys seus que han admès que no hi havia res preparat perquè esperaven obrir un període de negociació amb arbitratge internacional. En el cas de Cuixart, l’argumentari sentimental ha semblat una cosa molt més aparent, de tarannà, com si es pogués fer política parlant de tendresa, d’abraçades i de somriures. Però l’emoció ha estat estructural. Només cal veure com, a l’agost, es va escarrassar a defensar Ada Colau. La va interrompre amb dues frases: “Em deixeu dir una cosa, en tres anys i vuit mesos de presó…” i “Ens estimem tots molt i això va de lluites compartides” –literalment. És a dir: la meva autoritat política es fonamenta en el dolor d’haver estat empresonat i el meu discurs polític és l’amor.La combativitat de Cuixart i la línia dura que Rovira no s’atreveix a deixar anar són més perjudicials per a l’independentisme que no pas els qui obertament s’agenollen. El moviment ha restat atrapat entre la teranyina del xantatge emocional i la pèrdua dels significats de les coses, i aquest doble joc ens allunya molt més de la regeneració que no pas la grolleria descarada de la rendició.
Potser els pixapins encara no se'n han enterat que l'Aragonès es pro-Psoe i de familia ex franquista, que no ha treballat mai, que d'indepe no en te absolutament res, que Erc es un gran càncer per Catalunya i l'independència, però bé, què hi farem, almenys hi fan reflexions i tal.
Vols que et reporti?
Fes-ho, aquest tipus de crítiques cap al President Aragonès són inacceptables, identitàries i formen part del discurs d'odi convergent. Jo l'acabo de reportar. Visca el President Aragonès i visca ERC
M'has fet riure molt, cabró |
Cuixart, Rovira i la papiroflèxia argumental"La particularitat de Cuixart i Rovira és que fan veure que no han canviat d'estratègia, que ells continuen defensant tot allò que defensaven el 2017"Per: Ot Bou CostaMarta Rovira i Jordi Cuixart actuen com una falsa disculpa en diferit, per dir-ho amb el lèxic creatiu i literari de María Dolores de Cospedal. Fa quatre anys que tots dos contribueixen a desplegar els arguments que han permès aquest estancament, aquesta rendició moral en què es troba l’independentisme majoritari. Però la seva particularitat és que fan veure que no han canviat d’estratègia, que ells continuen defensant tot allò que defensaven el 2017, mal que sigui amb matisos imposats per un canvi abrupte de context. Oriol Junqueras va haver de reconèixer explícitament que s’havia equivocat, en un article demencial a l’Ara en què venia a dir que l’independentisme no estava legitimat per a haver fet el referèndum; Jordi Sànchez de seguida va replicar-li sibil·linament que no s’atribuís tot sol el mèrit d’haver-se rendit; Dolors Bassa ha arribat a dir que no repetiria el Primer d’Octubre. Rovira i Cuixart no han hagut de reconèixer res.Com que el vell vocabulari polític del 2017 havia restat desfasat, la classe dirigent d’aleshores ha hagut de generar-ne de nou per a justificar el canvi d’etapa, per a demostrar que el nou discurs de l’independentisme pragmàtic i dialogant és una derivada lògica i lineal dels fets històrics, en lloc d’un pas enrere. En aquest nou diccionari, el lema principal és que “hem de ser més” i tots els seus sinònims, més camuflats o menys. Però Cuixart i Rovira han mirat d’escapar-se del canvi de llenguatge. En el cas de Cuixart, segurament per la intuïció personal que ell, com que era l’únic presoner polític desvinculat dels partits, podia salvar el seu capital d’influència dibuixant-se com una mena de cas a banda, d’ovella negra estimada. En el cas de Rovira, perquè la feina bruta ja l’ha feta una altra part del partit, i perquè ella sempre havia estat identificada amb la línia més dura i rupturista.Aquest cap de setmana ho han demostrat de nou, cadascú pel seu compte. En una entrevista a Preguntes Freqüents, a TV3, Rovira va fer dissabte un relat que s’assemblava molt a l’oficial d’Esquerra Republicana, però es negava a aparcar paraules que la plana major del partit ha desterrat del seu vocabulari. Segons Rovira, per exemple, confrontar-se amb l’estat és asseure-s’hi a negociar. La terminologia que emprava Rovira no quadrava amb les posicions d’Esquerra ni amb les declaracions dels companys de partit que no són a l’exili, i llavors entrava sistemàticament en una contradicció que buidava per dins la idea de confrontació. Què vol dir, per a Rovira, confrontar-se amb algú? Fa pensar en la manera com Cuixart s’esbrava als mítings clamant que ho tornarem a fer i, quan li demanen exactament què tornarem a fer, respon que “tornarem a exercir els drets civils i polítics d’aquest país”.Dissabte, el president d’Òmnium va presentar l’Escola Guillem Agulló, que, sota el paraigua de l’entitat, ha de formar presumptament els catalans en la no-violència. Que una entitat cultural com Òmnium tuteli la formació en la no-violència que ha de sotragar el sistema ja constitueix una contradicció en els termes, perquè redueix les possibilitats que aquesta mena d’iniciatives sorgeixin on han de sorgir, que és al marge de tot. Però sobretot és curiosa la manera com Cuixart, que el 20 de setembre del 2017, juntament amb Sànchez, va fer muntar un escenari davant del Departament d’Economia i va mirar de desconvocar una manifestació que no havia convocat, demani a la gent que es comprometi amb la lluita no violenta. Aquesta manera de doblegar els mots i els arguments amb angles com més va més difícils, com si fessin papiroflèxia, forja una realitat lèxica doble en què un concepte vol dir una cosa i la contrària, tot alhora.I té una altra conseqüència. Com que no han reconegut personalment haver canviat el discurs, i per tant no poden defensar netament el tomb, tots dos han hagut de recórrer especialment a arguments emocionals. Fou Rovira qui, el 17 de novembre de 2017, va deixar anar per primera vegada que si no s’havia anat més enllà havia estat purament perquè l’estat espanyol havia amenaçat amb “sang i morts al carrer”. “El govern espanyol ens feia arribar per múltiples vies que hi hauria violència extrema si continuàvem per aquest camí”, va dir. Rovira va adduir la por com a únic obstacle i alhora assegurava que les estructures eren a punt, a diferència de companys seus que han admès que no hi havia res preparat perquè esperaven obrir un període de negociació amb arbitratge internacional. En el cas de Cuixart, l’argumentari sentimental ha semblat una cosa molt més aparent, de tarannà, com si es pogués fer política parlant de tendresa, d’abraçades i de somriures. Però l’emoció ha estat estructural. Només cal veure com, a l’agost, es va escarrassar a defensar Ada Colau. La va interrompre amb dues frases: “Em deixeu dir una cosa, en tres anys i vuit mesos de presó…” i “Ens estimem tots molt i això va de lluites compartides” –literalment. És a dir: la meva autoritat política es fonamenta en el dolor d’haver estat empresonat i el meu discurs polític és l’amor.La combativitat de Cuixart i la línia dura que Rovira no s’atreveix a deixar anar són més perjudicials per a l’independentisme que no pas els qui obertament s’agenollen. El moviment ha restat atrapat entre la teranyina del xantatge emocional i la pèrdua dels significats de les coses, i aquest doble joc ens allunya molt més de la regeneració que no pas la grolleria descarada de la rendició.
Dissabte, el president d’Òmnium va presentar l’Escola Guillem Agulló, que, sota el paraigua de l’entitat, ha de formar presumptament els catalans en la no-violència.I li foten el nom d'un skinet que plantava cara als nazis-espanyols |
Cuixart, Rovira i la papiroflèxia argumental"La particularitat de Cuixart i Rovira és que fan veure que no han canviat d'estratègia, que ells continuen defensant tot allò que defensaven el 2017"Per: Ot Bou CostaMarta Rovira i Jordi Cuixart actuen com una falsa disculpa en diferit, per dir-ho amb el lèxic creatiu i literari de María Dolores de Cospedal. Fa quatre anys que tots dos contribueixen a desplegar els arguments que han permès aquest estancament, aquesta rendició moral en què es troba l’independentisme majoritari. Però la seva particularitat és que fan veure que no han canviat d’estratègia, que ells continuen defensant tot allò que defensaven el 2017, mal que sigui amb matisos imposats per un canvi abrupte de context. Oriol Junqueras va haver de reconèixer explícitament que s’havia equivocat, en un article demencial a l’Ara en què venia a dir que l’independentisme no estava legitimat per a haver fet el referèndum; Jordi Sànchez de seguida va replicar-li sibil·linament que no s’atribuís tot sol el mèrit d’haver-se rendit; Dolors Bassa ha arribat a dir que no repetiria el Primer d’Octubre. Rovira i Cuixart no han hagut de reconèixer res.Com que el vell vocabulari polític del 2017 havia restat desfasat, la classe dirigent d’aleshores ha hagut de generar-ne de nou per a justificar el canvi d’etapa, per a demostrar que el nou discurs de l’independentisme pragmàtic i dialogant és una derivada lògica i lineal dels fets històrics, en lloc d’un pas enrere. En aquest nou diccionari, el lema principal és que “hem de ser més” i tots els seus sinònims, més camuflats o menys. Però Cuixart i Rovira han mirat d’escapar-se del canvi de llenguatge. En el cas de Cuixart, segurament per la intuïció personal que ell, com que era l’únic presoner polític desvinculat dels partits, podia salvar el seu capital d’influència dibuixant-se com una mena de cas a banda, d’ovella negra estimada. En el cas de Rovira, perquè la feina bruta ja l’ha feta una altra part del partit, i perquè ella sempre havia estat identificada amb la línia més dura i rupturista.Aquest cap de setmana ho han demostrat de nou, cadascú pel seu compte. En una entrevista a Preguntes Freqüents, a TV3, Rovira va fer dissabte un relat que s’assemblava molt a l’oficial d’Esquerra Republicana, però es negava a aparcar paraules que la plana major del partit ha desterrat del seu vocabulari. Segons Rovira, per exemple, confrontar-se amb l’estat és asseure-s’hi a negociar. La terminologia que emprava Rovira no quadrava amb les posicions d’Esquerra ni amb les declaracions dels companys de partit que no són a l’exili, i llavors entrava sistemàticament en una contradicció que buidava per dins la idea de confrontació. Què vol dir, per a Rovira, confrontar-se amb algú? Fa pensar en la manera com Cuixart s’esbrava als mítings clamant que ho tornarem a fer i, quan li demanen exactament què tornarem a fer, respon que “tornarem a exercir els drets civils i polítics d’aquest país”.Dissabte, el president d’Òmnium va presentar l’Escola Guillem Agulló, que, sota el paraigua de l’entitat, ha de formar presumptament els catalans en la no-violència. Que una entitat cultural com Òmnium tuteli la formació en la no-violència que ha de sotragar el sistema ja constitueix una contradicció en els termes, perquè redueix les possibilitats que aquesta mena d’iniciatives sorgeixin on han de sorgir, que és al marge de tot. Però sobretot és curiosa la manera com Cuixart, que el 20 de setembre del 2017, juntament amb Sànchez, va fer muntar un escenari davant del Departament d’Economia i va mirar de desconvocar una manifestació que no havia convocat, demani a la gent que es comprometi amb la lluita no violenta. Aquesta manera de doblegar els mots i els arguments amb angles com més va més difícils, com si fessin papiroflèxia, forja una realitat lèxica doble en què un concepte vol dir una cosa i la contrària, tot alhora.I té una altra conseqüència. Com que no han reconegut personalment haver canviat el discurs, i per tant no poden defensar netament el tomb, tots dos han hagut de recórrer especialment a arguments emocionals. Fou Rovira qui, el 17 de novembre de 2017, va deixar anar per primera vegada que si no s’havia anat més enllà havia estat purament perquè l’estat espanyol havia amenaçat amb “sang i morts al carrer”. “El govern espanyol ens feia arribar per múltiples vies que hi hauria violència extrema si continuàvem per aquest camí”, va dir. Rovira va adduir la por com a únic obstacle i alhora assegurava que les estructures eren a punt, a diferència de companys seus que han admès que no hi havia res preparat perquè esperaven obrir un període de negociació amb arbitratge internacional. En el cas de Cuixart, l’argumentari sentimental ha semblat una cosa molt més aparent, de tarannà, com si es pogués fer política parlant de tendresa, d’abraçades i de somriures. Però l’emoció ha estat estructural. Només cal veure com, a l’agost, es va escarrassar a defensar Ada Colau. La va interrompre amb dues frases: “Em deixeu dir una cosa, en tres anys i vuit mesos de presó…” i “Ens estimem tots molt i això va de lluites compartides” –literalment. És a dir: la meva autoritat política es fonamenta en el dolor d’haver estat empresonat i el meu discurs polític és l’amor.La combativitat de Cuixart i la línia dura que Rovira no s’atreveix a deixar anar són més perjudicials per a l’independentisme que no pas els qui obertament s’agenollen. El moviment ha restat atrapat entre la teranyina del xantatge emocional i la pèrdua dels significats de les coses, i aquest doble joc ens allunya molt més de la regeneració que no pas la grolleria descarada de la rendició.
Papiroflèxia argumental, diu."El moviment ha restat atrapat entre la teranyina del xantatge emocional i la pèrdua dels significats de les coses, i aquest doble joc ens allunya molt més de la regeneració que no pas la grolleria descarada de la rendició."Papiroflèxia argumental la vostra, morenu, la del sistema mediàtic masover per tal d'evitar dir les coses pel seu nom: "la pèrdua dels significats de les coses".Aquí et deixo, Ot Bou, el significat "perdut", o millor dit... el significat amagat per vosaltres:Ara fa just un parell d'anys Partal va publicar un magnífic editorial sobre l'enfonsament de l'URSS. Ell aplicava llavors la tesi del "gestionar la mentida" a Espanyistan, però hores d'ara és ben evident que també és aplicable als masovers de la colònia. Enganxaré el parell de paràgrafs que ho exposen.Primer)Aquest catastròfic dibuix era el resultat de molts anys en què, a la Unió Soviètica, la prioritat havia deixat de ser la gestió de la realitat per passar a ser l’apuntalament de la mentida. I per això es trastocava la lògica de la política i de l’administració i s’inventava un neollenguatge que volia mantenir com fos l’aparença que el règim dominava la situació. I això mateix passa exactament avui a Espanya: la prioritat ha deixat de ser la gestió de la realitat per passar a ser l’apuntalament de la mentida. Per això és important de recordar avui que tots els esforços de contenció de la realitat fets per aquella immensa maquinària de poder, la més gran de la humanitat, es va fer miques gràcies a un moment inesperat, quan va passar una cosa que no s’esperava, el ‘moment Txornòbil’. Sobretot perquè amb tot allò que va venir després alguns vàrem aprendre que tot era possible i que l’aparença no salva mai els règims, per més imponent que siga la disfressa que es posen, per més inesgotables que siguen els recursos que poden gastar, per més violència i repressió que apliquen.Segon)Però va anar més enllà, i advertí d’una cosa que avui ens hauríem de repetir els uns als altres per entendre què podem aconseguir, no sé si aquesta setmana, no sé si aquest mes, no sé si enguany, però no pas en un futur gaire llunyà, si som capaços de fer aquests dies el que hem de fer en resposta a la sentència. Iàkolev va explicar a Gorbatxov que el gran perill era que quan la gent se n’afartàs el poder soviètic ja no hi podria fer res. Perquè insistint en aquella tàctica d’apuntalar la mentida amb més mentides i insistint a no prendre les decisions sobre la realitat sinó sobre la història falsa autofabricada, la credibilitat del règim s’enfonsaria del tot. Fins a nivells incontestables i definitius. I, aleshores, si el poble continuava exigint canvis radicals al poder i ho feia fermament i confiat en la seua força, el Kremlin, simplement, ja no tindria temps de fer ofertes de cap classe, per a pactar acords a mig camí o per a explorar solucions on tots poguessen guanyar, amb la intenció que la gran Unió Soviètica, fos sota la forma que fos, pogués sobreviure. No. Simplement s’hauria acabat i només faltaria que un funcionari anònim abaixàs la bandera. El final de tot, per tant. Imparable, incontestable, demolidor.A Espanyistan viuen encantats dins la mentida (aquí ho explico, amb el nick un enfermo adoctrinado) i al prussés només resta comprovar si als catalans també ens agrada viure "gestionant la mentida": creure que els "nostres" són independentistes i nosaltres som independentistes.M'acomiado repetint íntegre un comentari de fa un any i mig:Aquest desori ha de tenir un final diferent...
Aquest catastròfic dibuix era el resultat de molts anys en què, a la Unió Soviètica, la prioritat havia deixat de ser la gestió de la realitat per passar a ser l’apuntalament de la mentida. I per això es trastocava la lògica de la política i de l’administració i s’inventava un neollenguatge que volia mantenir com fos l’aparença que el règim dominava la situació. I això mateix passa exactament avui a Espanya: la prioritat ha deixat de ser la gestió de la realitat per passar a ser l’apuntalament de la mentida.Ostres, doncs d'aquesta afirmació jo crec que és més certa a Catalunya que no pas a Espanya. Que menteixen? Si, però no tant descaradament com la generalitat i els partits polítics catalans actuals.. És una continuació de mentides que resulten insoportables..
Ho veig com tu, crec. De fet, recordo quan vaig llegir aquella editorial del Partal ja en vaig dubtar. Vols dir que a Cat no estem pitjor? Ara, amb el temps, diria que la resposta ha caigut tota sola. El règim de partidets autonòmics s'ha convertit en un putiferi de Vichy, un campi qui pugui repressor i maquillador de la realitat. Escenari de cartró pedra podrint-se a marxes forçades fins que sigui rellevat, no massa enllà, per un govern amb hegemonia espanyola -demografia fent feina sense treva. I Ñ? La sostindran, no patiu. La sostindrem, també, a costa de ser drenats amb més intensitat que l'Era pujol. Aquesta espera i desig que caigui és un dels deu manaments processistes. |
Cuixart, Rovira i la papiroflèxia argumental"La particularitat de Cuixart i Rovira és que fan veure que no han canviat d'estratègia, que ells continuen defensant tot allò que defensaven el 2017"Per: Ot Bou CostaMarta Rovira i Jordi Cuixart actuen com una falsa disculpa en diferit, per dir-ho amb el lèxic creatiu i literari de María Dolores de Cospedal. Fa quatre anys que tots dos contribueixen a desplegar els arguments que han permès aquest estancament, aquesta rendició moral en què es troba l’independentisme majoritari. Però la seva particularitat és que fan veure que no han canviat d’estratègia, que ells continuen defensant tot allò que defensaven el 2017, mal que sigui amb matisos imposats per un canvi abrupte de context. Oriol Junqueras va haver de reconèixer explícitament que s’havia equivocat, en un article demencial a l’Ara en què venia a dir que l’independentisme no estava legitimat per a haver fet el referèndum; Jordi Sànchez de seguida va replicar-li sibil·linament que no s’atribuís tot sol el mèrit d’haver-se rendit; Dolors Bassa ha arribat a dir que no repetiria el Primer d’Octubre. Rovira i Cuixart no han hagut de reconèixer res.Com que el vell vocabulari polític del 2017 havia restat desfasat, la classe dirigent d’aleshores ha hagut de generar-ne de nou per a justificar el canvi d’etapa, per a demostrar que el nou discurs de l’independentisme pragmàtic i dialogant és una derivada lògica i lineal dels fets històrics, en lloc d’un pas enrere. En aquest nou diccionari, el lema principal és que “hem de ser més” i tots els seus sinònims, més camuflats o menys. Però Cuixart i Rovira han mirat d’escapar-se del canvi de llenguatge. En el cas de Cuixart, segurament per la intuïció personal que ell, com que era l’únic presoner polític desvinculat dels partits, podia salvar el seu capital d’influència dibuixant-se com una mena de cas a banda, d’ovella negra estimada. En el cas de Rovira, perquè la feina bruta ja l’ha feta una altra part del partit, i perquè ella sempre havia estat identificada amb la línia més dura i rupturista.Aquest cap de setmana ho han demostrat de nou, cadascú pel seu compte. En una entrevista a Preguntes Freqüents, a TV3, Rovira va fer dissabte un relat que s’assemblava molt a l’oficial d’Esquerra Republicana, però es negava a aparcar paraules que la plana major del partit ha desterrat del seu vocabulari. Segons Rovira, per exemple, confrontar-se amb l’estat és asseure-s’hi a negociar. La terminologia que emprava Rovira no quadrava amb les posicions d’Esquerra ni amb les declaracions dels companys de partit que no són a l’exili, i llavors entrava sistemàticament en una contradicció que buidava per dins la idea de confrontació. Què vol dir, per a Rovira, confrontar-se amb algú? Fa pensar en la manera com Cuixart s’esbrava als mítings clamant que ho tornarem a fer i, quan li demanen exactament què tornarem a fer, respon que “tornarem a exercir els drets civils i polítics d’aquest país”.Dissabte, el president d’Òmnium va presentar l’Escola Guillem Agulló, que, sota el paraigua de l’entitat, ha de formar presumptament els catalans en la no-violència. Que una entitat cultural com Òmnium tuteli la formació en la no-violència que ha de sotragar el sistema ja constitueix una contradicció en els termes, perquè redueix les possibilitats que aquesta mena d’iniciatives sorgeixin on han de sorgir, que és al marge de tot. Però sobretot és curiosa la manera com Cuixart, que el 20 de setembre del 2017, juntament amb Sànchez, va fer muntar un escenari davant del Departament d’Economia i va mirar de desconvocar una manifestació que no havia convocat, demani a la gent que es comprometi amb la lluita no violenta. Aquesta manera de doblegar els mots i els arguments amb angles com més va més difícils, com si fessin papiroflèxia, forja una realitat lèxica doble en què un concepte vol dir una cosa i la contrària, tot alhora.I té una altra conseqüència. Com que no han reconegut personalment haver canviat el discurs, i per tant no poden defensar netament el tomb, tots dos han hagut de recórrer especialment a arguments emocionals. Fou Rovira qui, el 17 de novembre de 2017, va deixar anar per primera vegada que si no s’havia anat més enllà havia estat purament perquè l’estat espanyol havia amenaçat amb “sang i morts al carrer”. “El govern espanyol ens feia arribar per múltiples vies que hi hauria violència extrema si continuàvem per aquest camí”, va dir. Rovira va adduir la por com a únic obstacle i alhora assegurava que les estructures eren a punt, a diferència de companys seus que han admès que no hi havia res preparat perquè esperaven obrir un període de negociació amb arbitratge internacional. En el cas de Cuixart, l’argumentari sentimental ha semblat una cosa molt més aparent, de tarannà, com si es pogués fer política parlant de tendresa, d’abraçades i de somriures. Però l’emoció ha estat estructural. Només cal veure com, a l’agost, es va escarrassar a defensar Ada Colau. La va interrompre amb dues frases: “Em deixeu dir una cosa, en tres anys i vuit mesos de presó…” i “Ens estimem tots molt i això va de lluites compartides” –literalment. És a dir: la meva autoritat política es fonamenta en el dolor d’haver estat empresonat i el meu discurs polític és l’amor.La combativitat de Cuixart i la línia dura que Rovira no s’atreveix a deixar anar són més perjudicials per a l’independentisme que no pas els qui obertament s’agenollen. El moviment ha restat atrapat entre la teranyina del xantatge emocional i la pèrdua dels significats de les coses, i aquest doble joc ens allunya molt més de la regeneració que no pas la grolleria descarada de la rendició.
Papiroflèxia argumental, diu."El moviment ha restat atrapat entre la teranyina del xantatge emocional i la pèrdua dels significats de les coses, i aquest doble joc ens allunya molt més de la regeneració que no pas la grolleria descarada de la rendició."Papiroflèxia argumental la vostra, morenu, la del sistema mediàtic masover per tal d'evitar dir les coses pel seu nom: "la pèrdua dels significats de les coses".Aquí et deixo, Ot Bou, el significat "perdut", o millor dit... el significat amagat per vosaltres:Ara fa just un parell d'anys Partal va publicar un magnífic editorial sobre l'enfonsament de l'URSS. Ell aplicava llavors la tesi del "gestionar la mentida" a Espanyistan, però hores d'ara és ben evident que també és aplicable als masovers de la colònia. Enganxaré el parell de paràgrafs que ho exposen.Primer)Aquest catastròfic dibuix era el resultat de molts anys en què, a la Unió Soviètica, la prioritat havia deixat de ser la gestió de la realitat per passar a ser l’apuntalament de la mentida. I per això es trastocava la lògica de la política i de l’administració i s’inventava un neollenguatge que volia mantenir com fos l’aparença que el règim dominava la situació. I això mateix passa exactament avui a Espanya: la prioritat ha deixat de ser la gestió de la realitat per passar a ser l’apuntalament de la mentida. Per això és important de recordar avui que tots els esforços de contenció de la realitat fets per aquella immensa maquinària de poder, la més gran de la humanitat, es va fer miques gràcies a un moment inesperat, quan va passar una cosa que no s’esperava, el ‘moment Txornòbil’. Sobretot perquè amb tot allò que va venir després alguns vàrem aprendre que tot era possible i que l’aparença no salva mai els règims, per més imponent que siga la disfressa que es posen, per més inesgotables que siguen els recursos que poden gastar, per més violència i repressió que apliquen.Segon)Però va anar més enllà, i advertí d’una cosa que avui ens hauríem de repetir els uns als altres per entendre què podem aconseguir, no sé si aquesta setmana, no sé si aquest mes, no sé si enguany, però no pas en un futur gaire llunyà, si som capaços de fer aquests dies el que hem de fer en resposta a la sentència. Iàkolev va explicar a Gorbatxov que el gran perill era que quan la gent se n’afartàs el poder soviètic ja no hi podria fer res. Perquè insistint en aquella tàctica d’apuntalar la mentida amb més mentides i insistint a no prendre les decisions sobre la realitat sinó sobre la història falsa autofabricada, la credibilitat del règim s’enfonsaria del tot. Fins a nivells incontestables i definitius. I, aleshores, si el poble continuava exigint canvis radicals al poder i ho feia fermament i confiat en la seua força, el Kremlin, simplement, ja no tindria temps de fer ofertes de cap classe, per a pactar acords a mig camí o per a explorar solucions on tots poguessen guanyar, amb la intenció que la gran Unió Soviètica, fos sota la forma que fos, pogués sobreviure. No. Simplement s’hauria acabat i només faltaria que un funcionari anònim abaixàs la bandera. El final de tot, per tant. Imparable, incontestable, demolidor.A Espanyistan viuen encantats dins la mentida (aquí ho explico, amb el nick un enfermo adoctrinado) i al prussés només resta comprovar si als catalans també ens agrada viure "gestionant la mentida": creure que els "nostres" són independentistes i nosaltres som independentistes.M'acomiado repetint íntegre un comentari de fa un any i mig:Aquest desori ha de tenir un final diferent...
Aquest catastròfic dibuix era el resultat de molts anys en què, a la Unió Soviètica, la prioritat havia deixat de ser la gestió de la realitat per passar a ser l’apuntalament de la mentida. I per això es trastocava la lògica de la política i de l’administració i s’inventava un neollenguatge que volia mantenir com fos l’aparença que el règim dominava la situació. I això mateix passa exactament avui a Espanya: la prioritat ha deixat de ser la gestió de la realitat per passar a ser l’apuntalament de la mentida.Ostres, doncs d'aquesta afirmació jo crec que és més certa a Catalunya que no pas a Espanya. Que menteixen? Si, però no tant descaradament com la generalitat i els partits polítics catalans actuals.. És una continuació de mentides que resulten insoportables..
Trobo que el paràgraf és perfectament aplicable a Espanyistan. I ara em perdonaràs perquè si vols seguir el fil de la meva exposició t'haig de posar deures. (Com que ho tinc escrit, només haig d'enllaçar) A) El meu missatge anterior al que respons, de fa una setmana. És un recull de piulades sobre la situació econòmica.B) El comentari de un enfermo adoctrinado aquí. (6 dies després va aparèixer la notícia dels 26 millones sense cap resposta, ni interior ni exterior, i sobre el que dic de Bildu i els pseudoindepes... tal qual)C) Vídeo de 2min 20seg de Toni Albà. X Espanyistan fa anys que gestiona la mentida, però ho fa sense cap reacció interior ni exterior, amb l'única excepció dels indepes. Tot plegat ho resumeix molt bé Barbeta aquí:"Quan el lladronici queda impune i la justícia persegueix i condemna els que canten que “los Borbones son unos ladrones”, no és que la democràcia no estigui prou consolidada, sinó que han desaparegut els anticossos i els contrapoders propis d’una societat oberta. I és quan el sistema democràtic deriva en un règim polític impassible davant dels escàndols i que soscava llibertats i drets fonamentals per eternitzar-se."Conclusió: Espanyistan és una putíiiiissima merda te la miris per on te la miris però els espanyistanesos hi suquen pa cridant "que democratísima la mierda espanyola" i la comunitat internacional troba que el fet gravíssim que un país occidental hagi esdevingut una pel·lícula porno de la maldat és un "afer intern". Així, Espanyistan pot gestionar la mentida tant com vulgui.L'imperi soviètic va caure perquè la gent es va negar a continuar sucant pa a la merda. Ara bé, si als aberrants espanyistanesos la merda els enamora i viuen feliços perquè com que la merda vessa n'hi ha per tothom... doncs...
No et nego que Espanya menteix i és una merda absoluta. És evident. Però les mentides de la gene.. Deu ni do, no han parat de dir que farien la indy, tot és indy i mai han tingut res ni fan res per preparar la independència. Per això deia que les mentides de la gene, si més no, són més descartades i ens afecten més en la credibilitat. Abans del 1 oct tenien relativament més credibilitat que a posterior. |
Cuixart, Rovira i la papiroflèxia argumental"La particularitat de Cuixart i Rovira és que fan veure que no han canviat d'estratègia, que ells continuen defensant tot allò que defensaven el 2017"Per: Ot Bou CostaMarta Rovira i Jordi Cuixart actuen com una falsa disculpa en diferit, per dir-ho amb el lèxic creatiu i literari de María Dolores de Cospedal. Fa quatre anys que tots dos contribueixen a desplegar els arguments que han permès aquest estancament, aquesta rendició moral en què es troba l’independentisme majoritari. Però la seva particularitat és que fan veure que no han canviat d’estratègia, que ells continuen defensant tot allò que defensaven el 2017, mal que sigui amb matisos imposats per un canvi abrupte de context. Oriol Junqueras va haver de reconèixer explícitament que s’havia equivocat, en un article demencial a l’Ara en què venia a dir que l’independentisme no estava legitimat per a haver fet el referèndum; Jordi Sànchez de seguida va replicar-li sibil·linament que no s’atribuís tot sol el mèrit d’haver-se rendit; Dolors Bassa ha arribat a dir que no repetiria el Primer d’Octubre. Rovira i Cuixart no han hagut de reconèixer res.Com que el vell vocabulari polític del 2017 havia restat desfasat, la classe dirigent d’aleshores ha hagut de generar-ne de nou per a justificar el canvi d’etapa, per a demostrar que el nou discurs de l’independentisme pragmàtic i dialogant és una derivada lògica i lineal dels fets històrics, en lloc d’un pas enrere. En aquest nou diccionari, el lema principal és que “hem de ser més” i tots els seus sinònims, més camuflats o menys. Però Cuixart i Rovira han mirat d’escapar-se del canvi de llenguatge. En el cas de Cuixart, segurament per la intuïció personal que ell, com que era l’únic presoner polític desvinculat dels partits, podia salvar el seu capital d’influència dibuixant-se com una mena de cas a banda, d’ovella negra estimada. En el cas de Rovira, perquè la feina bruta ja l’ha feta una altra part del partit, i perquè ella sempre havia estat identificada amb la línia més dura i rupturista.Aquest cap de setmana ho han demostrat de nou, cadascú pel seu compte. En una entrevista a Preguntes Freqüents, a TV3, Rovira va fer dissabte un relat que s’assemblava molt a l’oficial d’Esquerra Republicana, però es negava a aparcar paraules que la plana major del partit ha desterrat del seu vocabulari. Segons Rovira, per exemple, confrontar-se amb l’estat és asseure-s’hi a negociar. La terminologia que emprava Rovira no quadrava amb les posicions d’Esquerra ni amb les declaracions dels companys de partit que no són a l’exili, i llavors entrava sistemàticament en una contradicció que buidava per dins la idea de confrontació. Què vol dir, per a Rovira, confrontar-se amb algú? Fa pensar en la manera com Cuixart s’esbrava als mítings clamant que ho tornarem a fer i, quan li demanen exactament què tornarem a fer, respon que “tornarem a exercir els drets civils i polítics d’aquest país”.Dissabte, el president d’Òmnium va presentar l’Escola Guillem Agulló, que, sota el paraigua de l’entitat, ha de formar presumptament els catalans en la no-violència. Que una entitat cultural com Òmnium tuteli la formació en la no-violència que ha de sotragar el sistema ja constitueix una contradicció en els termes, perquè redueix les possibilitats que aquesta mena d’iniciatives sorgeixin on han de sorgir, que és al marge de tot. Però sobretot és curiosa la manera com Cuixart, que el 20 de setembre del 2017, juntament amb Sànchez, va fer muntar un escenari davant del Departament d’Economia i va mirar de desconvocar una manifestació que no havia convocat, demani a la gent que es comprometi amb la lluita no violenta. Aquesta manera de doblegar els mots i els arguments amb angles com més va més difícils, com si fessin papiroflèxia, forja una realitat lèxica doble en què un concepte vol dir una cosa i la contrària, tot alhora.I té una altra conseqüència. Com que no han reconegut personalment haver canviat el discurs, i per tant no poden defensar netament el tomb, tots dos han hagut de recórrer especialment a arguments emocionals. Fou Rovira qui, el 17 de novembre de 2017, va deixar anar per primera vegada que si no s’havia anat més enllà havia estat purament perquè l’estat espanyol havia amenaçat amb “sang i morts al carrer”. “El govern espanyol ens feia arribar per múltiples vies que hi hauria violència extrema si continuàvem per aquest camí”, va dir. Rovira va adduir la por com a únic obstacle i alhora assegurava que les estructures eren a punt, a diferència de companys seus que han admès que no hi havia res preparat perquè esperaven obrir un període de negociació amb arbitratge internacional. En el cas de Cuixart, l’argumentari sentimental ha semblat una cosa molt més aparent, de tarannà, com si es pogués fer política parlant de tendresa, d’abraçades i de somriures. Però l’emoció ha estat estructural. Només cal veure com, a l’agost, es va escarrassar a defensar Ada Colau. La va interrompre amb dues frases: “Em deixeu dir una cosa, en tres anys i vuit mesos de presó…” i “Ens estimem tots molt i això va de lluites compartides” –literalment. És a dir: la meva autoritat política es fonamenta en el dolor d’haver estat empresonat i el meu discurs polític és l’amor.La combativitat de Cuixart i la línia dura que Rovira no s’atreveix a deixar anar són més perjudicials per a l’independentisme que no pas els qui obertament s’agenollen. El moviment ha restat atrapat entre la teranyina del xantatge emocional i la pèrdua dels significats de les coses, i aquest doble joc ens allunya molt més de la regeneració que no pas la grolleria descarada de la rendició.
L'estafa cada cop és més evident, i és de més en més insuportable. |
Cuixart, Rovira i la papiroflèxia argumental"La particularitat de Cuixart i Rovira és que fan veure que no han canviat d'estratègia, que ells continuen defensant tot allò que defensaven el 2017"Per: Ot Bou CostaMarta Rovira i Jordi Cuixart actuen com una falsa disculpa en diferit, per dir-ho amb el lèxic creatiu i literari de María Dolores de Cospedal. Fa quatre anys que tots dos contribueixen a desplegar els arguments que han permès aquest estancament, aquesta rendició moral en què es troba l’independentisme majoritari. Però la seva particularitat és que fan veure que no han canviat d’estratègia, que ells continuen defensant tot allò que defensaven el 2017, mal que sigui amb matisos imposats per un canvi abrupte de context. Oriol Junqueras va haver de reconèixer explícitament que s’havia equivocat, en un article demencial a l’Ara en què venia a dir que l’independentisme no estava legitimat per a haver fet el referèndum; Jordi Sànchez de seguida va replicar-li sibil·linament que no s’atribuís tot sol el mèrit d’haver-se rendit; Dolors Bassa ha arribat a dir que no repetiria el Primer d’Octubre. Rovira i Cuixart no han hagut de reconèixer res.Com que el vell vocabulari polític del 2017 havia restat desfasat, la classe dirigent d’aleshores ha hagut de generar-ne de nou per a justificar el canvi d’etapa, per a demostrar que el nou discurs de l’independentisme pragmàtic i dialogant és una derivada lògica i lineal dels fets històrics, en lloc d’un pas enrere. En aquest nou diccionari, el lema principal és que “hem de ser més” i tots els seus sinònims, més camuflats o menys. Però Cuixart i Rovira han mirat d’escapar-se del canvi de llenguatge. En el cas de Cuixart, segurament per la intuïció personal que ell, com que era l’únic presoner polític desvinculat dels partits, podia salvar el seu capital d’influència dibuixant-se com una mena de cas a banda, d’ovella negra estimada. En el cas de Rovira, perquè la feina bruta ja l’ha feta una altra part del partit, i perquè ella sempre havia estat identificada amb la línia més dura i rupturista.Aquest cap de setmana ho han demostrat de nou, cadascú pel seu compte. En una entrevista a Preguntes Freqüents, a TV3, Rovira va fer dissabte un relat que s’assemblava molt a l’oficial d’Esquerra Republicana, però es negava a aparcar paraules que la plana major del partit ha desterrat del seu vocabulari. Segons Rovira, per exemple, confrontar-se amb l’estat és asseure-s’hi a negociar. La terminologia que emprava Rovira no quadrava amb les posicions d’Esquerra ni amb les declaracions dels companys de partit que no són a l’exili, i llavors entrava sistemàticament en una contradicció que buidava per dins la idea de confrontació. Què vol dir, per a Rovira, confrontar-se amb algú? Fa pensar en la manera com Cuixart s’esbrava als mítings clamant que ho tornarem a fer i, quan li demanen exactament què tornarem a fer, respon que “tornarem a exercir els drets civils i polítics d’aquest país”.Dissabte, el president d’Òmnium va presentar l’Escola Guillem Agulló, que, sota el paraigua de l’entitat, ha de formar presumptament els catalans en la no-violència. Que una entitat cultural com Òmnium tuteli la formació en la no-violència que ha de sotragar el sistema ja constitueix una contradicció en els termes, perquè redueix les possibilitats que aquesta mena d’iniciatives sorgeixin on han de sorgir, que és al marge de tot. Però sobretot és curiosa la manera com Cuixart, que el 20 de setembre del 2017, juntament amb Sànchez, va fer muntar un escenari davant del Departament d’Economia i va mirar de desconvocar una manifestació que no havia convocat, demani a la gent que es comprometi amb la lluita no violenta. Aquesta manera de doblegar els mots i els arguments amb angles com més va més difícils, com si fessin papiroflèxia, forja una realitat lèxica doble en què un concepte vol dir una cosa i la contrària, tot alhora.I té una altra conseqüència. Com que no han reconegut personalment haver canviat el discurs, i per tant no poden defensar netament el tomb, tots dos han hagut de recórrer especialment a arguments emocionals. Fou Rovira qui, el 17 de novembre de 2017, va deixar anar per primera vegada que si no s’havia anat més enllà havia estat purament perquè l’estat espanyol havia amenaçat amb “sang i morts al carrer”. “El govern espanyol ens feia arribar per múltiples vies que hi hauria violència extrema si continuàvem per aquest camí”, va dir. Rovira va adduir la por com a únic obstacle i alhora assegurava que les estructures eren a punt, a diferència de companys seus que han admès que no hi havia res preparat perquè esperaven obrir un període de negociació amb arbitratge internacional. En el cas de Cuixart, l’argumentari sentimental ha semblat una cosa molt més aparent, de tarannà, com si es pogués fer política parlant de tendresa, d’abraçades i de somriures. Però l’emoció ha estat estructural. Només cal veure com, a l’agost, es va escarrassar a defensar Ada Colau. La va interrompre amb dues frases: “Em deixeu dir una cosa, en tres anys i vuit mesos de presó…” i “Ens estimem tots molt i això va de lluites compartides” –literalment. És a dir: la meva autoritat política es fonamenta en el dolor d’haver estat empresonat i el meu discurs polític és l’amor.La combativitat de Cuixart i la línia dura que Rovira no s’atreveix a deixar anar són més perjudicials per a l’independentisme que no pas els qui obertament s’agenollen. El moviment ha restat atrapat entre la teranyina del xantatge emocional i la pèrdua dels significats de les coses, i aquest doble joc ens allunya molt més de la regeneració que no pas la grolleria descarada de la rendició.
Potser els pixapins encara no se'n han enterat que l'Aragonès es pro-Psoe i de familia ex franquista, que no ha treballat mai, que d'indepe no en te absolutament res, que Erc es un gran càncer per Catalunya i l'independència, però bé, què hi farem, almenys hi fan reflexions i tal.
en Beatriz fent una reflexió tòxica. No me l'esp |
Llegeixo aquest article i, com a barceloní i català, em torno a cagar en tot, perquè s'estan carregant el país des de la capital. I els responsables tenen nom...Article de la Marta Rojals a VilawebBarcelona, ciutat de “trevacances”Amb l'operació de substituir la població autòctona del centre per treballadors de pas, els catalans d’expressió catalana resultem doblement exclosos de la capitalSe’n va parlar quan va sortir la notícia, però va ser aquella escuma efervescent de les xarxes que tal com puja, baixa. Deu ser perquè no anava adreçada als mortals corrents, els treballadors del país. Deia que Turisme de Barcelona, amb el suport de la Diputació, vol captar estrangers interessats a teletreballar des de la ciutat. I no només des de la ciutat –explicava la propaganda–, sinó “des del mar al Pirineu”, curiosament la mateixa combinació mar-i-muntanya de la candidatura dels jocs d’hivern del 2030, però sense esmentar les infrastructures, cosa que trobo prudent. Però no sé tampoc si caldria, perquè, per poc que remenis el web, de seguida et queda clar que la referència al Pirineu és per decorar.De moment, la campanya (ho tradueixo del castellà del perfil de Barcelona Turisme) és finalista a la millor estratègia de comunicació turística dels premis tal i tal. Amb eslògans com “Move your desk, change your life” (‘trasllada el teu escriptori, canvia de vida’), i etiquetes com #WorkfromBarcelona (‘treballa des de Barcelona’) i #BarcelonaWorkation (contracció de work i vacation, traduïble com ‘trevacances’), la idea és potenciar una tendència que diuen que s’ha vist accelerada per la crisi de la covid: la dels visitants de llarga durada i residents temporals que trien Barcelona per a treballar a distància com qui canvia de fons d’escriptori a l’ordinador. Per a atraure aquests anomenats “nòmades digitals”, el programa inclou atenció personalitzada, “una selecció d’allotjaments especialment preparats, assegurança mèdica, una targeta per a visitar museus durant sis mesos, i acords amb transports i gimnasos”. “Treballa i viu com un local”, diu el final de la presentació: ja podeu riure.Apaguem el projector i anem a un altre extrem: segons l’última Enquesta de Serveis Municipals, feta durant la pandèmia, tres de cada deu barcelonins se n’anirien a viure fora de la ciutat si s’ho poguessin permetre. És una dada que representa el doble que fa quatre anys, i que afecta sobretot residents de 30 a 50 anys de tots els barris i grups socials. No veurem campanyes per a retenir aquests “locals”: qui vulgui marxar per gust, aire que vol dir vent. Però encara en veurem menys per a mantenir els qui es veuen obligats a deixar Barcelona perquè, tot i treballar(-hi), ja no se la poden pagar: per a ells tampoc no hi haurà webs institucionals amb fotos de portàtils amb el Mediterrani de fons –#BarcelonaWorkation: “Dies càlids i a prop del mar”–, o de balcons de l’Eixample amb les cortines obertes a l’aire –”no heu pas de conformar-vos venint només de vacances”. “Treballa i viu com un local”, ta mare.Arribats a aquest punt ja ho deveu haver notat. Qui us parla és una aborigen corsecada per l’enveja. Enveja d’aquests treballadors-turistes a qui se’ls ofereix una capital càlida i barata per viure-hi amb els seus salaris europeus, i sense haver de tributar l’IRPF ni fer la declaració de IVA. Enveja de com s’adapta el cor de la ciutat als seus usos i costums, de com s’hi sincronitzen les terrasses del centre, que al voltant de les set ja se t’espolsen perquè són “solo para cenar”, i tu desfiles fent de figurant entre tot de tauletes buides amb els coberts posats. T’imagines què deu ser tenir tot aquest espectacle muntat per a tu, adaptat al teu poder adquisitiu, a les teues necessitats residencials, idiomàtiques, temporals. Els pisos amb vistes a la catedral que es buiden perquè tu t’hi puguis instal·lar; les botigues que s’obren pensant en tu i les que tanquen perquè no tenien res per a oferir-te; els idiomes que aprenen els cambrers, els metges, els dependents perquè tu t’hi puguis entendre.Perquè aquesta és l’altra, i aquí s’acaba la broma: amb l’operació de substituir la població autòctona del centre per treballadors de pas, els catalans d’expressió catalana resultem doblement exclosos de la capital, i això, per a naltros no té recanvi. No sé qui va ser el primer a parlar de la brussel·lització de Barcelona, en trec la definició d’un article del lingüista Francesc Xavier Vila: “el buidatge de la població autòctona per convertir la ciutat en una plataforma turística i transnacional amb gran presència de passavolants”. Des del cosmopolitisme mal entès se’ns sol dir que aquest mal afecta moltes capitals, com qui parla d’un fenomen meteorològic, d’una tendència natural. Però Barcelona no és com qualsevol altra capital, perquè és contenidora d’un hàbitat delicadíssim i diferenciat, el dels parlants de la llengua que ha donat el nom a les seues places, els seus carrers, els seus mercats, les seues estacions de metro.Els parlants de l’idioma autòcton som els únics transmissors d’aquest fràgil patrimoni que a qualsevol resident temporal és l’última cosa que li interessarà aprendre. En correspondència, els qui li han de cobrir les necessitats encara s’hi interessaran menys. Parlo en futur, però l’extinció del català com a llengua d’ús al centre de la capital catalana és camí de ser completa. Per tot això, portar (més) treballadors-turistes sobre aquest teixit amenaçat és fer ploure sobre mullat, i atraure’ls amb la propaganda de “viure com un local”, una ofensa: què més voldríem alguns locals, els doblement amenaçats, que la nostra capital ens tractés amb la mateixa sol·licitud que als visitants premium de frontera enllà.Marta Rojals
A gaudir del què es va votar!
De fet, ja veus com s'esbiaixa el cens, particularment quan un gran part d'aquests teletreballadors són comunitaris...
I aquests sí que tenen dret de vot a les eleccions municipals...
Exacte. I si això va acompanyat d'un èxode de barcelonins autòctons, ja no et dic res. La política pròpia de la capital d'un país, vaja... |
Llegeixo aquest article i, com a barceloní i català, em torno a cagar en tot, perquè s'estan carregant el país des de la capital. I els responsables tenen nom...Article de la Marta Rojals a VilawebBarcelona, ciutat de “trevacances”Amb l'operació de substituir la població autòctona del centre per treballadors de pas, els catalans d’expressió catalana resultem doblement exclosos de la capitalSe’n va parlar quan va sortir la notícia, però va ser aquella escuma efervescent de les xarxes que tal com puja, baixa. Deu ser perquè no anava adreçada als mortals corrents, els treballadors del país. Deia que Turisme de Barcelona, amb el suport de la Diputació, vol captar estrangers interessats a teletreballar des de la ciutat. I no només des de la ciutat –explicava la propaganda–, sinó “des del mar al Pirineu”, curiosament la mateixa combinació mar-i-muntanya de la candidatura dels jocs d’hivern del 2030, però sense esmentar les infrastructures, cosa que trobo prudent. Però no sé tampoc si caldria, perquè, per poc que remenis el web, de seguida et queda clar que la referència al Pirineu és per decorar.De moment, la campanya (ho tradueixo del castellà del perfil de Barcelona Turisme) és finalista a la millor estratègia de comunicació turística dels premis tal i tal. Amb eslògans com “Move your desk, change your life” (‘trasllada el teu escriptori, canvia de vida’), i etiquetes com #WorkfromBarcelona (‘treballa des de Barcelona’) i #BarcelonaWorkation (contracció de work i vacation, traduïble com ‘trevacances’), la idea és potenciar una tendència que diuen que s’ha vist accelerada per la crisi de la covid: la dels visitants de llarga durada i residents temporals que trien Barcelona per a treballar a distància com qui canvia de fons d’escriptori a l’ordinador. Per a atraure aquests anomenats “nòmades digitals”, el programa inclou atenció personalitzada, “una selecció d’allotjaments especialment preparats, assegurança mèdica, una targeta per a visitar museus durant sis mesos, i acords amb transports i gimnasos”. “Treballa i viu com un local”, diu el final de la presentació: ja podeu riure.Apaguem el projector i anem a un altre extrem: segons l’última Enquesta de Serveis Municipals, feta durant la pandèmia, tres de cada deu barcelonins se n’anirien a viure fora de la ciutat si s’ho poguessin permetre. És una dada que representa el doble que fa quatre anys, i que afecta sobretot residents de 30 a 50 anys de tots els barris i grups socials. No veurem campanyes per a retenir aquests “locals”: qui vulgui marxar per gust, aire que vol dir vent. Però encara en veurem menys per a mantenir els qui es veuen obligats a deixar Barcelona perquè, tot i treballar(-hi), ja no se la poden pagar: per a ells tampoc no hi haurà webs institucionals amb fotos de portàtils amb el Mediterrani de fons –#BarcelonaWorkation: “Dies càlids i a prop del mar”–, o de balcons de l’Eixample amb les cortines obertes a l’aire –”no heu pas de conformar-vos venint només de vacances”. “Treballa i viu com un local”, ta mare.Arribats a aquest punt ja ho deveu haver notat. Qui us parla és una aborigen corsecada per l’enveja. Enveja d’aquests treballadors-turistes a qui se’ls ofereix una capital càlida i barata per viure-hi amb els seus salaris europeus, i sense haver de tributar l’IRPF ni fer la declaració de IVA. Enveja de com s’adapta el cor de la ciutat als seus usos i costums, de com s’hi sincronitzen les terrasses del centre, que al voltant de les set ja se t’espolsen perquè són “solo para cenar”, i tu desfiles fent de figurant entre tot de tauletes buides amb els coberts posats. T’imagines què deu ser tenir tot aquest espectacle muntat per a tu, adaptat al teu poder adquisitiu, a les teues necessitats residencials, idiomàtiques, temporals. Els pisos amb vistes a la catedral que es buiden perquè tu t’hi puguis instal·lar; les botigues que s’obren pensant en tu i les que tanquen perquè no tenien res per a oferir-te; els idiomes que aprenen els cambrers, els metges, els dependents perquè tu t’hi puguis entendre.Perquè aquesta és l’altra, i aquí s’acaba la broma: amb l’operació de substituir la població autòctona del centre per treballadors de pas, els catalans d’expressió catalana resultem doblement exclosos de la capital, i això, per a naltros no té recanvi. No sé qui va ser el primer a parlar de la brussel·lització de Barcelona, en trec la definició d’un article del lingüista Francesc Xavier Vila: “el buidatge de la població autòctona per convertir la ciutat en una plataforma turística i transnacional amb gran presència de passavolants”. Des del cosmopolitisme mal entès se’ns sol dir que aquest mal afecta moltes capitals, com qui parla d’un fenomen meteorològic, d’una tendència natural. Però Barcelona no és com qualsevol altra capital, perquè és contenidora d’un hàbitat delicadíssim i diferenciat, el dels parlants de la llengua que ha donat el nom a les seues places, els seus carrers, els seus mercats, les seues estacions de metro.Els parlants de l’idioma autòcton som els únics transmissors d’aquest fràgil patrimoni que a qualsevol resident temporal és l’última cosa que li interessarà aprendre. En correspondència, els qui li han de cobrir les necessitats encara s’hi interessaran menys. Parlo en futur, però l’extinció del català com a llengua d’ús al centre de la capital catalana és camí de ser completa. Per tot això, portar (més) treballadors-turistes sobre aquest teixit amenaçat és fer ploure sobre mullat, i atraure’ls amb la propaganda de “viure com un local”, una ofensa: què més voldríem alguns locals, els doblement amenaçats, que la nostra capital ens tractés amb la mateixa sol·licitud que als visitants premium de frontera enllà.Marta Rojals
Catalans d'expressió catalanaQue collons és aquesta merderada? Catalans, coi, catalans. |
Llegeixo aquest article i, com a barceloní i català, em torno a cagar en tot, perquè s'estan carregant el país des de la capital. I els responsables tenen nom...Article de la Marta Rojals a VilawebBarcelona, ciutat de “trevacances”Amb l'operació de substituir la població autòctona del centre per treballadors de pas, els catalans d’expressió catalana resultem doblement exclosos de la capitalSe’n va parlar quan va sortir la notícia, però va ser aquella escuma efervescent de les xarxes que tal com puja, baixa. Deu ser perquè no anava adreçada als mortals corrents, els treballadors del país. Deia que Turisme de Barcelona, amb el suport de la Diputació, vol captar estrangers interessats a teletreballar des de la ciutat. I no només des de la ciutat –explicava la propaganda–, sinó “des del mar al Pirineu”, curiosament la mateixa combinació mar-i-muntanya de la candidatura dels jocs d’hivern del 2030, però sense esmentar les infrastructures, cosa que trobo prudent. Però no sé tampoc si caldria, perquè, per poc que remenis el web, de seguida et queda clar que la referència al Pirineu és per decorar.De moment, la campanya (ho tradueixo del castellà del perfil de Barcelona Turisme) és finalista a la millor estratègia de comunicació turística dels premis tal i tal. Amb eslògans com “Move your desk, change your life” (‘trasllada el teu escriptori, canvia de vida’), i etiquetes com #WorkfromBarcelona (‘treballa des de Barcelona’) i #BarcelonaWorkation (contracció de work i vacation, traduïble com ‘trevacances’), la idea és potenciar una tendència que diuen que s’ha vist accelerada per la crisi de la covid: la dels visitants de llarga durada i residents temporals que trien Barcelona per a treballar a distància com qui canvia de fons d’escriptori a l’ordinador. Per a atraure aquests anomenats “nòmades digitals”, el programa inclou atenció personalitzada, “una selecció d’allotjaments especialment preparats, assegurança mèdica, una targeta per a visitar museus durant sis mesos, i acords amb transports i gimnasos”. “Treballa i viu com un local”, diu el final de la presentació: ja podeu riure.Apaguem el projector i anem a un altre extrem: segons l’última Enquesta de Serveis Municipals, feta durant la pandèmia, tres de cada deu barcelonins se n’anirien a viure fora de la ciutat si s’ho poguessin permetre. És una dada que representa el doble que fa quatre anys, i que afecta sobretot residents de 30 a 50 anys de tots els barris i grups socials. No veurem campanyes per a retenir aquests “locals”: qui vulgui marxar per gust, aire que vol dir vent. Però encara en veurem menys per a mantenir els qui es veuen obligats a deixar Barcelona perquè, tot i treballar(-hi), ja no se la poden pagar: per a ells tampoc no hi haurà webs institucionals amb fotos de portàtils amb el Mediterrani de fons –#BarcelonaWorkation: “Dies càlids i a prop del mar”–, o de balcons de l’Eixample amb les cortines obertes a l’aire –”no heu pas de conformar-vos venint només de vacances”. “Treballa i viu com un local”, ta mare.Arribats a aquest punt ja ho deveu haver notat. Qui us parla és una aborigen corsecada per l’enveja. Enveja d’aquests treballadors-turistes a qui se’ls ofereix una capital càlida i barata per viure-hi amb els seus salaris europeus, i sense haver de tributar l’IRPF ni fer la declaració de IVA. Enveja de com s’adapta el cor de la ciutat als seus usos i costums, de com s’hi sincronitzen les terrasses del centre, que al voltant de les set ja se t’espolsen perquè són “solo para cenar”, i tu desfiles fent de figurant entre tot de tauletes buides amb els coberts posats. T’imagines què deu ser tenir tot aquest espectacle muntat per a tu, adaptat al teu poder adquisitiu, a les teues necessitats residencials, idiomàtiques, temporals. Els pisos amb vistes a la catedral que es buiden perquè tu t’hi puguis instal·lar; les botigues que s’obren pensant en tu i les que tanquen perquè no tenien res per a oferir-te; els idiomes que aprenen els cambrers, els metges, els dependents perquè tu t’hi puguis entendre.Perquè aquesta és l’altra, i aquí s’acaba la broma: amb l’operació de substituir la població autòctona del centre per treballadors de pas, els catalans d’expressió catalana resultem doblement exclosos de la capital, i això, per a naltros no té recanvi. No sé qui va ser el primer a parlar de la brussel·lització de Barcelona, en trec la definició d’un article del lingüista Francesc Xavier Vila: “el buidatge de la població autòctona per convertir la ciutat en una plataforma turística i transnacional amb gran presència de passavolants”. Des del cosmopolitisme mal entès se’ns sol dir que aquest mal afecta moltes capitals, com qui parla d’un fenomen meteorològic, d’una tendència natural. Però Barcelona no és com qualsevol altra capital, perquè és contenidora d’un hàbitat delicadíssim i diferenciat, el dels parlants de la llengua que ha donat el nom a les seues places, els seus carrers, els seus mercats, les seues estacions de metro.Els parlants de l’idioma autòcton som els únics transmissors d’aquest fràgil patrimoni que a qualsevol resident temporal és l’última cosa que li interessarà aprendre. En correspondència, els qui li han de cobrir les necessitats encara s’hi interessaran menys. Parlo en futur, però l’extinció del català com a llengua d’ús al centre de la capital catalana és camí de ser completa. Per tot això, portar (més) treballadors-turistes sobre aquest teixit amenaçat és fer ploure sobre mullat, i atraure’ls amb la propaganda de “viure com un local”, una ofensa: què més voldríem alguns locals, els doblement amenaçats, que la nostra capital ens tractés amb la mateixa sol·licitud que als visitants premium de frontera enllà.Marta Rojals
Em dóna la sensació que diu menys coses de les que voldria dir.Perque, de ciutadans que no respecten el "fràgil patrimoni" no només n'hi ha de "comunitaris". Però suposo què a aquests és més fàcil atacar-los. Sense treure-li raó, però... Què vol què hi fem nosaltres? Estic una mica cansat d'articles on som la puresa de la perfecció, però que no van més enllà, aquesta costum en què ens hem instal.lat de criticar-ho tot, però només el què es pot criticar. Com per exemple quan a les televisions ens vènen la sàtira, o comentari polític com a "entreteniment". Què pretenen, acabar el programa llençant les cadires contra els focus? Home, si tant indignats estan... Però si vosaltres formeu part d'aquest circ, només podeu comentar i criticar fins a un cert punt... En fi, potser la Marta Rojals està pagant justa per pecadors. Però estic una mica tip d'articles irònics i sarcàstics, on cada escriptor exposa el seu món ideal, però cap proposta per a canviar-lo, perquè potser la proposta, seria políticament incorrecta.
Em fa la sensació |
Llegeixo aquest article i, com a barceloní i català, em torno a cagar en tot, perquè s'estan carregant el país des de la capital. I els responsables tenen nom...Article de la Marta Rojals a VilawebBarcelona, ciutat de “trevacances”Amb l'operació de substituir la població autòctona del centre per treballadors de pas, els catalans d’expressió catalana resultem doblement exclosos de la capitalSe’n va parlar quan va sortir la notícia, però va ser aquella escuma efervescent de les xarxes que tal com puja, baixa. Deu ser perquè no anava adreçada als mortals corrents, els treballadors del país. Deia que Turisme de Barcelona, amb el suport de la Diputació, vol captar estrangers interessats a teletreballar des de la ciutat. I no només des de la ciutat –explicava la propaganda–, sinó “des del mar al Pirineu”, curiosament la mateixa combinació mar-i-muntanya de la candidatura dels jocs d’hivern del 2030, però sense esmentar les infrastructures, cosa que trobo prudent. Però no sé tampoc si caldria, perquè, per poc que remenis el web, de seguida et queda clar que la referència al Pirineu és per decorar.De moment, la campanya (ho tradueixo del castellà del perfil de Barcelona Turisme) és finalista a la millor estratègia de comunicació turística dels premis tal i tal. Amb eslògans com “Move your desk, change your life” (‘trasllada el teu escriptori, canvia de vida’), i etiquetes com #WorkfromBarcelona (‘treballa des de Barcelona’) i #BarcelonaWorkation (contracció de work i vacation, traduïble com ‘trevacances’), la idea és potenciar una tendència que diuen que s’ha vist accelerada per la crisi de la covid: la dels visitants de llarga durada i residents temporals que trien Barcelona per a treballar a distància com qui canvia de fons d’escriptori a l’ordinador. Per a atraure aquests anomenats “nòmades digitals”, el programa inclou atenció personalitzada, “una selecció d’allotjaments especialment preparats, assegurança mèdica, una targeta per a visitar museus durant sis mesos, i acords amb transports i gimnasos”. “Treballa i viu com un local”, diu el final de la presentació: ja podeu riure.Apaguem el projector i anem a un altre extrem: segons l’última Enquesta de Serveis Municipals, feta durant la pandèmia, tres de cada deu barcelonins se n’anirien a viure fora de la ciutat si s’ho poguessin permetre. És una dada que representa el doble que fa quatre anys, i que afecta sobretot residents de 30 a 50 anys de tots els barris i grups socials. No veurem campanyes per a retenir aquests “locals”: qui vulgui marxar per gust, aire que vol dir vent. Però encara en veurem menys per a mantenir els qui es veuen obligats a deixar Barcelona perquè, tot i treballar(-hi), ja no se la poden pagar: per a ells tampoc no hi haurà webs institucionals amb fotos de portàtils amb el Mediterrani de fons –#BarcelonaWorkation: “Dies càlids i a prop del mar”–, o de balcons de l’Eixample amb les cortines obertes a l’aire –”no heu pas de conformar-vos venint només de vacances”. “Treballa i viu com un local”, ta mare.Arribats a aquest punt ja ho deveu haver notat. Qui us parla és una aborigen corsecada per l’enveja. Enveja d’aquests treballadors-turistes a qui se’ls ofereix una capital càlida i barata per viure-hi amb els seus salaris europeus, i sense haver de tributar l’IRPF ni fer la declaració de IVA. Enveja de com s’adapta el cor de la ciutat als seus usos i costums, de com s’hi sincronitzen les terrasses del centre, que al voltant de les set ja se t’espolsen perquè són “solo para cenar”, i tu desfiles fent de figurant entre tot de tauletes buides amb els coberts posats. T’imagines què deu ser tenir tot aquest espectacle muntat per a tu, adaptat al teu poder adquisitiu, a les teues necessitats residencials, idiomàtiques, temporals. Els pisos amb vistes a la catedral que es buiden perquè tu t’hi puguis instal·lar; les botigues que s’obren pensant en tu i les que tanquen perquè no tenien res per a oferir-te; els idiomes que aprenen els cambrers, els metges, els dependents perquè tu t’hi puguis entendre.Perquè aquesta és l’altra, i aquí s’acaba la broma: amb l’operació de substituir la població autòctona del centre per treballadors de pas, els catalans d’expressió catalana resultem doblement exclosos de la capital, i això, per a naltros no té recanvi. No sé qui va ser el primer a parlar de la brussel·lització de Barcelona, en trec la definició d’un article del lingüista Francesc Xavier Vila: “el buidatge de la població autòctona per convertir la ciutat en una plataforma turística i transnacional amb gran presència de passavolants”. Des del cosmopolitisme mal entès se’ns sol dir que aquest mal afecta moltes capitals, com qui parla d’un fenomen meteorològic, d’una tendència natural. Però Barcelona no és com qualsevol altra capital, perquè és contenidora d’un hàbitat delicadíssim i diferenciat, el dels parlants de la llengua que ha donat el nom a les seues places, els seus carrers, els seus mercats, les seues estacions de metro.Els parlants de l’idioma autòcton som els únics transmissors d’aquest fràgil patrimoni que a qualsevol resident temporal és l’última cosa que li interessarà aprendre. En correspondència, els qui li han de cobrir les necessitats encara s’hi interessaran menys. Parlo en futur, però l’extinció del català com a llengua d’ús al centre de la capital catalana és camí de ser completa. Per tot això, portar (més) treballadors-turistes sobre aquest teixit amenaçat és fer ploure sobre mullat, i atraure’ls amb la propaganda de “viure com un local”, una ofensa: què més voldríem alguns locals, els doblement amenaçats, que la nostra capital ens tractés amb la mateixa sol·licitud que als visitants premium de frontera enllà.Marta Rojals
Em dóna la sensació que diu menys coses de les que voldria dir.Perque, de ciutadans que no respecten el "fràgil patrimoni" no només n'hi ha de "comunitaris". Però suposo què a aquests és més fàcil atacar-los. Sense treure-li raó, però... Què vol què hi fem nosaltres? Estic una mica cansat d'articles on som la puresa de la perfecció, però que no van més enllà, aquesta costum en què ens hem instal.lat de criticar-ho tot, però només el què es pot criticar. Com per exemple quan a les televisions ens vènen la sàtira, o comentari polític com a "entreteniment". Què pretenen, acabar el programa llençant les cadires contra els focus? Home, si tant indignats estan... Però si vosaltres formeu part d'aquest circ, només podeu comentar i criticar fins a un cert punt... En fi, potser la Marta Rojals està pagant justa per pecadors. Però estic una mica tip d'articles irònics i sarcàstics, on cada escriptor exposa el seu món ideal, però cap proposta per a canviar-lo, perquè potser la proposta, seria políticament incorrecta.
Súmmum del processisme. |
Llegeixo aquest article i, com a barceloní i català, em torno a cagar en tot, perquè s'estan carregant el país des de la capital. I els responsables tenen nom...Article de la Marta Rojals a VilawebBarcelona, ciutat de “trevacances”Amb l'operació de substituir la població autòctona del centre per treballadors de pas, els catalans d’expressió catalana resultem doblement exclosos de la capitalSe’n va parlar quan va sortir la notícia, però va ser aquella escuma efervescent de les xarxes que tal com puja, baixa. Deu ser perquè no anava adreçada als mortals corrents, els treballadors del país. Deia que Turisme de Barcelona, amb el suport de la Diputació, vol captar estrangers interessats a teletreballar des de la ciutat. I no només des de la ciutat –explicava la propaganda–, sinó “des del mar al Pirineu”, curiosament la mateixa combinació mar-i-muntanya de la candidatura dels jocs d’hivern del 2030, però sense esmentar les infrastructures, cosa que trobo prudent. Però no sé tampoc si caldria, perquè, per poc que remenis el web, de seguida et queda clar que la referència al Pirineu és per decorar.De moment, la campanya (ho tradueixo del castellà del perfil de Barcelona Turisme) és finalista a la millor estratègia de comunicació turística dels premis tal i tal. Amb eslògans com “Move your desk, change your life” (‘trasllada el teu escriptori, canvia de vida’), i etiquetes com #WorkfromBarcelona (‘treballa des de Barcelona’) i #BarcelonaWorkation (contracció de work i vacation, traduïble com ‘trevacances’), la idea és potenciar una tendència que diuen que s’ha vist accelerada per la crisi de la covid: la dels visitants de llarga durada i residents temporals que trien Barcelona per a treballar a distància com qui canvia de fons d’escriptori a l’ordinador. Per a atraure aquests anomenats “nòmades digitals”, el programa inclou atenció personalitzada, “una selecció d’allotjaments especialment preparats, assegurança mèdica, una targeta per a visitar museus durant sis mesos, i acords amb transports i gimnasos”. “Treballa i viu com un local”, diu el final de la presentació: ja podeu riure.Apaguem el projector i anem a un altre extrem: segons l’última Enquesta de Serveis Municipals, feta durant la pandèmia, tres de cada deu barcelonins se n’anirien a viure fora de la ciutat si s’ho poguessin permetre. És una dada que representa el doble que fa quatre anys, i que afecta sobretot residents de 30 a 50 anys de tots els barris i grups socials. No veurem campanyes per a retenir aquests “locals”: qui vulgui marxar per gust, aire que vol dir vent. Però encara en veurem menys per a mantenir els qui es veuen obligats a deixar Barcelona perquè, tot i treballar(-hi), ja no se la poden pagar: per a ells tampoc no hi haurà webs institucionals amb fotos de portàtils amb el Mediterrani de fons –#BarcelonaWorkation: “Dies càlids i a prop del mar”–, o de balcons de l’Eixample amb les cortines obertes a l’aire –”no heu pas de conformar-vos venint només de vacances”. “Treballa i viu com un local”, ta mare.Arribats a aquest punt ja ho deveu haver notat. Qui us parla és una aborigen corsecada per l’enveja. Enveja d’aquests treballadors-turistes a qui se’ls ofereix una capital càlida i barata per viure-hi amb els seus salaris europeus, i sense haver de tributar l’IRPF ni fer la declaració de IVA. Enveja de com s’adapta el cor de la ciutat als seus usos i costums, de com s’hi sincronitzen les terrasses del centre, que al voltant de les set ja se t’espolsen perquè són “solo para cenar”, i tu desfiles fent de figurant entre tot de tauletes buides amb els coberts posats. T’imagines què deu ser tenir tot aquest espectacle muntat per a tu, adaptat al teu poder adquisitiu, a les teues necessitats residencials, idiomàtiques, temporals. Els pisos amb vistes a la catedral que es buiden perquè tu t’hi puguis instal·lar; les botigues que s’obren pensant en tu i les que tanquen perquè no tenien res per a oferir-te; els idiomes que aprenen els cambrers, els metges, els dependents perquè tu t’hi puguis entendre.Perquè aquesta és l’altra, i aquí s’acaba la broma: amb l’operació de substituir la població autòctona del centre per treballadors de pas, els catalans d’expressió catalana resultem doblement exclosos de la capital, i això, per a naltros no té recanvi. No sé qui va ser el primer a parlar de la brussel·lització de Barcelona, en trec la definició d’un article del lingüista Francesc Xavier Vila: “el buidatge de la població autòctona per convertir la ciutat en una plataforma turística i transnacional amb gran presència de passavolants”. Des del cosmopolitisme mal entès se’ns sol dir que aquest mal afecta moltes capitals, com qui parla d’un fenomen meteorològic, d’una tendència natural. Però Barcelona no és com qualsevol altra capital, perquè és contenidora d’un hàbitat delicadíssim i diferenciat, el dels parlants de la llengua que ha donat el nom a les seues places, els seus carrers, els seus mercats, les seues estacions de metro.Els parlants de l’idioma autòcton som els únics transmissors d’aquest fràgil patrimoni que a qualsevol resident temporal és l’última cosa que li interessarà aprendre. En correspondència, els qui li han de cobrir les necessitats encara s’hi interessaran menys. Parlo en futur, però l’extinció del català com a llengua d’ús al centre de la capital catalana és camí de ser completa. Per tot això, portar (més) treballadors-turistes sobre aquest teixit amenaçat és fer ploure sobre mullat, i atraure’ls amb la propaganda de “viure com un local”, una ofensa: què més voldríem alguns locals, els doblement amenaçats, que la nostra capital ens tractés amb la mateixa sol·licitud que als visitants premium de frontera enllà.Marta Rojals
Em dóna la sensació que diu menys coses de les que voldria dir.Perque, de ciutadans que no respecten el "fràgil patrimoni" no només n'hi ha de "comunitaris". Però suposo què a aquests és més fàcil atacar-los. Sense treure-li raó, però... Què vol què hi fem nosaltres? Estic una mica cansat d'articles on som la puresa de la perfecció, però que no van més enllà, aquesta costum en què ens hem instal.lat de criticar-ho tot, però només el què es pot criticar. Com per exemple quan a les televisions ens vènen la sàtira, o comentari polític com a "entreteniment". Què pretenen, acabar el programa llençant les cadires contra els focus? Home, si tant indignats estan... Però si vosaltres formeu part d'aquest circ, només podeu comentar i criticar fins a un cert punt... En fi, potser la Marta Rojals està pagant justa per pecadors. Però estic una mica tip d'articles irònics i sarcàstics, on cada escriptor exposa el seu món ideal, però cap proposta per a canviar-lo, perquè potser la proposta, seria políticament incorrecta.
La realitat és que, amb els teletreballadors comunitaris Barcelona ha aconseguit buidar-se d'autòctons i, alhora, integrar automàticament al cens ciutadans comunitaris (particularment italians i francesos) que votaran Colau, que es veu que parla molt bé l'italià...
La Colau no ho sé, però la Paola lo Fascio si.
És TAN racista això que dius. |
Llegeixo aquest article i, com a barceloní i català, em torno a cagar en tot, perquè s'estan carregant el país des de la capital. I els responsables tenen nom...Article de la Marta Rojals a VilawebBarcelona, ciutat de “trevacances”Amb l'operació de substituir la població autòctona del centre per treballadors de pas, els catalans d’expressió catalana resultem doblement exclosos de la capitalSe’n va parlar quan va sortir la notícia, però va ser aquella escuma efervescent de les xarxes que tal com puja, baixa. Deu ser perquè no anava adreçada als mortals corrents, els treballadors del país. Deia que Turisme de Barcelona, amb el suport de la Diputació, vol captar estrangers interessats a teletreballar des de la ciutat. I no només des de la ciutat –explicava la propaganda–, sinó “des del mar al Pirineu”, curiosament la mateixa combinació mar-i-muntanya de la candidatura dels jocs d’hivern del 2030, però sense esmentar les infrastructures, cosa que trobo prudent. Però no sé tampoc si caldria, perquè, per poc que remenis el web, de seguida et queda clar que la referència al Pirineu és per decorar.De moment, la campanya (ho tradueixo del castellà del perfil de Barcelona Turisme) és finalista a la millor estratègia de comunicació turística dels premis tal i tal. Amb eslògans com “Move your desk, change your life” (‘trasllada el teu escriptori, canvia de vida’), i etiquetes com #WorkfromBarcelona (‘treballa des de Barcelona’) i #BarcelonaWorkation (contracció de work i vacation, traduïble com ‘trevacances’), la idea és potenciar una tendència que diuen que s’ha vist accelerada per la crisi de la covid: la dels visitants de llarga durada i residents temporals que trien Barcelona per a treballar a distància com qui canvia de fons d’escriptori a l’ordinador. Per a atraure aquests anomenats “nòmades digitals”, el programa inclou atenció personalitzada, “una selecció d’allotjaments especialment preparats, assegurança mèdica, una targeta per a visitar museus durant sis mesos, i acords amb transports i gimnasos”. “Treballa i viu com un local”, diu el final de la presentació: ja podeu riure.Apaguem el projector i anem a un altre extrem: segons l’última Enquesta de Serveis Municipals, feta durant la pandèmia, tres de cada deu barcelonins se n’anirien a viure fora de la ciutat si s’ho poguessin permetre. És una dada que representa el doble que fa quatre anys, i que afecta sobretot residents de 30 a 50 anys de tots els barris i grups socials. No veurem campanyes per a retenir aquests “locals”: qui vulgui marxar per gust, aire que vol dir vent. Però encara en veurem menys per a mantenir els qui es veuen obligats a deixar Barcelona perquè, tot i treballar(-hi), ja no se la poden pagar: per a ells tampoc no hi haurà webs institucionals amb fotos de portàtils amb el Mediterrani de fons –#BarcelonaWorkation: “Dies càlids i a prop del mar”–, o de balcons de l’Eixample amb les cortines obertes a l’aire –”no heu pas de conformar-vos venint només de vacances”. “Treballa i viu com un local”, ta mare.Arribats a aquest punt ja ho deveu haver notat. Qui us parla és una aborigen corsecada per l’enveja. Enveja d’aquests treballadors-turistes a qui se’ls ofereix una capital càlida i barata per viure-hi amb els seus salaris europeus, i sense haver de tributar l’IRPF ni fer la declaració de IVA. Enveja de com s’adapta el cor de la ciutat als seus usos i costums, de com s’hi sincronitzen les terrasses del centre, que al voltant de les set ja se t’espolsen perquè són “solo para cenar”, i tu desfiles fent de figurant entre tot de tauletes buides amb els coberts posats. T’imagines què deu ser tenir tot aquest espectacle muntat per a tu, adaptat al teu poder adquisitiu, a les teues necessitats residencials, idiomàtiques, temporals. Els pisos amb vistes a la catedral que es buiden perquè tu t’hi puguis instal·lar; les botigues que s’obren pensant en tu i les que tanquen perquè no tenien res per a oferir-te; els idiomes que aprenen els cambrers, els metges, els dependents perquè tu t’hi puguis entendre.Perquè aquesta és l’altra, i aquí s’acaba la broma: amb l’operació de substituir la població autòctona del centre per treballadors de pas, els catalans d’expressió catalana resultem doblement exclosos de la capital, i això, per a naltros no té recanvi. No sé qui va ser el primer a parlar de la brussel·lització de Barcelona, en trec la definició d’un article del lingüista Francesc Xavier Vila: “el buidatge de la població autòctona per convertir la ciutat en una plataforma turística i transnacional amb gran presència de passavolants”. Des del cosmopolitisme mal entès se’ns sol dir que aquest mal afecta moltes capitals, com qui parla d’un fenomen meteorològic, d’una tendència natural. Però Barcelona no és com qualsevol altra capital, perquè és contenidora d’un hàbitat delicadíssim i diferenciat, el dels parlants de la llengua que ha donat el nom a les seues places, els seus carrers, els seus mercats, les seues estacions de metro.Els parlants de l’idioma autòcton som els únics transmissors d’aquest fràgil patrimoni que a qualsevol resident temporal és l’última cosa que li interessarà aprendre. En correspondència, els qui li han de cobrir les necessitats encara s’hi interessaran menys. Parlo en futur, però l’extinció del català com a llengua d’ús al centre de la capital catalana és camí de ser completa. Per tot això, portar (més) treballadors-turistes sobre aquest teixit amenaçat és fer ploure sobre mullat, i atraure’ls amb la propaganda de “viure com un local”, una ofensa: què més voldríem alguns locals, els doblement amenaçats, que la nostra capital ens tractés amb la mateixa sol·licitud que als visitants premium de frontera enllà.Marta Rojals
Gran Marta, com sempre.En societats dominades per les condicions de producció modernes la vida s'hi presenta com una acumulació immensa d'espectacles. Tot el que abans era viscut directament ha degenerat cap a una representació.G. Debord |
Llegeixo aquest article i, com a barceloní i català, em torno a cagar en tot, perquè s'estan carregant el país des de la capital. I els responsables tenen nom...Article de la Marta Rojals a VilawebBarcelona, ciutat de “trevacances”Amb l'operació de substituir la població autòctona del centre per treballadors de pas, els catalans d’expressió catalana resultem doblement exclosos de la capitalSe’n va parlar quan va sortir la notícia, però va ser aquella escuma efervescent de les xarxes que tal com puja, baixa. Deu ser perquè no anava adreçada als mortals corrents, els treballadors del país. Deia que Turisme de Barcelona, amb el suport de la Diputació, vol captar estrangers interessats a teletreballar des de la ciutat. I no només des de la ciutat –explicava la propaganda–, sinó “des del mar al Pirineu”, curiosament la mateixa combinació mar-i-muntanya de la candidatura dels jocs d’hivern del 2030, però sense esmentar les infrastructures, cosa que trobo prudent. Però no sé tampoc si caldria, perquè, per poc que remenis el web, de seguida et queda clar que la referència al Pirineu és per decorar.De moment, la campanya (ho tradueixo del castellà del perfil de Barcelona Turisme) és finalista a la millor estratègia de comunicació turística dels premis tal i tal. Amb eslògans com “Move your desk, change your life” (‘trasllada el teu escriptori, canvia de vida’), i etiquetes com #WorkfromBarcelona (‘treballa des de Barcelona’) i #BarcelonaWorkation (contracció de work i vacation, traduïble com ‘trevacances’), la idea és potenciar una tendència que diuen que s’ha vist accelerada per la crisi de la covid: la dels visitants de llarga durada i residents temporals que trien Barcelona per a treballar a distància com qui canvia de fons d’escriptori a l’ordinador. Per a atraure aquests anomenats “nòmades digitals”, el programa inclou atenció personalitzada, “una selecció d’allotjaments especialment preparats, assegurança mèdica, una targeta per a visitar museus durant sis mesos, i acords amb transports i gimnasos”. “Treballa i viu com un local”, diu el final de la presentació: ja podeu riure.Apaguem el projector i anem a un altre extrem: segons l’última Enquesta de Serveis Municipals, feta durant la pandèmia, tres de cada deu barcelonins se n’anirien a viure fora de la ciutat si s’ho poguessin permetre. És una dada que representa el doble que fa quatre anys, i que afecta sobretot residents de 30 a 50 anys de tots els barris i grups socials. No veurem campanyes per a retenir aquests “locals”: qui vulgui marxar per gust, aire que vol dir vent. Però encara en veurem menys per a mantenir els qui es veuen obligats a deixar Barcelona perquè, tot i treballar(-hi), ja no se la poden pagar: per a ells tampoc no hi haurà webs institucionals amb fotos de portàtils amb el Mediterrani de fons –#BarcelonaWorkation: “Dies càlids i a prop del mar”–, o de balcons de l’Eixample amb les cortines obertes a l’aire –”no heu pas de conformar-vos venint només de vacances”. “Treballa i viu com un local”, ta mare.Arribats a aquest punt ja ho deveu haver notat. Qui us parla és una aborigen corsecada per l’enveja. Enveja d’aquests treballadors-turistes a qui se’ls ofereix una capital càlida i barata per viure-hi amb els seus salaris europeus, i sense haver de tributar l’IRPF ni fer la declaració de IVA. Enveja de com s’adapta el cor de la ciutat als seus usos i costums, de com s’hi sincronitzen les terrasses del centre, que al voltant de les set ja se t’espolsen perquè són “solo para cenar”, i tu desfiles fent de figurant entre tot de tauletes buides amb els coberts posats. T’imagines què deu ser tenir tot aquest espectacle muntat per a tu, adaptat al teu poder adquisitiu, a les teues necessitats residencials, idiomàtiques, temporals. Els pisos amb vistes a la catedral que es buiden perquè tu t’hi puguis instal·lar; les botigues que s’obren pensant en tu i les que tanquen perquè no tenien res per a oferir-te; els idiomes que aprenen els cambrers, els metges, els dependents perquè tu t’hi puguis entendre.Perquè aquesta és l’altra, i aquí s’acaba la broma: amb l’operació de substituir la població autòctona del centre per treballadors de pas, els catalans d’expressió catalana resultem doblement exclosos de la capital, i això, per a naltros no té recanvi. No sé qui va ser el primer a parlar de la brussel·lització de Barcelona, en trec la definició d’un article del lingüista Francesc Xavier Vila: “el buidatge de la població autòctona per convertir la ciutat en una plataforma turística i transnacional amb gran presència de passavolants”. Des del cosmopolitisme mal entès se’ns sol dir que aquest mal afecta moltes capitals, com qui parla d’un fenomen meteorològic, d’una tendència natural. Però Barcelona no és com qualsevol altra capital, perquè és contenidora d’un hàbitat delicadíssim i diferenciat, el dels parlants de la llengua que ha donat el nom a les seues places, els seus carrers, els seus mercats, les seues estacions de metro.Els parlants de l’idioma autòcton som els únics transmissors d’aquest fràgil patrimoni que a qualsevol resident temporal és l’última cosa que li interessarà aprendre. En correspondència, els qui li han de cobrir les necessitats encara s’hi interessaran menys. Parlo en futur, però l’extinció del català com a llengua d’ús al centre de la capital catalana és camí de ser completa. Per tot això, portar (més) treballadors-turistes sobre aquest teixit amenaçat és fer ploure sobre mullat, i atraure’ls amb la propaganda de “viure com un local”, una ofensa: què més voldríem alguns locals, els doblement amenaçats, que la nostra capital ens tractés amb la mateixa sol·licitud que als visitants premium de frontera enllà.Marta Rojals
Em dóna la sensació que diu menys coses de les que voldria dir.Perque, de ciutadans que no respecten el "fràgil patrimoni" no només n'hi ha de "comunitaris". Però suposo què a aquests és més fàcil atacar-los. Sense treure-li raó, però... Què vol què hi fem nosaltres? Estic una mica cansat d'articles on som la puresa de la perfecció, però que no van més enllà, aquesta costum en què ens hem instal.lat de criticar-ho tot, però només el què es pot criticar. Com per exemple quan a les televisions ens vènen la sàtira, o comentari polític com a "entreteniment". Què pretenen, acabar el programa llençant les cadires contra els focus? Home, si tant indignats estan... Però si vosaltres formeu part d'aquest circ, només podeu comentar i criticar fins a un cert punt... En fi, potser la Marta Rojals està pagant justa per pecadors. Però estic una mica tip d'articles irònics i sarcàstics, on cada escriptor exposa el seu món ideal, però cap proposta per a canviar-lo, perquè potser la proposta, seria políticament incorrecta.
La realitat és que, amb els teletreballadors comunitaris Barcelona ha aconseguit buidar-se d'autòctons i, alhora, integrar automàticament al cens ciutadans comunitaris (particularment italians i francesos) que votaran Colau, que es veu que parla molt bé l'italià...
Colau no guanya ni ha guanyat les eleccions per aquesta gent, perquè no voten ,ha guanyat perquè hem tingut en excès de pijoprogresisme que s'ha autoenganyat .El problema de Barcelona es que a vegades no es una ciutat , es un circ on es permet entre altres coses botellots, borratxos , robatoris i altres coses que no permeten en altres països .Això que pot semblar fins i tot novedòs per un exttanger es molt perjudicial per la gent que ha de suportar tot això tots els dies
Jo, en canvi, crec que sí...
Els francesos , italians ...que van a Barcelona, Benidorm , Magaluf...no voten , perquè si haguessin de viure a Barcena no votarien ni a Colau ni a tots els que permeten això ,es de lògica , si vols convertir una ciutat es un circ mundial es pot fer però desprès les consequencies son aquestes.El pijoprogresisme de gent que viu a llocs acomodats no s'adona d'això però quan de mica en mica els va afectant ja comencen a reaccionar
Que benèvols que són aquells que es pensen que els italians i francesos incardinats a Barcelona se senten turistes. Aquesta, en realitat és la immigració que fa mal...
Els borratxos francesos ,italians..que van a Barcelona perquè als seus països no els permeten aquestes coses no tenen residència a Barcelona , venen de lloguer , de vacances...p qui amb un minim de seny vol viure dins tot això tota la vida?Manolito Valls no va aguantar ni dos anys , va marxar a Menorca amb la seva nòviaEs pot fer d'una ciutat circ però això provoca la gentrificacio i fer fora a la gent
Disculpa, pensava que estaves més al dia. No res, com si no t'hagués dit res...
Tu que penses , que jo no se com funciona el mecanisme mental d'aquests francesos , italians?Tu penses que quan una persona ja te una edat els agrada tot això?De veritat ?, quan ja s'han carregat una ciutat o poble busquen altres alternatives , perquè no actuen amb un sentit de poble , actuen amb egoisme i hedonisme
Però tu tens idea de la quantitat d'italians i gavatxos "ciutadans del món" que viu a Barcelona?
Jo em conec la quantitat de guiris que han marxat quan es van fer vells , aguanten alguns però quan es fan vells busquen tranquilitat no el que ofereixen aquestes zones.Quan ets jove t'agraden aquestes coses, perquè coneixes gent , cardes i es una novetat , però quan et fas vell les teves necessitats canvien .El problema no es això , es la quantitat de gent que ha de sofrir això cada dia, per això marxen . |
Llegeixo aquest article i, com a barceloní i català, em torno a cagar en tot, perquè s'estan carregant el país des de la capital. I els responsables tenen nom...Article de la Marta Rojals a VilawebBarcelona, ciutat de “trevacances”Amb l'operació de substituir la població autòctona del centre per treballadors de pas, els catalans d’expressió catalana resultem doblement exclosos de la capitalSe’n va parlar quan va sortir la notícia, però va ser aquella escuma efervescent de les xarxes que tal com puja, baixa. Deu ser perquè no anava adreçada als mortals corrents, els treballadors del país. Deia que Turisme de Barcelona, amb el suport de la Diputació, vol captar estrangers interessats a teletreballar des de la ciutat. I no només des de la ciutat –explicava la propaganda–, sinó “des del mar al Pirineu”, curiosament la mateixa combinació mar-i-muntanya de la candidatura dels jocs d’hivern del 2030, però sense esmentar les infrastructures, cosa que trobo prudent. Però no sé tampoc si caldria, perquè, per poc que remenis el web, de seguida et queda clar que la referència al Pirineu és per decorar.De moment, la campanya (ho tradueixo del castellà del perfil de Barcelona Turisme) és finalista a la millor estratègia de comunicació turística dels premis tal i tal. Amb eslògans com “Move your desk, change your life” (‘trasllada el teu escriptori, canvia de vida’), i etiquetes com #WorkfromBarcelona (‘treballa des de Barcelona’) i #BarcelonaWorkation (contracció de work i vacation, traduïble com ‘trevacances’), la idea és potenciar una tendència que diuen que s’ha vist accelerada per la crisi de la covid: la dels visitants de llarga durada i residents temporals que trien Barcelona per a treballar a distància com qui canvia de fons d’escriptori a l’ordinador. Per a atraure aquests anomenats “nòmades digitals”, el programa inclou atenció personalitzada, “una selecció d’allotjaments especialment preparats, assegurança mèdica, una targeta per a visitar museus durant sis mesos, i acords amb transports i gimnasos”. “Treballa i viu com un local”, diu el final de la presentació: ja podeu riure.Apaguem el projector i anem a un altre extrem: segons l’última Enquesta de Serveis Municipals, feta durant la pandèmia, tres de cada deu barcelonins se n’anirien a viure fora de la ciutat si s’ho poguessin permetre. És una dada que representa el doble que fa quatre anys, i que afecta sobretot residents de 30 a 50 anys de tots els barris i grups socials. No veurem campanyes per a retenir aquests “locals”: qui vulgui marxar per gust, aire que vol dir vent. Però encara en veurem menys per a mantenir els qui es veuen obligats a deixar Barcelona perquè, tot i treballar(-hi), ja no se la poden pagar: per a ells tampoc no hi haurà webs institucionals amb fotos de portàtils amb el Mediterrani de fons –#BarcelonaWorkation: “Dies càlids i a prop del mar”–, o de balcons de l’Eixample amb les cortines obertes a l’aire –”no heu pas de conformar-vos venint només de vacances”. “Treballa i viu com un local”, ta mare.Arribats a aquest punt ja ho deveu haver notat. Qui us parla és una aborigen corsecada per l’enveja. Enveja d’aquests treballadors-turistes a qui se’ls ofereix una capital càlida i barata per viure-hi amb els seus salaris europeus, i sense haver de tributar l’IRPF ni fer la declaració de IVA. Enveja de com s’adapta el cor de la ciutat als seus usos i costums, de com s’hi sincronitzen les terrasses del centre, que al voltant de les set ja se t’espolsen perquè són “solo para cenar”, i tu desfiles fent de figurant entre tot de tauletes buides amb els coberts posats. T’imagines què deu ser tenir tot aquest espectacle muntat per a tu, adaptat al teu poder adquisitiu, a les teues necessitats residencials, idiomàtiques, temporals. Els pisos amb vistes a la catedral que es buiden perquè tu t’hi puguis instal·lar; les botigues que s’obren pensant en tu i les que tanquen perquè no tenien res per a oferir-te; els idiomes que aprenen els cambrers, els metges, els dependents perquè tu t’hi puguis entendre.Perquè aquesta és l’altra, i aquí s’acaba la broma: amb l’operació de substituir la població autòctona del centre per treballadors de pas, els catalans d’expressió catalana resultem doblement exclosos de la capital, i això, per a naltros no té recanvi. No sé qui va ser el primer a parlar de la brussel·lització de Barcelona, en trec la definició d’un article del lingüista Francesc Xavier Vila: “el buidatge de la població autòctona per convertir la ciutat en una plataforma turística i transnacional amb gran presència de passavolants”. Des del cosmopolitisme mal entès se’ns sol dir que aquest mal afecta moltes capitals, com qui parla d’un fenomen meteorològic, d’una tendència natural. Però Barcelona no és com qualsevol altra capital, perquè és contenidora d’un hàbitat delicadíssim i diferenciat, el dels parlants de la llengua que ha donat el nom a les seues places, els seus carrers, els seus mercats, les seues estacions de metro.Els parlants de l’idioma autòcton som els únics transmissors d’aquest fràgil patrimoni que a qualsevol resident temporal és l’última cosa que li interessarà aprendre. En correspondència, els qui li han de cobrir les necessitats encara s’hi interessaran menys. Parlo en futur, però l’extinció del català com a llengua d’ús al centre de la capital catalana és camí de ser completa. Per tot això, portar (més) treballadors-turistes sobre aquest teixit amenaçat és fer ploure sobre mullat, i atraure’ls amb la propaganda de “viure com un local”, una ofensa: què més voldríem alguns locals, els doblement amenaçats, que la nostra capital ens tractés amb la mateixa sol·licitud que als visitants premium de frontera enllà.Marta Rojals
Em dóna la sensació que diu menys coses de les que voldria dir.Perque, de ciutadans que no respecten el "fràgil patrimoni" no només n'hi ha de "comunitaris". Però suposo què a aquests és més fàcil atacar-los. Sense treure-li raó, però... Què vol què hi fem nosaltres? Estic una mica cansat d'articles on som la puresa de la perfecció, però que no van més enllà, aquesta costum en què ens hem instal.lat de criticar-ho tot, però només el què es pot criticar. Com per exemple quan a les televisions ens vènen la sàtira, o comentari polític com a "entreteniment". Què pretenen, acabar el programa llençant les cadires contra els focus? Home, si tant indignats estan... Però si vosaltres formeu part d'aquest circ, només podeu comentar i criticar fins a un cert punt... En fi, potser la Marta Rojals està pagant justa per pecadors. Però estic una mica tip d'articles irònics i sarcàstics, on cada escriptor exposa el seu món ideal, però cap proposta per a canviar-lo, perquè potser la proposta, seria políticament incorrecta.
La realitat és que, amb els teletreballadors comunitaris Barcelona ha aconseguit buidar-se d'autòctons i, alhora, integrar automàticament al cens ciutadans comunitaris (particularment italians i francesos) que votaran Colau, que es veu que parla molt bé l'italià...
Colau no guanya ni ha guanyat les eleccions per aquesta gent, perquè no voten ,ha guanyat perquè hem tingut en excès de pijoprogresisme que s'ha autoenganyat .El problema de Barcelona es que a vegades no es una ciutat , es un circ on es permet entre altres coses botellots, borratxos , robatoris i altres coses que no permeten en altres països .Això que pot semblar fins i tot novedòs per un exttanger es molt perjudicial per la gent que ha de suportar tot això tots els dies
Jo, en canvi, crec que sí...
Els francesos , italians ...que van a Barcelona, Benidorm , Magaluf...no voten , perquè si haguessin de viure a Barcena no votarien ni a Colau ni a tots els que permeten això ,es de lògica , si vols convertir una ciutat es un circ mundial es pot fer però desprès les consequencies son aquestes.El pijoprogresisme de gent que viu a llocs acomodats no s'adona d'això però quan de mica en mica els va afectant ja comencen a reaccionar
Que benèvols que són aquells que es pensen que els italians i francesos incardinats a Barcelona se senten turistes. Aquesta, en realitat és la immigració que fa mal...
Els borratxos francesos ,italians..que van a Barcelona perquè als seus països no els permeten aquestes coses no tenen residència a Barcelona , venen de lloguer , de vacances...p qui amb un minim de seny vol viure dins tot això tota la vida?Manolito Valls no va aguantar ni dos anys , va marxar a Menorca amb la seva nòviaEs pot fer d'una ciutat circ però això provoca la gentrificacio i fer fora a la gent
Disculpa, pensava que estaves més al dia. No res, com si no t'hagués dit res...
Ell ha mogut el seu escriptori a Alacant, però des d'allà controla Barcelona. |
Llegeixo aquest article i, com a barceloní i català, em torno a cagar en tot, perquè s'estan carregant el país des de la capital. I els responsables tenen nom...Article de la Marta Rojals a VilawebBarcelona, ciutat de “trevacances”Amb l'operació de substituir la població autòctona del centre per treballadors de pas, els catalans d’expressió catalana resultem doblement exclosos de la capitalSe’n va parlar quan va sortir la notícia, però va ser aquella escuma efervescent de les xarxes que tal com puja, baixa. Deu ser perquè no anava adreçada als mortals corrents, els treballadors del país. Deia que Turisme de Barcelona, amb el suport de la Diputació, vol captar estrangers interessats a teletreballar des de la ciutat. I no només des de la ciutat –explicava la propaganda–, sinó “des del mar al Pirineu”, curiosament la mateixa combinació mar-i-muntanya de la candidatura dels jocs d’hivern del 2030, però sense esmentar les infrastructures, cosa que trobo prudent. Però no sé tampoc si caldria, perquè, per poc que remenis el web, de seguida et queda clar que la referència al Pirineu és per decorar.De moment, la campanya (ho tradueixo del castellà del perfil de Barcelona Turisme) és finalista a la millor estratègia de comunicació turística dels premis tal i tal. Amb eslògans com “Move your desk, change your life” (‘trasllada el teu escriptori, canvia de vida’), i etiquetes com #WorkfromBarcelona (‘treballa des de Barcelona’) i #BarcelonaWorkation (contracció de work i vacation, traduïble com ‘trevacances’), la idea és potenciar una tendència que diuen que s’ha vist accelerada per la crisi de la covid: la dels visitants de llarga durada i residents temporals que trien Barcelona per a treballar a distància com qui canvia de fons d’escriptori a l’ordinador. Per a atraure aquests anomenats “nòmades digitals”, el programa inclou atenció personalitzada, “una selecció d’allotjaments especialment preparats, assegurança mèdica, una targeta per a visitar museus durant sis mesos, i acords amb transports i gimnasos”. “Treballa i viu com un local”, diu el final de la presentació: ja podeu riure.Apaguem el projector i anem a un altre extrem: segons l’última Enquesta de Serveis Municipals, feta durant la pandèmia, tres de cada deu barcelonins se n’anirien a viure fora de la ciutat si s’ho poguessin permetre. És una dada que representa el doble que fa quatre anys, i que afecta sobretot residents de 30 a 50 anys de tots els barris i grups socials. No veurem campanyes per a retenir aquests “locals”: qui vulgui marxar per gust, aire que vol dir vent. Però encara en veurem menys per a mantenir els qui es veuen obligats a deixar Barcelona perquè, tot i treballar(-hi), ja no se la poden pagar: per a ells tampoc no hi haurà webs institucionals amb fotos de portàtils amb el Mediterrani de fons –#BarcelonaWorkation: “Dies càlids i a prop del mar”–, o de balcons de l’Eixample amb les cortines obertes a l’aire –”no heu pas de conformar-vos venint només de vacances”. “Treballa i viu com un local”, ta mare.Arribats a aquest punt ja ho deveu haver notat. Qui us parla és una aborigen corsecada per l’enveja. Enveja d’aquests treballadors-turistes a qui se’ls ofereix una capital càlida i barata per viure-hi amb els seus salaris europeus, i sense haver de tributar l’IRPF ni fer la declaració de IVA. Enveja de com s’adapta el cor de la ciutat als seus usos i costums, de com s’hi sincronitzen les terrasses del centre, que al voltant de les set ja se t’espolsen perquè són “solo para cenar”, i tu desfiles fent de figurant entre tot de tauletes buides amb els coberts posats. T’imagines què deu ser tenir tot aquest espectacle muntat per a tu, adaptat al teu poder adquisitiu, a les teues necessitats residencials, idiomàtiques, temporals. Els pisos amb vistes a la catedral que es buiden perquè tu t’hi puguis instal·lar; les botigues que s’obren pensant en tu i les que tanquen perquè no tenien res per a oferir-te; els idiomes que aprenen els cambrers, els metges, els dependents perquè tu t’hi puguis entendre.Perquè aquesta és l’altra, i aquí s’acaba la broma: amb l’operació de substituir la població autòctona del centre per treballadors de pas, els catalans d’expressió catalana resultem doblement exclosos de la capital, i això, per a naltros no té recanvi. No sé qui va ser el primer a parlar de la brussel·lització de Barcelona, en trec la definició d’un article del lingüista Francesc Xavier Vila: “el buidatge de la població autòctona per convertir la ciutat en una plataforma turística i transnacional amb gran presència de passavolants”. Des del cosmopolitisme mal entès se’ns sol dir que aquest mal afecta moltes capitals, com qui parla d’un fenomen meteorològic, d’una tendència natural. Però Barcelona no és com qualsevol altra capital, perquè és contenidora d’un hàbitat delicadíssim i diferenciat, el dels parlants de la llengua que ha donat el nom a les seues places, els seus carrers, els seus mercats, les seues estacions de metro.Els parlants de l’idioma autòcton som els únics transmissors d’aquest fràgil patrimoni que a qualsevol resident temporal és l’última cosa que li interessarà aprendre. En correspondència, els qui li han de cobrir les necessitats encara s’hi interessaran menys. Parlo en futur, però l’extinció del català com a llengua d’ús al centre de la capital catalana és camí de ser completa. Per tot això, portar (més) treballadors-turistes sobre aquest teixit amenaçat és fer ploure sobre mullat, i atraure’ls amb la propaganda de “viure com un local”, una ofensa: què més voldríem alguns locals, els doblement amenaçats, que la nostra capital ens tractés amb la mateixa sol·licitud que als visitants premium de frontera enllà.Marta Rojals
No havíem d'haver abandonat el tradicionalisme. Qualsevol canvi sempre és a pitjor.
No et dediquis a enviar bombes per carta tu ara eh? Som gent de pau |
Llegeixo aquest article i, com a barceloní i català, em torno a cagar en tot, perquè s'estan carregant el país des de la capital. I els responsables tenen nom...Article de la Marta Rojals a VilawebBarcelona, ciutat de “trevacances”Amb l'operació de substituir la població autòctona del centre per treballadors de pas, els catalans d’expressió catalana resultem doblement exclosos de la capitalSe’n va parlar quan va sortir la notícia, però va ser aquella escuma efervescent de les xarxes que tal com puja, baixa. Deu ser perquè no anava adreçada als mortals corrents, els treballadors del país. Deia que Turisme de Barcelona, amb el suport de la Diputació, vol captar estrangers interessats a teletreballar des de la ciutat. I no només des de la ciutat –explicava la propaganda–, sinó “des del mar al Pirineu”, curiosament la mateixa combinació mar-i-muntanya de la candidatura dels jocs d’hivern del 2030, però sense esmentar les infrastructures, cosa que trobo prudent. Però no sé tampoc si caldria, perquè, per poc que remenis el web, de seguida et queda clar que la referència al Pirineu és per decorar.De moment, la campanya (ho tradueixo del castellà del perfil de Barcelona Turisme) és finalista a la millor estratègia de comunicació turística dels premis tal i tal. Amb eslògans com “Move your desk, change your life” (‘trasllada el teu escriptori, canvia de vida’), i etiquetes com #WorkfromBarcelona (‘treballa des de Barcelona’) i #BarcelonaWorkation (contracció de work i vacation, traduïble com ‘trevacances’), la idea és potenciar una tendència que diuen que s’ha vist accelerada per la crisi de la covid: la dels visitants de llarga durada i residents temporals que trien Barcelona per a treballar a distància com qui canvia de fons d’escriptori a l’ordinador. Per a atraure aquests anomenats “nòmades digitals”, el programa inclou atenció personalitzada, “una selecció d’allotjaments especialment preparats, assegurança mèdica, una targeta per a visitar museus durant sis mesos, i acords amb transports i gimnasos”. “Treballa i viu com un local”, diu el final de la presentació: ja podeu riure.Apaguem el projector i anem a un altre extrem: segons l’última Enquesta de Serveis Municipals, feta durant la pandèmia, tres de cada deu barcelonins se n’anirien a viure fora de la ciutat si s’ho poguessin permetre. És una dada que representa el doble que fa quatre anys, i que afecta sobretot residents de 30 a 50 anys de tots els barris i grups socials. No veurem campanyes per a retenir aquests “locals”: qui vulgui marxar per gust, aire que vol dir vent. Però encara en veurem menys per a mantenir els qui es veuen obligats a deixar Barcelona perquè, tot i treballar(-hi), ja no se la poden pagar: per a ells tampoc no hi haurà webs institucionals amb fotos de portàtils amb el Mediterrani de fons –#BarcelonaWorkation: “Dies càlids i a prop del mar”–, o de balcons de l’Eixample amb les cortines obertes a l’aire –”no heu pas de conformar-vos venint només de vacances”. “Treballa i viu com un local”, ta mare.Arribats a aquest punt ja ho deveu haver notat. Qui us parla és una aborigen corsecada per l’enveja. Enveja d’aquests treballadors-turistes a qui se’ls ofereix una capital càlida i barata per viure-hi amb els seus salaris europeus, i sense haver de tributar l’IRPF ni fer la declaració de IVA. Enveja de com s’adapta el cor de la ciutat als seus usos i costums, de com s’hi sincronitzen les terrasses del centre, que al voltant de les set ja se t’espolsen perquè són “solo para cenar”, i tu desfiles fent de figurant entre tot de tauletes buides amb els coberts posats. T’imagines què deu ser tenir tot aquest espectacle muntat per a tu, adaptat al teu poder adquisitiu, a les teues necessitats residencials, idiomàtiques, temporals. Els pisos amb vistes a la catedral que es buiden perquè tu t’hi puguis instal·lar; les botigues que s’obren pensant en tu i les que tanquen perquè no tenien res per a oferir-te; els idiomes que aprenen els cambrers, els metges, els dependents perquè tu t’hi puguis entendre.Perquè aquesta és l’altra, i aquí s’acaba la broma: amb l’operació de substituir la població autòctona del centre per treballadors de pas, els catalans d’expressió catalana resultem doblement exclosos de la capital, i això, per a naltros no té recanvi. No sé qui va ser el primer a parlar de la brussel·lització de Barcelona, en trec la definició d’un article del lingüista Francesc Xavier Vila: “el buidatge de la població autòctona per convertir la ciutat en una plataforma turística i transnacional amb gran presència de passavolants”. Des del cosmopolitisme mal entès se’ns sol dir que aquest mal afecta moltes capitals, com qui parla d’un fenomen meteorològic, d’una tendència natural. Però Barcelona no és com qualsevol altra capital, perquè és contenidora d’un hàbitat delicadíssim i diferenciat, el dels parlants de la llengua que ha donat el nom a les seues places, els seus carrers, els seus mercats, les seues estacions de metro.Els parlants de l’idioma autòcton som els únics transmissors d’aquest fràgil patrimoni que a qualsevol resident temporal és l’última cosa que li interessarà aprendre. En correspondència, els qui li han de cobrir les necessitats encara s’hi interessaran menys. Parlo en futur, però l’extinció del català com a llengua d’ús al centre de la capital catalana és camí de ser completa. Per tot això, portar (més) treballadors-turistes sobre aquest teixit amenaçat és fer ploure sobre mullat, i atraure’ls amb la propaganda de “viure com un local”, una ofensa: què més voldríem alguns locals, els doblement amenaçats, que la nostra capital ens tractés amb la mateixa sol·licitud que als visitants premium de frontera enllà.Marta Rojals
Una passa més en el procés per a convertir Barcelona en una ciutat anacional, d'esquena al país i a la cultura i la llengua pròpia; procés que el partit que hi mana actualment no fa res per a aturar. Una ciutat buida, d'aparador, superficial: així és com molts voldrien que fos Barcelona. |
Llegeixo aquest article i, com a barceloní i català, em torno a cagar en tot, perquè s'estan carregant el país des de la capital. I els responsables tenen nom...Article de la Marta Rojals a VilawebBarcelona, ciutat de “trevacances”Amb l'operació de substituir la població autòctona del centre per treballadors de pas, els catalans d’expressió catalana resultem doblement exclosos de la capitalSe’n va parlar quan va sortir la notícia, però va ser aquella escuma efervescent de les xarxes que tal com puja, baixa. Deu ser perquè no anava adreçada als mortals corrents, els treballadors del país. Deia que Turisme de Barcelona, amb el suport de la Diputació, vol captar estrangers interessats a teletreballar des de la ciutat. I no només des de la ciutat –explicava la propaganda–, sinó “des del mar al Pirineu”, curiosament la mateixa combinació mar-i-muntanya de la candidatura dels jocs d’hivern del 2030, però sense esmentar les infrastructures, cosa que trobo prudent. Però no sé tampoc si caldria, perquè, per poc que remenis el web, de seguida et queda clar que la referència al Pirineu és per decorar.De moment, la campanya (ho tradueixo del castellà del perfil de Barcelona Turisme) és finalista a la millor estratègia de comunicació turística dels premis tal i tal. Amb eslògans com “Move your desk, change your life” (‘trasllada el teu escriptori, canvia de vida’), i etiquetes com #WorkfromBarcelona (‘treballa des de Barcelona’) i #BarcelonaWorkation (contracció de work i vacation, traduïble com ‘trevacances’), la idea és potenciar una tendència que diuen que s’ha vist accelerada per la crisi de la covid: la dels visitants de llarga durada i residents temporals que trien Barcelona per a treballar a distància com qui canvia de fons d’escriptori a l’ordinador. Per a atraure aquests anomenats “nòmades digitals”, el programa inclou atenció personalitzada, “una selecció d’allotjaments especialment preparats, assegurança mèdica, una targeta per a visitar museus durant sis mesos, i acords amb transports i gimnasos”. “Treballa i viu com un local”, diu el final de la presentació: ja podeu riure.Apaguem el projector i anem a un altre extrem: segons l’última Enquesta de Serveis Municipals, feta durant la pandèmia, tres de cada deu barcelonins se n’anirien a viure fora de la ciutat si s’ho poguessin permetre. És una dada que representa el doble que fa quatre anys, i que afecta sobretot residents de 30 a 50 anys de tots els barris i grups socials. No veurem campanyes per a retenir aquests “locals”: qui vulgui marxar per gust, aire que vol dir vent. Però encara en veurem menys per a mantenir els qui es veuen obligats a deixar Barcelona perquè, tot i treballar(-hi), ja no se la poden pagar: per a ells tampoc no hi haurà webs institucionals amb fotos de portàtils amb el Mediterrani de fons –#BarcelonaWorkation: “Dies càlids i a prop del mar”–, o de balcons de l’Eixample amb les cortines obertes a l’aire –”no heu pas de conformar-vos venint només de vacances”. “Treballa i viu com un local”, ta mare.Arribats a aquest punt ja ho deveu haver notat. Qui us parla és una aborigen corsecada per l’enveja. Enveja d’aquests treballadors-turistes a qui se’ls ofereix una capital càlida i barata per viure-hi amb els seus salaris europeus, i sense haver de tributar l’IRPF ni fer la declaració de IVA. Enveja de com s’adapta el cor de la ciutat als seus usos i costums, de com s’hi sincronitzen les terrasses del centre, que al voltant de les set ja se t’espolsen perquè són “solo para cenar”, i tu desfiles fent de figurant entre tot de tauletes buides amb els coberts posats. T’imagines què deu ser tenir tot aquest espectacle muntat per a tu, adaptat al teu poder adquisitiu, a les teues necessitats residencials, idiomàtiques, temporals. Els pisos amb vistes a la catedral que es buiden perquè tu t’hi puguis instal·lar; les botigues que s’obren pensant en tu i les que tanquen perquè no tenien res per a oferir-te; els idiomes que aprenen els cambrers, els metges, els dependents perquè tu t’hi puguis entendre.Perquè aquesta és l’altra, i aquí s’acaba la broma: amb l’operació de substituir la població autòctona del centre per treballadors de pas, els catalans d’expressió catalana resultem doblement exclosos de la capital, i això, per a naltros no té recanvi. No sé qui va ser el primer a parlar de la brussel·lització de Barcelona, en trec la definició d’un article del lingüista Francesc Xavier Vila: “el buidatge de la població autòctona per convertir la ciutat en una plataforma turística i transnacional amb gran presència de passavolants”. Des del cosmopolitisme mal entès se’ns sol dir que aquest mal afecta moltes capitals, com qui parla d’un fenomen meteorològic, d’una tendència natural. Però Barcelona no és com qualsevol altra capital, perquè és contenidora d’un hàbitat delicadíssim i diferenciat, el dels parlants de la llengua que ha donat el nom a les seues places, els seus carrers, els seus mercats, les seues estacions de metro.Els parlants de l’idioma autòcton som els únics transmissors d’aquest fràgil patrimoni que a qualsevol resident temporal és l’última cosa que li interessarà aprendre. En correspondència, els qui li han de cobrir les necessitats encara s’hi interessaran menys. Parlo en futur, però l’extinció del català com a llengua d’ús al centre de la capital catalana és camí de ser completa. Per tot això, portar (més) treballadors-turistes sobre aquest teixit amenaçat és fer ploure sobre mullat, i atraure’ls amb la propaganda de “viure com un local”, una ofensa: què més voldríem alguns locals, els doblement amenaçats, que la nostra capital ens tractés amb la mateixa sol·licitud que als visitants premium de frontera enllà.Marta Rojals
Em dóna la sensació que diu menys coses de les que voldria dir.Perque, de ciutadans que no respecten el "fràgil patrimoni" no només n'hi ha de "comunitaris". Però suposo què a aquests és més fàcil atacar-los. Sense treure-li raó, però... Què vol què hi fem nosaltres? Estic una mica cansat d'articles on som la puresa de la perfecció, però que no van més enllà, aquesta costum en què ens hem instal.lat de criticar-ho tot, però només el què es pot criticar. Com per exemple quan a les televisions ens vènen la sàtira, o comentari polític com a "entreteniment". Què pretenen, acabar el programa llençant les cadires contra els focus? Home, si tant indignats estan... Però si vosaltres formeu part d'aquest circ, només podeu comentar i criticar fins a un cert punt... En fi, potser la Marta Rojals està pagant justa per pecadors. Però estic una mica tip d'articles irònics i sarcàstics, on cada escriptor exposa el seu món ideal, però cap proposta per a canviar-lo, perquè potser la proposta, seria políticament incorrecta.
La realitat és que, amb els teletreballadors comunitaris Barcelona ha aconseguit buidar-se d'autòctons i, alhora, integrar automàticament al cens ciutadans comunitaris (particularment italians i francesos) que votaran Colau, que es veu que parla molt bé l'italià...
Colau no guanya ni ha guanyat les eleccions per aquesta gent, perquè no voten ,ha guanyat perquè hem tingut en excès de pijoprogresisme que s'ha autoenganyat .El problema de Barcelona es que a vegades no es una ciutat , es un circ on es permet entre altres coses botellots, borratxos , robatoris i altres coses que no permeten en altres països .Això que pot semblar fins i tot novedòs per un exttanger es molt perjudicial per la gent que ha de suportar tot això tots els dies
Ruth escrigué: Colau no guanya ni ha guanyat les eleccions per aquesta gent, perquè no voten ,ha guanyat perquè hem tingut en excès de pijoprogresisme que s'ha autoenganyat .El problema de Barcelona es que a vegades no es una ciutat , es un circ on es permet entre altres coses botellots, borratxos , robatoris i altres coses que no permeten en altres països .Això que pot semblar fins i tot novedòs per un exttanger es molt perjudicial per la gent que ha de suportar tot això tots els diesA Gràcia ja et dic jo que guanya pel vot dels del passaport italià. Al barri tenen barra lliure per establir negocis, no m'estranyaria que ho facin amb subvencions o ves a saber. No sé quantes vegades he comentat el tema de les empanaderias dels argentins, que apareixen així que un local queda buit, malgrat tinc entès que no es permeten obrir més locals de menjar ràpid (em van dir que feien el tripijoc de demanar llicència de forn de pa i el consistori mirava cap a una altra banda). I ara he observat la tendència a obrir establiments de productes italians. Tots retolen en castellà, com no.
Els vots aquest no et fan guanyar , no nomès aquests vots ,hi ha mes cosesUn pijoprogre no es nomès un argentí amb passaport italià
Com t'han dit més amunt, vas molt perdut en aquest tema benvolgut company. Sóc gracienc de quarta generació i he vist l'evolució del meu barri des de finals dels setanta; el que vinc observant des de l'any 2010 cap aquí es depriment. Els italoargentins que campen per aquí són gent de calers, mantinguts per les famílies, que COMPREN PISOS AL COMPTAT sovint (en el cas dels italians genuïns) venent algun pis que han rebut en herència dels avis); s'instal·len aquí i actuen com a colons espanyols, espanyolitzant tot el que toquen (comerços, classes de l'escola on porten els fills (tant de bo es matriculessin tots a l'escola italiana i deixessin de tocar els collons). I els argentins, cul i merda amb ells; aquí he vist moltes parelles d'italiana amb argentí, sempre de casa bona.I ja callo perquè m'encenc.
Els italo-argentins o argentins amb pasaport italià (com jo els anomeno) continuen sent una minoria insuficient per que guanyi Colau , hi ha mes gent .Per cert ERC va guanyar a Colau
A Gràcia, antic feu d'ERC, va guanyar la Colau el 2019 per un petit marge de vots. És vox populi al barri que van ser els votants italoargentins els que van decantar la balança. I la prova és que, a les del parlament de 2020, on ells no poden votar, els Comuns, amb els quals ella va fer campanya, van quedar quarts amb la meitat de vots que havien tingut a les municipals. |
Dues editorials s'han posat d'acord per fer una tirada de 1900 unitats de Duna en versió limitada. I ara resulta que com que faran curt, treuran més endavant una versió en més humil. Només el primer dia ja es van vendre 400 unitats. Si no s'han acabat, poc li faltaran. Aquest llibre en 5 anys serà considerat una perla de col•leccionista. Algú se l'ha comprat ja?https://llegirencatala.cat/llibres/dune-duna/
Si l'editen en versió digital, me'l compraré. |
Dues editorials s'han posat d'acord per fer una tirada de 1900 unitats de Duna en versió limitada. I ara resulta que com que faran curt, treuran més endavant una versió en més humil. Només el primer dia ja es van vendre 400 unitats. Si no s'han acabat, poc li faltaran. Aquest llibre en 5 anys serà considerat una perla de col•leccionista. Algú se l'ha comprat ja?https://llegirencatala.cat/llibres/dune-duna/
A mi em va agradar més Journey. |
Dues editorials s'han posat d'acord per fer una tirada de 1900 unitats de Duna en versió limitada. I ara resulta que com que faran curt, treuran més endavant una versió en més humil. Només el primer dia ja es van vendre 400 unitats. Si no s'han acabat, poc li faltaran. Aquest llibre en 5 anys serà considerat una perla de col•leccionista. Algú se l'ha comprat ja?https://llegirencatala.cat/llibres/dune-duna/
El vaig encarregar en el seu moment, ja l'he pagat i l'hauria de rebre en una o dues setmanes, ja l'estic esperant!
Sembla una edició molt ben cuidada.
Les traduccions de l'editorial Mai Més a vegades patinen una mica, però és millor això que res.
Hi ha dues editorials al darrera.
Per altra banda, no veig quina és l'altra editorial que menciones.
Raig verd |
Dues editorials s'han posat d'acord per fer una tirada de 1900 unitats de Duna en versió limitada. I ara resulta que com que faran curt, treuran més endavant una versió en més humil. Només el primer dia ja es van vendre 400 unitats. Si no s'han acabat, poc li faltaran. Aquest llibre en 5 anys serà considerat una perla de col•leccionista. Algú se l'ha comprat ja?https://llegirencatala.cat/llibres/dune-duna/
El vaig encarregar en el seu moment, ja l'he pagat i l'hauria de rebre en una o dues setmanes, ja l'estic esperant!
Sembla una edició molt ben cuidada.
Les traduccions de l'editorial Mai Més a vegades patinen una mica, però és millor això que res.
Hi ha dues editorials al darrera.
Acabo de buscar una mica més, resulta que és una reedició del llibre de Duna de l'editorial Pleniluni.
Si és la mateixa traducció, cosa que m'estranya, és una delícia. Jo la tinc. |
Dues editorials s'han posat d'acord per fer una tirada de 1900 unitats de Duna en versió limitada. I ara resulta que com que faran curt, treuran més endavant una versió en més humil. Només el primer dia ja es van vendre 400 unitats. Si no s'han acabat, poc li faltaran. Aquest llibre en 5 anys serà considerat una perla de col•leccionista. Algú se l'ha comprat ja?https://llegirencatala.cat/llibres/dune-duna/
Algú ja el té i l'ha llegit o començat? Vull llegir-lo, però estic dubtant entre aquesta edició o l'original en anglès, i saber si està ben traduïda seria un bon punt d'inflexió
De moment s'ha endarrerit una mica més, toca esperar la primera setmana de desembre |
Dues editorials s'han posat d'acord per fer una tirada de 1900 unitats de Duna en versió limitada. I ara resulta que com que faran curt, treuran més endavant una versió en més humil. Només el primer dia ja es van vendre 400 unitats. Si no s'han acabat, poc li faltaran. Aquest llibre en 5 anys serà considerat una perla de col•leccionista. Algú se l'ha comprat ja?https://llegirencatala.cat/llibres/dune-duna/
Als Països Catalans es venen més llibres, jocs de taula, pel·lícules, ... en castellà perquè se n'editen molts més que en català. Però els que es fan en català venen prou bé com per ser rendibles. Cal empreses i institucions compromeses amb el català que trenquin amb la dinàmica actual.
Home és que poder llegir en català els grans llibres de ciència ficció, fantasia i terror és un plaer que no té parangó. No entenc la gent que compra quelcom en castellà essent-hi en català. Quan en català tot és més exclusiu, limitat i especial. Ja em diràs quina gràcia té la versió en castellà, que se n'han venut la tira, podent tenir la catalana, que n'hi ha pocs exemplars i van molt buscats. Els col·leccionistes ho tenim clar. |
Dues editorials s'han posat d'acord per fer una tirada de 1900 unitats de Duna en versió limitada. I ara resulta que com que faran curt, treuran més endavant una versió en més humil. Només el primer dia ja es van vendre 400 unitats. Si no s'han acabat, poc li faltaran. Aquest llibre en 5 anys serà considerat una perla de col•leccionista. Algú se l'ha comprat ja?https://llegirencatala.cat/llibres/dune-duna/
Massa cara.
30 duros per un llibre, ja se'l poden confitar. |
Dues editorials s'han posat d'acord per fer una tirada de 1900 unitats de Duna en versió limitada. I ara resulta que com que faran curt, treuran més endavant una versió en més humil. Només el primer dia ja es van vendre 400 unitats. Si no s'han acabat, poc li faltaran. Aquest llibre en 5 anys serà considerat una perla de col•leccionista. Algú se l'ha comprat ja?https://llegirencatala.cat/llibres/dune-duna/
oh, meravellós! Tinc la versió de butxaca en anglés, però si trobo aquesta la compraré. |
Dues editorials s'han posat d'acord per fer una tirada de 1900 unitats de Duna en versió limitada. I ara resulta que com que faran curt, treuran més endavant una versió en més humil. Només el primer dia ja es van vendre 400 unitats. Si no s'han acabat, poc li faltaran. Aquest llibre en 5 anys serà considerat una perla de col•leccionista. Algú se l'ha comprat ja?https://llegirencatala.cat/llibres/dune-duna/
El vaig encarregar en el seu moment, ja l'he pagat i l'hauria de rebre en una o dues setmanes, ja l'estic esperant!
Surt a mitjans de novembre.
Quan vaig efectuar el pagament (fa una setmana) se'm va comunicar que l'enviament seria entre una i dues setmanes, però no tinc cap pressa, si arriba al novembre també em sembla bé. |
Dues editorials s'han posat d'acord per fer una tirada de 1900 unitats de Duna en versió limitada. I ara resulta que com que faran curt, treuran més endavant una versió en més humil. Només el primer dia ja es van vendre 400 unitats. Si no s'han acabat, poc li faltaran. Aquest llibre en 5 anys serà considerat una perla de col•leccionista. Algú se l'ha comprat ja?https://llegirencatala.cat/llibres/dune-duna/
El vaig encarregar en el seu moment, ja l'he pagat i l'hauria de rebre en una o dues setmanes, ja l'estic esperant!
Sembla una edició molt ben cuidada.
Sí, per això em vaig decidir a fer la reserva, també em va agradar això de l'edició limitada, serà una petita joia |
L'Ajuntament en mans de Compromís continua amb la seva tasca castellanitzadora i està retolant exclusivament en castellà la zona del barri del carme APR on estan reduint l'accès de vehicles. No hi ha cap partit que alce la veu ja que el PP, VOX i Ciudadanos estan contentíssims amb que l'ajuntament progresista arracone el valencià de qualsevol senyalització.Les suposades associacions per la llengua callades per tal de rebre subvencions de Compromís i sense reivindicar res.
Doncs denunciem-ho. Cal dir que el govern municipal de Compromís (també hi ha els sociates, atenció!) fa moltes coses per la normalització del valencià. Si ara han retolat exclusivament en castellà eixa zona, doncs toca pegar-los un avís. |
L'Ajuntament en mans de Compromís continua amb la seva tasca castellanitzadora i està retolant exclusivament en castellà la zona del barri del carme APR on estan reduint l'accès de vehicles. No hi ha cap partit que alce la veu ja que el PP, VOX i Ciudadanos estan contentíssims amb que l'ajuntament progresista arracone el valencià de qualsevol senyalització.Les suposades associacions per la llengua callades per tal de rebre subvencions de Compromís i sense reivindicar res.
NI fan servir el català com a façana. |
L'Ajuntament en mans de Compromís continua amb la seva tasca castellanitzadora i està retolant exclusivament en castellà la zona del barri del carme APR on estan reduint l'accès de vehicles. No hi ha cap partit que alce la veu ja que el PP, VOX i Ciudadanos estan contentíssims amb que l'ajuntament progresista arracone el valencià de qualsevol senyalització.Les suposades associacions per la llengua callades per tal de rebre subvencions de Compromís i sense reivindicar res.
Tot text en castellà en zona catalanoparlant hauria de ser guixat d'immediat. |
L'Ajuntament en mans de Compromís continua amb la seva tasca castellanitzadora i està retolant exclusivament en castellà la zona del barri del carme APR on estan reduint l'accès de vehicles. No hi ha cap partit que alce la veu ja que el PP, VOX i Ciudadanos estan contentíssims amb que l'ajuntament progresista arracone el valencià de qualsevol senyalització.Les suposades associacions per la llengua callades per tal de rebre subvencions de Compromís i sense reivindicar res.
Compte amb el que dius que t'acusaran de tenir odi a la ciutat de València...
Perquè votes negatiu a Muntaner? No et sembla bé lo que diu?
L'he votat negatiu perquè ha usat un fil que criticava Compromís per pegar-li la volta i lloar Compromís. Entenc que hi haja gent que li molesten les critiques a Compromís perquè tinga carnet però és ja hooliganisme que em fastigueja.El que tindria que explicar ell (i tu) és perquè voteu negatiu el meu comentari, teniu un problema amb el sarcasme pel que veig...
Jo ho he fet per haver votat negatiu un comentari en el que es demana denunciar una acció del govern municipal de València contra la normalització lingüistica del valencià. Acció, reacció.
Amb el seu comentari fa just el contrari, mira de blanquejar Compromís molt habilment.Tots dos sou prou reaccionaris en el fons, aneu d'educadets pel fòrum (sobretot ell) però després sou rancuniosos dels collons i actueu amb el ditet inquisitorial per darrere. A mi les emprenyamentes em duren 24 hores com a molt i sóc honest, vaig de cara. Ja s'ho fareu, tots els neoblavers del fòrum esteu fets amb el mateix patró. |
Fixeu-vos que fins i tot els etarres, éssers vils en la ment dels espanyols, han estat capaços d'entendre que per la via de les armes no es pot aconseguir res. A resultes d'això, han abandonant la via armada i han abraçat la democràcia, tot demanant perdó a les víctimes.Quan farà Espanya el mateix, per abraçar la democràcia i abandonar la via de les armes, per la qual no només segresta i atempta contra votants en urnes, sinó que manté el cop d'estat que no permet desplegar la victòria del SÍ en el referèndum vinculant del dia 1 d'octubre. Quan demanarà perdó a totes les víctimes a qui ha segrestat, apallissat, robat i amenaçat? Quan deixarà d'imposar resultats electorals a través de les pistoles i el tret al clatell?Espanyols, abandoneu la via armada i accepteu el resultat del referèndum.
Els enemics i els traïdors mai vindran a demanar perdó. "Compleixen" amb el seus objectius: Uns; conquerir el nostre país, i els altres regalar Catalunya a l'enemic.El que hem de fet, els catalans, es lluitar per fotre'ls fora del nostre país, tant a traïdors com a l'enemic.Però mentre hagin babaus que continuïn llençant el vot contra tota aquesta colla d'estafadors que hi ha dins de la Generalitat o Parlament, Catalunya va pel camí de la seva pròpia extinció. |
Fixeu-vos que fins i tot els etarres, éssers vils en la ment dels espanyols, han estat capaços d'entendre que per la via de les armes no es pot aconseguir res. A resultes d'això, han abandonant la via armada i han abraçat la democràcia, tot demanant perdó a les víctimes.Quan farà Espanya el mateix, per abraçar la democràcia i abandonar la via de les armes, per la qual no només segresta i atempta contra votants en urnes, sinó que manté el cop d'estat que no permet desplegar la victòria del SÍ en el referèndum vinculant del dia 1 d'octubre. Quan demanarà perdó a totes les víctimes a qui ha segrestat, apallissat, robat i amenaçat? Quan deixarà d'imposar resultats electorals a través de les pistoles i el tret al clatell?Espanyols, abandoneu la via armada i accepteu el resultat del referèndum.
Tots els catalans que us feu palles amb ETA haurieu de recordar el que va passar a l'Hipercor de Barcelona l'any 87. O el desastre que podria haver provocat l'atemptat contra els oleoductes de la petroquímica de Tarragona aquell mateix any.Sí, ens pot agradar més o menys per ser independentistes i lluitar contra l'estat espanyol però no hi ha cap dubte en que va ser un grup terrorista. I que no ens va fer cap favor, lluitaven per la seva independència (com és lògic).I si algú espera que l'estat espanyol demani perdó a les víctimes de les seves accions (moltes d'elles terroristes també) li recomano que agafi una revista que va per llarg.
La qüestió no és que ens fem palles o no amb qué.La qüestió és que els terroristes espanyols ni s'han desarmat ni han fet un mínim pas per intentar conviure i buscar la pau.La qüestió és que l'estat espanyol no vol la pau. Vol l'aniquilació d'aquells que no són com ells o del seu gust.La qüestió és que un cop aniquilada ETA, aquells que no són del seu gust són els qui parlen català.La qüestió és que un cop aniquilats els catalans, aquells que no seran del seu gust seran andalusos i aragonesos, gent de Terol, o qualsevol que no sigui de Madrid.El monstre feixista no està mai content i cada cop fa més perir el cercle d'aquells que no són del seu gust fins al dia que acabin amb la societat mateixa deixant un rastre de misèria, desolació, vides trencades i morts per camí.ETA almenys ha buscat la pau. L'estat espanyol no, ans el contrari, li molesta que ETA busqui la pau. Perquè és un monstre feixista i terrorista que necessita en tot moment a algú aquí estomacar.
Però que l'estat espanyol és així no ens hauria de venir de nou. Sempre ha actuat igual i ho seguirà fent.
No ens estem fent palles , però no podem defensar a l'Estat espanyol quan fa coses pitjors perquè ETA s'ha carregat a X jutge, policia ..Podem mesurar si els seus actes han estat consequents amb nosaltres , però no podem condemnar quan es van carregar a Carrero o X jutge franquista ... entens o no ?Es que a mes em fa molta gràcia això de dir que Bildu son els hereus de ETA , perque el PP tambe per ser hereu de Franco perquè el seu fundador va ser ministre de Franco
En quin moment he dit jo res de tot això?
Sembla que penses això ?A Catalunya hi ha un greu problema i es que encara no ens adonem de com actuen els estats que volen ser independents.ETA va ser una banda de alliberament , no nomès va ser una banda terrorista
Sembla que penses això ?Has de millorar molt la comprensió lectora.
T'assegure que això és impossible, completament impossible.He polemitzat amb molts usuaris. Alguns amb distància ideològica sideral, no ens posem d'acord, discrepem en tot, però ens entenem en la nostra dissidència, però amb este usuari és impossible, te ix per unes "peteneres" i et raona d'una manera que acaba desconcertant-te.Igual és un geni i no sabem apreciar-ho. |
Fixeu-vos que fins i tot els etarres, éssers vils en la ment dels espanyols, han estat capaços d'entendre que per la via de les armes no es pot aconseguir res. A resultes d'això, han abandonant la via armada i han abraçat la democràcia, tot demanant perdó a les víctimes.Quan farà Espanya el mateix, per abraçar la democràcia i abandonar la via de les armes, per la qual no només segresta i atempta contra votants en urnes, sinó que manté el cop d'estat que no permet desplegar la victòria del SÍ en el referèndum vinculant del dia 1 d'octubre. Quan demanarà perdó a totes les víctimes a qui ha segrestat, apallissat, robat i amenaçat? Quan deixarà d'imposar resultats electorals a través de les pistoles i el tret al clatell?Espanyols, abandoneu la via armada i accepteu el resultat del referèndum.
Tots els catalans que us feu palles amb ETA haurieu de recordar el que va passar a l'Hipercor de Barcelona l'any 87. O el desastre que podria haver provocat l'atemptat contra els oleoductes de la petroquímica de Tarragona aquell mateix any.Sí, ens pot agradar més o menys per ser independentistes i lluitar contra l'estat espanyol però no hi ha cap dubte en que va ser un grup terrorista. I que no ens va fer cap favor, lluitaven per la seva independència (com és lògic).I si algú espera que l'estat espanyol demani perdó a les víctimes de les seves accions (moltes d'elles terroristes també) li recomano que agafi una revista que va per llarg.
La qüestió no és que ens fem palles o no amb qué.La qüestió és que els terroristes espanyols ni s'han desarmat ni han fet un mínim pas per intentar conviure i buscar la pau.La qüestió és que l'estat espanyol no vol la pau. Vol l'aniquilació d'aquells que no són com ells o del seu gust.La qüestió és que un cop aniquilada ETA, aquells que no són del seu gust són els qui parlen català.La qüestió és que un cop aniquilats els catalans, aquells que no seran del seu gust seran andalusos i aragonesos, gent de Terol, o qualsevol que no sigui de Madrid.El monstre feixista no està mai content i cada cop fa més perir el cercle d'aquells que no són del seu gust fins al dia que acabin amb la societat mateixa deixant un rastre de misèria, desolació, vides trencades i morts per camí.ETA almenys ha buscat la pau. L'estat espanyol no, ans el contrari, li molesta que ETA busqui la pau. Perquè és un monstre feixista i terrorista que necessita en tot moment a algú aquí estomacar.
Però que l'estat espanyol és així no ens hauria de venir de nou. Sempre ha actuat igual i ho seguirà fent.
No ens estem fent palles , però no podem defensar a l'Estat espanyol quan fa coses pitjors perquè ETA s'ha carregat a X jutge, policia ..Podem mesurar si els seus actes han estat consequents amb nosaltres , però no podem condemnar quan es van carregar a Carrero o X jutge franquista ... entens o no ?Es que a mes em fa molta gràcia això de dir que Bildu son els hereus de ETA , perque el PP tambe per ser hereu de Franco perquè el seu fundador va ser ministre de Franco
En quin moment he dit jo res de tot això?
Sembla que penses això ?A Catalunya hi ha un greu problema i es que encara no ens adonem de com actuen els estats que volen ser independents.ETA va ser una banda de alliberament , no nomès va ser una banda terrorista
Sembla que penses això ?Has de millorar molt la comprensió lectora.
Jo t'he criticat moltes vegades perquè em sembla que tens la mateixa actitut dels que tu anomenes traïdors.Et vaig llegir moltes vegades com vas riure ( ja se que em diues que no t'agrada) sobre els borratxos de Magaluf , quan el problema es que els borratxos de Magaluf també s'estàn carregant el territori , com els botellots de Barcelona que son un reflexe de la degradació de la societat barcelonina o el nostre mediterrani.Critiquem molt el processisme , però això tambe es processisme ....
Jo t'he criticat moltes vegades perquè em sembla que tens la mateixa actitut dels que tu anomenes traïdors.Repeteixo lo de la comprensió lectora doncs.Ric sobre les notícies de borratxos a Magaluf perquè és on m'he criat i sé perfectament el que hi ha i tota la problemàtica que hi va al darrere.I no, això no és processisme. |
Fixeu-vos que fins i tot els etarres, éssers vils en la ment dels espanyols, han estat capaços d'entendre que per la via de les armes no es pot aconseguir res. A resultes d'això, han abandonant la via armada i han abraçat la democràcia, tot demanant perdó a les víctimes.Quan farà Espanya el mateix, per abraçar la democràcia i abandonar la via de les armes, per la qual no només segresta i atempta contra votants en urnes, sinó que manté el cop d'estat que no permet desplegar la victòria del SÍ en el referèndum vinculant del dia 1 d'octubre. Quan demanarà perdó a totes les víctimes a qui ha segrestat, apallissat, robat i amenaçat? Quan deixarà d'imposar resultats electorals a través de les pistoles i el tret al clatell?Espanyols, abandoneu la via armada i accepteu el resultat del referèndum.
L'Otegi aquest hauria d'haver inclòs alguna frase en el seu discurs del pal "perdoneu i tal, pero tots els espanyols ens haurieu d'estar menjant la polla en regraciament per haver matat el vostre futur dictador carrero blanco.." ni que sigui per trolejar una mica entre tanta baixada de pantalons.
. Es que el problema que tenen els espanyols es aquest , que es van carregar a Carrero o Meliton Manzanas , els sua la figa que hagin estat uns dictadors, torturadors ...eren els seus torturadors ....Per això es inutil demanar perdó perquè al fons ells tampoc farien això, jo crec que està molt clar tot .El PP espanyol no hauria d'haver entrat a Europa nomès amb la hipocresia , cinisme i interesos va entrar perquè els calers estàn per damunt dels drets humansI desprès tenim als envejosos comunistes espanyols que en 40 anys no van tenir collons de fer el quee va fer ETA al principi , per això va tenir aquest suport ETA , perquè va fer el que haurien d'haver fet ells però per COVARDS no van fer
Kevin escrigué: . Es que el problema que tenen els espanyols es aquest , que es van carregar a Carrero o Meliton Manzanas , els sua la figa que hagin estat uns dictadors, torturadors ...eren els seus torturadors ....Generalitzes d'una manera que arriba a ser repugnant. Hi va haver milions d'espanyols que van patir la dictadura i, en ocasions, la tortura dels Melitons i els Carreros del franquisme.I conste que ni em sent espanyol ni tinc la menor simpatia per Espanya.
A veure campió , tu penses que un del PP condemnarà a Franco de veritat?Saps qui va fundar el PP ? , Fraga , Fraga va ser ministre de Franco, si el teu partit es una versió moderna del franquisme o adaptada als nous temps europeus , de veritat penses que es creuen tot això sobre Franco ?Ja hem arribat al limit de la hipocresia que a mes tu justifiques tot això.
En primer lloc que no tots els espanyols són simpatitzants del PP i Vox. I en segon lloc, que no hi ha en Espanya tants milions de franquistes. De fet, la majoria de votants del PP ni han conegut a Franco.I per últim, dis-me exactament què estic justifcant jo.
La majoria de gent que vota al PP no condemnarà de veritat al franquisme perquè el partit prové del franquisme com Bildu i abans HB eren una branca del moviment politic d'ETA, no podem dir que uns son molt dolentots i altres molt bons , o millors o pitjors .Son epoques diferents i lluites diferents , ara el PP i les seves eines d'Estat no poden engarjolar a mes gent o fins i tot executar a aquesta gent perque estàn controlats per altres que tampoc volen que el nacionalisme espanyol , francès, polonès ...esclati i enderroqui el projecte europeu , que es el projecte alemany .Per això Comin els ha preguntat avui si volen enderrocar el projecte per salvar a Espanya i el seu nacionalisme.Respecte als polonesos no tenen cap problema perquè es feble , però respecte a Espanya ja tenen problemes....i tindràn mes problemes.Aquesta es la realitat geopolitica
Jo no parle de bons i dolentots, això ho interpretes tu. I la diferència és que el franquisme va acabar fa quasi mig segle, mentre que ETA ho va fa deu anys i Bildu és un partit en actiu.Em negue a acceptar que la meitat dels valencians són franquistes, jo tots els votants que conec del PP o ignoren el franquisme o n'estan radicalment en contra, del franquisme i de qualsevol dictadura, feixista o comunista.
Jo no puc condemnar la hipocresia d'alguns com Bildu , perquè al PP o PSOE tambe hi ja hipocrites , es pot parlar de convivència, no t'aguanto pero respecta i jo et respectarè ...però hispocresies i ploriqueigs i mentides moralistes les justes...No em posarè a plorar per Carrero Blanco , Miguel Angel Blanco o els assasinats del GAL o Franco perquè això seria hipocresia i quelcom que jo no sento
Ja t'has desviat.Enfí, deixem-ho, no hi ha manera. |
Fixeu-vos que fins i tot els etarres, éssers vils en la ment dels espanyols, han estat capaços d'entendre que per la via de les armes no es pot aconseguir res. A resultes d'això, han abandonant la via armada i han abraçat la democràcia, tot demanant perdó a les víctimes.Quan farà Espanya el mateix, per abraçar la democràcia i abandonar la via de les armes, per la qual no només segresta i atempta contra votants en urnes, sinó que manté el cop d'estat que no permet desplegar la victòria del SÍ en el referèndum vinculant del dia 1 d'octubre. Quan demanarà perdó a totes les víctimes a qui ha segrestat, apallissat, robat i amenaçat? Quan deixarà d'imposar resultats electorals a través de les pistoles i el tret al clatell?Espanyols, abandoneu la via armada i accepteu el resultat del referèndum.
ETA no ha demanat mai perdó. Ara l'esquerra patriota basca fa un pas endavant per atenuar les flagrants violacions dels drets humans que el règim penitenciari espanyol aplica als presos bascs. Ni Otegui ni Bildu demanen perdó. Simplement reconeixen els mals causats per tal que aviat hi hagi una petita contraprestació per part dels responsables del GAL i del terrorisme d'estat que de segur, però, mai en demanaran de perdó.
Reconèixer el mal causat és tan evident que dir-ho no significa res. Otegui no va pronunciar la paraula perdó, però va fer una cosa pitjor, no solament va lamentar el patiment de les vícitimes si no que va dir que "mai no s'havia d'haver produit". Més que un penediment jo ho veig con una confesió descarnada i directa del fracàs de ETA, una esmena a la totalitat a la seua existència com organització armada o terrorista, com ho vullgam dir.Sincerament, no sé a que venen les paraules d'Otegui. No aprofiten absolutament per a res. Introduïx desconcert en els seus seguidors i no satisfarà mai ni a les vícitimes ni als partits de la dreta nacionalista espanyola. Estos, ni que entrara voluntàriament en presó per a complir una cadena perpètua, estarien satisfets. En realitat, a l'únic a qui pot beneficiar és a Pedro Sanchez per tal de llavar-li la cara davant electorats moderats (han d'arrapar de lo que queda de Ciudadanos per a crèixer per la dreta, ja que per l'esquerra ho tenen ben difícil), pels seus pactes amb Bildu.El resultat és una imatge patètica de derrota. Un innecesari excercici d'hipocresia que no convenç a ningú.
Ruth escrigué: Reconèixer el mal causat és tan evident que dir-ho no significa res. Sincerament, no sé a que venen les paraules d'Otegui. No aprofiten absolutament per a res. És que no parla precisament per a tu. Ho fa pels presoners bascs. Si els alliberen, Bildu aprovarà els pressupostos de l'estat. Ho ha dit avui Otegui. És en aquest context que s'explica la cosa. El "mai no s'hauria d'haver produït" (la lluita armada) es pot considerar una autocrítica...o una crítica a l'estat espanyol....La imatge patètica de derrota, Gemma , crec que és una projecció teva. No té res a veure amb el que de debò està passant.
Encara és pitjor, perquè està creant falses il.lusions als presos. S'aprofita d'ells per als seus interesos polítics personals, perquè ell sap perfectament que Pedro Sanchez no alliberarà mai als presos. Hui ho ha afirmat rotundament en el parlament espanyol, perquè sap que si ho fa se suïcida políticament.Si aconsegueix alguns beneficis penitenciaris, com l'acostament a Euskadi ja farà molt.Però com va a ser una crítica a l'estat espanyol si està parlant en nom de la seua organització! Cal interpretar les coses en el seu context, si ja entenem lo que ens convé entendre...
Josep escrigué: està creant falses il.lusions als ....espanyols. La política és així. I Otegui és un bon polític. I de beneficis penitenciaris els bascs ja n'han assolit. Llegeix bé el que diuen Otegui i Bildu i no et quedis en primeres lectures interpretatives. |
Fixeu-vos que fins i tot els etarres, éssers vils en la ment dels espanyols, han estat capaços d'entendre que per la via de les armes no es pot aconseguir res. A resultes d'això, han abandonant la via armada i han abraçat la democràcia, tot demanant perdó a les víctimes.Quan farà Espanya el mateix, per abraçar la democràcia i abandonar la via de les armes, per la qual no només segresta i atempta contra votants en urnes, sinó que manté el cop d'estat que no permet desplegar la victòria del SÍ en el referèndum vinculant del dia 1 d'octubre. Quan demanarà perdó a totes les víctimes a qui ha segrestat, apallissat, robat i amenaçat? Quan deixarà d'imposar resultats electorals a través de les pistoles i el tret al clatell?Espanyols, abandoneu la via armada i accepteu el resultat del referèndum.
Independentment de lo que hom creu que hauria de fer Espanya, ETA va entregar les armes perquè va ser mitarment derrotada, desmantellada i reduïda a la mínima expressió. I els que demanen perdó, si es pot dir així a lo que diuen, és perquè ho tenen pactat amb Pedro Sànches i per a facilitar mesures penitenciàries favorables als presos. Per cert, què trist el paper dels presos, jugar-se la vida i passar-se anys i anys de presó per a no-res, per a que el teu partit acabe pactant amb l'esquerra espanyola.
Relat espanyolista pur i dur. El que acabes de dir és com si ara algú diu que el procés va fracassar gràcies únicament a l'acció espanyola i no per l'inacció o les errades dels indepes (tot i que en el cas del procés el motiu principal és la nul·la intenció dels processites). El principal motiu que ETA acabés derrotada no van ser els mèrits d'Espanya, sinó després d'una sèrie d'errors tàctics que li van fer perdre el suport social que tenia inicialment. Quan tenia els suports Espanya no tenia res a fer, només anava fotent pals de cec detenint aleatòriament gent amb cognoms bascos que portava arrecades, que segur que era el filtre que feien servir per endur-se algú a la caserna i apallissar-lo. I millor no parlem del comando paramilitar que van muntar.
Home, és que unes coses són conseqüència d'altres. Es cometen errors quan t'estan detenint contínuament, no ja comandos, sinó les mateixes cúpules directives tot incautant-se dels arsenals d'armes. Es cometen errors quan la gent que et dona suport (mai més d'un quart de població tirant per alt) se n'adona que no se va enlloc matant treballadors d'autopista o regidors de pobles.I no és espanyolisme, és una evidència i un fet objectiu, independentment de considerar si la seua lluita armada era justa o no.I pleguen sense tan sols aconseguir l'objectiu mínim de tot grup armat que ho deixa, negociar una eixida satisfactòria per als seus presos.
L'objectiu minim es va aconseguir , la millora de l'autogovern...Continues amb l'autoengany de pensar que no van aconseguir res , perquè realment si van millorar les condicions dels bascosEls regidors que va matar ETA eren persones amb vincles amb l'establisment de Madrid o espanyol no eren nomès regidors , i els treballadors de les autopistes també .ETA va comemçar la seva seva devallada popular , que sempre va ser força alta, quan la gent va considerar que havien arribat a un nivell ja força alt respecte als objectius , tenir un bon autogovern , concert economic , policia ...Per això no tenia gaire sentit continuar.I torno a repetir , ETA si va aconseguir coses una altra cosa es que no us adoneu perquè els arbres amaguen el que hi ha al final del bosc
ETA va comemçar la seva seva devallada popular , que sempre va ser força alta, quan la gent va considerar que havien arribat a un nivell ja força alt respecte als objectius , tenir un bon autogovern , concert economic , policia ...Per això no tenia gaire sentit continuar.Vius a la teva bimbolla
La capacitat d'autoengany d'eixe usuari és infinita. Fa unes argumentacions que tiren de cul. Ara resultarà que ETA lluitava per una autonomia espanyola.
ETA va aconseguir millorar la autonomia , que era 0 , no entens les coses .Clar que un dels objectius d'ETA era millorar la situació dels bascos, con els Kurds , palestins...
Euskadi té la mateixa autonomia que Catalunya i Galicia, i poc més o menys com les altres, amb el concert que, com ja he explicat, és un mecanisme de millora recaudatòria sense autonomia fiscal real.I a més a més, ETA mai no va lluitar per una autonomia dins l'estat espanyol capitalista.
Si el concert basc fos això , Cataluya tindria el mateix , el que no te gaire sentit es donar el concert si has guanyat a ETA , es que sembles ximple.Quan un estat ha donat un privilegi guanyant?La prova es Catalunya , si Espanya veiès que es desestabilitza tot ja wt dic jo que el concert seria una broma
El concert el tenen des del principi, no els l'han donat ara. En realitat es va plantejar com una recuperació, actualitzada, de les diputacions forals antigues. Catalunya el podia haver tingut però la Convergència d'aleshores no apostà fort per això i va donar prioritat a coses culturals i tal. Un error històric gravíssim, perqué l'important sempre és el diners. Si tens el diners, lo demés ja ve darrere.
Això no es veritat , els privilegis forals es donen per estabilitzar un territori , quan el govern espanyol va veure que ETA va actuar i amb la situació politica i economica adins va haver d'intentar fer aquests acords .Però no va ser per art de màgia , l'estat espanyol mo va funcionar aixi .ETA va aconseguir que no s'executès a tots els presos abans els judici de Burgos segrestant al cònsul alemany d'Espanya ...a la epoca de Franco! , imagina desprès
T'ho torne a dir, el concert no és més que un procediment recaudatori, no altera substancialment l'estatus d'autonomia administrativa espanyola. El govern basc no pot modificar l'IVA, ni l'IRPF (tret del tram autonòmic, com les altres autonomies), ni l'impost de societats (ho intentaren i ho va tombar el TC), ni les cotitzacions a la Seguretat Social, ni els impostos especials sobre hidrocarburs, assegurances, alcohol, etc.I ETA mai va lluitar per això, perquè ja ho tenia des de la instauració de l'estat autonòmic del régim del 78 i perquè el seu objectiu era la independència i el socialisme.Doncs al final, desapareixen sense independència, sense socialisme, sense dret d'autodeterminació i amb els seus militants en la presó o l'exili.I damunt, la seua máxima figura política plorant en la televisió espanyola i dient que mai no ho haurien d'haver fet.Sí, un gran éxit el seu.
Torno a repetir una altra vegada que si l'estat espanyol s'hagues imposat no hauria ni concert econòmic , ni disposició adicional respecte a Navarra , ni policia autonomica , ni altres coses ....Et sona el cafe per a tothom ?Tu penses que l'Estat espanyol pot passar d'un regimen autoritari i centealista a cafe per a tothom per art de màgia?Quan va passar això.?Quan ETA es va carregar a Carrero Blanco , a mes de les vagues, ames del suport molts burguesia al nacialisme i fins i tot ETA es quan l'estat va estar contra les cordes
Quina murga Podria explicar-te que Navarra i Àlava van mantenir les hisendes forals durant el franquisme, i que la creació de còssos de policía propis (minyons d'Àlava i forals de Navarra) va ser als anys 40s.Podria explicar-te que l'ordenament territorial de la constitució del 78 és una simple còpia incompleta de la constitució de la RFA.Però com que segueixes a la teva pel·lícula, paso.
Navarra i Àlava no son tot el Pais Basc , no te gens a veure amb em que t'estic dient...La murga es desviar el que t'he preguntat , tu penses que si haguessin perdut ara el Pais Basc el Pais Basc haguès aconseguit tot això , si o no?
I més babau sóc jo que hi torno A veure, senzillet per a tontets com tú.Aparició d'ETA: 1962Primeres víctimes mortals: 1968Constitució espanyola i creació de l'estat autonòmic: 1978 (amb un suport al referéndum relativament baix a les provincies basques)Estatut basc: 1979 (negociat bàsicament pel PNB, els de HB no en van voler saber res i van promoure el boicot).Periode de major activitat d'ETA: 1980-1992 Desaparició: 2011Però segons tú, ETA no va ser realment derrotada a la primera dècada dels 2000, perquè 30 anys abans Euskadi havia aconseguit un estatut d'autonomia avantatjós (encara que ETA i HB n'eren obertament contraris) Suposo que demà defensaràs que el III Reich en realitat no va perdre contra la URSS perquè aquesta va caure al 1991 o alguna cosa similar
Llegeix el que he dit JO i deixa de dir ximpleries |
Fixeu-vos que fins i tot els etarres, éssers vils en la ment dels espanyols, han estat capaços d'entendre que per la via de les armes no es pot aconseguir res. A resultes d'això, han abandonant la via armada i han abraçat la democràcia, tot demanant perdó a les víctimes.Quan farà Espanya el mateix, per abraçar la democràcia i abandonar la via de les armes, per la qual no només segresta i atempta contra votants en urnes, sinó que manté el cop d'estat que no permet desplegar la victòria del SÍ en el referèndum vinculant del dia 1 d'octubre. Quan demanarà perdó a totes les víctimes a qui ha segrestat, apallissat, robat i amenaçat? Quan deixarà d'imposar resultats electorals a través de les pistoles i el tret al clatell?Espanyols, abandoneu la via armada i accepteu el resultat del referèndum.
Independentment de lo que hom creu que hauria de fer Espanya, ETA va entregar les armes perquè va ser mitarment derrotada, desmantellada i reduïda a la mínima expressió. I els que demanen perdó, si es pot dir així a lo que diuen, és perquè ho tenen pactat amb Pedro Sànches i per a facilitar mesures penitenciàries favorables als presos. Per cert, què trist el paper dels presos, jugar-se la vida i passar-se anys i anys de presó per a no-res, per a que el teu partit acabe pactant amb l'esquerra espanyola.
Relat espanyolista pur i dur. El que acabes de dir és com si ara algú diu que el procés va fracassar gràcies únicament a l'acció espanyola i no per l'inacció o les errades dels indepes (tot i que en el cas del procés el motiu principal és la nul·la intenció dels processites). El principal motiu que ETA acabés derrotada no van ser els mèrits d'Espanya, sinó després d'una sèrie d'errors tàctics que li van fer perdre el suport social que tenia inicialment. Quan tenia els suports Espanya no tenia res a fer, només anava fotent pals de cec detenint aleatòriament gent amb cognoms bascos que portava arrecades, que segur que era el filtre que feien servir per endur-se algú a la caserna i apallissar-lo. I millor no parlem del comando paramilitar que van muntar.
Home, és que unes coses són conseqüència d'altres. Es cometen errors quan t'estan detenint contínuament, no ja comandos, sinó les mateixes cúpules directives tot incautant-se dels arsenals d'armes. Es cometen errors quan la gent que et dona suport (mai més d'un quart de població tirant per alt) se n'adona que no se va enlloc matant treballadors d'autopista o regidors de pobles.I no és espanyolisme, és una evidència i un fet objectiu, independentment de considerar si la seua lluita armada era justa o no.I pleguen sense tan sols aconseguir l'objectiu mínim de tot grup armat que ho deixa, negociar una eixida satisfactòria per als seus presos.
L'objectiu minim es va aconseguir , la millora de l'autogovern...Continues amb l'autoengany de pensar que no van aconseguir res , perquè realment si van millorar les condicions dels bascosEls regidors que va matar ETA eren persones amb vincles amb l'establisment de Madrid o espanyol no eren nomès regidors , i els treballadors de les autopistes també .ETA va comemçar la seva seva devallada popular , que sempre va ser força alta, quan la gent va considerar que havien arribat a un nivell ja força alt respecte als objectius , tenir un bon autogovern , concert economic , policia ...Per això no tenia gaire sentit continuar.I torno a repetir , ETA si va aconseguir coses una altra cosa es que no us adoneu perquè els arbres amaguen el que hi ha al final del bosc
ETA va comemçar la seva seva devallada popular , que sempre va ser força alta, quan la gent va considerar que havien arribat a un nivell ja força alt respecte als objectius , tenir un bon autogovern , concert economic , policia ...Per això no tenia gaire sentit continuar.Vius a la teva bimbolla
La capacitat d'autoengany d'eixe usuari és infinita. Fa unes argumentacions que tiren de cul. Ara resultarà que ETA lluitava per una autonomia espanyola.
ETA va aconseguir millorar la autonomia , que era 0 , no entens les coses .Clar que un dels objectius d'ETA era millorar la situació dels bascos, con els Kurds , palestins...
Coses que va fer ETA pels bascos:-Provocar l'exili de milers d'empresaris bascos, que no volien cedir a l'impost revolucionari o amenaçats de mort per qualsevol altre motiu. Això va provocar el tancament de moltes industries familiars i el declivi de moltes ciutats industrials, com Éibar (40.000hab al 1970, 27.000 avui), Gernika...La indústria armera d'Euskadi, de les més importants d'Europa, pràcticament desmantellada.-Boicotejar la central nuclear de Lemóniz, fent que Euskadi fós depenent energèticament. Fins fa un parell d'anys Euskadi s'alimentava d'una altra central nuclear, Santa Maria de Garoña, ubicada a Burgos.-Boicotejar qualsevol progrés de les vies de comunicació, com el tren directe entre les tres capitals basques (avui al 2021 encara no està acabat), o l'autovia Guipúscoa-Pamplona, que van estar a punt de cancel·lar.
Espera anirè a plorar una estona ... Els vostres discursset de que tot el mon es molt dolent excepte vosaltres es fantàsticEn un conflicte surt perdent la gent ,que colllns em vols dir?
Doncs que a part de dir bestieses et contradius d'un missatge a l'altre.Primer que ETA va estar activa fins que "va aconseguir millorar el suficient la qualitat de vida dels bascos" Just després: "bé, en un conflicte la gent sempre hi surt perdent"No val la pena perdre el temps amb oligofrènics.
Es que ETA INDIRECTAMENT va aconseguir moltes d'aquelles coses , t'agradi o no, si haguessin derrotat a ETA al PAIS BASC no hauria comoetències o serien les mateixes d'Extremadura i no parlo de les detencions o persecució policial parlo en general, el que va aconseguir el PNB (et sona això de les nous i l'arbre?) |
Fixeu-vos que fins i tot els etarres, éssers vils en la ment dels espanyols, han estat capaços d'entendre que per la via de les armes no es pot aconseguir res. A resultes d'això, han abandonant la via armada i han abraçat la democràcia, tot demanant perdó a les víctimes.Quan farà Espanya el mateix, per abraçar la democràcia i abandonar la via de les armes, per la qual no només segresta i atempta contra votants en urnes, sinó que manté el cop d'estat que no permet desplegar la victòria del SÍ en el referèndum vinculant del dia 1 d'octubre. Quan demanarà perdó a totes les víctimes a qui ha segrestat, apallissat, robat i amenaçat? Quan deixarà d'imposar resultats electorals a través de les pistoles i el tret al clatell?Espanyols, abandoneu la via armada i accepteu el resultat del referèndum.
Erik escrigué: Fixeu-vos que fins i tot els etarres, éssers vils en la ment dels espanyols, han estat capaços d'entendre que per la via de les armes no es pot aconseguir res. A resultes d'això, han abandonant la via armada i han abraçat la democràcia.Quan farà Espanya el mateix, per abraçar la democràcia i abandonar la via de les armes, per la qual no només segresta i atempta contra votants en urnes, sinó que manté el cop d'estat que no permet desplegar la victòria del SÍ en el referèndum vinculant del dia 1 d'octubre.Espanyols, abandoneu la via armada i accepteu el resultat del referèndum. D'això li dic mentalitat descolonitzada. Espanya és tant o més terrorista que ETA.
Si tant sols la meitat dels catalans fossin capaços de veure les coses com són i sortissin mentalment del guió espanyol, ja podríem fer molta feina. |
Fixeu-vos que fins i tot els etarres, éssers vils en la ment dels espanyols, han estat capaços d'entendre que per la via de les armes no es pot aconseguir res. A resultes d'això, han abandonant la via armada i han abraçat la democràcia, tot demanant perdó a les víctimes.Quan farà Espanya el mateix, per abraçar la democràcia i abandonar la via de les armes, per la qual no només segresta i atempta contra votants en urnes, sinó que manté el cop d'estat que no permet desplegar la victòria del SÍ en el referèndum vinculant del dia 1 d'octubre. Quan demanarà perdó a totes les víctimes a qui ha segrestat, apallissat, robat i amenaçat? Quan deixarà d'imposar resultats electorals a través de les pistoles i el tret al clatell?Espanyols, abandoneu la via armada i accepteu el resultat del referèndum.
Espanya demanar perdó?Aquests sí que ho tornarien a fer (terrorisme d'estat, persecució i assessinat de presidents democràticament escollits, tortura institucionalizada, foses comunes...) sense immutar-se.
No es que ho tornarien a fer... es que encara no han deixat de fer-ho! Encara hi ha moltes persones encausades per judicis i persecucions, acusats de coses com protestar, manifestar-se o escriure algun tweet cagant-se en les forces de l'estat, o uns que tenien petards de correfocs i els acusen de ser terroristes amb bombes... |
Fixeu-vos que fins i tot els etarres, éssers vils en la ment dels espanyols, han estat capaços d'entendre que per la via de les armes no es pot aconseguir res. A resultes d'això, han abandonant la via armada i han abraçat la democràcia, tot demanant perdó a les víctimes.Quan farà Espanya el mateix, per abraçar la democràcia i abandonar la via de les armes, per la qual no només segresta i atempta contra votants en urnes, sinó que manté el cop d'estat que no permet desplegar la victòria del SÍ en el referèndum vinculant del dia 1 d'octubre. Quan demanarà perdó a totes les víctimes a qui ha segrestat, apallissat, robat i amenaçat? Quan deixarà d'imposar resultats electorals a través de les pistoles i el tret al clatell?Espanyols, abandoneu la via armada i accepteu el resultat del referèndum.
Si ETA hagués aconseguit imposar-se militarment a Espanya tots ells serien herois de la llibertat i viurien respectats en una EH lliure.El feixisme espanyol va guanyar la guerra el 39 i caldrà una confrontació similar perquè siguin vistos com els terroristes sanguinaris que són. |
Fixeu-vos que fins i tot els etarres, éssers vils en la ment dels espanyols, han estat capaços d'entendre que per la via de les armes no es pot aconseguir res. A resultes d'això, han abandonant la via armada i han abraçat la democràcia, tot demanant perdó a les víctimes.Quan farà Espanya el mateix, per abraçar la democràcia i abandonar la via de les armes, per la qual no només segresta i atempta contra votants en urnes, sinó que manté el cop d'estat que no permet desplegar la victòria del SÍ en el referèndum vinculant del dia 1 d'octubre. Quan demanarà perdó a totes les víctimes a qui ha segrestat, apallissat, robat i amenaçat? Quan deixarà d'imposar resultats electorals a través de les pistoles i el tret al clatell?Espanyols, abandoneu la via armada i accepteu el resultat del referèndum.
Espanya no cal que demani perdó. Només que lliuri les armes, ja m'està bé... |
Fixeu-vos que fins i tot els etarres, éssers vils en la ment dels espanyols, han estat capaços d'entendre que per la via de les armes no es pot aconseguir res. A resultes d'això, han abandonant la via armada i han abraçat la democràcia, tot demanant perdó a les víctimes.Quan farà Espanya el mateix, per abraçar la democràcia i abandonar la via de les armes, per la qual no només segresta i atempta contra votants en urnes, sinó que manté el cop d'estat que no permet desplegar la victòria del SÍ en el referèndum vinculant del dia 1 d'octubre. Quan demanarà perdó a totes les víctimes a qui ha segrestat, apallissat, robat i amenaçat? Quan deixarà d'imposar resultats electorals a través de les pistoles i el tret al clatell?Espanyols, abandoneu la via armada i accepteu el resultat del referèndum.
Fraga no va demanar perdó.El PSOE no va demanar perdó pel GAL
Aquesta és la cultura del terrorista. No demanar mai perdó. Així els reconeixereu.
Aquesta frase que has deixat anar, es més profunda del que sembla. No només es aplicable a estats i política, es aplicable a tot en general a la vida, també es aplicable al dia a dia, persones que fan mal o ataquen i mai demanen perdó: són persones que fomenten la no-humanitat i la indiferència, amb actes que poden ser atacs personals, laborals, emocionals, o a la pròpia identitat com a catalanoparlants. Ben lluny d'aquestes "persones". Es tal com ho has dit: un terrorista mai demana perdó. |
Subsets and Splits
No community queries yet
The top public SQL queries from the community will appear here once available.