Split (2)

train · 3.95M rows

Search is not available for this dataset

text stringlengths 3 235k
Aquest és el meu missatge 666, la nit de nadal. Tinc por. I si passa com al dia de la bèstia? Sóc l'anticrist? Tremoleu usuaris... Aquest Icono es Feixista eh ?? --> Ester a veure que fem eh ?? Editat al dia 24 de desembre del 2004, a les 23:39
Aquest és el meu missatge 666, la nit de nadal. Tinc por. I si passa com al dia de la bèstia? Sóc l'anticrist? Tremoleu usuaris... dosnc felicitats, jo al veritat no se quants porto. espereu que ara edito 472 Editat al dia 24 de desembre del 2004, a les 23:42
Aquest és el meu missatge 666, la nit de nadal. Tinc por. I si passa com al dia de la bèstia? Sóc l'anticrist? Tremoleu usuaris... 'El dia de la bestia' és una pel·lícula molt bona! Bé, comparada amb 'Barry Lyndon', 'Mort a Venècia' i altres obres mestres és una porqueria, d'acord, però per ser espanyola, està d'allò més bé. Val més l'escena de l'escala d'aquesta pel·lícula que totes les pel·lícules del sobrevaloradíssim Almodóvar juntes.
Aquest és el meu missatge 666, la nit de nadal. Tinc por. I si passa com al dia de la bèstia? Sóc l'anticrist? Tremoleu usuaris... Precedent.
Aquest és el meu missatge 666, la nit de nadal. Tinc por. I si passa com al dia de la bèstia? Sóc l'anticrist? Tremoleu usuaris... Dolsainera, només pel fet de ser fan d'en Pere Calders, estàs protegida contra qualsevol malestrugança, i si no, l'exèrcit del Fenix et salvara! Editat: Ostres, aquest era el meu missatge número 100! ...Serà casualitat?....mmm....mmmm Editat al dia 25 de desembre del 2004, a les 18:20 Felicitats, ja tens la majoria d'edat usuari (que ningú ha dit que hagi de ser amb 100 missatges però bé, ens ho inventem XD)
Aquest és el meu missatge 666, la nit de nadal. Tinc por. I si passa com al dia de la bèstia? Sóc l'anticrist? Tremoleu usuaris... Dolsainera, només pel fet de ser fan d'en Pere Calders, estàs protegida contra qualsevol malestrugança, i si no, l'exèrcit del Fenix et salvara! Editat: Ostres, aquest era el meu missatge número 100! ...Serà casualitat?....mmm....mmmm Editat al dia 25 de desembre del 2004, a les 18:20 Gatboig, com vas pujant eh!!!
Aquest és el meu missatge 666, la nit de nadal. Tinc por. I si passa com al dia de la bèstia? Sóc l'anticrist? Tremoleu usuaris... Buf... ara et passarà com a mi, que vaig passar de ser un a ser un entremeliat! És conya, naturalment... Què és conya? Que siguis un dimoni Noa o que abans fossis un àngel? Que abans fos un àngel! quin dimoni ets? de l'enveja? del domini? del sexe i la luxúria potser?
Aquest és el meu missatge 666, la nit de nadal. Tinc por. I si passa com al dia de la bèstia? Sóc l'anticrist? Tremoleu usuaris... El dia que et vaig conèixer ja vaig tindre una sensació estranya amb tu........no m´estranya res que tingues el 666. Per cert......crec en la màgia...hi ha molta tradició de truquets i bruixeria a la nostra terra. Començant per els jocs de cartes i acabant amb vel.les i mocadorets de papar.....segur que dolçainera en sap algún... No és així? Letxa em fas por. Em sembla que no és el primer com que t'ho dic...
Aquest és el meu missatge 666, la nit de nadal. Tinc por. I si passa com al dia de la bèstia? Sóc l'anticrist? Tremoleu usuaris... bonica concidencia
Aquest és el meu missatge 666, la nit de nadal. Tinc por. I si passa com al dia de la bèstia? Sóc l'anticrist? Tremoleu usuaris... Doncs a mi em passa una cosa curiosa:Aquest no és el meu missatge nº 666....
Aquest és el meu missatge 666, la nit de nadal. Tinc por. I si passa com al dia de la bèstia? Sóc l'anticrist? Tremoleu usuaris... ......però aquest altre ja si. gràcies, gràcies, no es mereixen tants aplaudiments gràcies, aprofite per a saludar a ma tia pepica, a la mama ,a pere del bar del cantó i al que reparteix el butà al meu barri I, cal dir que el teu avatar es molt sinistre . Uiii, algo gran pasarà al xat pronte, heu noteeee Ie tio q es Kevin Spencer(o com s'escriga) un dels meus idols!!! També es el meu idol, a part que també vull dir que vaig estar a punt de posar l'Alan al meu avatar, vaig dubtar entre l'Alan i la vaca colador aquesta que tinc, em vaid decidir per la vaca perque vaig pensar que quedava més bé al racó.
wola xicons necesite algun enllaç a alguna pagina que verse sobre l´historia del pais valencia qui emdona una de bona, gracies N'hi ha una pàgina a la Viquipèdia en valencià: http://ca.wikipedia.org/wiki/Hist%C3%B2ria_del_Pa%C3%ADs_Valenci%C3%A0 Si creus que hi falten coses ho pots ampliar.
...Considero que tanto el mandar leer libros en los centros de enseñanza como las campañas de animación a la lectura suelen ir desencaminados, ya que promueven la lectura porque sí, sin profundizar realmente en lo que es. No se quiere admitir que quien no encuentre interés o incluso placer en la lectura no leerá, no se quiere admitir que quien no tenga curiosidad ni le interese tener una visión más amplia del mundo no buscará información, y que quienes sí tengan ese interés o al menos encuentren la lectura placentera no necesitarán esos estímulos institucionalizados... ...Quienes tienen libros en casa nada más que porque no hay nadie que no tenga libros en casa, quienes promueven campañas de animación a la lectura en la creencia de que eso basta para culturizar a la población, e incluso quienes leen libros simplemente porque creen que eso les dará una pátina cultural... No pretenc encetar cap debat. Simplement he trobat això a Internet, i ho vull compartir amb vosaltres. Libros y cultureta Heu llegit "los pilares de la tierra" de Ken Follet?? Bonissim!!! El millor llibre que he llegit ultimament. També podries llegir "Els pilars de la terra", curiosament és de Ken Follet i si no m'erro tracta del mateix que el llibre que has citat. En altres paraules, perquè en dius el títol en castellà? Ho pots dir perfectament en català, sobretot perquè de fet hi ha una traducció al català amb aquest mateix títol PD: si vols el llibre en català te'l regalo, en tinc dos (per motius que no venen al cas XD) i sóc incapaç de llençar un llibre Collons....com ets....m'el vaig llegir en castellà....mea culpa!!! et va agradar?? És que hem de fomentar el llibre en català! Encara no he tingut temps de llegir-me'l, ara estic amb uns altres llibres i en tinc molts pendents! però ara, entre vacances als estudis i que he deixat de treballar tindré més temps lliure Això sí, me l'han recomanat molts cops!
...Considero que tanto el mandar leer libros en los centros de enseñanza como las campañas de animación a la lectura suelen ir desencaminados, ya que promueven la lectura porque sí, sin profundizar realmente en lo que es. No se quiere admitir que quien no encuentre interés o incluso placer en la lectura no leerá, no se quiere admitir que quien no tenga curiosidad ni le interese tener una visión más amplia del mundo no buscará información, y que quienes sí tengan ese interés o al menos encuentren la lectura placentera no necesitarán esos estímulos institucionalizados... ...Quienes tienen libros en casa nada más que porque no hay nadie que no tenga libros en casa, quienes promueven campañas de animación a la lectura en la creencia de que eso basta para culturizar a la población, e incluso quienes leen libros simplemente porque creen que eso les dará una pátina cultural... No pretenc encetar cap debat. Simplement he trobat això a Internet, i ho vull compartir amb vosaltres. Libros y cultureta Heu llegit "los pilares de la tierra" de Ken Follet?? Bonissim!!! El millor llibre que he llegit ultimament. També podries llegir "Els pilars de la terra", curiosament és de Ken Follet i si no m'erro tracta del mateix que el llibre que has citat. En altres paraules, perquè en dius el títol en castellà? Ho pots dir perfectament en català, sobretot perquè de fet hi ha una traducció al català amb aquest mateix títol PD: si vols el llibre en català te'l regalo, en tinc dos (per motius que no venen al cas XD) i sóc incapaç de llençar un llibre ...sóc incapaç de llençar un llibre Jo fins i tot sóc capaç de cremar-los. Això està molt bé: tens bones qualitats per acavar vestint una camisa color marró... Pitjor és cremar esglésies. "Qui estigui lliure de culpa, que tiri el primer llumí". Tens fred Blanca ? Editat al dia 25 de desembre del 2004, a les 19:23 Pitjor és cremar esglésies. Home, jo diria que és igual de béstia. Però és que jo soc un anarquista de pa sucat amb oli. Tens fred Maria Teresa ? Ostres, doncs sí, tu! Potser que faci una foguera a dins de casa amb els llibres de Paulo Coelho!
...Considero que tanto el mandar leer libros en los centros de enseñanza como las campañas de animación a la lectura suelen ir desencaminados, ya que promueven la lectura porque sí, sin profundizar realmente en lo que es. No se quiere admitir que quien no encuentre interés o incluso placer en la lectura no leerá, no se quiere admitir que quien no tenga curiosidad ni le interese tener una visión más amplia del mundo no buscará información, y que quienes sí tengan ese interés o al menos encuentren la lectura placentera no necesitarán esos estímulos institucionalizados... ...Quienes tienen libros en casa nada más que porque no hay nadie que no tenga libros en casa, quienes promueven campañas de animación a la lectura en la creencia de que eso basta para culturizar a la población, e incluso quienes leen libros simplemente porque creen que eso les dará una pátina cultural... No pretenc encetar cap debat. Simplement he trobat això a Internet, i ho vull compartir amb vosaltres. Libros y cultureta Heu llegit "los pilares de la tierra" de Ken Follet?? Bonissim!!! El millor llibre que he llegit ultimament. També podries llegir "Els pilars de la terra", curiosament és de Ken Follet i si no m'erro tracta del mateix que el llibre que has citat. En altres paraules, perquè en dius el títol en castellà? Ho pots dir perfectament en català, sobretot perquè de fet hi ha una traducció al català amb aquest mateix títol PD: si vols el llibre en català te'l regalo, en tinc dos (per motius que no venen al cas XD) i sóc incapaç de llençar un llibre ...sóc incapaç de llençar un llibre Jo fins i tot sóc capaç de cremar-los. Blasfèmia! Com pots dir això? Aniràs a l'infern Pobres llibres, però què t'han fet? Pobres llibres, però què t'han fet? El foc purifica, això diu la propaganda esotèrica. Aquesta ultima, la primera que hauria de ser purificada. Un petit dubte. Com decidim què mereix ser purificat i què no? Nomenem un comité de savis, o t'ho preguntem directament a tu? Editat al dia 25 de desembre del 2004, a les 19:55 És fàcil, tot allò que cregui en una vida més enllà d'aquesta, no hauria de tenir por de desapareixer purificat d'aquesta. Aplica-ho als llibres, i no tant llibres.
...Considero que tanto el mandar leer libros en los centros de enseñanza como las campañas de animación a la lectura suelen ir desencaminados, ya que promueven la lectura porque sí, sin profundizar realmente en lo que es. No se quiere admitir que quien no encuentre interés o incluso placer en la lectura no leerá, no se quiere admitir que quien no tenga curiosidad ni le interese tener una visión más amplia del mundo no buscará información, y que quienes sí tengan ese interés o al menos encuentren la lectura placentera no necesitarán esos estímulos institucionalizados... ...Quienes tienen libros en casa nada más que porque no hay nadie que no tenga libros en casa, quienes promueven campañas de animación a la lectura en la creencia de que eso basta para culturizar a la población, e incluso quienes leen libros simplemente porque creen que eso les dará una pátina cultural... No pretenc encetar cap debat. Simplement he trobat això a Internet, i ho vull compartir amb vosaltres. Libros y cultureta Heu llegit "los pilares de la tierra" de Ken Follet?? Bonissim!!! El millor llibre que he llegit ultimament. També podries llegir "Els pilars de la terra", curiosament és de Ken Follet i si no m'erro tracta del mateix que el llibre que has citat. En altres paraules, perquè en dius el títol en castellà? Ho pots dir perfectament en català, sobretot perquè de fet hi ha una traducció al català amb aquest mateix títol PD: si vols el llibre en català te'l regalo, en tinc dos (per motius que no venen al cas XD) i sóc incapaç de llençar un llibre ...sóc incapaç de llençar un llibre Jo fins i tot sóc capaç de cremar-los. Blasfèmia! Com pots dir això? Aniràs a l'infern Pobres llibres, però què t'han fet? Pobres llibres, però què t'han fet? El foc purifica, això diu la propaganda esotèrica. Aquesta ultima, la primera que hauria de ser purificada. Un petit dubte. Com decidim què mereix ser purificat i què no? Nomenem un comité de savis, o t'ho preguntem directament a tu? Editat al dia 25 de desembre del 2004, a les 19:55 Home, ell és l'heroi del món sencer i lluita contra el mal Però no és normal que tot un heroi parli d'aquesta manera dels llibres! L'ULTRAheroi els hauria de protegir! Serà un pla de la banda dels pardals?
...Considero que tanto el mandar leer libros en los centros de enseñanza como las campañas de animación a la lectura suelen ir desencaminados, ya que promueven la lectura porque sí, sin profundizar realmente en lo que es. No se quiere admitir que quien no encuentre interés o incluso placer en la lectura no leerá, no se quiere admitir que quien no tenga curiosidad ni le interese tener una visión más amplia del mundo no buscará información, y que quienes sí tengan ese interés o al menos encuentren la lectura placentera no necesitarán esos estímulos institucionalizados... ...Quienes tienen libros en casa nada más que porque no hay nadie que no tenga libros en casa, quienes promueven campañas de animación a la lectura en la creencia de que eso basta para culturizar a la población, e incluso quienes leen libros simplemente porque creen que eso les dará una pátina cultural... No pretenc encetar cap debat. Simplement he trobat això a Internet, i ho vull compartir amb vosaltres. Libros y cultureta Heu llegit "los pilares de la tierra" de Ken Follet?? Bonissim!!! El millor llibre que he llegit ultimament. També podries llegir "Els pilars de la terra", curiosament és de Ken Follet i si no m'erro tracta del mateix que el llibre que has citat. En altres paraules, perquè en dius el títol en castellà? Ho pots dir perfectament en català, sobretot perquè de fet hi ha una traducció al català amb aquest mateix títol PD: si vols el llibre en català te'l regalo, en tinc dos (per motius que no venen al cas XD) i sóc incapaç de llençar un llibre Juan Luis diu: PD: si vols el llibre en català te'l regalo, en tinc dos (per motius que no venen al cas XD) i sóc incapaç de llençar un llibre Regala-me'l a mi! Fa temps que me'l vull llegir però no trobo la versió original, però si tu me'l regales pos mira tot això que em trobo El problema és que tu estàs una mica lluny com t'ho puc enviar? T'estimes més tapa dura?
...Considero que tanto el mandar leer libros en los centros de enseñanza como las campañas de animación a la lectura suelen ir desencaminados, ya que promueven la lectura porque sí, sin profundizar realmente en lo que es. No se quiere admitir que quien no encuentre interés o incluso placer en la lectura no leerá, no se quiere admitir que quien no tenga curiosidad ni le interese tener una visión más amplia del mundo no buscará información, y que quienes sí tengan ese interés o al menos encuentren la lectura placentera no necesitarán esos estímulos institucionalizados... ...Quienes tienen libros en casa nada más que porque no hay nadie que no tenga libros en casa, quienes promueven campañas de animación a la lectura en la creencia de que eso basta para culturizar a la población, e incluso quienes leen libros simplemente porque creen que eso les dará una pátina cultural... No pretenc encetar cap debat. Simplement he trobat això a Internet, i ho vull compartir amb vosaltres. Libros y cultureta Nosaltres a sisè de primària vam fer una assignatura molt bona! L'assignatura era "Taller de lletres" i havia de ser un reforç de català. Però el professor, en lloc de donar-nos repàs de gramàtica, ho va fer com una classe de lectura. Ho dividia en dues parts de mitja hora cadascuna. A la primera, llegíem en veu alta i per torns (com fan els nens, vaja) un llibre comú, que el canviàvem quan s'acabava (òbviament). Cada dia n'havíem de llegir un capítol a classe, i si no donava temps, l'acabàvem a casa. Val a dir que de tant en tant ens aturavem per comentar el que llegiem o quan el professor trobava que una paraula era un xic complicada, i en donava la definició i diversos sinònims; així també vam anar fent una llista de vocabulari. A la segona part... cadascú triava un llibre, lliurement, i aprofitava aquella hora per llegir-lo. NOMÉS el llegíem a classe, i teníem una fitxa de lectura on anotàvem a quina pàgina deixavem la lectura a cada classe, i així també feiem un seguiment de la nostra velocitat de lectura En definitiva, era una classe força amena, perquè els llibres anaven variant, el llibre comú el llegíem entre tots, l'individual el triaves tu segons les teves preferències, i els únics deures que hi havia era acabar de llegir un capítol del llibre comú (un capítol només!), i tan sols si aquella setmana no havia donat temps a acabar-ho a classe (en això era estricte el profe, mitja hora per un llibre i mitja per un altre ). Si hi ha algun professor per aquí li recomano de fer una cosa semblant, és molt enriquidor i tot el que no sigui posar deures és acceptat pels alumnes
...Considero que tanto el mandar leer libros en los centros de enseñanza como las campañas de animación a la lectura suelen ir desencaminados, ya que promueven la lectura porque sí, sin profundizar realmente en lo que es. No se quiere admitir que quien no encuentre interés o incluso placer en la lectura no leerá, no se quiere admitir que quien no tenga curiosidad ni le interese tener una visión más amplia del mundo no buscará información, y que quienes sí tengan ese interés o al menos encuentren la lectura placentera no necesitarán esos estímulos institucionalizados... ...Quienes tienen libros en casa nada más que porque no hay nadie que no tenga libros en casa, quienes promueven campañas de animación a la lectura en la creencia de que eso basta para culturizar a la población, e incluso quienes leen libros simplemente porque creen que eso les dará una pátina cultural... No pretenc encetar cap debat. Simplement he trobat això a Internet, i ho vull compartir amb vosaltres. Libros y cultureta al meu ex institut han demanat a tots, repetisc a tots els cursos de llegir el quixot, per suposat en castellà, excepte a la llinea en valencià que és en valencià. ho veig bé fer llegir als xiquets, però ha de ser un mateix qui trobe el gustet per la lectura :-). Home, és que si saps castellà no seria, ja no dic lògic, ni tan sols bo, llegir-lo traduït. Si aprecies la literatura, sempre, sempre que coneguis la llengua en que ha estat escrit un llibre originalment, et recomanaria que en llegissis la versió original. El mateix li diria a un monolingüe castellà que sapigués català, si es tractés de llegir el Tirant lo Blanc per exemple. Però el que és un error és obligar els nens a llegir el Quixot, perquè és realment un llibre espléndid (jo el vaig descobrir de més gran) i amb això només aconsegueixen que els nens li agafin mania (i quan dic el Quixot, dic el Tirantlo Blanc o Crim i Càstig, per exemple). Home, se'ls pot fer llegir un resumet de 150 pàgs. per enganxar-los, i quan siguin grans ja decidiran si el volen descobrir, però almenys sabran que hi és i que té un argument interessant (sobretot en el cas del Quixot i del Tirant lo Blanc, que estan escrits en llengua antiga; les versions de Crim i càstig normalment són més assequibles per a un nano.
...Considero que tanto el mandar leer libros en los centros de enseñanza como las campañas de animación a la lectura suelen ir desencaminados, ya que promueven la lectura porque sí, sin profundizar realmente en lo que es. No se quiere admitir que quien no encuentre interés o incluso placer en la lectura no leerá, no se quiere admitir que quien no tenga curiosidad ni le interese tener una visión más amplia del mundo no buscará información, y que quienes sí tengan ese interés o al menos encuentren la lectura placentera no necesitarán esos estímulos institucionalizados... ...Quienes tienen libros en casa nada más que porque no hay nadie que no tenga libros en casa, quienes promueven campañas de animación a la lectura en la creencia de que eso basta para culturizar a la población, e incluso quienes leen libros simplemente porque creen que eso les dará una pátina cultural... No pretenc encetar cap debat. Simplement he trobat això a Internet, i ho vull compartir amb vosaltres. Libros y cultureta Ja que es parla del tema, jo insisteixo en la meva petita obsessió d'aquests dies: signeu aquí, si us plau. http://seneca.uab.es/filologiacatalana/manifest.htm I pel que deia l'Akio, jo no sóc professor, però sí que tinc diversos amics que s'hi dediquen, i la línia és fer classes més o menys com les que tu expliques, el que passa és que el relleu generacional és lent... (A banda, sempre se'm queixen de moltes altres coses, però no hi estic prou ficat per explicar-t'ho bé ).
Fa uns mesos hi havia engaxines de Catalunya Lliure / Free Catalonia arreu d’aquest barri de Barcelona. Semblaven flors primaverals en un erm. Encara hi ha unes poques sobrevivents pansides, però la majoria ja són estripades, tatxades o mutilades. No sé si tindrem un altra brotada algun dia. Penseu que les enganxinades reivindicatives serveixen per alguna cosa? (Jo penso que sí). Quina opció és millor - fanals nets o fer sentir la veu de protesta? Fer-nos visibles sempre és millor, sobretot si és amb enganxines maques i que quedin bé I sobretot és bo quan els veus per tot arreu: al metro, a l'hospital, a escoles, pel carrer...
Fa uns mesos hi havia engaxines de Catalunya Lliure / Free Catalonia arreu d’aquest barri de Barcelona. Semblaven flors primaverals en un erm. Encara hi ha unes poques sobrevivents pansides, però la majoria ja són estripades, tatxades o mutilades. No sé si tindrem un altra brotada algun dia. Penseu que les enganxinades reivindicatives serveixen per alguna cosa? (Jo penso que sí). Quina opció és millor - fanals nets o fer sentir la veu de protesta? Iain diu: Penseu que les enganxinades reivindicatives serveixen per alguna cosa? (Jo penso que sí). Jo també penso que és una empenteta per la causa, nois. Al meu cuarto hi ha varis folletins d'ERC penjats al suro, i, no estant al carrer, excepte a mi mateix no fan res... Però és igual, més val existir un milímetre més que no quedar-nos exactament com estem.
Fa uns mesos hi havia engaxines de Catalunya Lliure / Free Catalonia arreu d’aquest barri de Barcelona. Semblaven flors primaverals en un erm. Encara hi ha unes poques sobrevivents pansides, però la majoria ja són estripades, tatxades o mutilades. No sé si tindrem un altra brotada algun dia. Penseu que les enganxinades reivindicatives serveixen per alguna cosa? (Jo penso que sí). Quina opció és millor - fanals nets o fer sentir la veu de protesta? Clar, jo crec que és el mitjà més eficaç, si en poguesim posar per les espanyes seria l'hòstia. Aquest estiu... campanya proenganxines a les espanyes!
Fa uns mesos hi havia engaxines de Catalunya Lliure / Free Catalonia arreu d’aquest barri de Barcelona. Semblaven flors primaverals en un erm. Encara hi ha unes poques sobrevivents pansides, però la majoria ja són estripades, tatxades o mutilades. No sé si tindrem un altra brotada algun dia. Penseu que les enganxinades reivindicatives serveixen per alguna cosa? (Jo penso que sí). Quina opció és millor - fanals nets o fer sentir la veu de protesta? Com les pintades; a fer-nos notar! Vegeu http://www.plataforma-llengua.org/pagina.php?id=18
Al segle XIX, el bisbe Torras i Bages va dir que "Catalunya serà cristiana o no serà". Ho actualitzo: Catalunya serà independent o no serà? [Catalunya -----> Països Catalans] Editat al dia 25 de desembre del 2004, a les 22:28 Jo de moment, a més curt plaç diria: Catalunya tindrà un estatut que ens solucioni el tema del finançament o res no tindrem. Vinc del típic dinar de nadal que després s'ha fet tertúlia política, la gent està indignada amb ERC, com pot ésser que ERC es baixi els pantalons i dongui suport als pressupostos del PSOE per un grapat de milions d'Euros més per Catalunya?. Es pensen que som tontos?. Pq vam votar a ERC pq s'abaixessin els pantalons com els de CiU? Qui hauré de votar d'aquí 3 anys?. Ara votes CyU, oi? si si voto a CiU com al mal menor. Es baixen igual els pantalons que Esquerra però com a minim no foten als sociates a la Generalitat. PD:Estas fent arqueologia usuari? després de tants anys que m'apareixi al notificador de respostes això... Jo no he pujat pas el fil...
Al segle XIX, el bisbe Torras i Bages va dir que "Catalunya serà cristiana o no serà". Ho actualitzo: Catalunya serà independent o no serà? [Catalunya -----> Països Catalans] Editat al dia 25 de desembre del 2004, a les 22:28 per vic ens hem trobat uns papers negres enganxats que clamen "Catalunya serà catòlica o no serà". em sembla que avui en dia només pot ser un clam antiislamista, que deu ser de l'entorn pxc Anglada power!
Al segle XIX, el bisbe Torras i Bages va dir que "Catalunya serà cristiana o no serà". Ho actualitzo: Catalunya serà independent o no serà? [Catalunya -----> Països Catalans] Editat al dia 25 de desembre del 2004, a les 22:28 Han passat 5 anys ja...
La Stoa (www.cromelnordic.org) el dia de Nadal, o sigui 25-12 a les 23:20, sense caldre'ns esperar fins cap d'any, hem aconseguit 100 usuaris, el que és un petit rècord en la nostra web. Ja portava temps esperant el centenar, però l'he aconseguit el mateix dia que va néixer Jesús (i pensar que un ex-fan de Nietzsche com jo fa el llistó de 100 usuaris el dia en que neix Jesús! una deshonra? ). Agraeixo als meus 100 usuaris la seva fidelitat. I ja de pas agrair a tota la gent que ha visitat la meva web. Ara que ja tinc els 100 usuaris ja puc callar una estona La Stoa cap amunt! La web preferida dels amants filosòfics de V. Alexandre ( ). Salut a tothom! Anava molt del pal de persona culta i llegida i no sabia que la data del 25 de Desembre és molt posterior, arbitrària i no compartida per tots els cristians?
La Stoa (www.cromelnordic.org) el dia de Nadal, o sigui 25-12 a les 23:20, sense caldre'ns esperar fins cap d'any, hem aconseguit 100 usuaris, el que és un petit rècord en la nostra web. Ja portava temps esperant el centenar, però l'he aconseguit el mateix dia que va néixer Jesús (i pensar que un ex-fan de Nietzsche com jo fa el llistó de 100 usuaris el dia en que neix Jesús! una deshonra? ). Agraeixo als meus 100 usuaris la seva fidelitat. I ja de pas agrair a tota la gent que ha visitat la meva web. Ara que ja tinc els 100 usuaris ja puc callar una estona La Stoa cap amunt! La web preferida dels amants filosòfics de V. Alexandre ( ). Salut a tothom! Històric!Directament a la hemeroteca
La Stoa (www.cromelnordic.org) el dia de Nadal, o sigui 25-12 a les 23:20, sense caldre'ns esperar fins cap d'any, hem aconseguit 100 usuaris, el que és un petit rècord en la nostra web. Ja portava temps esperant el centenar, però l'he aconseguit el mateix dia que va néixer Jesús (i pensar que un ex-fan de Nietzsche com jo fa el llistó de 100 usuaris el dia en que neix Jesús! una deshonra? ). Agraeixo als meus 100 usuaris la seva fidelitat. I ja de pas agrair a tota la gent que ha visitat la meva web. Ara que ja tinc els 100 usuaris ja puc callar una estona La Stoa cap amunt! La web preferida dels amants filosòfics de V. Alexandre ( ). Salut a tothom! Crom el plom! El van tancar al final? Segueix lliure? I la Stoa?
La Stoa (www.cromelnordic.org) el dia de Nadal, o sigui 25-12 a les 23:20, sense caldre'ns esperar fins cap d'any, hem aconseguit 100 usuaris, el que és un petit rècord en la nostra web. Ja portava temps esperant el centenar, però l'he aconseguit el mateix dia que va néixer Jesús (i pensar que un ex-fan de Nietzsche com jo fa el llistó de 100 usuaris el dia en que neix Jesús! una deshonra? ). Agraeixo als meus 100 usuaris la seva fidelitat. I ja de pas agrair a tota la gent que ha visitat la meva web. Ara que ja tinc els 100 usuaris ja puc callar una estona La Stoa cap amunt! La web preferida dels amants filosòfics de V. Alexandre ( ). Salut a tothom! un ex-fan de Nietzsche M'ha fet gràcia això.
Us deixe ací un enllaç directe a un article de Salvador Sostres sobre el bilingüisme: http://www.avui.com/avui/diari/04/jul/05/ag2lli05.htm A vosaltres què us pareix? Jo cada dia hi pense més igual. Ras i curt: Bilingüisme és feixisme. Sostres és demagògia. Sostres és allò què molts pensen i ningú gosa dir. SOSTRES PRESIDENT! ATUREM LA CATALUNYA DE MONTILLA I CORBACHO! SPAIN IS AFRICA!
Us deixe ací un enllaç directe a un article de Salvador Sostres sobre el bilingüisme: http://www.avui.com/avui/diari/04/jul/05/ag2lli05.htm A vosaltres què us pareix? Jo cada dia hi pense més igual. Ras i curt: Bilingüisme és feixisme. Sostres és demagògia. Bilingüisme és feixisme. Ostres, no ho savia... Exactament quines dues llengües parlaven els camises negres de Mussolini? Sostres és demagògia. En tot cas, Sostres és un demagog, no? Tant defensar una llengua o una altra i al final tots acabarem parlant SMS. Salut, company! Bilingüisme és feixisme en quant és una situació imposada a un col·lectiu d'un lloc, però de tal manera que no s'aplica a tots els habitants del lloc. Els que promouen el bilingüisme no el practiquen, només es preocupen dels drets de la majoria castellanoparlant, ignorant i ridiculitzant als catalanoparlants. I el bilingüisme, com ja hauríem de saber tots i totes, només és un procés transitori cap a l'eliminació de la llengua dèbil, la nostra. M'emparo en aquesta acepció de feixisme (Gran Diccionari de la Llengua Catalana) 3 Actitud autoritària, arbitrària, violenta, etc, amb què hom s'imposa a una persona o a un grup. Sostres és la personificació de la demagògia, juntament amb la provocació fàcil, l'insult gratuït, la grolleria, la supèrbia, l'homfòbia, el masclisme i tantes altres coses repugnants. P.D.: Quan dic "ras i curt" és per reduïr en el mínim nombre de paraules una idea, no per desenvolupar-hi una tesi irrefutable. Editat al dia 27 de desembre del 2004, a les 11:56 El bilingüisme és cultura, no feixisme. Ja sé que vull filar molt prim però el bilingüisme és sempre individual, no hi ha bilingüisme col·lectiu; hi ha, això sí, dues llengües oficials, dues llengües que conviuen al mateix territori, gent que coneix dues o més llengües. Però no bilingüisme: això no només és individual sinó que és més profund que el simple fet de conèixer dos idiomes. Jo d'això que tu en dius bilingüisme individual, jo li'n dic ser poliglota per evitar confusions en aquest món on tothom li dóna el significat que vol a les coses. Per descomptat em referia al suposat bilingüisme social, artificial i malèvol. I per descomptat conèixer més llengües a part de la pròpia, és riquesa cultural, de la qual jo mai he renegat per saber castellà i anglés. És que jo em fixava una mica més en la definició que en dóna en Víctor Alexandre. Jo ho continuaria anomenant d'una altra manera perquè entenc que hi ha dues llengües oficials i dues comunitats lingüístiques majoritàries als PPCC, que no són pas bilingües, sinó que en un cas dominen més o menys l'idioma dels altres, i en el segon dominen menys o res l'idioma dels primers, però no m'agrada dir-ne bilingüisme, d'això; crec que el bilingüisme real és individual i no implica només el coneixement de dues llengües, sinó el fet d'usar-les indistintament, fins i tot de PENSAR en un idioma o altre indistintament. Per això trobo que és molt més profund. Vinga va, ja paro de portar-te la contrària Editat al dia 27 de desembre del 2004, a les 16:41 Si estem d'acord. El bilingüisme no existeix en comunitats, o com a mínim no a Catalunya. Així com no crec que GENÈRICAMENT una persona es pugui considerar nacionalment catalana i espanyola. Clar que hi ha casos concrets de gent bilingüe, i de gent que es podria considerar catalana i espanyola (o castellana), per situacions personals o familiars, però fer això extensible a tota la població, és pura estratègia per eliminar poc a poc (o no tant) la cultura i llengua actualment minoritària (o minoritzada). Per això deia que jo sóc políglota, en cap cas bilingüe. Editat al dia 27 de desembre del 2004, a les 16:59 Hi ha persones bilingües (o políglotes), no comunitats bilingües. El bilingüisme en aquest últim cas és un estat de transició entre dos monolingüismes.
Us deixe ací un enllaç directe a un article de Salvador Sostres sobre el bilingüisme: http://www.avui.com/avui/diari/04/jul/05/ag2lli05.htm A vosaltres què us pareix? Jo cada dia hi pense més igual. Hi estic totalment d'acord, excepte amb una cosa, quan diu: "El bilingüisme a Catalunya és la gran mentida de l'esquerra" No crec que tingui res a veure amb l'esquerra, més aviat amb l'espanyolisme. I d'espanyolisme n'hi ha tant a la dreta com a l'esquerra. Bilingüisme sí: CATALÀ-ARANÈS
Us deixe ací un enllaç directe a un article de Salvador Sostres sobre el bilingüisme: http://www.avui.com/avui/diari/04/jul/05/ag2lli05.htm A vosaltres què us pareix? Jo cada dia hi pense més igual. No soc espectador de "Crónicas", i no se quina és la línia habitual d'en Sostres. Dic aixó perqué si pixo fora de test, m'ho feu saber sense embuts: he llegit crítiques en aquest fil pel to groller que emprea en el seu article. Em sembla be el to de l'article, i fins i tot massa moderat, doncs entenc que aquest article deu anar dirigit a els que defensen el bilingüisme i el castellà, i entenc que aquest es el to al que estan acostumbrats, i si no, proveu de llegir alguna cosa del Usia, per eixemple. Es vomitiu. (per cert, alló del smiley que vomita, el tindrem aviat o no?) En quant a la gent que fa faltes d'ortografia, també es el meu cas. També m'hi esforço, però tinc la neurona un pel endurida; us demano que no tingeu miraments a l'hora de corregir-nos, a mi i a qualsevol que la cagui. Esque el Català es un idioma "complicat"!!! Es normal que fem faltes ortogràfiques. És el que tenen les llengües cultes Vaig conèixer un que mantenia que el castellà era una llengua ideal per a dir tacos i retacos, que no sonaven igual de contundents en català. Un eixemple, i perdoneu si ara em passo i soc irreverent, però vull il·lustrar-ho: Castellà: -!Me cago en las tetas de la Virgen, pa' que el Niño mame mierda! Català: - Cago'n'ls collons de l'abat de Montserrat quan era petit! Em consta que hi ha moltissims tacos en català, i en camvi, també em consta que molta gent opta per el castellà per a dir-los. Tot i que no m'agrada la grolleria, crec que ens calen més Sostres per a dir quatre coses als nacionalistes espanyols.
Us deixe ací un enllaç directe a un article de Salvador Sostres sobre el bilingüisme: http://www.avui.com/avui/diari/04/jul/05/ag2lli05.htm A vosaltres què us pareix? Jo cada dia hi pense més igual. Salvador Sostres EL PUTO BILINGÜSIME El bilingüisme és trampa, mentida. El bilingüisme és sempre que jo parli castellà però no és mai que tu parlis en català. És com les diferents sensibilitats: qui en reclama el reconeixement només demana que es respecti (i s'imposi) la seva pròpia sensibilitat. El bilingüisme a Catalunya és la gran mentida de l'esquerra: és la jacobina manera de disfressar la LOAPA, que amb més o menys variacions és el que en el fons tots els sociates pensen de nosaltres. Bilingüisme a Catalunya vol dir que parlis castellà, que és més fàcil d'entendre. Bilingüisme a Catalunya vol dir renunciar a la teva llengua i, com diu la cançó, "al nom dels carrers del teu país". Bilingüisme vol dir que et suïcidis, català de merda, i que entenguis que ja no vivim en un món de fronteres, i això t'ho diu Espanya, que alhora que t'envaeix vol mantenir ben clars els seus dominis. Els anomenats cosmopolites haurien de propugnar el bilingüsime regalant genolleres, perquè així quan ens agenolléssim per mamar-los la polla -que és llur únic propòsit- estaríem més tovets: ja que xuclem, que sigui amb comoditats, no? Catalunya ha d'engegar a prendre pel cul el llenguatge políticament correcte perquè la correcció política és sempre un invent dels amos, dels guillotina. Una cosa és que ens guanyin per les armes, per dret de conquesta, i l'altra que acabem morint per imbècils. Segurament el nostre destí és desaparèixer i és més que probable que no tinguem futur. Però i què? Una llengua que ha donat Ausiàs March, Roís de Corella, Josep Pla, Baltasar Porcel, Valentí Puig o Enric Sòria no es mereix morir d'estupidesa. Si hem de deixar d'existir, que sigui per culpa de qualsevol altra cosa. Però pel puto bilingüisme, no, per favor. Que als nostres néts, encara que sigui en anglès, puguem explicar-los un final més honrós. --------------------------------------------------------------------------------------- penso que és un personatge força lamentable. Crec que el sol fet de recórrer al truc dels insults per defensar alguna cosa, francament ja deixa bastant a desitjar. Però donar a l'esquerra, per culpable i a soabre tractar tota l'esquerra per PSOE, AIXÒ ÉS DE DEGENERAT MENTAL. Crec que el bilingüisme no existeix, però no pas pels motius del "sr" Sostres.
Us deixe ací un enllaç directe a un article de Salvador Sostres sobre el bilingüisme: http://www.avui.com/avui/diari/04/jul/05/ag2lli05.htm A vosaltres què us pareix? Jo cada dia hi pense més igual. En gran part d'acord. Generalment el terme bilingüisme el fan servir les llengües dominants que volen assimilar les llengües minoritàries. Quan la substitució lingüística ja s'ha produït el terme je no és necessari ja que només resta una llengua. Em fa gràcia en Vidal Quadras i la seva Convivencia Cívica que es posen les mans al cap perquè els noms de carrers a Catalunya estan en català i callen com uns putes quan en la major part d'àmbits socials el castellà trepitja el català. Ells són els que s'afarten de defensar el seu bilingüisme, aquell que permeti al castellà aposerar-se dels pocs llocs en què el nostre país encara gaudeix de certa normalitat lingüística. Són una colla de cínics... Per això cal més que mai que demanem el monolingüisme als Països Catalans, tal com passa a la resta de països amb prou força i cohesió social com són Castella, França, Regne Unit, Estats Units...
Us deixe ací un enllaç directe a un article de Salvador Sostres sobre el bilingüisme: http://www.avui.com/avui/diari/04/jul/05/ag2lli05.htm A vosaltres què us pareix? Jo cada dia hi pense més igual. No em dones cap novetat, però com és caga en la perra l´autor. Deu ser el nostre destí el bilingüisme? Podem decicdir deixar el bilingüisme de banda? Pot ERC governar EspaÑa? Pot una persona bilingüe governar EspaÑa? Podem deixar de il.lusionar-nos, que qui mana , mana i tots a callar? Pot ser la sol.lució serà aprendre xinés? Benvinguts al mar de dubtes, som a la patera catalana.
Us deixe ací un enllaç directe a un article de Salvador Sostres sobre el bilingüisme: http://www.avui.com/avui/diari/04/jul/05/ag2lli05.htm A vosaltres què us pareix? Jo cada dia hi pense més igual. per cert que este individu no està a "cronicas marcianas" me van dir?
Us deixe ací un enllaç directe a un article de Salvador Sostres sobre el bilingüisme: http://www.avui.com/avui/diari/04/jul/05/ag2lli05.htm A vosaltres què us pareix? Jo cada dia hi pense més igual. Crec que és del tot cert gran part del que diu. Estic d'acord del tot en que amb el bilingüisme la nostra llengua esta condemnada a morir. Si de debò volem que ens respectin: Català, única llengua oficial Això si, també hem de respectar nosaltres, aquest senyor no se com l'han deixat publicar això a l'Avui, primer de tot educació! Simple opinió
Us deixe ací un enllaç directe a un article de Salvador Sostres sobre el bilingüisme: http://www.avui.com/avui/diari/04/jul/05/ag2lli05.htm A vosaltres què us pareix? Jo cada dia hi pense més igual. Sostres te raò. I si ho diu cridant, groller, doncs em sembla de collons. I si el seu llenguatge no es politicament correcte, em sembla de puta mare. I si tota una colla de cabronasos, de fills de puta en el sentit figurat de l'expresió -que es el xungo- s'ah de sentit ofesos per el que diu, es que l'encerta. Pero no cal que patiu. Cap d'ells, especimens amb el cervell ple de cucs podrits d'odi en comptes de neurones, ens ho farà saber. Son massa "progresistes" per sentiotr-se aludits. Sostres, fa el que li conve a la vida. A cronicas marcianas, i allì on li deixen. pero quant te raò, en te. I aquesta vegada, l'encerta plenament. Jordi. Veig que imites perfectament l'estil sostres (o potser és que ets el Sostres?). El seu article és una columna d'opinió, no un informe. Per tant, no pot tenir rao o deixar de tenir-la. Pots dir que estàs d'acord amb el que diu, però no pots dir que té rao, a menys que creguis que en Sostres i tu esteu en possessió de la veritat absoluta. Jo ja passo de llegir les seves soflames; per un paio mínimament íntegre escriure això i sortir al Crónicas seria totalment incompatible. És molt fàcil fer-te famós dient parides "políticament incorrectes" (que en realitat no ho són gens), però per ser un bon comentarista has de saber raonar, i ell no sap, o no l'interessa. Si jo fos en Sostres, el salmò de Benfumat, realment estartia benfumat i no seria la cosa trista, eixuta i salada que frecuentment es. El personatge en questiò, que per mi acostuma a desafinar mes que altra cosa, et repeteixo que te rao, o digui en un informe, o digui en un article d'opinio. No et sentiràs aludit per el que he escrit, no? Saps que em pasa, a mi? que no acostumo a jutjar a dingù. Acostumo a analitzar fet per fet. I d'en Sostres, d'el Sostres dels darrers dos o tres anys, en podria citar molts articles en els que hi estic en absolut desacord. Pero, ves per on, amb l'article de referencia, hi coincideixo totalment. No m'agrada gaire la seva prosa -en general- Pero aquesta vegada l'encerta, perque crida. I en el pais de la bona educaciò on sembla que vivim, de tant en tant i al meu parer, es molt necesari que algù cridi ben fort. I si pica, a gratar-se. Jordi repeteixo que te rao El que em pensava. Et creus en possessió de la veritat absoluta. No et sentiràs aludit per el que he escrit, no? No, i tu? Saps que em pasa, a mi? que no acostumo a jutjar a dingù. Ah no? Aleshores algú ha usurpat el teu nick i ha escrit, perversament, en el teu nom: I si tota una colla de cabronasos, de fills de puta en el sentit figurat de l'expresió -que es el xungo- s'ah de sentit ofesos per el que diu, es que l'encerta Salut.
Us deixe ací un enllaç directe a un article de Salvador Sostres sobre el bilingüisme: http://www.avui.com/avui/diari/04/jul/05/ag2lli05.htm A vosaltres què us pareix? Jo cada dia hi pense més igual. No sé si veus gaire sovint cronicas marcianas, però aquest tiu és l'"ostia", es fot amb tothom i donant arguments convincents, si l'haguessis vist no opinaries això, esclar que no hi parla català a tele 5, pq així ni tan sols el deixarien argumentar, t'aconsello que ho miris algun dia, per exemple et puc dir una comparació que va fer, i va comparar els "rollos" de la Nuria Bermudez amb els del príncep posant com a una diferencia que els del príncep els-hi paguem entre tots...
Us deixe ací un enllaç directe a un article de Salvador Sostres sobre el bilingüisme: http://www.avui.com/avui/diari/04/jul/05/ag2lli05.htm A vosaltres què us pareix? Jo cada dia hi pense més igual. No, Carlos , no, jo no jutjo. Tant sols defineixo. I el retrat que en faig, sera encertat o no, que aixo tambe es opinable, pero es tant sols el retrat d'una gent que manipula cotidianament amb l'objectiu de matar el nostre idioma... I la veritat, tot i que podria argumentar, dedicar temps i esforç a definir aquestes actituts, n'he vist tants, d'aquests, tant de temps, que ja no tinc ganes de gastar-me la pobra neurona, de perdre temps construint una dialectica mes brillant. Per tant, els defineixo com em sembla millor. Jordi No, Alexandra , no, jo no jutjo. Tant sols defineixo Tinc notícies per tu: dir-li "cabronàs" i "fill de puta --en el sentit xungo--" a algú no es pot considerar una definició, essencialment perquè amb aquesta "definició" ningú es pot fer una idea de com és l'objecte definit, només de la mala llet de qui el defineix. es tant sols el retrat d'una gent que manipula cotidianament amb l'objectiu de matar el nostre idioma No, Jordi, no, qui està matant l'idioma ets tu, que escrius "es" sense accent i "cotidianament" en comptes de "quotidianament". Creus que és adient que la teva "definició" es faci extensiva a tu també? (Jo no ho crec pas, evidentment). Salut. Perfecte, ara hem pasat de discutir sobre els ENEMICS de la nostra cultura, de la nostra Patria, a deixar en evidencia dues coses: 1- No estic en posesio del nivell C de català. 2- Quant escric, si no m'hi esforço molt -i no saps quant- cometo errades brutals. I si vaig depresa, encara molt mes. Doncs, tens raó. I sap per que? Doncs, per que quant em tocaba, no tant sols no m'hen van ensanyar, sino, que aquests fills de putra, cabronassos, em van amagar l'idioma. Van fer tot el posible per que odies la meva cultura. La de la meva avia, per que la dels pares, a cop de fusell, ja s'hen van encarrregar d'estripar-la. I com que soc autodidacta, m'equivoco. I si em bull la sang, m'equivoco mes. Pero tu d'aixo, no et saps res, segurament tampoc t'importa ni t'interesa. Res a dir, tot hom te la biografia que te. I no te l'obligació de coneixer la del vei. A partir d'aqui, intento viure amb el meu català farcit d'incorreccions, dia a dia. I fixa-ti be, corregint i aprenent. Entre altres coses, he apres a distingir l'enemic del adversari. I a l'enemic, que el conec molt be, se com definir-lo. I es que ja fa anys que em vaig caure de la fieguera. Jordi D'acord, et demano perdó per criticar la teva ortografia, considerant que fins fa pocs anys no es podia aprendre. El meu català tampoc no és per llençar coets, la veritat. L'únic que dic és que segurament els articles del Sostres ofenen a molts fills de puta i cabronassos, però també ofenen a gent que jo, al menys, no qualificaria amb aquests adjectius. I crec sincerament, que en sostres l'únic que vol és provocar, i que ni tant sols ell es creu la meitat de les coses que diu. Salut. Editat al dia 27 de desembre del 2004, a les 11:24
Us deixe ací un enllaç directe a un article de Salvador Sostres sobre el bilingüisme: http://www.avui.com/avui/diari/04/jul/05/ag2lli05.htm A vosaltres què us pareix? Jo cada dia hi pense més igual. No, Biel , no, jo no jutjo. Tant sols defineixo. I el retrat que en faig, sera encertat o no, que aixo tambe es opinable, pero es tant sols el retrat d'una gent que manipula cotidianament amb l'objectiu de matar el nostre idioma... I la veritat, tot i que podria argumentar, dedicar temps i esforç a definir aquestes actituts, n'he vist tants, d'aquests, tant de temps, que ja no tinc ganes de gastar-me la pobra neurona, de perdre temps construint una dialectica mes brillant. Per tant, els defineixo com em sembla millor. Jordi No, Diego , no, jo no jutjo. Tant sols defineixo Tinc notícies per tu: dir-li "cabronàs" i "fill de puta --en el sentit xungo--" a algú no es pot considerar una definició, essencialment perquè amb aquesta "definició" ningú es pot fer una idea de com és l'objecte definit, només de la mala llet de qui el defineix. es tant sols el retrat d'una gent que manipula cotidianament amb l'objectiu de matar el nostre idioma No, Jordi, no, qui està matant l'idioma ets tu, que escrius "es" sense accent i "cotidianament" en comptes de "quotidianament". Creus que és adient que la teva "definició" es faci extensiva a tu també? (Jo no ho crec pas, evidentment). Salut. Perfecte, ara hem pasat de discutir sobre els ENEMICS de la nostra cultura, de la nostra Patria, a deixar en evidencia dues coses: 1- No estic en posesio del nivell C de català. 2- Quant escric, si no m'hi esforço molt -i no saps quant- cometo errades brutals. I si vaig depresa, encara molt mes. Doncs, tens raó. I sap per que? Doncs, per que quant em tocaba, no tant sols no m'hen van ensanyar, sino, que aquests fills de putra, cabronassos, em van amagar l'idioma. Van fer tot el posible per que odies la meva cultura. La de la meva avia, per que la dels pares, a cop de fusell, ja s'hen van encarrregar d'estripar-la. I com que soc autodidacta, m'equivoco. I si em bull la sang, m'equivoco mes. Pero tu d'aixo, no et saps res, segurament tampoc t'importa ni t'interesa. Res a dir, tot hom te la biografia que te. I no te l'obligació de coneixer la del vei. A partir d'aqui, intento viure amb el meu català farcit d'incorreccions, dia a dia. I fixa-ti be, corregint i aprenent. Entre altres coses, he apres a distingir l'enemic del adversari. I a l'enemic, que el conec molt be, se com definir-lo. I es que ja fa anys que em vaig caure de la fieguera. Jordi Suposo que ningú en aquest furum defensa la imposició de un idioma sobre un altre....o mes ven dit....ningú en aquest furum defensa la imposició del Castellà sobre el català. La meva opinió es que si estimes tant el català com la teva unica llengua, i haguessis volgut aprendre a utilitzar-lo correctament, has tingut quasi 30 anys per haver-te apuntat a un curs de perfeccionament de l'idioma. No serveix de res queixar-se d'algo si, tenint les eines per solucionarlo, no ho fas. Fa 50 anys seria valid, per mi, aquest argument, però no ara.
Us deixe ací un enllaç directe a un article de Salvador Sostres sobre el bilingüisme: http://www.avui.com/avui/diari/04/jul/05/ag2lli05.htm A vosaltres què us pareix? Jo cada dia hi pense més igual. Bilingüisme sí, submissió lingüística no. Més encara tenint en compte que el bilingüisme, quan es dóna, que és molt poc sovint, és sempre de manera individual, mai col·lectiva. Pot ser molt enriquidor per a l'individu però això mai ha de significar renunciar a la llengua pròpia del país a casa teva. Bilingüisme SÍ, com a Paris o Madrid. I a qualsevol part del món!
Us deixe ací un enllaç directe a un article de Salvador Sostres sobre el bilingüisme: http://www.avui.com/avui/diari/04/jul/05/ag2lli05.htm A vosaltres què us pareix? Jo cada dia hi pense més igual. Jo al sostres l'he vist defensant a l'Aznar a Crónicas Marcianas. Després de veure aquest article, em sembla que només vol cridar l'atenció. No pots defensar al sr Aznar i després parlar que Eespanya és una opresora i no sé que més diu. De tota manera, algunes de les coses que acostuma a dir tenen el seu sentit(tot i que, repeteixo, acostuma a dir-les per cridar l'atenció)
Us deixe ací un enllaç directe a un article de Salvador Sostres sobre el bilingüisme: http://www.avui.com/avui/diari/04/jul/05/ag2lli05.htm A vosaltres què us pareix? Jo cada dia hi pense més igual. Només que comentes que el bilingüisme està creat artificialment des d'una derrota militar i creada per a que els vencedors es puguen permetre el luxe de viure la seua llengua on no és llengua pròpia, que es supose que som una ètnia lingüísticament ben ensinistrada per no incomodar l'amo, que els que demanen i han creat el tan enriquidor bilinguisme no el volen per a ells mateixos (a l'entrevista de l'Otero Carod-Ibarra l'Ibarra diu claríssimament "Yo quiero que ustedes sean bilingües" varies voltes ), o que el bilinguisme és tan normal que no el trobes per enlloc del món ,o que "L'evolució natural dels idiomes" segueix al milímetre les fronteres traçades abans de l'"evolució natural" ...etc provoques més que d'aquesta manera. I no ho dic pels renecs, si saps escriure amb gràcia es pot parlar de mamarla o no sé quines burraes que diu el sostres Però es que el sostres no m'ha semblat que ho diga amb gràcia.Trobe que el Victor Alexandre ho explica molt millor sense cagar-se en res ( almenys explícitament ) No provoca qui vol , sino qui pot.A mi si no em diuen burraes amb un mínim de gràcia no m'escandalitzen Però m'agrada la darrera frase del sostres .......Si hem de deixar d'existir, que sigui per culpa de qualsevol altra cosa. Però pel puto bilingüisme, no, per favor. Que als nostres néts, encara que sigui en anglès, puguem explicar-los un final més honrós És de veres.Ja puc imaginar-me als nostres nets enfotent-se de nosaltres per burros ____________________________________________________ REMOVETE BILINGUES INSIDIAS Editat al dia 27 de desembre del 2004, a les 00:50 El pitjor enemic del català ara mateix no es el castellà sino la globalitzacio i el liberalisme. La globalitzacio fa que les fronteres siguin de paper i que onades de gents estiguin entrant i sortint de tots els paisos, i el liberalisme, tant economic com politic, obliga a primer no obligar la integracio de ningu, que are es diu assimil.lacio i es suposa que va en contra dels drets humans, il'economic que fa que a les empreses els sorti mes rendible etiquetar en un idioma, fer pel.licules en un idioma, i fer-ho tot en un idioma. No es casual que el Puig de les colonies prles simultàniament del seu desagrat envers l'etiquetatge en catala i a favor de les deslocalitzacions. La unica manera de lluitar contra aixo i de protegir el que considerem part de nosaltres, i no parlo nomes del idioma, es acceptar que el mon que ve es comunitarista i que cal que hi hagi una comunitat catalana, composada mes amb gent de Valencia, Mallorca, Catalunya Nord mes que amb els de Mollet, igual que ni haurà, igual que ja n'hi ha, una d'espanyola, de pakistanesa, de magribi,etc cadascuna amb la seva religio, la seva llengua, les seves festes, el seu taranna ... i els seus interessos lluny de Catalunya. El principal adversari que s'oposa a la formacio d'una comunitat catalana es, a mes del liberalisme, el domini que les restes de les idologies marxistes, i el seu inevitable cosmopolitisme, exerceixen sobre la societat catalana. El PSOE no es cosmopolita per espanyolista sino per socialista. Cal que els independentistes s'adonin de que no es pot ser independentista i comunista o socialista o res pel estil, perque tot aixo du al cosmopolitisme.
Quina ha de ser la capital de la Catalunya (el Països Catalans) independent? Hem de fer una capital administrativa en un indret símbolic - per exemple, a prop de Vinaròs, de banda a banda de la 'frontera' entre el Principat i el País Valencià (en un territori designat 'territori federal', com a Washington DC o Canberra, Austràlia)? Al mapa, almenys, també sembla més a prop de les Illes. O la capital federal la podem posar a les Illes? (No hem de pensar que coses així són inversemblants - que els pobles dels Països Catalans no es posaràn mai d'acord per constituir una república federal. Hem d'estar preparats ja per qualsevol eventualitat! El futur arribarà més aviat que no pensem!) Aquesta ha eixit moltes vegades, p`q no ho mires be¿?¿??¿? PD: Sempre s'ha sabut q Ontinyent és i deuria ser la capital... Ontinyent Mai serà ni Capital Ni Ciutat Ni Poble, es una ciutat Pija, on tenim al millor representant de tots, el senyor Ferrero Gandia (La Safor) serà la capital Uiii, xiquet millor que no digues res...Per tenir el pepero madridista i el portaveu del "Agua para todos" deuriem ser la capital...Tenim mèrit en voreu ja a canal blau i que ens avergonyisca davant tots els PPCC ç Per això i per moltes raons, Ontinyent capital i Ferrero President
Quina ha de ser la capital de la Catalunya (el Països Catalans) independent? Hem de fer una capital administrativa en un indret símbolic - per exemple, a prop de Vinaròs, de banda a banda de la 'frontera' entre el Principat i el País Valencià (en un territori designat 'territori federal', com a Washington DC o Canberra, Austràlia)? Al mapa, almenys, també sembla més a prop de les Illes. O la capital federal la podem posar a les Illes? (No hem de pensar que coses així són inversemblants - que els pobles dels Països Catalans no es posaràn mai d'acord per constituir una república federal. Hem d'estar preparats ja per qualsevol eventualitat! El futur arribarà més aviat que no pensem!) MMM.... aquest tema ja l'hem tocat molts cops... Cercaré el fil pel xat, pero mentres pots mirra de trobar-lo tu!
Quina ha de ser la capital de la Catalunya (el Països Catalans) independent? Hem de fer una capital administrativa en un indret símbolic - per exemple, a prop de Vinaròs, de banda a banda de la 'frontera' entre el Principat i el País Valencià (en un territori designat 'territori federal', com a Washington DC o Canberra, Austràlia)? Al mapa, almenys, també sembla més a prop de les Illes. O la capital federal la podem posar a les Illes? (No hem de pensar que coses així són inversemblants - que els pobles dels Països Catalans no es posaràn mai d'acord per constituir una república federal. Hem d'estar preparats ja per qualsevol eventualitat! El futur arribarà més aviat que no pensem!) Barcelona... per variar Ei, nois! Soc nou per aquí... aviam si se m'envia be el missatge, jeje. Doncs jo voto per Montblanc o Prades, al Baix Camp. Apa, salut i neules!
Quina ha de ser la capital de la Catalunya (el Països Catalans) independent? Hem de fer una capital administrativa en un indret símbolic - per exemple, a prop de Vinaròs, de banda a banda de la 'frontera' entre el Principat i el País Valencià (en un territori designat 'territori federal', com a Washington DC o Canberra, Austràlia)? Al mapa, almenys, també sembla més a prop de les Illes. O la capital federal la podem posar a les Illes? (No hem de pensar que coses així són inversemblants - que els pobles dels Països Catalans no es posaràn mai d'acord per constituir una república federal. Hem d'estar preparats ja per qualsevol eventualitat! El futur arribarà més aviat que no pensem!) Caldes de Montbui! Jo crec que aquest discussió no té cap sentit. Està clar que quan siguem una republica federal, la capital serà Sabadell. Ja ho diu la dita popular: "Sabadell capital del vallès occidental de les terres catalanes i del món en general" Sabadell ha de ser la capital.
Quina ha de ser la capital de la Catalunya (el Països Catalans) independent? Hem de fer una capital administrativa en un indret símbolic - per exemple, a prop de Vinaròs, de banda a banda de la 'frontera' entre el Principat i el País Valencià (en un territori designat 'territori federal', com a Washington DC o Canberra, Austràlia)? Al mapa, almenys, també sembla més a prop de les Illes. O la capital federal la podem posar a les Illes? (No hem de pensar que coses així són inversemblants - que els pobles dels Països Catalans no es posaràn mai d'acord per constituir una república federal. Hem d'estar preparats ja per qualsevol eventualitat! El futur arribarà més aviat que no pensem!) Caldes de Montbui! Jo crec que aquest discussió no té cap sentit. Està clar que quan siguem una republica federal, la capital serà Sabadell. Ja ho diu la dita popular: "Sabadell capital del vallès occidental de les terres catalanes i del món en general" Home, dient-me Sabadellenc he de ser fidèl a la meva terreta, no? No, jo proposo el centre geogràfic dels Països Catalans, es a dir: AMPOSTA.
Quina ha de ser la capital de la Catalunya (el Països Catalans) independent? Hem de fer una capital administrativa en un indret símbolic - per exemple, a prop de Vinaròs, de banda a banda de la 'frontera' entre el Principat i el País Valencià (en un territori designat 'territori federal', com a Washington DC o Canberra, Austràlia)? Al mapa, almenys, també sembla més a prop de les Illes. O la capital federal la podem posar a les Illes? (No hem de pensar que coses així són inversemblants - que els pobles dels Països Catalans no es posaràn mai d'acord per constituir una república federal. Hem d'estar preparats ja per qualsevol eventualitat! El futur arribarà més aviat que no pensem!) Caldes de Montbui! Jo crec que aquest discussió no té cap sentit. Està clar que quan siguem una republica federal, la capital serà Sabadell. Ja ho diu la dita popular: "Sabadell capital del vallès occidental de les terres catalanes i del món en general" Ben dit Laieta. Els PPCC seràn amb capital a Sabadell o no seràn!!! A veure qui negarà que a sabadell estàn els millors indepes, es a dir jo . I si hem de construir un parlament dels PPCC, està clar que anirà al barri dels Merinals. Jo aposto per tirar els pisos arraona (amb tota la gent que hi ha a dins ) i posar-lo hehehe. I ja deixarem algunes administracions per colocar-los al barri maritim de sabadell, aquell que es diu barcelona
Quina ha de ser la capital de la Catalunya (el Països Catalans) independent? Hem de fer una capital administrativa en un indret símbolic - per exemple, a prop de Vinaròs, de banda a banda de la 'frontera' entre el Principat i el País Valencià (en un territori designat 'territori federal', com a Washington DC o Canberra, Austràlia)? Al mapa, almenys, també sembla més a prop de les Illes. O la capital federal la podem posar a les Illes? (No hem de pensar que coses així són inversemblants - que els pobles dels Països Catalans no es posaràn mai d'acord per constituir una república federal. Hem d'estar preparats ja per qualsevol eventualitat! El futur arribarà més aviat que no pensem!) Caldes de Montbui! Jo crec que aquest discussió no té cap sentit. Està clar que quan siguem una republica federal, la capital serà Sabadell. Ja ho diu la dita popular: "Sabadell capital del vallès occidental de les terres catalanes i del món en general" Dono suport a la moció de Soledad ! Sabadell Capital Federal!!
Quina ha de ser la capital de la Catalunya (el Països Catalans) independent? Hem de fer una capital administrativa en un indret símbolic - per exemple, a prop de Vinaròs, de banda a banda de la 'frontera' entre el Principat i el País Valencià (en un territori designat 'territori federal', com a Washington DC o Canberra, Austràlia)? Al mapa, almenys, també sembla més a prop de les Illes. O la capital federal la podem posar a les Illes? (No hem de pensar que coses així són inversemblants - que els pobles dels Països Catalans no es posaràn mai d'acord per constituir una república federal. Hem d'estar preparats ja per qualsevol eventualitat! El futur arribarà més aviat que no pensem!) El Berlín de la RDA.
Quina ha de ser la capital de la Catalunya (el Països Catalans) independent? Hem de fer una capital administrativa en un indret símbolic - per exemple, a prop de Vinaròs, de banda a banda de la 'frontera' entre el Principat i el País Valencià (en un territori designat 'territori federal', com a Washington DC o Canberra, Austràlia)? Al mapa, almenys, també sembla més a prop de les Illes. O la capital federal la podem posar a les Illes? (No hem de pensar que coses així són inversemblants - que els pobles dels Països Catalans no es posaràn mai d'acord per constituir una república federal. Hem d'estar preparats ja per qualsevol eventualitat! El futur arribarà més aviat que no pensem!) Home, el mes raonable seria que fora una de les principals actuals ciutats dels PPCC, per alló de les infraestructures i tot allò, pero no estaria mal que descentralitzarem una miqueta i triarem un altra nova, Vinarós està be. Pero jo propose, una, l'indiscutible, el Romaní, l'autentica capital dels Paisos Catalanas!! XDD, be, en tot cas, en el cas de que El Romaní no fora, proposse Alcasser o Castelló de la Ribera. Home Magraner... precissament El Romaní??? Jo ja li havia reservat un altre paper, en concret jo pensava en El Romaní com Las Vegas del PPCC. Ficats a triar una ciutat de la Ribera, jo aposte per Montortal, o tal volta Algemesí, per allò de la Muixeranga sense dubte Vulpellac web de vulpellac jo també voto per Vulpellac.
Quina ha de ser la capital de la Catalunya (el Països Catalans) independent? Hem de fer una capital administrativa en un indret símbolic - per exemple, a prop de Vinaròs, de banda a banda de la 'frontera' entre el Principat i el País Valencià (en un territori designat 'territori federal', com a Washington DC o Canberra, Austràlia)? Al mapa, almenys, també sembla més a prop de les Illes. O la capital federal la podem posar a les Illes? (No hem de pensar que coses així són inversemblants - que els pobles dels Països Catalans no es posaràn mai d'acord per constituir una república federal. Hem d'estar preparats ja per qualsevol eventualitat! El futur arribarà més aviat que no pensem!) Perquè una ciutat i no un districte com en els EEUU. Allí saben molt bé el efecte aspiradors q tenen les capitals i els problemes q comporta llavors per ara és un model q no està malament. Prou centralitat ni Marid ni Barcelona districte capital a qualsavol lloc com un petit poble abandonat o algún lloc on no hi hagi res. PS. Fa temps q vaig dir en mig del mar entre Barcelona-València-Mallorca estaria ver crear el primer districte flotant ecològicament sostenible.
Quina ha de ser la capital de la Catalunya (el Països Catalans) independent? Hem de fer una capital administrativa en un indret símbolic - per exemple, a prop de Vinaròs, de banda a banda de la 'frontera' entre el Principat i el País Valencià (en un territori designat 'territori federal', com a Washington DC o Canberra, Austràlia)? Al mapa, almenys, també sembla més a prop de les Illes. O la capital federal la podem posar a les Illes? (No hem de pensar que coses així són inversemblants - que els pobles dels Països Catalans no es posaràn mai d'acord per constituir una república federal. Hem d'estar preparats ja per qualsevol eventualitat! El futur arribarà més aviat que no pensem!) Barcelona per economia,turisme, potencia economica o Valencia Ufff, company... si col·loques la capital a València ni m'imagino què passaria! La capital dels Països Catalans ha de ser Vilafranca, Valls o Vinaròs. Les "V's" triomfaran!
Quina ha de ser la capital de la Catalunya (el Països Catalans) independent? Hem de fer una capital administrativa en un indret símbolic - per exemple, a prop de Vinaròs, de banda a banda de la 'frontera' entre el Principat i el País Valencià (en un territori designat 'territori federal', com a Washington DC o Canberra, Austràlia)? Al mapa, almenys, també sembla més a prop de les Illes. O la capital federal la podem posar a les Illes? (No hem de pensar que coses així són inversemblants - que els pobles dels Països Catalans no es posaràn mai d'acord per constituir una república federal. Hem d'estar preparats ja per qualsevol eventualitat! El futur arribarà més aviat que no pensem!) Els Països Catalans han de ser una Confederació, per tant estem parlant d'una capital per cada Estat Confederat, o sigui tres capitals (en la meva opinió quatre perquè Andorra hauria de mantenir el seu statuts d'estat). Visca la República Socialista Confederal dels Països Catalans !!! RSC - PPCC
Quina ha de ser la capital de la Catalunya (el Països Catalans) independent? Hem de fer una capital administrativa en un indret símbolic - per exemple, a prop de Vinaròs, de banda a banda de la 'frontera' entre el Principat i el País Valencià (en un territori designat 'territori federal', com a Washington DC o Canberra, Austràlia)? Al mapa, almenys, també sembla més a prop de les Illes. O la capital federal la podem posar a les Illes? (No hem de pensar que coses així són inversemblants - que els pobles dels Països Catalans no es posaràn mai d'acord per constituir una república federal. Hem d'estar preparats ja per qualsevol eventualitat! El futur arribarà més aviat que no pensem!) Com ja han comentat aquest tema ja s'ha tractat en altres fils i s'hi han dit coses interessants. Et recoman que perdis uns minuts buscant-los. Ara, posats a dir qualsevol cosa, tinc dues propostes ideals: 1.- Sant Rafel de Maestrat Perquè té (o tenia) cases tant al País Valencià com al Principat. Amb la visió que ens caracteritza als catalans, m'imagino els apassionats debats que faríem sobre si cada part de poble representava en una proporció adequada o no les dues regions principals del país. "No, no i no, hi ha massa tros al Principat! No pot pas ser: hem d'enderrocar la meitat d'aquell barri! Només així aconseguirem derrotar el blaverisme a València!", dirien els uns. "Bé, jo crec, i és la meva opinió, i no vull dir amb això que vulgui ofendre a ningú, i si algú s'ofèn que m'ho digui, perquè jo crec que els catalans no hem d'ofendre a ningú car no està en la nostra tradició donat que si alguna cosa ens caracteritza als catalans, en la nostra tradició, i a mi m'agrada ser català per això, és la nostra tradició pactista i no seré jo qui intenti imposar la meva opinió. De cap manera, i denunciaré a la senyo a qualsevol que em sembli que intenta imposar la seva opinió", dirien uns altres. "Escolteu, que us heu oblidat de les Illes! No pot ser que la capital dels Països Catalans no estigui també a les Illes! Jo penso que hauríem d'endarrerir la independència fins que s'inventi un transportador quàntic que permeti als membres del govern de ser alhora a Barcelona, a València i Palma. Que això es pot fer, que jo no en tinc ni idea perquè jo sóc de lletres però em sembla que si que es podrà fer, algun dia", afegirien uns tercers. I així podria seguir ad infinitum representant les profundes cogitacions dels nostres il.lustríssims dirigents. Però en fi, no cal pas desesperar: encara ens queda una altra opció, 2.- Santa Cecília Descorcoll Quatre gats i la meitat Sara ! Per tant, el lloc més representatiu del país. I segurament no imagineu fins a quin punt! (Sí, m'he passat una bona estona pensant en els nostres polítics, com us ho heu pogut imaginar???) Una bona dosi d'auto-humor
Quina ha de ser la capital de la Catalunya (el Països Catalans) independent? Hem de fer una capital administrativa en un indret símbolic - per exemple, a prop de Vinaròs, de banda a banda de la 'frontera' entre el Principat i el País Valencià (en un territori designat 'territori federal', com a Washington DC o Canberra, Austràlia)? Al mapa, almenys, també sembla més a prop de les Illes. O la capital federal la podem posar a les Illes? (No hem de pensar que coses així són inversemblants - que els pobles dels Països Catalans no es posaràn mai d'acord per constituir una república federal. Hem d'estar preparats ja per qualsevol eventualitat! El futur arribarà més aviat que no pensem!) Marratxí capital x sempre !!!!
Quina ha de ser la capital de la Catalunya (el Països Catalans) independent? Hem de fer una capital administrativa en un indret símbolic - per exemple, a prop de Vinaròs, de banda a banda de la 'frontera' entre el Principat i el País Valencià (en un territori designat 'territori federal', com a Washington DC o Canberra, Austràlia)? Al mapa, almenys, també sembla més a prop de les Illes. O la capital federal la podem posar a les Illes? (No hem de pensar que coses així són inversemblants - que els pobles dels Països Catalans no es posaràn mai d'acord per constituir una república federal. Hem d'estar preparats ja per qualsevol eventualitat! El futur arribarà més aviat que no pensem!) Aquest fòrum podria tenir el següent nom: " PASSAR S'ARADA DAVANT ES BOU"
Quina ha de ser la capital de la Catalunya (el Països Catalans) independent? Hem de fer una capital administrativa en un indret símbolic - per exemple, a prop de Vinaròs, de banda a banda de la 'frontera' entre el Principat i el País Valencià (en un territori designat 'territori federal', com a Washington DC o Canberra, Austràlia)? Al mapa, almenys, també sembla més a prop de les Illes. O la capital federal la podem posar a les Illes? (No hem de pensar que coses així són inversemblants - que els pobles dels Països Catalans no es posaràn mai d'acord per constituir una república federal. Hem d'estar preparats ja per qualsevol eventualitat! El futur arribarà més aviat que no pensem!) En un estat modern una única capital perd sentit. S'han de repartir els poders estatals en varis llocs. El debat d'una sola ciutat provoca enfrontaments i rivalitats estúpides.
Quina ha de ser la capital de la Catalunya (el Països Catalans) independent? Hem de fer una capital administrativa en un indret símbolic - per exemple, a prop de Vinaròs, de banda a banda de la 'frontera' entre el Principat i el País Valencià (en un territori designat 'territori federal', com a Washington DC o Canberra, Austràlia)? Al mapa, almenys, també sembla més a prop de les Illes. O la capital federal la podem posar a les Illes? (No hem de pensar que coses així són inversemblants - que els pobles dels Països Catalans no es posaràn mai d'acord per constituir una república federal. Hem d'estar preparats ja per qualsevol eventualitat! El futur arribarà més aviat que no pensem!) Guardamar de segura Segons el cronista Muntaner les terres catalanes tenien 2 capitals, a vora mar Barcelona i a la Terra Ferma Lleida Per evitar el centralisme "barsaluní", fem capital Lleida i llestos. Vinga va, ni Lleida ni Barcelona...La Llacuna capital ! Parlant més seriosament , jo proposaria per la nostra República Federal: la capital de la República: Ripoll les capitals de les diferents federacions: Perpinyà, Andorra la Vella (lliure adhesió), Barcelona, València, Palma i Alguer. Salut! Que la prudència no ens faci traïdors!
Quina ha de ser la capital de la Catalunya (el Països Catalans) independent? Hem de fer una capital administrativa en un indret símbolic - per exemple, a prop de Vinaròs, de banda a banda de la 'frontera' entre el Principat i el País Valencià (en un territori designat 'territori federal', com a Washington DC o Canberra, Austràlia)? Al mapa, almenys, també sembla més a prop de les Illes. O la capital federal la podem posar a les Illes? (No hem de pensar que coses així són inversemblants - que els pobles dels Països Catalans no es posaràn mai d'acord per constituir una república federal. Hem d'estar preparats ja per qualsevol eventualitat! El futur arribarà més aviat que no pensem!) Xé sempre esteu igual........Vinaròs capital dels Països Catalans, ja que és al centre dels mateixos. Agafeu un compàs i voreu. Vinaròs trocet de cèl......mar i terra mar i terra
Quina ha de ser la capital de la Catalunya (el Països Catalans) independent? Hem de fer una capital administrativa en un indret símbolic - per exemple, a prop de Vinaròs, de banda a banda de la 'frontera' entre el Principat i el País Valencià (en un territori designat 'territori federal', com a Washington DC o Canberra, Austràlia)? Al mapa, almenys, també sembla més a prop de les Illes. O la capital federal la podem posar a les Illes? (No hem de pensar que coses així són inversemblants - que els pobles dels Països Catalans no es posaràn mai d'acord per constituir una república federal. Hem d'estar preparats ja per qualsevol eventualitat! El futur arribarà més aviat que no pensem!) I per què no Alacant?
Quina ha de ser la capital de la Catalunya (el Països Catalans) independent? Hem de fer una capital administrativa en un indret símbolic - per exemple, a prop de Vinaròs, de banda a banda de la 'frontera' entre el Principat i el País Valencià (en un territori designat 'territori federal', com a Washington DC o Canberra, Austràlia)? Al mapa, almenys, també sembla més a prop de les Illes. O la capital federal la podem posar a les Illes? (No hem de pensar que coses així són inversemblants - que els pobles dels Països Catalans no es posaràn mai d'acord per constituir una república federal. Hem d'estar preparats ja per qualsevol eventualitat! El futur arribarà més aviat que no pensem!) Manresa, el cor de Catalunya
Quina ha de ser la capital de la Catalunya (el Països Catalans) independent? Hem de fer una capital administrativa en un indret símbolic - per exemple, a prop de Vinaròs, de banda a banda de la 'frontera' entre el Principat i el País Valencià (en un territori designat 'territori federal', com a Washington DC o Canberra, Austràlia)? Al mapa, almenys, també sembla més a prop de les Illes. O la capital federal la podem posar a les Illes? (No hem de pensar que coses així són inversemblants - que els pobles dels Països Catalans no es posaràn mai d'acord per constituir una república federal. Hem d'estar preparats ja per qualsevol eventualitat! El futur arribarà més aviat que no pensem!) Les Columbretes
Quina ha de ser la capital de la Catalunya (el Països Catalans) independent? Hem de fer una capital administrativa en un indret símbolic - per exemple, a prop de Vinaròs, de banda a banda de la 'frontera' entre el Principat i el País Valencià (en un territori designat 'territori federal', com a Washington DC o Canberra, Austràlia)? Al mapa, almenys, també sembla més a prop de les Illes. O la capital federal la podem posar a les Illes? (No hem de pensar que coses així són inversemblants - que els pobles dels Països Catalans no es posaràn mai d'acord per constituir una república federal. Hem d'estar preparats ja per qualsevol eventualitat! El futur arribarà més aviat que no pensem!) Santaco ja no serà
Fa dies que el xat no afegeix notícies noves. Se n'han anat tots de vacances? Quan tindrem més actualitat? -------------------------------------------------- Visita La Stoa, amb el setmanari t'informem de notícies noves! www.cromelnordic.org Potser tenen problemes amb el server... ahir vespre no podia accedir a la pàgina, em donava error
Fa dies que el xat no afegeix notícies noves. Se n'han anat tots de vacances? Quan tindrem més actualitat? -------------------------------------------------- Visita La Stoa, amb el setmanari t'informem de notícies noves! www.cromelnordic.org Ja fa dies que m'hi fixo, i suposo que és perquè són festes, la gent està d'això... de festa!!!
Fa dies que el xat no afegeix notícies noves. Se n'han anat tots de vacances? Quan tindrem més actualitat? -------------------------------------------------- Visita La Stoa, amb el setmanari t'informem de notícies noves! www.cromelnordic.org En realitat estan tan borratxos que no troben el teclat. I potser a algun usuari també li convindria emborratxar-se i oblidar el teclat uns dies... Tu sí que ho saps, eh!? Tranquils gent... que tot plegat ha estat una pausa nadalenca (dinars, sopars i tió). Ja sabeu que fem el que podem! I perque, per festes, no feu servir el sistema de "vull que aquest article es publiqui no ara sinó el 03/07/04"? Si la culpa és l'actualitat, no us preocupeu, us puc passar uns articles filosòfics que poden ser publicats el segle que ve si cal (No, era conya, ja m'enteneu). Feu servir el sistema de publicació automàtica. No és convenient cenyir-se tant a la norma de "actualitat sortint del forn". Saluuuuutttt... ----------------------------------------------- Víctor Alexandre ens visita i ja som 100 usuaris! Amunt La Stoa! Kalosoriate stoa politike! www.cromelnordic.org
Fa dies que el xat no afegeix notícies noves. Se n'han anat tots de vacances? Quan tindrem més actualitat? -------------------------------------------------- Visita La Stoa, amb el setmanari t'informem de notícies noves! www.cromelnordic.org En realitat estan tan borratxos que no troben el teclat. I potser a algun usuari també li convindria emborratxar-se i oblidar el teclat uns dies... I a alguna.
Fa dies que el xat no afegeix notícies noves. Se n'han anat tots de vacances? Quan tindrem més actualitat? -------------------------------------------------- Visita La Stoa, amb el setmanari t'informem de notícies noves! www.cromelnordic.org SUpose que com en tota iniciativa regionalista, s'ha acabat el pressupost o, com us agrada dir, les ganes de treballar pel poble que tens alguna cosa en contra???? buf... un xic de descans mai va malament i e tan en tant que tinguin alguna festa, que sino se'ls hi acabarà enredant la banba anb el teclat! per mi aquí hi ha una feina molt bona Molt bé, amb la firma de revolta 21 ja ho se ja.. pero magrada molt sempre amb els drets d'autor està cla, mai dire que es frase meva...
Fa dies que el xat no afegeix notícies noves. Se n'han anat tots de vacances? Quan tindrem més actualitat? -------------------------------------------------- Visita La Stoa, amb el setmanari t'informem de notícies noves! www.cromelnordic.org SUpose que com en tota iniciativa regionalista, s'ha acabat el pressupost o, com us agrada dir, les ganes de treballar pel poble Això es el que t'agradaria a tu xat es una de les web's mes visitades i on mes es debateixen temes de la Politica dels PPCC i de tot de internet, si estas en contra de la gran llavor dels Administradors... porta Oi Carlos hi ha gent que s'aborreix, si no fos per aquests Arnau que aborrit que seria el món Mercedes diu: si no fos per aquests Elisenda que aborrit que seria el món No sé tu, Mercedes , però ni el 0,5% del plaer de la meva vida prové d'aquests torrecolllons. M'ho sabria passar molt bé sense el ¿plaer? de les seves pocasoltades. Per mi fan un favor a tothom si marxen de El xat. Clar que també hi ha torrecollons a La Stoa, clar... Més sentit comú i menys acariciar-se morbosament les ferides de cops de fuet ("llátigo") en la pell!
Hi havia una vegada un Estat de 6 milions de persones que tenia una àrea de 40.000 quilòmetres quadrats. El país tenia com a veïns dues grans potències europees tradicionalment colonialistes, les llengües de les quals amenaçaven constantment l'existència de la llengua local. La població autòctona, per tant, es veia obligada a parlar dues (o més) llengües. La renda per capita d'aquest país era francament elevada; una de les més altes del món. Tot un èxit econòmic. Ficció o realitat? Quan es parla de la independència de Catalunya, la primera pregunta que els no economistes em fan a mi (que sóc economista) és si Catalunya seria viable com a nació independent. Si Catalunya no fós viable com a economia independent, la descripció que he fet al paràgraf anterior seria pura ficció ja que no podria pas existir. Curiosament, però, el país que he descrit és absolutament factible ja que és un país que existeix i és independent: es tracta de Suïssa. Suïssa té uns 6 milions d'habitants i uns 40.000 quilòmetres quadrats. Suïssa és un país envoltat per dues potències tradicionalment colonialistes (Alemanya i França) i l'idioma local, el suís-alemany (que és diferent de l'alemany) es veu amenaçat pel francès i l'alemany (a més de l'italià, parlat per una minoria al sud del país). Per tant, abans de començar a parlar ja es veu que els arguments que es donin en contra de la viabilitat de Catalunya com a nació independent són bàsicament erronis: si Suïssa és viable (i no només ho és si no que és el segon país més ric del món), per què no ho ha de ser Catalunya si, a sobre, el nostre país no està a dalt de les muntanyes, té sortida al mar i està molt mes ben comunicat amb la resta del món? En aquest escrit intentaré analitzar els arguments que els anti independentistes utilitzen per tal de dir que Catalunya no és viable com a país independent. L'argument més comú és dir que Catalunya és massa petita per a poder ser un país independent. La veritat és que cap economista seriós pot estar d'acord amb aquesta afirmació. D'una banda, no hi ha cap teoria econòmica raonable que digui que un país ha de tenir un mínim tamany per a ser viable o que els països grans són més viables que els petits. D'altra banda, si aquesta teoria existís, seria totalment errònia ja que, al món en què vivim, no és cert que el nivell de renda per capita o la taxa de creixement de l'economia estiguin relacionats amb el tamany d'un país (mesurat, per exemple, per l'àrea o la població). És simplement fals que els països més grans són els més exitosos econòmicament. I si no, com és que entre els països més pobres del món hi ha tres dels països més grans: la Xina, l'Índia i Rússia? I com és que entre els més rics hi ha Bèlgica, Holanda i Suïssa? Un altre argument en contra de la independència és que un país no pot prosperar sense recursos naturals com ara terra, gas o petroli, i Catalunya no els té. Això també és completament erroni. Per exemple, el Japó o els "tigres miraculosos" de l'Àsia oriental (Hong Kong, Taiwan, Corea del Sud i Singapur) no són productors de petroli o gas natural, i la terra fèrtil a la qual tenen accés és molt limitada (de fet, tant Hong Kong com Singapur són països d'una sola ciutat!). Tot i això, el creixement econòmic assolit per aquests països durant les darreres dècades ha estat espectacular.(1) És més, si apliquem aquest argument al nostre context, és cert que Catalunya, tot i gaudir de gran quantitat de terra fèrtil, no produeix alguns d'aquests recursos naturals... però Espanya tampoc. Per tant, la hipotètica independència no portaria cap pèrdua en aquest sentit. De fet, hi ha arguments econòmics que porten a concloure que tenir recursos naturals pot ser dolent per al creixement a llarg termini (els economistes anomenen aquest fenomen, "malaltia holandesa" -de l'anglès: "Dutch disease"-). L'argument es podria resumir de la següent manera: quan un país té molts recursos naturals (com per exemple, petroli) dedica una gran quantitat de recursos a desenvolupar aquest sector i tendeix a oblidar els altres. En particular, tendeix a oblidar els sectors tecnològics i innovadors, que són els que generen els canvis tecnològics que garanteixen el creixement a llarg termini. Per tant, aquests països s'especialitzen en la producció de petroli o altres matèries primeres i no eduquen la població ni adopten tecnologies modernes, de manera que acaben sent més pobres del que haurien estat sense petroli. L'exemple típic de països que han patit aquesta "malaltia holandesa" són Mèxic i sobretot Veneçuela, països que s'han empobrit després d'haver descobert rics jaciments de petroli. Tot i que aquest és un argument atractiu i que hi ha exemples que li donen validesa, la veritat és que si analitzem tots els països del món a la vegada (en lloc de només mirar Mèxic i Veneçuela) ens adonarem que no hi ha gaire relació entre la riquesa en recursos naturals i el creixement econòmic (a l'altra banda de l'argument trobarem exemples ja que els dos països africans més rics són Sud-àfrica i Botswana, dos països rics en recursos naturals, concretament en or i diamants). Per tant, si bé no és cert que tenir recursos naturals sigui bo, tampoc es pot dir que sigui necessàriament dolent. La utilització de recursos naturals, òbviament, és indispensable si es vol assolir creixement econòmic. I, per tant, si un no en té els haurà d'aconseguir d'alguna forma. La manera més normal de fer-ho és a través del comerç internacional, i no pas a través de la submissió política. És més, en aquest sentit, pertànyer a un país petit és fins i tot favorable ja que això incentiva el govern i els agents econòmics a competir i millorar ja que l'alternativa proteccionista no és factible. Els problemes que té ara el govern espanyol per a tancar els famosos "astilleros" creats durant l'aïllacionisme de l'Espanya franquista no els hauria tingut mai, un govern català. Un Estat català, lògicament, hauria de ser un Estat obert al comerç amb tots els països del món (inclosa Espanya). Un tercer argument en contra de la viabilitat econòmica de Catalunya és el següent: "No n'hi ha prou de competir amb els París, Londres, Nova York, o Hong Kong, sinó que ara també voleu competir amb Madrid?" Aquesta lògica també és fallaciosa. Les empreses catalanes ja es troben competint avui dia amb les empreses de la resta d'Espanya, siguem o no la mateixa unitat política. La competència interregional és tan o més gran que la internacional. Amb qui creu el lector que competeixen els hotels catalans de la Costa Brava? Certament ho fan amb hotels italians, marroquins i grecs, però també és cert que la gran competència ve de la costa del sud d'Espanya o fins i tot dels hotels de la costa tarragonina. La hipotètica independència de Catalunya, per tant, no portaria cap augment substancial del grau de competència a què s'haurien d'enfrontar les nostres empreses. I si la portés, doncs benvinguda seria ja que, com a economistes i com a consumidors hem, d'aplaudir qualsevol augment de la competència ja que aquesta tendeix a portar millor qualitat i menors preus. En aquesta línia, un altre argument en contra de la indepenència és que marxar d'Espanya seria "suïcida" ja que Espanya és el nostre mercat més gran. És ben cert que Espanya és el mercat més gran de les empreses catalanes. La pregunta, però és: per què? és a dir, per què els espanyols compren el nostre cava i estiuegen a la Costa Brava? Perquè ens estimen com a bons compatriotes que són? O potser perquè, donats el preu i la qualitat del producte, això és el millor que poden fer? Clarament aquesta darrera és la veritable resposta i, per tant, en la mesura que la independència no faci variar ni el preu ni la qualitat, els mercats no tindrien per què perdre's. És molt normal que el mercat internacional més gran sigui el del país veí. El mercat més gran de Mèxic són els Estats Units Amèrica. El mercat més gran de Taiwan es la Xina i el mercat més gran de França és Alemanya. Ara bé, que potser això vol dir que aquests països han de passar a ser la mateixa unitat política? El lector creu realment que això és un argument favorable a què Mèxic passi a ser el cinquantaunè Estat dels Estats Units? Hi ha gent que diu que la dissolució de països és, avui dia, anar contracorrent en un moment en què Europa cerca una moneda única, un sistema fiscal únic, un exèrcit únic, i fins i tot una unitat política. Parlar de separatisme i independentisme a finals del segle XX és antiquat i està fora de to. Crec que aquesta línia argumental tampoc no és acceptable per diversos motius. Primer, no és cert que la tendència a la creació de grans supergoverns com l'europeu sigui una tendència característica de finals del segle XX. De fet, l'any 1946 hi havia 74 països al món mentre que al 1995 n'hi havia 192. És a dir, si hi ha alguna tendència al món no és la de la reducció en el nombre de països sinó exactament a l'inrevés i, per tant, l'evidència en la qual es basa aquest argument és simplement falsa. Segon, la teoria es basa en el supòsit que la unitat política i econòmica és bona (i, per tant, anar contracorrent és dolent). Personalment, tinc enormes dubtes sobre la desitjabilitat de tot el projecte europeu, basat en la creació d'una superestructura burocràtica que acabarà per ofegar totes les economies europees. I tercer, no cal anar cap a la cooperació econòmica amb la resta dels països europeus des d'Espanya. Es podria fer perfectament des de Catalunya. Finalment, l'argument més temut: "per a obtenir la independència, cal una guerra i això seria molt més costós que qualsevol benefici econòmic que se'n pugui derivar; que no veieu el que passa a Bòsnia amb la desintegració de l'antiga Iugoslàvia?". Això és mig cert i mig fals. És cert que la independència és indesitjable (i indesitjada) si el preu que hem de pagar per a obtenir-la és una guerra. El que no és cert és que l'única manera d'aconseguir-ho sigui una guerra. Històricament hi ha hagut dues maneres de dibuixar fronteres: la guerra i els matrimonis monàrquics. Tot i que no ha desaparegut del tot, el sexe reial ja no s'utilitza amb aquesta finalitat política. La guerra, per contra, encara s'utilitza. Ara bé, ens trobem a la porta del segle XXI i hauríem de tenir fe en la llibertat i la democràcia civilitzada. A més, la història de les darreries del segle XX ens fa ser optimistes en donar-nos una pila d'exemples de països com Txèquia, Eslovàquia, Estònia, Letònia, Lituània i moltes altres antigues repúbliques soviètiques que han assolit la independència de manera pacífica. El progrés econòmic s'aconsegueix a base de tenir una població creativa i amb ganes de treballar, d'instaurar un sistema legal que garanteixi els drets de propietat dels inversors i que incentiva les empreses a innovar i adoptar noves tecnologies, de gaudir d'un sistema educatiu que ajudi la població a ser cada cop més productiva, i de tenir un bon govern que incentivi el comerç interior i exterior, que no ofegui l'economia productiva amb impostos excessius, amb una burocràcia arbitrària o amb corrupció intolerable, i que mantingui una estabilitat fiscal i monetària. Des d'aquest punt de vista, la independència seria indesitjable si es demostrés que uns hipotètics govern i institucions catalanes funcionarien pitjor que un govern i unes institucions espanyols. Avui dia no sabem com ho faria un govern català. El que sí sabem és com ho ha fet i com ho està fent un govern espanyol. I la veritat és que aquí les cartes no estan a favor dels espanyols. La història recent ens mostra que la independència de Catalunya és cada com més viable. Els estudis recents mostren que l'augment del comerç internacional va lligat amb la viabilitat econòmica de nous països. L'argument és que el comerç internacional és un bon substitut de la unió política com a eina d'engrandiment dels mercats i a mesura que els mercats internacionals es fan grans, és menys necessari tenir un país gran per a poder vendre els productes de manera que quan el comerç internacional augmenta, les tendències independentistes també ho fan. En un article escrit darrerament a la Universitat de Harvard, els professors Alesina i Wacziar han demostrat que a la recent història del segle XX aquestes tendències es confirmen, la qual cosa vol dir que, no només la independència de Catalunya és factible, sinó que cada cop ho és més. Amb aquest escrit he intentat deixar de banda el patriotisme i el nacionalisme romàntic per a centrar-me exclusivament en la viabilitat econòmica d'un Estat català. No estic dient que la independència segui desitjable (això seria un altre tema de debat(2)) o que no hi hagi arguments no econòmics que s'hagin de valorar a l'hora de demanar-la. El que sí que estic dient és que no hi hauria d'haver cap mena de dubte que la independència és absolutament factible des d'un punt de vista econòmic. Cal pensar-hi. 1. I això és cert fins i tot si tenim en compte la batacada financera que alguns (no tots) d'aquests països han patit recentment. 2. Un argument econòmic important que s'hauria d'utilitzar a l'hora de valorar els costos i els beneficis de la independència és el del dèficit de la balança fiscal catalana. El recent estudi de l'Institut d'Estudis Autonòmics estima que el dèficit de la balança fiscal catalana respecte d'Espanya durant els anys noranta ha estat d'uns 900 mil milions de pessetes aproximadament (tot i que la tendència recent ha estat a la baixa, la xifra segueix sent espectacular). Què vol dir, això? Bé, els catalans paguen uns certs impostos a Madrid. D'aquests impostos, una quantitat torna a Catalunya en forma de despesa pública, de pagaments de la seguretat social, etc. Una altra part, però, es queda a Madrid i mai no torna. Això és el dèficit de la balança fiscal catalana, i aquests diners han estat, durant els anys noranta, al voltant de 900 mil milions de pessetes. Per a fer-nos una idea de què vol dir 900 mil milions de pessetes, dividiu aquesta xifra per 6 milions d'habitants i us sortirà 150.000 pessetes per persona. Això vol dir que una família típica catalana de quatre membres (pare, mare i dos nens) paga cada any unes 600.000 pessetes a Madrid que mai no tornen. Que es pregunti el lector què faria amb 600.000 pessetes extres cada any: anar a Disney World (el de Florida, no el de París) tota la família cada estiu? Comprar-se una caseta més gran (600.000 pessetes cada any són 50.000 pessetes cada mes que es podrien utilitzar per a demanar un crèdit per a un habitatge més gran i luxós)? Comprar-se un cotxe d'1,2 milions cada dos anys? O bé comprar-se un BMW cada cinc anys? Es poden fer moltes coses amb 600.000 pessetes més cada any, oi que si? Doncs oblideu-vos-en perquè aquestes pessetes no tornen mai a Catalunya...i això és un cost econòmic important. El benefici principal de tot aquest espectacle, ens diuen, és la "solidaridad interregional". Però una cosa és la solidaridad i l'altra que et robin la cartera. Xavier Sala i Martín Com sempre passo de llegir grans textos, dic i opino que la viabilitat econòmica dels P.C . és realista, tot és começar i proposar-ho. Saltat Hipania i França i a partir d´ahí és més fàcil. En el món capitalista tot és possible.(Foten a uns quants(molts))
Hi havia una vegada un Estat de 6 milions de persones que tenia una àrea de 40.000 quilòmetres quadrats. El país tenia com a veïns dues grans potències europees tradicionalment colonialistes, les llengües de les quals amenaçaven constantment l'existència de la llengua local. La població autòctona, per tant, es veia obligada a parlar dues (o més) llengües. La renda per capita d'aquest país era francament elevada; una de les més altes del món. Tot un èxit econòmic. Ficció o realitat? Quan es parla de la independència de Catalunya, la primera pregunta que els no economistes em fan a mi (que sóc economista) és si Catalunya seria viable com a nació independent. Si Catalunya no fós viable com a economia independent, la descripció que he fet al paràgraf anterior seria pura ficció ja que no podria pas existir. Curiosament, però, el país que he descrit és absolutament factible ja que és un país que existeix i és independent: es tracta de Suïssa. Suïssa té uns 6 milions d'habitants i uns 40.000 quilòmetres quadrats. Suïssa és un país envoltat per dues potències tradicionalment colonialistes (Alemanya i França) i l'idioma local, el suís-alemany (que és diferent de l'alemany) es veu amenaçat pel francès i l'alemany (a més de l'italià, parlat per una minoria al sud del país). Per tant, abans de començar a parlar ja es veu que els arguments que es donin en contra de la viabilitat de Catalunya com a nació independent són bàsicament erronis: si Suïssa és viable (i no només ho és si no que és el segon país més ric del món), per què no ho ha de ser Catalunya si, a sobre, el nostre país no està a dalt de les muntanyes, té sortida al mar i està molt mes ben comunicat amb la resta del món? En aquest escrit intentaré analitzar els arguments que els anti independentistes utilitzen per tal de dir que Catalunya no és viable com a país independent. L'argument més comú és dir que Catalunya és massa petita per a poder ser un país independent. La veritat és que cap economista seriós pot estar d'acord amb aquesta afirmació. D'una banda, no hi ha cap teoria econòmica raonable que digui que un país ha de tenir un mínim tamany per a ser viable o que els països grans són més viables que els petits. D'altra banda, si aquesta teoria existís, seria totalment errònia ja que, al món en què vivim, no és cert que el nivell de renda per capita o la taxa de creixement de l'economia estiguin relacionats amb el tamany d'un país (mesurat, per exemple, per l'àrea o la població). És simplement fals que els països més grans són els més exitosos econòmicament. I si no, com és que entre els països més pobres del món hi ha tres dels països més grans: la Xina, l'Índia i Rússia? I com és que entre els més rics hi ha Bèlgica, Holanda i Suïssa? Un altre argument en contra de la independència és que un país no pot prosperar sense recursos naturals com ara terra, gas o petroli, i Catalunya no els té. Això també és completament erroni. Per exemple, el Japó o els "tigres miraculosos" de l'Àsia oriental (Hong Kong, Taiwan, Corea del Sud i Singapur) no són productors de petroli o gas natural, i la terra fèrtil a la qual tenen accés és molt limitada (de fet, tant Hong Kong com Singapur són països d'una sola ciutat!). Tot i això, el creixement econòmic assolit per aquests països durant les darreres dècades ha estat espectacular.(1) És més, si apliquem aquest argument al nostre context, és cert que Catalunya, tot i gaudir de gran quantitat de terra fèrtil, no produeix alguns d'aquests recursos naturals... però Espanya tampoc. Per tant, la hipotètica independència no portaria cap pèrdua en aquest sentit. De fet, hi ha arguments econòmics que porten a concloure que tenir recursos naturals pot ser dolent per al creixement a llarg termini (els economistes anomenen aquest fenomen, "malaltia holandesa" -de l'anglès: "Dutch disease"-). L'argument es podria resumir de la següent manera: quan un país té molts recursos naturals (com per exemple, petroli) dedica una gran quantitat de recursos a desenvolupar aquest sector i tendeix a oblidar els altres. En particular, tendeix a oblidar els sectors tecnològics i innovadors, que són els que generen els canvis tecnològics que garanteixen el creixement a llarg termini. Per tant, aquests països s'especialitzen en la producció de petroli o altres matèries primeres i no eduquen la població ni adopten tecnologies modernes, de manera que acaben sent més pobres del que haurien estat sense petroli. L'exemple típic de països que han patit aquesta "malaltia holandesa" són Mèxic i sobretot Veneçuela, països que s'han empobrit després d'haver descobert rics jaciments de petroli. Tot i que aquest és un argument atractiu i que hi ha exemples que li donen validesa, la veritat és que si analitzem tots els països del món a la vegada (en lloc de només mirar Mèxic i Veneçuela) ens adonarem que no hi ha gaire relació entre la riquesa en recursos naturals i el creixement econòmic (a l'altra banda de l'argument trobarem exemples ja que els dos països africans més rics són Sud-àfrica i Botswana, dos països rics en recursos naturals, concretament en or i diamants). Per tant, si bé no és cert que tenir recursos naturals sigui bo, tampoc es pot dir que sigui necessàriament dolent. La utilització de recursos naturals, òbviament, és indispensable si es vol assolir creixement econòmic. I, per tant, si un no en té els haurà d'aconseguir d'alguna forma. La manera més normal de fer-ho és a través del comerç internacional, i no pas a través de la submissió política. És més, en aquest sentit, pertànyer a un país petit és fins i tot favorable ja que això incentiva el govern i els agents econòmics a competir i millorar ja que l'alternativa proteccionista no és factible. Els problemes que té ara el govern espanyol per a tancar els famosos "astilleros" creats durant l'aïllacionisme de l'Espanya franquista no els hauria tingut mai, un govern català. Un Estat català, lògicament, hauria de ser un Estat obert al comerç amb tots els països del món (inclosa Espanya). Un tercer argument en contra de la viabilitat econòmica de Catalunya és el següent: "No n'hi ha prou de competir amb els París, Londres, Nova York, o Hong Kong, sinó que ara també voleu competir amb Madrid?" Aquesta lògica també és fallaciosa. Les empreses catalanes ja es troben competint avui dia amb les empreses de la resta d'Espanya, siguem o no la mateixa unitat política. La competència interregional és tan o més gran que la internacional. Amb qui creu el lector que competeixen els hotels catalans de la Costa Brava? Certament ho fan amb hotels italians, marroquins i grecs, però també és cert que la gran competència ve de la costa del sud d'Espanya o fins i tot dels hotels de la costa tarragonina. La hipotètica independència de Catalunya, per tant, no portaria cap augment substancial del grau de competència a què s'haurien d'enfrontar les nostres empreses. I si la portés, doncs benvinguda seria ja que, com a economistes i com a consumidors hem, d'aplaudir qualsevol augment de la competència ja que aquesta tendeix a portar millor qualitat i menors preus. En aquesta línia, un altre argument en contra de la indepenència és que marxar d'Espanya seria "suïcida" ja que Espanya és el nostre mercat més gran. És ben cert que Espanya és el mercat més gran de les empreses catalanes. La pregunta, però és: per què? és a dir, per què els espanyols compren el nostre cava i estiuegen a la Costa Brava? Perquè ens estimen com a bons compatriotes que són? O potser perquè, donats el preu i la qualitat del producte, això és el millor que poden fer? Clarament aquesta darrera és la veritable resposta i, per tant, en la mesura que la independència no faci variar ni el preu ni la qualitat, els mercats no tindrien per què perdre's. És molt normal que el mercat internacional més gran sigui el del país veí. El mercat més gran de Mèxic són els Estats Units Amèrica. El mercat més gran de Taiwan es la Xina i el mercat més gran de França és Alemanya. Ara bé, que potser això vol dir que aquests països han de passar a ser la mateixa unitat política? El lector creu realment que això és un argument favorable a què Mèxic passi a ser el cinquantaunè Estat dels Estats Units? Hi ha gent que diu que la dissolució de països és, avui dia, anar contracorrent en un moment en què Europa cerca una moneda única, un sistema fiscal únic, un exèrcit únic, i fins i tot una unitat política. Parlar de separatisme i independentisme a finals del segle XX és antiquat i està fora de to. Crec que aquesta línia argumental tampoc no és acceptable per diversos motius. Primer, no és cert que la tendència a la creació de grans supergoverns com l'europeu sigui una tendència característica de finals del segle XX. De fet, l'any 1946 hi havia 74 països al món mentre que al 1995 n'hi havia 192. És a dir, si hi ha alguna tendència al món no és la de la reducció en el nombre de països sinó exactament a l'inrevés i, per tant, l'evidència en la qual es basa aquest argument és simplement falsa. Segon, la teoria es basa en el supòsit que la unitat política i econòmica és bona (i, per tant, anar contracorrent és dolent). Personalment, tinc enormes dubtes sobre la desitjabilitat de tot el projecte europeu, basat en la creació d'una superestructura burocràtica que acabarà per ofegar totes les economies europees. I tercer, no cal anar cap a la cooperació econòmica amb la resta dels països europeus des d'Espanya. Es podria fer perfectament des de Catalunya. Finalment, l'argument més temut: "per a obtenir la independència, cal una guerra i això seria molt més costós que qualsevol benefici econòmic que se'n pugui derivar; que no veieu el que passa a Bòsnia amb la desintegració de l'antiga Iugoslàvia?". Això és mig cert i mig fals. És cert que la independència és indesitjable (i indesitjada) si el preu que hem de pagar per a obtenir-la és una guerra. El que no és cert és que l'única manera d'aconseguir-ho sigui una guerra. Històricament hi ha hagut dues maneres de dibuixar fronteres: la guerra i els matrimonis monàrquics. Tot i que no ha desaparegut del tot, el sexe reial ja no s'utilitza amb aquesta finalitat política. La guerra, per contra, encara s'utilitza. Ara bé, ens trobem a la porta del segle XXI i hauríem de tenir fe en la llibertat i la democràcia civilitzada. A més, la història de les darreries del segle XX ens fa ser optimistes en donar-nos una pila d'exemples de països com Txèquia, Eslovàquia, Estònia, Letònia, Lituània i moltes altres antigues repúbliques soviètiques que han assolit la independència de manera pacífica. El progrés econòmic s'aconsegueix a base de tenir una població creativa i amb ganes de treballar, d'instaurar un sistema legal que garanteixi els drets de propietat dels inversors i que incentiva les empreses a innovar i adoptar noves tecnologies, de gaudir d'un sistema educatiu que ajudi la població a ser cada cop més productiva, i de tenir un bon govern que incentivi el comerç interior i exterior, que no ofegui l'economia productiva amb impostos excessius, amb una burocràcia arbitrària o amb corrupció intolerable, i que mantingui una estabilitat fiscal i monetària. Des d'aquest punt de vista, la independència seria indesitjable si es demostrés que uns hipotètics govern i institucions catalanes funcionarien pitjor que un govern i unes institucions espanyols. Avui dia no sabem com ho faria un govern català. El que sí sabem és com ho ha fet i com ho està fent un govern espanyol. I la veritat és que aquí les cartes no estan a favor dels espanyols. La història recent ens mostra que la independència de Catalunya és cada com més viable. Els estudis recents mostren que l'augment del comerç internacional va lligat amb la viabilitat econòmica de nous països. L'argument és que el comerç internacional és un bon substitut de la unió política com a eina d'engrandiment dels mercats i a mesura que els mercats internacionals es fan grans, és menys necessari tenir un país gran per a poder vendre els productes de manera que quan el comerç internacional augmenta, les tendències independentistes també ho fan. En un article escrit darrerament a la Universitat de Harvard, els professors Alesina i Wacziar han demostrat que a la recent història del segle XX aquestes tendències es confirmen, la qual cosa vol dir que, no només la independència de Catalunya és factible, sinó que cada cop ho és més. Amb aquest escrit he intentat deixar de banda el patriotisme i el nacionalisme romàntic per a centrar-me exclusivament en la viabilitat econòmica d'un Estat català. No estic dient que la independència segui desitjable (això seria un altre tema de debat(2)) o que no hi hagi arguments no econòmics que s'hagin de valorar a l'hora de demanar-la. El que sí que estic dient és que no hi hauria d'haver cap mena de dubte que la independència és absolutament factible des d'un punt de vista econòmic. Cal pensar-hi. 1. I això és cert fins i tot si tenim en compte la batacada financera que alguns (no tots) d'aquests països han patit recentment. 2. Un argument econòmic important que s'hauria d'utilitzar a l'hora de valorar els costos i els beneficis de la independència és el del dèficit de la balança fiscal catalana. El recent estudi de l'Institut d'Estudis Autonòmics estima que el dèficit de la balança fiscal catalana respecte d'Espanya durant els anys noranta ha estat d'uns 900 mil milions de pessetes aproximadament (tot i que la tendència recent ha estat a la baixa, la xifra segueix sent espectacular). Què vol dir, això? Bé, els catalans paguen uns certs impostos a Madrid. D'aquests impostos, una quantitat torna a Catalunya en forma de despesa pública, de pagaments de la seguretat social, etc. Una altra part, però, es queda a Madrid i mai no torna. Això és el dèficit de la balança fiscal catalana, i aquests diners han estat, durant els anys noranta, al voltant de 900 mil milions de pessetes. Per a fer-nos una idea de què vol dir 900 mil milions de pessetes, dividiu aquesta xifra per 6 milions d'habitants i us sortirà 150.000 pessetes per persona. Això vol dir que una família típica catalana de quatre membres (pare, mare i dos nens) paga cada any unes 600.000 pessetes a Madrid que mai no tornen. Que es pregunti el lector què faria amb 600.000 pessetes extres cada any: anar a Disney World (el de Florida, no el de París) tota la família cada estiu? Comprar-se una caseta més gran (600.000 pessetes cada any són 50.000 pessetes cada mes que es podrien utilitzar per a demanar un crèdit per a un habitatge més gran i luxós)? Comprar-se un cotxe d'1,2 milions cada dos anys? O bé comprar-se un BMW cada cinc anys? Es poden fer moltes coses amb 600.000 pessetes més cada any, oi que si? Doncs oblideu-vos-en perquè aquestes pessetes no tornen mai a Catalunya...i això és un cost econòmic important. El benefici principal de tot aquest espectacle, ens diuen, és la "solidaridad interregional". Però una cosa és la solidaridad i l'altra que et robin la cartera. Xavier Sala i Martín Un text interessant, si més no. Tot i que no tinc masses bones referències d'aquest tal Xavier Sala... Doncs fes-te mirar les teves referències, el seu llibre és el més venut al món sobre creixement econòmic i és profe de Harvard Columbia. El primer disc del Bisbal també va ser el més venut de ves a saber on i què vols que et digui... a mi aquest tipus de xifres m'interessen ben poc, xiquet Editat al dia 27 de desembre del 2004, a les 16:13
Hi havia una vegada un Estat de 6 milions de persones que tenia una àrea de 40.000 quilòmetres quadrats. El país tenia com a veïns dues grans potències europees tradicionalment colonialistes, les llengües de les quals amenaçaven constantment l'existència de la llengua local. La població autòctona, per tant, es veia obligada a parlar dues (o més) llengües. La renda per capita d'aquest país era francament elevada; una de les més altes del món. Tot un èxit econòmic. Ficció o realitat? Quan es parla de la independència de Catalunya, la primera pregunta que els no economistes em fan a mi (que sóc economista) és si Catalunya seria viable com a nació independent. Si Catalunya no fós viable com a economia independent, la descripció que he fet al paràgraf anterior seria pura ficció ja que no podria pas existir. Curiosament, però, el país que he descrit és absolutament factible ja que és un país que existeix i és independent: es tracta de Suïssa. Suïssa té uns 6 milions d'habitants i uns 40.000 quilòmetres quadrats. Suïssa és un país envoltat per dues potències tradicionalment colonialistes (Alemanya i França) i l'idioma local, el suís-alemany (que és diferent de l'alemany) es veu amenaçat pel francès i l'alemany (a més de l'italià, parlat per una minoria al sud del país). Per tant, abans de començar a parlar ja es veu que els arguments que es donin en contra de la viabilitat de Catalunya com a nació independent són bàsicament erronis: si Suïssa és viable (i no només ho és si no que és el segon país més ric del món), per què no ho ha de ser Catalunya si, a sobre, el nostre país no està a dalt de les muntanyes, té sortida al mar i està molt mes ben comunicat amb la resta del món? En aquest escrit intentaré analitzar els arguments que els anti independentistes utilitzen per tal de dir que Catalunya no és viable com a país independent. L'argument més comú és dir que Catalunya és massa petita per a poder ser un país independent. La veritat és que cap economista seriós pot estar d'acord amb aquesta afirmació. D'una banda, no hi ha cap teoria econòmica raonable que digui que un país ha de tenir un mínim tamany per a ser viable o que els països grans són més viables que els petits. D'altra banda, si aquesta teoria existís, seria totalment errònia ja que, al món en què vivim, no és cert que el nivell de renda per capita o la taxa de creixement de l'economia estiguin relacionats amb el tamany d'un país (mesurat, per exemple, per l'àrea o la població). És simplement fals que els països més grans són els més exitosos econòmicament. I si no, com és que entre els països més pobres del món hi ha tres dels països més grans: la Xina, l'Índia i Rússia? I com és que entre els més rics hi ha Bèlgica, Holanda i Suïssa? Un altre argument en contra de la independència és que un país no pot prosperar sense recursos naturals com ara terra, gas o petroli, i Catalunya no els té. Això també és completament erroni. Per exemple, el Japó o els "tigres miraculosos" de l'Àsia oriental (Hong Kong, Taiwan, Corea del Sud i Singapur) no són productors de petroli o gas natural, i la terra fèrtil a la qual tenen accés és molt limitada (de fet, tant Hong Kong com Singapur són països d'una sola ciutat!). Tot i això, el creixement econòmic assolit per aquests països durant les darreres dècades ha estat espectacular.(1) És més, si apliquem aquest argument al nostre context, és cert que Catalunya, tot i gaudir de gran quantitat de terra fèrtil, no produeix alguns d'aquests recursos naturals... però Espanya tampoc. Per tant, la hipotètica independència no portaria cap pèrdua en aquest sentit. De fet, hi ha arguments econòmics que porten a concloure que tenir recursos naturals pot ser dolent per al creixement a llarg termini (els economistes anomenen aquest fenomen, "malaltia holandesa" -de l'anglès: "Dutch disease"-). L'argument es podria resumir de la següent manera: quan un país té molts recursos naturals (com per exemple, petroli) dedica una gran quantitat de recursos a desenvolupar aquest sector i tendeix a oblidar els altres. En particular, tendeix a oblidar els sectors tecnològics i innovadors, que són els que generen els canvis tecnològics que garanteixen el creixement a llarg termini. Per tant, aquests països s'especialitzen en la producció de petroli o altres matèries primeres i no eduquen la població ni adopten tecnologies modernes, de manera que acaben sent més pobres del que haurien estat sense petroli. L'exemple típic de països que han patit aquesta "malaltia holandesa" són Mèxic i sobretot Veneçuela, països que s'han empobrit després d'haver descobert rics jaciments de petroli. Tot i que aquest és un argument atractiu i que hi ha exemples que li donen validesa, la veritat és que si analitzem tots els països del món a la vegada (en lloc de només mirar Mèxic i Veneçuela) ens adonarem que no hi ha gaire relació entre la riquesa en recursos naturals i el creixement econòmic (a l'altra banda de l'argument trobarem exemples ja que els dos països africans més rics són Sud-àfrica i Botswana, dos països rics en recursos naturals, concretament en or i diamants). Per tant, si bé no és cert que tenir recursos naturals sigui bo, tampoc es pot dir que sigui necessàriament dolent. La utilització de recursos naturals, òbviament, és indispensable si es vol assolir creixement econòmic. I, per tant, si un no en té els haurà d'aconseguir d'alguna forma. La manera més normal de fer-ho és a través del comerç internacional, i no pas a través de la submissió política. És més, en aquest sentit, pertànyer a un país petit és fins i tot favorable ja que això incentiva el govern i els agents econòmics a competir i millorar ja que l'alternativa proteccionista no és factible. Els problemes que té ara el govern espanyol per a tancar els famosos "astilleros" creats durant l'aïllacionisme de l'Espanya franquista no els hauria tingut mai, un govern català. Un Estat català, lògicament, hauria de ser un Estat obert al comerç amb tots els països del món (inclosa Espanya). Un tercer argument en contra de la viabilitat econòmica de Catalunya és el següent: "No n'hi ha prou de competir amb els París, Londres, Nova York, o Hong Kong, sinó que ara també voleu competir amb Madrid?" Aquesta lògica també és fallaciosa. Les empreses catalanes ja es troben competint avui dia amb les empreses de la resta d'Espanya, siguem o no la mateixa unitat política. La competència interregional és tan o més gran que la internacional. Amb qui creu el lector que competeixen els hotels catalans de la Costa Brava? Certament ho fan amb hotels italians, marroquins i grecs, però també és cert que la gran competència ve de la costa del sud d'Espanya o fins i tot dels hotels de la costa tarragonina. La hipotètica independència de Catalunya, per tant, no portaria cap augment substancial del grau de competència a què s'haurien d'enfrontar les nostres empreses. I si la portés, doncs benvinguda seria ja que, com a economistes i com a consumidors hem, d'aplaudir qualsevol augment de la competència ja que aquesta tendeix a portar millor qualitat i menors preus. En aquesta línia, un altre argument en contra de la indepenència és que marxar d'Espanya seria "suïcida" ja que Espanya és el nostre mercat més gran. És ben cert que Espanya és el mercat més gran de les empreses catalanes. La pregunta, però és: per què? és a dir, per què els espanyols compren el nostre cava i estiuegen a la Costa Brava? Perquè ens estimen com a bons compatriotes que són? O potser perquè, donats el preu i la qualitat del producte, això és el millor que poden fer? Clarament aquesta darrera és la veritable resposta i, per tant, en la mesura que la independència no faci variar ni el preu ni la qualitat, els mercats no tindrien per què perdre's. És molt normal que el mercat internacional més gran sigui el del país veí. El mercat més gran de Mèxic són els Estats Units Amèrica. El mercat més gran de Taiwan es la Xina i el mercat més gran de França és Alemanya. Ara bé, que potser això vol dir que aquests països han de passar a ser la mateixa unitat política? El lector creu realment que això és un argument favorable a què Mèxic passi a ser el cinquantaunè Estat dels Estats Units? Hi ha gent que diu que la dissolució de països és, avui dia, anar contracorrent en un moment en què Europa cerca una moneda única, un sistema fiscal únic, un exèrcit únic, i fins i tot una unitat política. Parlar de separatisme i independentisme a finals del segle XX és antiquat i està fora de to. Crec que aquesta línia argumental tampoc no és acceptable per diversos motius. Primer, no és cert que la tendència a la creació de grans supergoverns com l'europeu sigui una tendència característica de finals del segle XX. De fet, l'any 1946 hi havia 74 països al món mentre que al 1995 n'hi havia 192. És a dir, si hi ha alguna tendència al món no és la de la reducció en el nombre de països sinó exactament a l'inrevés i, per tant, l'evidència en la qual es basa aquest argument és simplement falsa. Segon, la teoria es basa en el supòsit que la unitat política i econòmica és bona (i, per tant, anar contracorrent és dolent). Personalment, tinc enormes dubtes sobre la desitjabilitat de tot el projecte europeu, basat en la creació d'una superestructura burocràtica que acabarà per ofegar totes les economies europees. I tercer, no cal anar cap a la cooperació econòmica amb la resta dels països europeus des d'Espanya. Es podria fer perfectament des de Catalunya. Finalment, l'argument més temut: "per a obtenir la independència, cal una guerra i això seria molt més costós que qualsevol benefici econòmic que se'n pugui derivar; que no veieu el que passa a Bòsnia amb la desintegració de l'antiga Iugoslàvia?". Això és mig cert i mig fals. És cert que la independència és indesitjable (i indesitjada) si el preu que hem de pagar per a obtenir-la és una guerra. El que no és cert és que l'única manera d'aconseguir-ho sigui una guerra. Històricament hi ha hagut dues maneres de dibuixar fronteres: la guerra i els matrimonis monàrquics. Tot i que no ha desaparegut del tot, el sexe reial ja no s'utilitza amb aquesta finalitat política. La guerra, per contra, encara s'utilitza. Ara bé, ens trobem a la porta del segle XXI i hauríem de tenir fe en la llibertat i la democràcia civilitzada. A més, la història de les darreries del segle XX ens fa ser optimistes en donar-nos una pila d'exemples de països com Txèquia, Eslovàquia, Estònia, Letònia, Lituània i moltes altres antigues repúbliques soviètiques que han assolit la independència de manera pacífica. El progrés econòmic s'aconsegueix a base de tenir una població creativa i amb ganes de treballar, d'instaurar un sistema legal que garanteixi els drets de propietat dels inversors i que incentiva les empreses a innovar i adoptar noves tecnologies, de gaudir d'un sistema educatiu que ajudi la població a ser cada cop més productiva, i de tenir un bon govern que incentivi el comerç interior i exterior, que no ofegui l'economia productiva amb impostos excessius, amb una burocràcia arbitrària o amb corrupció intolerable, i que mantingui una estabilitat fiscal i monetària. Des d'aquest punt de vista, la independència seria indesitjable si es demostrés que uns hipotètics govern i institucions catalanes funcionarien pitjor que un govern i unes institucions espanyols. Avui dia no sabem com ho faria un govern català. El que sí sabem és com ho ha fet i com ho està fent un govern espanyol. I la veritat és que aquí les cartes no estan a favor dels espanyols. La història recent ens mostra que la independència de Catalunya és cada com més viable. Els estudis recents mostren que l'augment del comerç internacional va lligat amb la viabilitat econòmica de nous països. L'argument és que el comerç internacional és un bon substitut de la unió política com a eina d'engrandiment dels mercats i a mesura que els mercats internacionals es fan grans, és menys necessari tenir un país gran per a poder vendre els productes de manera que quan el comerç internacional augmenta, les tendències independentistes també ho fan. En un article escrit darrerament a la Universitat de Harvard, els professors Alesina i Wacziar han demostrat que a la recent història del segle XX aquestes tendències es confirmen, la qual cosa vol dir que, no només la independència de Catalunya és factible, sinó que cada cop ho és més. Amb aquest escrit he intentat deixar de banda el patriotisme i el nacionalisme romàntic per a centrar-me exclusivament en la viabilitat econòmica d'un Estat català. No estic dient que la independència segui desitjable (això seria un altre tema de debat(2)) o que no hi hagi arguments no econòmics que s'hagin de valorar a l'hora de demanar-la. El que sí que estic dient és que no hi hauria d'haver cap mena de dubte que la independència és absolutament factible des d'un punt de vista econòmic. Cal pensar-hi. 1. I això és cert fins i tot si tenim en compte la batacada financera que alguns (no tots) d'aquests països han patit recentment. 2. Un argument econòmic important que s'hauria d'utilitzar a l'hora de valorar els costos i els beneficis de la independència és el del dèficit de la balança fiscal catalana. El recent estudi de l'Institut d'Estudis Autonòmics estima que el dèficit de la balança fiscal catalana respecte d'Espanya durant els anys noranta ha estat d'uns 900 mil milions de pessetes aproximadament (tot i que la tendència recent ha estat a la baixa, la xifra segueix sent espectacular). Què vol dir, això? Bé, els catalans paguen uns certs impostos a Madrid. D'aquests impostos, una quantitat torna a Catalunya en forma de despesa pública, de pagaments de la seguretat social, etc. Una altra part, però, es queda a Madrid i mai no torna. Això és el dèficit de la balança fiscal catalana, i aquests diners han estat, durant els anys noranta, al voltant de 900 mil milions de pessetes. Per a fer-nos una idea de què vol dir 900 mil milions de pessetes, dividiu aquesta xifra per 6 milions d'habitants i us sortirà 150.000 pessetes per persona. Això vol dir que una família típica catalana de quatre membres (pare, mare i dos nens) paga cada any unes 600.000 pessetes a Madrid que mai no tornen. Que es pregunti el lector què faria amb 600.000 pessetes extres cada any: anar a Disney World (el de Florida, no el de París) tota la família cada estiu? Comprar-se una caseta més gran (600.000 pessetes cada any són 50.000 pessetes cada mes que es podrien utilitzar per a demanar un crèdit per a un habitatge més gran i luxós)? Comprar-se un cotxe d'1,2 milions cada dos anys? O bé comprar-se un BMW cada cinc anys? Es poden fer moltes coses amb 600.000 pessetes més cada any, oi que si? Doncs oblideu-vos-en perquè aquestes pessetes no tornen mai a Catalunya...i això és un cost econòmic important. El benefici principal de tot aquest espectacle, ens diuen, és la "solidaridad interregional". Però una cosa és la solidaridad i l'altra que et robin la cartera. Xavier Sala i Martín Un text interessant, si més no. Tot i que no tinc masses bones referències d'aquest tal Xavier Sala... Quines són les teves males referències? Gràcies. JM
Hi havia una vegada un Estat de 6 milions de persones que tenia una àrea de 40.000 quilòmetres quadrats. El país tenia com a veïns dues grans potències europees tradicionalment colonialistes, les llengües de les quals amenaçaven constantment l'existència de la llengua local. La població autòctona, per tant, es veia obligada a parlar dues (o més) llengües. La renda per capita d'aquest país era francament elevada; una de les més altes del món. Tot un èxit econòmic. Ficció o realitat? Quan es parla de la independència de Catalunya, la primera pregunta que els no economistes em fan a mi (que sóc economista) és si Catalunya seria viable com a nació independent. Si Catalunya no fós viable com a economia independent, la descripció que he fet al paràgraf anterior seria pura ficció ja que no podria pas existir. Curiosament, però, el país que he descrit és absolutament factible ja que és un país que existeix i és independent: es tracta de Suïssa. Suïssa té uns 6 milions d'habitants i uns 40.000 quilòmetres quadrats. Suïssa és un país envoltat per dues potències tradicionalment colonialistes (Alemanya i França) i l'idioma local, el suís-alemany (que és diferent de l'alemany) es veu amenaçat pel francès i l'alemany (a més de l'italià, parlat per una minoria al sud del país). Per tant, abans de començar a parlar ja es veu que els arguments que es donin en contra de la viabilitat de Catalunya com a nació independent són bàsicament erronis: si Suïssa és viable (i no només ho és si no que és el segon país més ric del món), per què no ho ha de ser Catalunya si, a sobre, el nostre país no està a dalt de les muntanyes, té sortida al mar i està molt mes ben comunicat amb la resta del món? En aquest escrit intentaré analitzar els arguments que els anti independentistes utilitzen per tal de dir que Catalunya no és viable com a país independent. L'argument més comú és dir que Catalunya és massa petita per a poder ser un país independent. La veritat és que cap economista seriós pot estar d'acord amb aquesta afirmació. D'una banda, no hi ha cap teoria econòmica raonable que digui que un país ha de tenir un mínim tamany per a ser viable o que els països grans són més viables que els petits. D'altra banda, si aquesta teoria existís, seria totalment errònia ja que, al món en què vivim, no és cert que el nivell de renda per capita o la taxa de creixement de l'economia estiguin relacionats amb el tamany d'un país (mesurat, per exemple, per l'àrea o la població). És simplement fals que els països més grans són els més exitosos econòmicament. I si no, com és que entre els països més pobres del món hi ha tres dels països més grans: la Xina, l'Índia i Rússia? I com és que entre els més rics hi ha Bèlgica, Holanda i Suïssa? Un altre argument en contra de la independència és que un país no pot prosperar sense recursos naturals com ara terra, gas o petroli, i Catalunya no els té. Això també és completament erroni. Per exemple, el Japó o els "tigres miraculosos" de l'Àsia oriental (Hong Kong, Taiwan, Corea del Sud i Singapur) no són productors de petroli o gas natural, i la terra fèrtil a la qual tenen accés és molt limitada (de fet, tant Hong Kong com Singapur són països d'una sola ciutat!). Tot i això, el creixement econòmic assolit per aquests països durant les darreres dècades ha estat espectacular.(1) És més, si apliquem aquest argument al nostre context, és cert que Catalunya, tot i gaudir de gran quantitat de terra fèrtil, no produeix alguns d'aquests recursos naturals... però Espanya tampoc. Per tant, la hipotètica independència no portaria cap pèrdua en aquest sentit. De fet, hi ha arguments econòmics que porten a concloure que tenir recursos naturals pot ser dolent per al creixement a llarg termini (els economistes anomenen aquest fenomen, "malaltia holandesa" -de l'anglès: "Dutch disease"-). L'argument es podria resumir de la següent manera: quan un país té molts recursos naturals (com per exemple, petroli) dedica una gran quantitat de recursos a desenvolupar aquest sector i tendeix a oblidar els altres. En particular, tendeix a oblidar els sectors tecnològics i innovadors, que són els que generen els canvis tecnològics que garanteixen el creixement a llarg termini. Per tant, aquests països s'especialitzen en la producció de petroli o altres matèries primeres i no eduquen la població ni adopten tecnologies modernes, de manera que acaben sent més pobres del que haurien estat sense petroli. L'exemple típic de països que han patit aquesta "malaltia holandesa" són Mèxic i sobretot Veneçuela, països que s'han empobrit després d'haver descobert rics jaciments de petroli. Tot i que aquest és un argument atractiu i que hi ha exemples que li donen validesa, la veritat és que si analitzem tots els països del món a la vegada (en lloc de només mirar Mèxic i Veneçuela) ens adonarem que no hi ha gaire relació entre la riquesa en recursos naturals i el creixement econòmic (a l'altra banda de l'argument trobarem exemples ja que els dos països africans més rics són Sud-àfrica i Botswana, dos països rics en recursos naturals, concretament en or i diamants). Per tant, si bé no és cert que tenir recursos naturals sigui bo, tampoc es pot dir que sigui necessàriament dolent. La utilització de recursos naturals, òbviament, és indispensable si es vol assolir creixement econòmic. I, per tant, si un no en té els haurà d'aconseguir d'alguna forma. La manera més normal de fer-ho és a través del comerç internacional, i no pas a través de la submissió política. És més, en aquest sentit, pertànyer a un país petit és fins i tot favorable ja que això incentiva el govern i els agents econòmics a competir i millorar ja que l'alternativa proteccionista no és factible. Els problemes que té ara el govern espanyol per a tancar els famosos "astilleros" creats durant l'aïllacionisme de l'Espanya franquista no els hauria tingut mai, un govern català. Un Estat català, lògicament, hauria de ser un Estat obert al comerç amb tots els països del món (inclosa Espanya). Un tercer argument en contra de la viabilitat econòmica de Catalunya és el següent: "No n'hi ha prou de competir amb els París, Londres, Nova York, o Hong Kong, sinó que ara també voleu competir amb Madrid?" Aquesta lògica també és fallaciosa. Les empreses catalanes ja es troben competint avui dia amb les empreses de la resta d'Espanya, siguem o no la mateixa unitat política. La competència interregional és tan o més gran que la internacional. Amb qui creu el lector que competeixen els hotels catalans de la Costa Brava? Certament ho fan amb hotels italians, marroquins i grecs, però també és cert que la gran competència ve de la costa del sud d'Espanya o fins i tot dels hotels de la costa tarragonina. La hipotètica independència de Catalunya, per tant, no portaria cap augment substancial del grau de competència a què s'haurien d'enfrontar les nostres empreses. I si la portés, doncs benvinguda seria ja que, com a economistes i com a consumidors hem, d'aplaudir qualsevol augment de la competència ja que aquesta tendeix a portar millor qualitat i menors preus. En aquesta línia, un altre argument en contra de la indepenència és que marxar d'Espanya seria "suïcida" ja que Espanya és el nostre mercat més gran. És ben cert que Espanya és el mercat més gran de les empreses catalanes. La pregunta, però és: per què? és a dir, per què els espanyols compren el nostre cava i estiuegen a la Costa Brava? Perquè ens estimen com a bons compatriotes que són? O potser perquè, donats el preu i la qualitat del producte, això és el millor que poden fer? Clarament aquesta darrera és la veritable resposta i, per tant, en la mesura que la independència no faci variar ni el preu ni la qualitat, els mercats no tindrien per què perdre's. És molt normal que el mercat internacional més gran sigui el del país veí. El mercat més gran de Mèxic són els Estats Units Amèrica. El mercat més gran de Taiwan es la Xina i el mercat més gran de França és Alemanya. Ara bé, que potser això vol dir que aquests països han de passar a ser la mateixa unitat política? El lector creu realment que això és un argument favorable a què Mèxic passi a ser el cinquantaunè Estat dels Estats Units? Hi ha gent que diu que la dissolució de països és, avui dia, anar contracorrent en un moment en què Europa cerca una moneda única, un sistema fiscal únic, un exèrcit únic, i fins i tot una unitat política. Parlar de separatisme i independentisme a finals del segle XX és antiquat i està fora de to. Crec que aquesta línia argumental tampoc no és acceptable per diversos motius. Primer, no és cert que la tendència a la creació de grans supergoverns com l'europeu sigui una tendència característica de finals del segle XX. De fet, l'any 1946 hi havia 74 països al món mentre que al 1995 n'hi havia 192. És a dir, si hi ha alguna tendència al món no és la de la reducció en el nombre de països sinó exactament a l'inrevés i, per tant, l'evidència en la qual es basa aquest argument és simplement falsa. Segon, la teoria es basa en el supòsit que la unitat política i econòmica és bona (i, per tant, anar contracorrent és dolent). Personalment, tinc enormes dubtes sobre la desitjabilitat de tot el projecte europeu, basat en la creació d'una superestructura burocràtica que acabarà per ofegar totes les economies europees. I tercer, no cal anar cap a la cooperació econòmica amb la resta dels països europeus des d'Espanya. Es podria fer perfectament des de Catalunya. Finalment, l'argument més temut: "per a obtenir la independència, cal una guerra i això seria molt més costós que qualsevol benefici econòmic que se'n pugui derivar; que no veieu el que passa a Bòsnia amb la desintegració de l'antiga Iugoslàvia?". Això és mig cert i mig fals. És cert que la independència és indesitjable (i indesitjada) si el preu que hem de pagar per a obtenir-la és una guerra. El que no és cert és que l'única manera d'aconseguir-ho sigui una guerra. Històricament hi ha hagut dues maneres de dibuixar fronteres: la guerra i els matrimonis monàrquics. Tot i que no ha desaparegut del tot, el sexe reial ja no s'utilitza amb aquesta finalitat política. La guerra, per contra, encara s'utilitza. Ara bé, ens trobem a la porta del segle XXI i hauríem de tenir fe en la llibertat i la democràcia civilitzada. A més, la història de les darreries del segle XX ens fa ser optimistes en donar-nos una pila d'exemples de països com Txèquia, Eslovàquia, Estònia, Letònia, Lituània i moltes altres antigues repúbliques soviètiques que han assolit la independència de manera pacífica. El progrés econòmic s'aconsegueix a base de tenir una població creativa i amb ganes de treballar, d'instaurar un sistema legal que garanteixi els drets de propietat dels inversors i que incentiva les empreses a innovar i adoptar noves tecnologies, de gaudir d'un sistema educatiu que ajudi la població a ser cada cop més productiva, i de tenir un bon govern que incentivi el comerç interior i exterior, que no ofegui l'economia productiva amb impostos excessius, amb una burocràcia arbitrària o amb corrupció intolerable, i que mantingui una estabilitat fiscal i monetària. Des d'aquest punt de vista, la independència seria indesitjable si es demostrés que uns hipotètics govern i institucions catalanes funcionarien pitjor que un govern i unes institucions espanyols. Avui dia no sabem com ho faria un govern català. El que sí sabem és com ho ha fet i com ho està fent un govern espanyol. I la veritat és que aquí les cartes no estan a favor dels espanyols. La història recent ens mostra que la independència de Catalunya és cada com més viable. Els estudis recents mostren que l'augment del comerç internacional va lligat amb la viabilitat econòmica de nous països. L'argument és que el comerç internacional és un bon substitut de la unió política com a eina d'engrandiment dels mercats i a mesura que els mercats internacionals es fan grans, és menys necessari tenir un país gran per a poder vendre els productes de manera que quan el comerç internacional augmenta, les tendències independentistes també ho fan. En un article escrit darrerament a la Universitat de Harvard, els professors Alesina i Wacziar han demostrat que a la recent història del segle XX aquestes tendències es confirmen, la qual cosa vol dir que, no només la independència de Catalunya és factible, sinó que cada cop ho és més. Amb aquest escrit he intentat deixar de banda el patriotisme i el nacionalisme romàntic per a centrar-me exclusivament en la viabilitat econòmica d'un Estat català. No estic dient que la independència segui desitjable (això seria un altre tema de debat(2)) o que no hi hagi arguments no econòmics que s'hagin de valorar a l'hora de demanar-la. El que sí que estic dient és que no hi hauria d'haver cap mena de dubte que la independència és absolutament factible des d'un punt de vista econòmic. Cal pensar-hi. 1. I això és cert fins i tot si tenim en compte la batacada financera que alguns (no tots) d'aquests països han patit recentment. 2. Un argument econòmic important que s'hauria d'utilitzar a l'hora de valorar els costos i els beneficis de la independència és el del dèficit de la balança fiscal catalana. El recent estudi de l'Institut d'Estudis Autonòmics estima que el dèficit de la balança fiscal catalana respecte d'Espanya durant els anys noranta ha estat d'uns 900 mil milions de pessetes aproximadament (tot i que la tendència recent ha estat a la baixa, la xifra segueix sent espectacular). Què vol dir, això? Bé, els catalans paguen uns certs impostos a Madrid. D'aquests impostos, una quantitat torna a Catalunya en forma de despesa pública, de pagaments de la seguretat social, etc. Una altra part, però, es queda a Madrid i mai no torna. Això és el dèficit de la balança fiscal catalana, i aquests diners han estat, durant els anys noranta, al voltant de 900 mil milions de pessetes. Per a fer-nos una idea de què vol dir 900 mil milions de pessetes, dividiu aquesta xifra per 6 milions d'habitants i us sortirà 150.000 pessetes per persona. Això vol dir que una família típica catalana de quatre membres (pare, mare i dos nens) paga cada any unes 600.000 pessetes a Madrid que mai no tornen. Que es pregunti el lector què faria amb 600.000 pessetes extres cada any: anar a Disney World (el de Florida, no el de París) tota la família cada estiu? Comprar-se una caseta més gran (600.000 pessetes cada any són 50.000 pessetes cada mes que es podrien utilitzar per a demanar un crèdit per a un habitatge més gran i luxós)? Comprar-se un cotxe d'1,2 milions cada dos anys? O bé comprar-se un BMW cada cinc anys? Es poden fer moltes coses amb 600.000 pessetes més cada any, oi que si? Doncs oblideu-vos-en perquè aquestes pessetes no tornen mai a Catalunya...i això és un cost econòmic important. El benefici principal de tot aquest espectacle, ens diuen, és la "solidaridad interregional". Però una cosa és la solidaridad i l'altra que et robin la cartera. Xavier Sala i Martín La única cosa que ens cal per assolir la independèncai es creure-hi, ves. L'article ens dona molts i molt bons arguments econòmics, que sovint son els més importants, però fa falta que molta gent VISUALITZI, INTERIORITZI que és possible, que no és un somni. De fet, hem estat independents força vegades a l'història.
Hi havia una vegada un Estat de 6 milions de persones que tenia una àrea de 40.000 quilòmetres quadrats. El país tenia com a veïns dues grans potències europees tradicionalment colonialistes, les llengües de les quals amenaçaven constantment l'existència de la llengua local. La població autòctona, per tant, es veia obligada a parlar dues (o més) llengües. La renda per capita d'aquest país era francament elevada; una de les més altes del món. Tot un èxit econòmic. Ficció o realitat? Quan es parla de la independència de Catalunya, la primera pregunta que els no economistes em fan a mi (que sóc economista) és si Catalunya seria viable com a nació independent. Si Catalunya no fós viable com a economia independent, la descripció que he fet al paràgraf anterior seria pura ficció ja que no podria pas existir. Curiosament, però, el país que he descrit és absolutament factible ja que és un país que existeix i és independent: es tracta de Suïssa. Suïssa té uns 6 milions d'habitants i uns 40.000 quilòmetres quadrats. Suïssa és un país envoltat per dues potències tradicionalment colonialistes (Alemanya i França) i l'idioma local, el suís-alemany (que és diferent de l'alemany) es veu amenaçat pel francès i l'alemany (a més de l'italià, parlat per una minoria al sud del país). Per tant, abans de començar a parlar ja es veu que els arguments que es donin en contra de la viabilitat de Catalunya com a nació independent són bàsicament erronis: si Suïssa és viable (i no només ho és si no que és el segon país més ric del món), per què no ho ha de ser Catalunya si, a sobre, el nostre país no està a dalt de les muntanyes, té sortida al mar i està molt mes ben comunicat amb la resta del món? En aquest escrit intentaré analitzar els arguments que els anti independentistes utilitzen per tal de dir que Catalunya no és viable com a país independent. L'argument més comú és dir que Catalunya és massa petita per a poder ser un país independent. La veritat és que cap economista seriós pot estar d'acord amb aquesta afirmació. D'una banda, no hi ha cap teoria econòmica raonable que digui que un país ha de tenir un mínim tamany per a ser viable o que els països grans són més viables que els petits. D'altra banda, si aquesta teoria existís, seria totalment errònia ja que, al món en què vivim, no és cert que el nivell de renda per capita o la taxa de creixement de l'economia estiguin relacionats amb el tamany d'un país (mesurat, per exemple, per l'àrea o la població). És simplement fals que els països més grans són els més exitosos econòmicament. I si no, com és que entre els països més pobres del món hi ha tres dels països més grans: la Xina, l'Índia i Rússia? I com és que entre els més rics hi ha Bèlgica, Holanda i Suïssa? Un altre argument en contra de la independència és que un país no pot prosperar sense recursos naturals com ara terra, gas o petroli, i Catalunya no els té. Això també és completament erroni. Per exemple, el Japó o els "tigres miraculosos" de l'Àsia oriental (Hong Kong, Taiwan, Corea del Sud i Singapur) no són productors de petroli o gas natural, i la terra fèrtil a la qual tenen accés és molt limitada (de fet, tant Hong Kong com Singapur són països d'una sola ciutat!). Tot i això, el creixement econòmic assolit per aquests països durant les darreres dècades ha estat espectacular.(1) És més, si apliquem aquest argument al nostre context, és cert que Catalunya, tot i gaudir de gran quantitat de terra fèrtil, no produeix alguns d'aquests recursos naturals... però Espanya tampoc. Per tant, la hipotètica independència no portaria cap pèrdua en aquest sentit. De fet, hi ha arguments econòmics que porten a concloure que tenir recursos naturals pot ser dolent per al creixement a llarg termini (els economistes anomenen aquest fenomen, "malaltia holandesa" -de l'anglès: "Dutch disease"-). L'argument es podria resumir de la següent manera: quan un país té molts recursos naturals (com per exemple, petroli) dedica una gran quantitat de recursos a desenvolupar aquest sector i tendeix a oblidar els altres. En particular, tendeix a oblidar els sectors tecnològics i innovadors, que són els que generen els canvis tecnològics que garanteixen el creixement a llarg termini. Per tant, aquests països s'especialitzen en la producció de petroli o altres matèries primeres i no eduquen la població ni adopten tecnologies modernes, de manera que acaben sent més pobres del que haurien estat sense petroli. L'exemple típic de països que han patit aquesta "malaltia holandesa" són Mèxic i sobretot Veneçuela, països que s'han empobrit després d'haver descobert rics jaciments de petroli. Tot i que aquest és un argument atractiu i que hi ha exemples que li donen validesa, la veritat és que si analitzem tots els països del món a la vegada (en lloc de només mirar Mèxic i Veneçuela) ens adonarem que no hi ha gaire relació entre la riquesa en recursos naturals i el creixement econòmic (a l'altra banda de l'argument trobarem exemples ja que els dos països africans més rics són Sud-àfrica i Botswana, dos països rics en recursos naturals, concretament en or i diamants). Per tant, si bé no és cert que tenir recursos naturals sigui bo, tampoc es pot dir que sigui necessàriament dolent. La utilització de recursos naturals, òbviament, és indispensable si es vol assolir creixement econòmic. I, per tant, si un no en té els haurà d'aconseguir d'alguna forma. La manera més normal de fer-ho és a través del comerç internacional, i no pas a través de la submissió política. És més, en aquest sentit, pertànyer a un país petit és fins i tot favorable ja que això incentiva el govern i els agents econòmics a competir i millorar ja que l'alternativa proteccionista no és factible. Els problemes que té ara el govern espanyol per a tancar els famosos "astilleros" creats durant l'aïllacionisme de l'Espanya franquista no els hauria tingut mai, un govern català. Un Estat català, lògicament, hauria de ser un Estat obert al comerç amb tots els països del món (inclosa Espanya). Un tercer argument en contra de la viabilitat econòmica de Catalunya és el següent: "No n'hi ha prou de competir amb els París, Londres, Nova York, o Hong Kong, sinó que ara també voleu competir amb Madrid?" Aquesta lògica també és fallaciosa. Les empreses catalanes ja es troben competint avui dia amb les empreses de la resta d'Espanya, siguem o no la mateixa unitat política. La competència interregional és tan o més gran que la internacional. Amb qui creu el lector que competeixen els hotels catalans de la Costa Brava? Certament ho fan amb hotels italians, marroquins i grecs, però també és cert que la gran competència ve de la costa del sud d'Espanya o fins i tot dels hotels de la costa tarragonina. La hipotètica independència de Catalunya, per tant, no portaria cap augment substancial del grau de competència a què s'haurien d'enfrontar les nostres empreses. I si la portés, doncs benvinguda seria ja que, com a economistes i com a consumidors hem, d'aplaudir qualsevol augment de la competència ja que aquesta tendeix a portar millor qualitat i menors preus. En aquesta línia, un altre argument en contra de la indepenència és que marxar d'Espanya seria "suïcida" ja que Espanya és el nostre mercat més gran. És ben cert que Espanya és el mercat més gran de les empreses catalanes. La pregunta, però és: per què? és a dir, per què els espanyols compren el nostre cava i estiuegen a la Costa Brava? Perquè ens estimen com a bons compatriotes que són? O potser perquè, donats el preu i la qualitat del producte, això és el millor que poden fer? Clarament aquesta darrera és la veritable resposta i, per tant, en la mesura que la independència no faci variar ni el preu ni la qualitat, els mercats no tindrien per què perdre's. És molt normal que el mercat internacional més gran sigui el del país veí. El mercat més gran de Mèxic són els Estats Units Amèrica. El mercat més gran de Taiwan es la Xina i el mercat més gran de França és Alemanya. Ara bé, que potser això vol dir que aquests països han de passar a ser la mateixa unitat política? El lector creu realment que això és un argument favorable a què Mèxic passi a ser el cinquantaunè Estat dels Estats Units? Hi ha gent que diu que la dissolució de països és, avui dia, anar contracorrent en un moment en què Europa cerca una moneda única, un sistema fiscal únic, un exèrcit únic, i fins i tot una unitat política. Parlar de separatisme i independentisme a finals del segle XX és antiquat i està fora de to. Crec que aquesta línia argumental tampoc no és acceptable per diversos motius. Primer, no és cert que la tendència a la creació de grans supergoverns com l'europeu sigui una tendència característica de finals del segle XX. De fet, l'any 1946 hi havia 74 països al món mentre que al 1995 n'hi havia 192. És a dir, si hi ha alguna tendència al món no és la de la reducció en el nombre de països sinó exactament a l'inrevés i, per tant, l'evidència en la qual es basa aquest argument és simplement falsa. Segon, la teoria es basa en el supòsit que la unitat política i econòmica és bona (i, per tant, anar contracorrent és dolent). Personalment, tinc enormes dubtes sobre la desitjabilitat de tot el projecte europeu, basat en la creació d'una superestructura burocràtica que acabarà per ofegar totes les economies europees. I tercer, no cal anar cap a la cooperació econòmica amb la resta dels països europeus des d'Espanya. Es podria fer perfectament des de Catalunya. Finalment, l'argument més temut: "per a obtenir la independència, cal una guerra i això seria molt més costós que qualsevol benefici econòmic que se'n pugui derivar; que no veieu el que passa a Bòsnia amb la desintegració de l'antiga Iugoslàvia?". Això és mig cert i mig fals. És cert que la independència és indesitjable (i indesitjada) si el preu que hem de pagar per a obtenir-la és una guerra. El que no és cert és que l'única manera d'aconseguir-ho sigui una guerra. Històricament hi ha hagut dues maneres de dibuixar fronteres: la guerra i els matrimonis monàrquics. Tot i que no ha desaparegut del tot, el sexe reial ja no s'utilitza amb aquesta finalitat política. La guerra, per contra, encara s'utilitza. Ara bé, ens trobem a la porta del segle XXI i hauríem de tenir fe en la llibertat i la democràcia civilitzada. A més, la història de les darreries del segle XX ens fa ser optimistes en donar-nos una pila d'exemples de països com Txèquia, Eslovàquia, Estònia, Letònia, Lituània i moltes altres antigues repúbliques soviètiques que han assolit la independència de manera pacífica. El progrés econòmic s'aconsegueix a base de tenir una població creativa i amb ganes de treballar, d'instaurar un sistema legal que garanteixi els drets de propietat dels inversors i que incentiva les empreses a innovar i adoptar noves tecnologies, de gaudir d'un sistema educatiu que ajudi la població a ser cada cop més productiva, i de tenir un bon govern que incentivi el comerç interior i exterior, que no ofegui l'economia productiva amb impostos excessius, amb una burocràcia arbitrària o amb corrupció intolerable, i que mantingui una estabilitat fiscal i monetària. Des d'aquest punt de vista, la independència seria indesitjable si es demostrés que uns hipotètics govern i institucions catalanes funcionarien pitjor que un govern i unes institucions espanyols. Avui dia no sabem com ho faria un govern català. El que sí sabem és com ho ha fet i com ho està fent un govern espanyol. I la veritat és que aquí les cartes no estan a favor dels espanyols. La història recent ens mostra que la independència de Catalunya és cada com més viable. Els estudis recents mostren que l'augment del comerç internacional va lligat amb la viabilitat econòmica de nous països. L'argument és que el comerç internacional és un bon substitut de la unió política com a eina d'engrandiment dels mercats i a mesura que els mercats internacionals es fan grans, és menys necessari tenir un país gran per a poder vendre els productes de manera que quan el comerç internacional augmenta, les tendències independentistes també ho fan. En un article escrit darrerament a la Universitat de Harvard, els professors Alesina i Wacziar han demostrat que a la recent història del segle XX aquestes tendències es confirmen, la qual cosa vol dir que, no només la independència de Catalunya és factible, sinó que cada cop ho és més. Amb aquest escrit he intentat deixar de banda el patriotisme i el nacionalisme romàntic per a centrar-me exclusivament en la viabilitat econòmica d'un Estat català. No estic dient que la independència segui desitjable (això seria un altre tema de debat(2)) o que no hi hagi arguments no econòmics que s'hagin de valorar a l'hora de demanar-la. El que sí que estic dient és que no hi hauria d'haver cap mena de dubte que la independència és absolutament factible des d'un punt de vista econòmic. Cal pensar-hi. 1. I això és cert fins i tot si tenim en compte la batacada financera que alguns (no tots) d'aquests països han patit recentment. 2. Un argument econòmic important que s'hauria d'utilitzar a l'hora de valorar els costos i els beneficis de la independència és el del dèficit de la balança fiscal catalana. El recent estudi de l'Institut d'Estudis Autonòmics estima que el dèficit de la balança fiscal catalana respecte d'Espanya durant els anys noranta ha estat d'uns 900 mil milions de pessetes aproximadament (tot i que la tendència recent ha estat a la baixa, la xifra segueix sent espectacular). Què vol dir, això? Bé, els catalans paguen uns certs impostos a Madrid. D'aquests impostos, una quantitat torna a Catalunya en forma de despesa pública, de pagaments de la seguretat social, etc. Una altra part, però, es queda a Madrid i mai no torna. Això és el dèficit de la balança fiscal catalana, i aquests diners han estat, durant els anys noranta, al voltant de 900 mil milions de pessetes. Per a fer-nos una idea de què vol dir 900 mil milions de pessetes, dividiu aquesta xifra per 6 milions d'habitants i us sortirà 150.000 pessetes per persona. Això vol dir que una família típica catalana de quatre membres (pare, mare i dos nens) paga cada any unes 600.000 pessetes a Madrid que mai no tornen. Que es pregunti el lector què faria amb 600.000 pessetes extres cada any: anar a Disney World (el de Florida, no el de París) tota la família cada estiu? Comprar-se una caseta més gran (600.000 pessetes cada any són 50.000 pessetes cada mes que es podrien utilitzar per a demanar un crèdit per a un habitatge més gran i luxós)? Comprar-se un cotxe d'1,2 milions cada dos anys? O bé comprar-se un BMW cada cinc anys? Es poden fer moltes coses amb 600.000 pessetes més cada any, oi que si? Doncs oblideu-vos-en perquè aquestes pessetes no tornen mai a Catalunya...i això és un cost econòmic important. El benefici principal de tot aquest espectacle, ens diuen, és la "solidaridad interregional". Però una cosa és la solidaridad i l'altra que et robin la cartera. Xavier Sala i Martín És un fil molt interessant. Quan començava a llegir ja m'ensumava que no devia parlar de Catalunya, i no anava equivocat Molt bon text.
Hi havia una vegada un Estat de 6 milions de persones que tenia una àrea de 40.000 quilòmetres quadrats. El país tenia com a veïns dues grans potències europees tradicionalment colonialistes, les llengües de les quals amenaçaven constantment l'existència de la llengua local. La població autòctona, per tant, es veia obligada a parlar dues (o més) llengües. La renda per capita d'aquest país era francament elevada; una de les més altes del món. Tot un èxit econòmic. Ficció o realitat? Quan es parla de la independència de Catalunya, la primera pregunta que els no economistes em fan a mi (que sóc economista) és si Catalunya seria viable com a nació independent. Si Catalunya no fós viable com a economia independent, la descripció que he fet al paràgraf anterior seria pura ficció ja que no podria pas existir. Curiosament, però, el país que he descrit és absolutament factible ja que és un país que existeix i és independent: es tracta de Suïssa. Suïssa té uns 6 milions d'habitants i uns 40.000 quilòmetres quadrats. Suïssa és un país envoltat per dues potències tradicionalment colonialistes (Alemanya i França) i l'idioma local, el suís-alemany (que és diferent de l'alemany) es veu amenaçat pel francès i l'alemany (a més de l'italià, parlat per una minoria al sud del país). Per tant, abans de començar a parlar ja es veu que els arguments que es donin en contra de la viabilitat de Catalunya com a nació independent són bàsicament erronis: si Suïssa és viable (i no només ho és si no que és el segon país més ric del món), per què no ho ha de ser Catalunya si, a sobre, el nostre país no està a dalt de les muntanyes, té sortida al mar i està molt mes ben comunicat amb la resta del món? En aquest escrit intentaré analitzar els arguments que els anti independentistes utilitzen per tal de dir que Catalunya no és viable com a país independent. L'argument més comú és dir que Catalunya és massa petita per a poder ser un país independent. La veritat és que cap economista seriós pot estar d'acord amb aquesta afirmació. D'una banda, no hi ha cap teoria econòmica raonable que digui que un país ha de tenir un mínim tamany per a ser viable o que els països grans són més viables que els petits. D'altra banda, si aquesta teoria existís, seria totalment errònia ja que, al món en què vivim, no és cert que el nivell de renda per capita o la taxa de creixement de l'economia estiguin relacionats amb el tamany d'un país (mesurat, per exemple, per l'àrea o la població). És simplement fals que els països més grans són els més exitosos econòmicament. I si no, com és que entre els països més pobres del món hi ha tres dels països més grans: la Xina, l'Índia i Rússia? I com és que entre els més rics hi ha Bèlgica, Holanda i Suïssa? Un altre argument en contra de la independència és que un país no pot prosperar sense recursos naturals com ara terra, gas o petroli, i Catalunya no els té. Això també és completament erroni. Per exemple, el Japó o els "tigres miraculosos" de l'Àsia oriental (Hong Kong, Taiwan, Corea del Sud i Singapur) no són productors de petroli o gas natural, i la terra fèrtil a la qual tenen accés és molt limitada (de fet, tant Hong Kong com Singapur són països d'una sola ciutat!). Tot i això, el creixement econòmic assolit per aquests països durant les darreres dècades ha estat espectacular.(1) És més, si apliquem aquest argument al nostre context, és cert que Catalunya, tot i gaudir de gran quantitat de terra fèrtil, no produeix alguns d'aquests recursos naturals... però Espanya tampoc. Per tant, la hipotètica independència no portaria cap pèrdua en aquest sentit. De fet, hi ha arguments econòmics que porten a concloure que tenir recursos naturals pot ser dolent per al creixement a llarg termini (els economistes anomenen aquest fenomen, "malaltia holandesa" -de l'anglès: "Dutch disease"-). L'argument es podria resumir de la següent manera: quan un país té molts recursos naturals (com per exemple, petroli) dedica una gran quantitat de recursos a desenvolupar aquest sector i tendeix a oblidar els altres. En particular, tendeix a oblidar els sectors tecnològics i innovadors, que són els que generen els canvis tecnològics que garanteixen el creixement a llarg termini. Per tant, aquests països s'especialitzen en la producció de petroli o altres matèries primeres i no eduquen la població ni adopten tecnologies modernes, de manera que acaben sent més pobres del que haurien estat sense petroli. L'exemple típic de països que han patit aquesta "malaltia holandesa" són Mèxic i sobretot Veneçuela, països que s'han empobrit després d'haver descobert rics jaciments de petroli. Tot i que aquest és un argument atractiu i que hi ha exemples que li donen validesa, la veritat és que si analitzem tots els països del món a la vegada (en lloc de només mirar Mèxic i Veneçuela) ens adonarem que no hi ha gaire relació entre la riquesa en recursos naturals i el creixement econòmic (a l'altra banda de l'argument trobarem exemples ja que els dos països africans més rics són Sud-àfrica i Botswana, dos països rics en recursos naturals, concretament en or i diamants). Per tant, si bé no és cert que tenir recursos naturals sigui bo, tampoc es pot dir que sigui necessàriament dolent. La utilització de recursos naturals, òbviament, és indispensable si es vol assolir creixement econòmic. I, per tant, si un no en té els haurà d'aconseguir d'alguna forma. La manera més normal de fer-ho és a través del comerç internacional, i no pas a través de la submissió política. És més, en aquest sentit, pertànyer a un país petit és fins i tot favorable ja que això incentiva el govern i els agents econòmics a competir i millorar ja que l'alternativa proteccionista no és factible. Els problemes que té ara el govern espanyol per a tancar els famosos "astilleros" creats durant l'aïllacionisme de l'Espanya franquista no els hauria tingut mai, un govern català. Un Estat català, lògicament, hauria de ser un Estat obert al comerç amb tots els països del món (inclosa Espanya). Un tercer argument en contra de la viabilitat econòmica de Catalunya és el següent: "No n'hi ha prou de competir amb els París, Londres, Nova York, o Hong Kong, sinó que ara també voleu competir amb Madrid?" Aquesta lògica també és fallaciosa. Les empreses catalanes ja es troben competint avui dia amb les empreses de la resta d'Espanya, siguem o no la mateixa unitat política. La competència interregional és tan o més gran que la internacional. Amb qui creu el lector que competeixen els hotels catalans de la Costa Brava? Certament ho fan amb hotels italians, marroquins i grecs, però també és cert que la gran competència ve de la costa del sud d'Espanya o fins i tot dels hotels de la costa tarragonina. La hipotètica independència de Catalunya, per tant, no portaria cap augment substancial del grau de competència a què s'haurien d'enfrontar les nostres empreses. I si la portés, doncs benvinguda seria ja que, com a economistes i com a consumidors hem, d'aplaudir qualsevol augment de la competència ja que aquesta tendeix a portar millor qualitat i menors preus. En aquesta línia, un altre argument en contra de la indepenència és que marxar d'Espanya seria "suïcida" ja que Espanya és el nostre mercat més gran. És ben cert que Espanya és el mercat més gran de les empreses catalanes. La pregunta, però és: per què? és a dir, per què els espanyols compren el nostre cava i estiuegen a la Costa Brava? Perquè ens estimen com a bons compatriotes que són? O potser perquè, donats el preu i la qualitat del producte, això és el millor que poden fer? Clarament aquesta darrera és la veritable resposta i, per tant, en la mesura que la independència no faci variar ni el preu ni la qualitat, els mercats no tindrien per què perdre's. És molt normal que el mercat internacional més gran sigui el del país veí. El mercat més gran de Mèxic són els Estats Units Amèrica. El mercat més gran de Taiwan es la Xina i el mercat més gran de França és Alemanya. Ara bé, que potser això vol dir que aquests països han de passar a ser la mateixa unitat política? El lector creu realment que això és un argument favorable a què Mèxic passi a ser el cinquantaunè Estat dels Estats Units? Hi ha gent que diu que la dissolució de països és, avui dia, anar contracorrent en un moment en què Europa cerca una moneda única, un sistema fiscal únic, un exèrcit únic, i fins i tot una unitat política. Parlar de separatisme i independentisme a finals del segle XX és antiquat i està fora de to. Crec que aquesta línia argumental tampoc no és acceptable per diversos motius. Primer, no és cert que la tendència a la creació de grans supergoverns com l'europeu sigui una tendència característica de finals del segle XX. De fet, l'any 1946 hi havia 74 països al món mentre que al 1995 n'hi havia 192. És a dir, si hi ha alguna tendència al món no és la de la reducció en el nombre de països sinó exactament a l'inrevés i, per tant, l'evidència en la qual es basa aquest argument és simplement falsa. Segon, la teoria es basa en el supòsit que la unitat política i econòmica és bona (i, per tant, anar contracorrent és dolent). Personalment, tinc enormes dubtes sobre la desitjabilitat de tot el projecte europeu, basat en la creació d'una superestructura burocràtica que acabarà per ofegar totes les economies europees. I tercer, no cal anar cap a la cooperació econòmica amb la resta dels països europeus des d'Espanya. Es podria fer perfectament des de Catalunya. Finalment, l'argument més temut: "per a obtenir la independència, cal una guerra i això seria molt més costós que qualsevol benefici econòmic que se'n pugui derivar; que no veieu el que passa a Bòsnia amb la desintegració de l'antiga Iugoslàvia?". Això és mig cert i mig fals. És cert que la independència és indesitjable (i indesitjada) si el preu que hem de pagar per a obtenir-la és una guerra. El que no és cert és que l'única manera d'aconseguir-ho sigui una guerra. Històricament hi ha hagut dues maneres de dibuixar fronteres: la guerra i els matrimonis monàrquics. Tot i que no ha desaparegut del tot, el sexe reial ja no s'utilitza amb aquesta finalitat política. La guerra, per contra, encara s'utilitza. Ara bé, ens trobem a la porta del segle XXI i hauríem de tenir fe en la llibertat i la democràcia civilitzada. A més, la història de les darreries del segle XX ens fa ser optimistes en donar-nos una pila d'exemples de països com Txèquia, Eslovàquia, Estònia, Letònia, Lituània i moltes altres antigues repúbliques soviètiques que han assolit la independència de manera pacífica. El progrés econòmic s'aconsegueix a base de tenir una població creativa i amb ganes de treballar, d'instaurar un sistema legal que garanteixi els drets de propietat dels inversors i que incentiva les empreses a innovar i adoptar noves tecnologies, de gaudir d'un sistema educatiu que ajudi la població a ser cada cop més productiva, i de tenir un bon govern que incentivi el comerç interior i exterior, que no ofegui l'economia productiva amb impostos excessius, amb una burocràcia arbitrària o amb corrupció intolerable, i que mantingui una estabilitat fiscal i monetària. Des d'aquest punt de vista, la independència seria indesitjable si es demostrés que uns hipotètics govern i institucions catalanes funcionarien pitjor que un govern i unes institucions espanyols. Avui dia no sabem com ho faria un govern català. El que sí sabem és com ho ha fet i com ho està fent un govern espanyol. I la veritat és que aquí les cartes no estan a favor dels espanyols. La història recent ens mostra que la independència de Catalunya és cada com més viable. Els estudis recents mostren que l'augment del comerç internacional va lligat amb la viabilitat econòmica de nous països. L'argument és que el comerç internacional és un bon substitut de la unió política com a eina d'engrandiment dels mercats i a mesura que els mercats internacionals es fan grans, és menys necessari tenir un país gran per a poder vendre els productes de manera que quan el comerç internacional augmenta, les tendències independentistes també ho fan. En un article escrit darrerament a la Universitat de Harvard, els professors Alesina i Wacziar han demostrat que a la recent història del segle XX aquestes tendències es confirmen, la qual cosa vol dir que, no només la independència de Catalunya és factible, sinó que cada cop ho és més. Amb aquest escrit he intentat deixar de banda el patriotisme i el nacionalisme romàntic per a centrar-me exclusivament en la viabilitat econòmica d'un Estat català. No estic dient que la independència segui desitjable (això seria un altre tema de debat(2)) o que no hi hagi arguments no econòmics que s'hagin de valorar a l'hora de demanar-la. El que sí que estic dient és que no hi hauria d'haver cap mena de dubte que la independència és absolutament factible des d'un punt de vista econòmic. Cal pensar-hi. 1. I això és cert fins i tot si tenim en compte la batacada financera que alguns (no tots) d'aquests països han patit recentment. 2. Un argument econòmic important que s'hauria d'utilitzar a l'hora de valorar els costos i els beneficis de la independència és el del dèficit de la balança fiscal catalana. El recent estudi de l'Institut d'Estudis Autonòmics estima que el dèficit de la balança fiscal catalana respecte d'Espanya durant els anys noranta ha estat d'uns 900 mil milions de pessetes aproximadament (tot i que la tendència recent ha estat a la baixa, la xifra segueix sent espectacular). Què vol dir, això? Bé, els catalans paguen uns certs impostos a Madrid. D'aquests impostos, una quantitat torna a Catalunya en forma de despesa pública, de pagaments de la seguretat social, etc. Una altra part, però, es queda a Madrid i mai no torna. Això és el dèficit de la balança fiscal catalana, i aquests diners han estat, durant els anys noranta, al voltant de 900 mil milions de pessetes. Per a fer-nos una idea de què vol dir 900 mil milions de pessetes, dividiu aquesta xifra per 6 milions d'habitants i us sortirà 150.000 pessetes per persona. Això vol dir que una família típica catalana de quatre membres (pare, mare i dos nens) paga cada any unes 600.000 pessetes a Madrid que mai no tornen. Que es pregunti el lector què faria amb 600.000 pessetes extres cada any: anar a Disney World (el de Florida, no el de París) tota la família cada estiu? Comprar-se una caseta més gran (600.000 pessetes cada any són 50.000 pessetes cada mes que es podrien utilitzar per a demanar un crèdit per a un habitatge més gran i luxós)? Comprar-se un cotxe d'1,2 milions cada dos anys? O bé comprar-se un BMW cada cinc anys? Es poden fer moltes coses amb 600.000 pessetes més cada any, oi que si? Doncs oblideu-vos-en perquè aquestes pessetes no tornen mai a Catalunya...i això és un cost econòmic important. El benefici principal de tot aquest espectacle, ens diuen, és la "solidaridad interregional". Però una cosa és la solidaridad i l'altra que et robin la cartera. Xavier Sala i Martín Avui, per acabar l'any, i tot fent un vermut amb un parell de col•laboradors —catalans però no pas catalanistes—, he hagut de cercar arguments per contrarestar la quantitat ingent de tòpics que corren, sobre la inviabilitat de la independència. He fet el que he pogut, però com anaven molt forts, acabo d'imprimir aquest tema a fi de fer-los-hi arribar. Aprofito per pujar-lo, doncs sempre està bé d'anar memoritzant tots els arguments possibles, que no tan sols serveixen per esgrimir-los com a defensa, sinó també amb finalitats educatives, encaminades al convenciment d'aquells que dubten.
... Ja m'he enfrontat molt de temps a la tentació, però ara ja si que no puc més. Duc dies pensant exclussivament amb ella, em té hipnotitzat, baldat. A la fi podré estar amb ella, tot el temps que vulgui, i fregar la meva pell amb la seva tot lo dia, i tota la nit si cal . És un pas que tots hem de fer en les nostres vides, i ara ha arribat el meu moment, esperar un poc més seria cagar-la i fer un pas enrere, m'agrada tant... Era inevitable, em tenia que passar, i de ben segur que us passarà a molts de vosltres. Segur que avui i demà i passat demà somiaré amb ella. En efecte, m'he decidit a la fi i d'una vegada per totes a comprar-me la samarreta del xat !!!! D'aquí a res faré la comanda i ja serà només hauré d'esperar a que me la duguin a casa Editat al dia 28 de desembre del 2004, a les 02:15 Que inspirat que estas a aquestes hores... felicitats!
... Ja m'he enfrontat molt de temps a la tentació, però ara ja si que no puc més. Duc dies pensant exclussivament amb ella, em té hipnotitzat, baldat. A la fi podré estar amb ella, tot el temps que vulgui, i fregar la meva pell amb la seva tot lo dia, i tota la nit si cal . És un pas que tots hem de fer en les nostres vides, i ara ha arribat el meu moment, esperar un poc més seria cagar-la i fer un pas enrere, m'agrada tant... Era inevitable, em tenia que passar, i de ben segur que us passarà a molts de vosltres. Segur que avui i demà i passat demà somiaré amb ella. En efecte, m'he decidit a la fi i d'una vegada per totes a comprar-me la samarreta del xat !!!! D'aquí a res faré la comanda i ja serà només hauré d'esperar a que me la duguin a casa Editat al dia 28 de desembre del 2004, a les 02:15 Jo me la compraria...el problema és que per on em moc pot arribar a ser perillós portar la samarreta del racó, ja que més d'una vegada m'he cagat en alguns certs inividus i no vull tenir problemes. Pel que fa a banderetes, quatribarrades i etc no tinc cap problema, passo d'anònim.
... Ja m'he enfrontat molt de temps a la tentació, però ara ja si que no puc més. Duc dies pensant exclussivament amb ella, em té hipnotitzat, baldat. A la fi podré estar amb ella, tot el temps que vulgui, i fregar la meva pell amb la seva tot lo dia, i tota la nit si cal . És un pas que tots hem de fer en les nostres vides, i ara ha arribat el meu moment, esperar un poc més seria cagar-la i fer un pas enrere, m'agrada tant... Era inevitable, em tenia que passar, i de ben segur que us passarà a molts de vosltres. Segur que avui i demà i passat demà somiaré amb ella. En efecte, m'he decidit a la fi i d'una vegada per totes a comprar-me la samarreta del xat !!!! D'aquí a res faré la comanda i ja serà només hauré d'esperar a que me la duguin a casa Editat al dia 28 de desembre del 2004, a les 02:15 no sé perquè al principi no tenia la idea d'una samarreta precisament al cap... ai ai que malpensat que sóc! EDITO: aquest era el meu missatge número 100!!!!!!!!! VISCA JO!! ja sóc tot un iaio! Editat al dia 28 de desembre del 2004, a les 01:55
... Ja m'he enfrontat molt de temps a la tentació, però ara ja si que no puc més. Duc dies pensant exclussivament amb ella, em té hipnotitzat, baldat. A la fi podré estar amb ella, tot el temps que vulgui, i fregar la meva pell amb la seva tot lo dia, i tota la nit si cal . És un pas que tots hem de fer en les nostres vides, i ara ha arribat el meu moment, esperar un poc més seria cagar-la i fer un pas enrere, m'agrada tant... Era inevitable, em tenia que passar, i de ben segur que us passarà a molts de vosltres. Segur que avui i demà i passat demà somiaré amb ella. En efecte, m'he decidit a la fi i d'una vegada per totes a comprar-me la samarreta del xat !!!! D'aquí a res faré la comanda i ja serà només hauré d'esperar a que me la duguin a casa Editat al dia 28 de desembre del 2004, a les 02:15 no donis aket sustos pensabva q et feias Marta Blaver no... liler!!! Victor_v no es de les illes? Sí, de Mallorca. Gonella idò !!!
... Ja m'he enfrontat molt de temps a la tentació, però ara ja si que no puc més. Duc dies pensant exclussivament amb ella, em té hipnotitzat, baldat. A la fi podré estar amb ella, tot el temps que vulgui, i fregar la meva pell amb la seva tot lo dia, i tota la nit si cal . És un pas que tots hem de fer en les nostres vides, i ara ha arribat el meu moment, esperar un poc més seria cagar-la i fer un pas enrere, m'agrada tant... Era inevitable, em tenia que passar, i de ben segur que us passarà a molts de vosltres. Segur que avui i demà i passat demà somiaré amb ella. En efecte, m'he decidit a la fi i d'una vegada per totes a comprar-me la samarreta del xat !!!! D'aquí a res faré la comanda i ja serà només hauré d'esperar a que me la duguin a casa Editat al dia 28 de desembre del 2004, a les 02:15 Jo també la vull !!!!!!!!!!!!!! Comanda mínima 14€?? Senyors d'El xat... O sigue que a banda de la samarreta he d'agafar obligatòriament alguna cosa més? ... mmmmmmmmmmm... Si, això mateix m'ha obligat a fer un canvi de plans.... ...Me'n compraré dues Bonissim quina inspiració! Al principi pensaba que era una novel-la eròtica! idò si t'endemanes dues, i amb l'altre no saps que fer, ja saps , dim coses, jo te la compraré.. Ok, te l'apunt, quan m'arribi ja et diré coses.
... Ja m'he enfrontat molt de temps a la tentació, però ara ja si que no puc més. Duc dies pensant exclussivament amb ella, em té hipnotitzat, baldat. A la fi podré estar amb ella, tot el temps que vulgui, i fregar la meva pell amb la seva tot lo dia, i tota la nit si cal . És un pas que tots hem de fer en les nostres vides, i ara ha arribat el meu moment, esperar un poc més seria cagar-la i fer un pas enrere, m'agrada tant... Era inevitable, em tenia que passar, i de ben segur que us passarà a molts de vosltres. Segur que avui i demà i passat demà somiaré amb ella. En efecte, m'he decidit a la fi i d'una vegada per totes a comprar-me la samarreta del xat !!!! D'aquí a res faré la comanda i ja serà només hauré d'esperar a que me la duguin a casa Editat al dia 28 de desembre del 2004, a les 02:15 Jo també la vull !!!!!!!!!!!!!! Comanda mínima 14€?? Senyors d'El xat... O sigue que a banda de la samarreta he d'agafar obligatòriament alguna cosa més? ... mmmmmmmmmmm... Si, això mateix m'ha obligat a fer un canvi de plans.... ...Me'n compraré dues Si és precisament esta la intenció...
... Ja m'he enfrontat molt de temps a la tentació, però ara ja si que no puc més. Duc dies pensant exclussivament amb ella, em té hipnotitzat, baldat. A la fi podré estar amb ella, tot el temps que vulgui, i fregar la meva pell amb la seva tot lo dia, i tota la nit si cal . És un pas que tots hem de fer en les nostres vides, i ara ha arribat el meu moment, esperar un poc més seria cagar-la i fer un pas enrere, m'agrada tant... Era inevitable, em tenia que passar, i de ben segur que us passarà a molts de vosltres. Segur que avui i demà i passat demà somiaré amb ella. En efecte, m'he decidit a la fi i d'una vegada per totes a comprar-me la samarreta del xat !!!! D'aquí a res faré la comanda i ja serà només hauré d'esperar a que me la duguin a casa Editat al dia 28 de desembre del 2004, a les 02:15 Jo també la vull !!!!!!!!!!!!!! Comanda mínima 14€?? Senyors d'El xat... O sigue que a banda de la samarreta he d'agafar obligatòriament alguna cosa més? ... mmmmmmmmmmm... No és culpa dels senyors del racò xD. Allò és productes per la terra, no té res a veure amb nosaltres. En compreu dos i ja esta xD Demano disculpes doncs! Però no és just!
Per a veure si algú es vol/pot animar minimament el dia. Però no ens passessim, eh?! a veure si ara resultarà que ja és tot fet i podem jeure a l'herba. La normalitat és invisible Salvador Cardús i Ros Suposem que demà sortim al carrer a bona hora, i que per una d'aquelles coses que només passen al cinema, la situació del català al país és com era fa vint-i-cinc anys enrere. Com si fos un matí de l'any 1979. Doncs bé, quina seria la nostra reacció -amb els ulls d'ara- davant de la situació de la llengua catalana tal com era en aquell moment? L'exercici seria convenient de fer-lo de manera ordenada i sistemàtica, i si fos possible, amb el suport d'una ficció cinematogràfica. Convido al lector que hi pensi una estona. La meva sospita, però, és que cauríem en una profunda depressió en veure la pobríssima situació de la presència pública i de l'ús que llavors tenia el català. Posem-nos en situació. La sorpresa principal la tindríem en el pla de la mateixa quotidianitat. L'impacte visual i auditiu seria enorme: ben pocs rètols i escassíssims anuncis en català, i els que hi hauria serien la manifestació d'una actitud combativa més que no pas comercial. Ara, en canvi, anunciar-se en català és negoci. El 1979, pràcticament no teníem cap possibilitat de comprar productes de consum ordinari etiquetats en català. Ara cal buscar, però hi són. Fins i tot de grans marques i a grans superfícies. La divisió en l'ús de la llengua catalana i espanyola, llavors, era molt ben definida territorialment, amb zones absolutament impermeables al català. Els catalanoparlants ens sentíem més protegits, és clar. Ara, tot és més barrejat, i això crea una sensació d'alarma que el gueto lingüístic ens estalviava. El 1979 la presència del català en qualsevol àmbit públic sempre era resultat d'una actitud militant, i així també eren escoltats els cantautors o eren vistes les escasses pel·lícules produïdes a Catalunya en versió catalana, que el 1979 foren exactament quatre (el 2003, es van produir 23 pel·lícules originalment en català, se'n van doblar 74 i se'n van subtitular 7 al català). Ara, l'administració pública -amb alguna excepció- ens pot atendre en català, podem escoltar Quimi Portet com un acte de normalitat musical i els llargmetratges del Shin Chan només es poden veure en català. Mirar enrere és, certament, desolador. No perdem de vista que el 1979 encara no hi havia llei de normalització lingüística (1983), i no havia estat fins a l'any 1978 que s'havia publicat el decret d'incorporació del català al sistema educatiu, amb l'obligatorietat de fer tres hores setmanals d'ensenyament del català fins a BUP. El fet és que si aquest matí fatídic portàvem els nens a col·legi, seria per molt que la nostra fos del 3 per cent d'escoles que el 1979 feien l'EGB en català. Recordo com pocs anys abans, de la mà d'Òmnium i amb lliçons eficaces i urgents de català de l'Anna Santamaria, anàvem a les escoles públiques de Terrassa a ensenyar català com qui va a missions. Ara hi ha immersió en català per a tothom. Pel que fa al coneixement de la llengua, al sortir al carrer ens trobaríem que si vivíem a l'àrea barcelonina -les escasses dades disponibles més a prop d'aquell període són del 1975- deien que sabien escriure, parlar i entendre el català, respectivament, un 15, un 53 i un 74 per cent (a Catalunya, el 2001, deien que l'escrivien, el parlaven i l'entenien, respectivament, un 50, un 75 i un 94 per cent). També el 1979 es creaven els títols de professor de català i les primeres càtedres de català. Dos anys després, el 1981, ens vam haver d'encarar a la reacció dels qui veien perillar els seus privilegis de monolingües castellans, sobretot funcionaris de carrera, amb la publicació del famós Manifiesto dels 2.300, on se sostenia que el futur de l'espanyol estava amenaçat i que la normalització del català era un perill per a la democràcia. Gràcies a aquesta gent, va aparèixer La Crida, una altra història d'èxit. Suposem que aquell matí anàvem al quiosc. Pel que fa a la premsa diària editada al Principat, el 1979 només el 6 per cent eren en llengua catalana. Ara la premsa en català passa del 20 per cent i hi trobem Descobrir Cuines, Descobrir Catalunya i Sàpiens, amb una difusió de més de 25.000 exemplars mensuals. Si posàvem la ràdio, des del 1976 hi havia Ràdio 4 que emetia en català gairebé en solitari i fins al 1983 no va sortir Catalunya Ràdio. De televisió, només hauríem pogut veure TVE, amb 14 hores de programació setmanal en català en horari de segon ordre. La situació actual, amb el lideratge a les audiències de TV3 i el 33 i Catalunya Ràdio és prou coneguda per no afegir més dades feixugues. El 1979 s'editaren 1.201 llibres en català (el 2001, 7.682 títols). No és estrany que en aquell context anterior a la constitució del primer Parlament de la Generalitat restaurada, la revista Els Marges publiqués l'article-manifest Una nació sense Estat, un poble sense llengua, d'una actual vigència sense discussió, on s'anunciava que, sense la condició política d'Estat, a la llengua li quedaven cinquanta anys d'existència. Som a la meitat del camí pronosticat, doncs. I, a la meitat del camí, l'IEC acaba de publicar un document on segueix recordant, amb tota la raó i força moral del món, però en un estil alarmista ben poc estimulant, que caldrà posar enormes dosis de força per aconseguir unes certes garanties per a la supervivència del català. L'IEC, en canvi, no diu que el que fa falta és un Estat per a la nació per no carregar-nos de tantes responsabilitats personals. Però per fer memòria d'això ja tenim el Correllengua, que és organitzat de fa anys per la Coordinadora d'Associacions per la Llengua (CAL), amb actes durant dos mesos en més de 400 poblacions de tots els Països Catalans i més de 250.000 persones que han estat mobilitzades sota el lema "som un sol poble i parlem català". Gent jove, en general, que també són a la meitat del camí, sí. Però que estan convençuts, com jo, que no és pas de la nostra desaparició, sinó tot el contrari. I que d'aquí a vint-i-cinc anys, quan l'estructura política del nostre país -tant de bo de tots els nostres països- ja pugui garantir que el poble tingui la seva llengua, només haurem de patir per la nostra supervivència tant com pateixen ara els espanyols a Espanya, els francesos al Quebec o els nord-americans als Estats amb població hispana. Que consti que no he volgut escriure l'article típic de l'ampolla mig plena per a consol de mesells. Simplement passa que el merescut premi Nacional de Periodisme a Joaquim Maria Puyal i el seu parlament m'han fet pensar que hi ha un fil de continuïtat, sense cap mena de dubte cap endavant, entre les primeres i excepcionals retransmissions de futbol en català i la normalitat amb què ara, com recordava el mateix premiat, es poden escoltar el futbol en català a set emissores. Hem passat del coratge heroic i excepcional d'en Puyal i els seus equips de fa vint-i-cinc anys, per dir-ho així, fins a la força musculada de la CAL. Ara ja no parlem una llengua abocada a la derrota, sinó una llengua amb futur. Donades les circumstàncies, parlem d'una llengua d'èxit i tot. La normalitat, afortunadament, fa invisibles les moltes victòries ja assolides i només deixa al descobert el camí que queda per fer. Doncs, simplement, fem-lo. Salvador Cardús. Sociòleg i escriptor "La normalitat, afortunadament, fa invisibles les moltes victòries ja assolides i només deixa al descobert el camí que queda per fer. Doncs, simplement, fem-lo." Però el camí a on, Sr. cagat? Com us atreviu, fa gràcia que sigui tenint el nom de SALVADOR, a manipular d'aquesta manera la societat catalana, des de la tribuna d'opinió que l'Avui us dona? Com us atreviu a "cofoïtzar" els catalans d'aquesta manera, i després a l'acte de Catalunya 2003, que se suposava que havia de ser la punta de llança de les nostres exigències (d'altres en diuen "peticions"), dir obertament "estic disposat a acceptar que potser mai arribarem el final feliç del nostre viatge"?? Us penseu, Sr.Cardús, que som idiotes? Que ens empassem les vostres mentides? Que es pot anar d'"home feliç" un dia quan el dia abans heu dit els catalans que mai arribarem al final feliç? Aleshores de quin CAMÍ parleu? Cada dia foteu més pudor a cagada de vaca, Sr.Cardús. Cada dia més. En la vostra misèria s'amaga la por profunda a reconèixer que el que tenim avui és una gran merda, perquè aleshores quina alternativa seríeu capaç d'oferir als catalans? És molt més fàcil dir que el que tenim és prou bo, i que val més que no ens queixem tant. Així tenim un motiu més per a no cercar més enllà del que ens ofereixen els cagats dels nostres polítics actuals. Parleu de "normalitat" a l'Èric Bertran, Sr.Cardús, i deixeu de manipular el poble! Ras i curt, Sr. Cardús. Aneu a pastar fang. JM
Per a veure si algú es vol/pot animar minimament el dia. Però no ens passessim, eh?! a veure si ara resultarà que ja és tot fet i podem jeure a l'herba. La normalitat és invisible Salvador Cardús i Ros Suposem que demà sortim al carrer a bona hora, i que per una d'aquelles coses que només passen al cinema, la situació del català al país és com era fa vint-i-cinc anys enrere. Com si fos un matí de l'any 1979. Doncs bé, quina seria la nostra reacció -amb els ulls d'ara- davant de la situació de la llengua catalana tal com era en aquell moment? L'exercici seria convenient de fer-lo de manera ordenada i sistemàtica, i si fos possible, amb el suport d'una ficció cinematogràfica. Convido al lector que hi pensi una estona. La meva sospita, però, és que cauríem en una profunda depressió en veure la pobríssima situació de la presència pública i de l'ús que llavors tenia el català. Posem-nos en situació. La sorpresa principal la tindríem en el pla de la mateixa quotidianitat. L'impacte visual i auditiu seria enorme: ben pocs rètols i escassíssims anuncis en català, i els que hi hauria serien la manifestació d'una actitud combativa més que no pas comercial. Ara, en canvi, anunciar-se en català és negoci. El 1979, pràcticament no teníem cap possibilitat de comprar productes de consum ordinari etiquetats en català. Ara cal buscar, però hi són. Fins i tot de grans marques i a grans superfícies. La divisió en l'ús de la llengua catalana i espanyola, llavors, era molt ben definida territorialment, amb zones absolutament impermeables al català. Els catalanoparlants ens sentíem més protegits, és clar. Ara, tot és més barrejat, i això crea una sensació d'alarma que el gueto lingüístic ens estalviava. El 1979 la presència del català en qualsevol àmbit públic sempre era resultat d'una actitud militant, i així també eren escoltats els cantautors o eren vistes les escasses pel·lícules produïdes a Catalunya en versió catalana, que el 1979 foren exactament quatre (el 2003, es van produir 23 pel·lícules originalment en català, se'n van doblar 74 i se'n van subtitular 7 al català). Ara, l'administració pública -amb alguna excepció- ens pot atendre en català, podem escoltar Quimi Portet com un acte de normalitat musical i els llargmetratges del Shin Chan només es poden veure en català. Mirar enrere és, certament, desolador. No perdem de vista que el 1979 encara no hi havia llei de normalització lingüística (1983), i no havia estat fins a l'any 1978 que s'havia publicat el decret d'incorporació del català al sistema educatiu, amb l'obligatorietat de fer tres hores setmanals d'ensenyament del català fins a BUP. El fet és que si aquest matí fatídic portàvem els nens a col·legi, seria per molt que la nostra fos del 3 per cent d'escoles que el 1979 feien l'EGB en català. Recordo com pocs anys abans, de la mà d'Òmnium i amb lliçons eficaces i urgents de català de l'Anna Santamaria, anàvem a les escoles públiques de Terrassa a ensenyar català com qui va a missions. Ara hi ha immersió en català per a tothom. Pel que fa al coneixement de la llengua, al sortir al carrer ens trobaríem que si vivíem a l'àrea barcelonina -les escasses dades disponibles més a prop d'aquell període són del 1975- deien que sabien escriure, parlar i entendre el català, respectivament, un 15, un 53 i un 74 per cent (a Catalunya, el 2001, deien que l'escrivien, el parlaven i l'entenien, respectivament, un 50, un 75 i un 94 per cent). També el 1979 es creaven els títols de professor de català i les primeres càtedres de català. Dos anys després, el 1981, ens vam haver d'encarar a la reacció dels qui veien perillar els seus privilegis de monolingües castellans, sobretot funcionaris de carrera, amb la publicació del famós Manifiesto dels 2.300, on se sostenia que el futur de l'espanyol estava amenaçat i que la normalització del català era un perill per a la democràcia. Gràcies a aquesta gent, va aparèixer La Crida, una altra història d'èxit. Suposem que aquell matí anàvem al quiosc. Pel que fa a la premsa diària editada al Principat, el 1979 només el 6 per cent eren en llengua catalana. Ara la premsa en català passa del 20 per cent i hi trobem Descobrir Cuines, Descobrir Catalunya i Sàpiens, amb una difusió de més de 25.000 exemplars mensuals. Si posàvem la ràdio, des del 1976 hi havia Ràdio 4 que emetia en català gairebé en solitari i fins al 1983 no va sortir Catalunya Ràdio. De televisió, només hauríem pogut veure TVE, amb 14 hores de programació setmanal en català en horari de segon ordre. La situació actual, amb el lideratge a les audiències de TV3 i el 33 i Catalunya Ràdio és prou coneguda per no afegir més dades feixugues. El 1979 s'editaren 1.201 llibres en català (el 2001, 7.682 títols). No és estrany que en aquell context anterior a la constitució del primer Parlament de la Generalitat restaurada, la revista Els Marges publiqués l'article-manifest Una nació sense Estat, un poble sense llengua, d'una actual vigència sense discussió, on s'anunciava que, sense la condició política d'Estat, a la llengua li quedaven cinquanta anys d'existència. Som a la meitat del camí pronosticat, doncs. I, a la meitat del camí, l'IEC acaba de publicar un document on segueix recordant, amb tota la raó i força moral del món, però en un estil alarmista ben poc estimulant, que caldrà posar enormes dosis de força per aconseguir unes certes garanties per a la supervivència del català. L'IEC, en canvi, no diu que el que fa falta és un Estat per a la nació per no carregar-nos de tantes responsabilitats personals. Però per fer memòria d'això ja tenim el Correllengua, que és organitzat de fa anys per la Coordinadora d'Associacions per la Llengua (CAL), amb actes durant dos mesos en més de 400 poblacions de tots els Països Catalans i més de 250.000 persones que han estat mobilitzades sota el lema "som un sol poble i parlem català". Gent jove, en general, que també són a la meitat del camí, sí. Però que estan convençuts, com jo, que no és pas de la nostra desaparició, sinó tot el contrari. I que d'aquí a vint-i-cinc anys, quan l'estructura política del nostre país -tant de bo de tots els nostres països- ja pugui garantir que el poble tingui la seva llengua, només haurem de patir per la nostra supervivència tant com pateixen ara els espanyols a Espanya, els francesos al Quebec o els nord-americans als Estats amb població hispana. Que consti que no he volgut escriure l'article típic de l'ampolla mig plena per a consol de mesells. Simplement passa que el merescut premi Nacional de Periodisme a Joaquim Maria Puyal i el seu parlament m'han fet pensar que hi ha un fil de continuïtat, sense cap mena de dubte cap endavant, entre les primeres i excepcionals retransmissions de futbol en català i la normalitat amb què ara, com recordava el mateix premiat, es poden escoltar el futbol en català a set emissores. Hem passat del coratge heroic i excepcional d'en Puyal i els seus equips de fa vint-i-cinc anys, per dir-ho així, fins a la força musculada de la CAL. Ara ja no parlem una llengua abocada a la derrota, sinó una llengua amb futur. Donades les circumstàncies, parlem d'una llengua d'èxit i tot. La normalitat, afortunadament, fa invisibles les moltes victòries ja assolides i només deixa al descobert el camí que queda per fer. Doncs, simplement, fem-lo. Salvador Cardús. Sociòleg i escriptor És un bon article. Hi diu moltes veritats, però suposo que no parla d'altres evidències, que també són reals i que potser també són tan o més preocupants. Ho resumiria amb aquella frase que diu 'abans s'escribia en castellà, però al pati es parlava català... mentres que ara tots saben escriure en català, però la llengua del pati està passant a ser la castellana'. I aquí hi ha la mare de tots els problemes! Les lleis i les normes no poden fer res quan tota la massa social les supera. Durant dècades, el català no ha estat llengua oficial gràcies al Decret de Nova Planta. Però el poble era totalment català, i parlava en català. Ara tenim les lleis una miiica més a favor, però la massa crítica, crec que s'està reduint, suposo que en gran part, per la massiva immigració, moltes vegades sudamericana, que agafa la llengua castellana com a llengua vehicular (la que es fa servir al dia a dia). Els índexs de natalitat han crescut (feia anys que eren negatius). Però una gran majoria d'aquests neixaments, són de famílies immigrans. Amb això no voldria que se m'ataqués de racista. Jo mateix comparteixo pis amb un noi argentí. Els immigrants no tenen la culpa de que passi tot això. Prous problemes tenen ells... Però el cas és que tot això passa. I aquesta situació només es podrà suportar, quan sigui Catalunya qui gestioni les seves pròpies lleis... i sigui un país sobirà, normal i corrent, com tants d'altres que hi ha al món! L'ampolla no és ni mig plena ni mig buida. L'ampolla HI ÉS, i això vol dir que s'ompli o es buidi, depen de nosaltres! El que diu l'article és cert, però no diu res de l'ús social de la llengua. No crec que abans es parlés català al patí de l'escola i que ara es parli castellà. A les zones on hi ha hagut menys immigració espanyola (Girona) els xiquets segueixen parlant català al pati i a l'àrea metropolitana i a certes zones de Barcelona es continua parlant en castellà, tal com passava fa 20 o 30 anys. De poc serveix que la gent coneixi més la llengua si després no l'usen. Em temo que l'ús social del català no és millor que fa 25 anys. Tots coneixem casos de gent que sap parlar català perfectament i no l'usa mai! El que diu l'article és cert, però no diu res de l'ús social de la llengua. No crec que abans es parlés català al patí de l'escola i que ara es parli castellà. A les zones on hi ha hagut menys immigració espanyola (Girona) els xiquets segueixen parlant català al pati i a l'àrea metropolitana i a certes zones de Barcelona es continua parlant en castellà, tal com passava fa 20 o 30 anys. De poc serveix que la gent coneixi més la llengua si després no l'usen. Em temo que l'ús social del català no és millor que fa 25 anys. Tots coneixem casos de gent que sap parlar català perfectament i no l'usa mai!
Per a veure si algú es vol/pot animar minimament el dia. Però no ens passessim, eh?! a veure si ara resultarà que ja és tot fet i podem jeure a l'herba. La normalitat és invisible Salvador Cardús i Ros Suposem que demà sortim al carrer a bona hora, i que per una d'aquelles coses que només passen al cinema, la situació del català al país és com era fa vint-i-cinc anys enrere. Com si fos un matí de l'any 1979. Doncs bé, quina seria la nostra reacció -amb els ulls d'ara- davant de la situació de la llengua catalana tal com era en aquell moment? L'exercici seria convenient de fer-lo de manera ordenada i sistemàtica, i si fos possible, amb el suport d'una ficció cinematogràfica. Convido al lector que hi pensi una estona. La meva sospita, però, és que cauríem en una profunda depressió en veure la pobríssima situació de la presència pública i de l'ús que llavors tenia el català. Posem-nos en situació. La sorpresa principal la tindríem en el pla de la mateixa quotidianitat. L'impacte visual i auditiu seria enorme: ben pocs rètols i escassíssims anuncis en català, i els que hi hauria serien la manifestació d'una actitud combativa més que no pas comercial. Ara, en canvi, anunciar-se en català és negoci. El 1979, pràcticament no teníem cap possibilitat de comprar productes de consum ordinari etiquetats en català. Ara cal buscar, però hi són. Fins i tot de grans marques i a grans superfícies. La divisió en l'ús de la llengua catalana i espanyola, llavors, era molt ben definida territorialment, amb zones absolutament impermeables al català. Els catalanoparlants ens sentíem més protegits, és clar. Ara, tot és més barrejat, i això crea una sensació d'alarma que el gueto lingüístic ens estalviava. El 1979 la presència del català en qualsevol àmbit públic sempre era resultat d'una actitud militant, i així també eren escoltats els cantautors o eren vistes les escasses pel·lícules produïdes a Catalunya en versió catalana, que el 1979 foren exactament quatre (el 2003, es van produir 23 pel·lícules originalment en català, se'n van doblar 74 i se'n van subtitular 7 al català). Ara, l'administració pública -amb alguna excepció- ens pot atendre en català, podem escoltar Quimi Portet com un acte de normalitat musical i els llargmetratges del Shin Chan només es poden veure en català. Mirar enrere és, certament, desolador. No perdem de vista que el 1979 encara no hi havia llei de normalització lingüística (1983), i no havia estat fins a l'any 1978 que s'havia publicat el decret d'incorporació del català al sistema educatiu, amb l'obligatorietat de fer tres hores setmanals d'ensenyament del català fins a BUP. El fet és que si aquest matí fatídic portàvem els nens a col·legi, seria per molt que la nostra fos del 3 per cent d'escoles que el 1979 feien l'EGB en català. Recordo com pocs anys abans, de la mà d'Òmnium i amb lliçons eficaces i urgents de català de l'Anna Santamaria, anàvem a les escoles públiques de Terrassa a ensenyar català com qui va a missions. Ara hi ha immersió en català per a tothom. Pel que fa al coneixement de la llengua, al sortir al carrer ens trobaríem que si vivíem a l'àrea barcelonina -les escasses dades disponibles més a prop d'aquell període són del 1975- deien que sabien escriure, parlar i entendre el català, respectivament, un 15, un 53 i un 74 per cent (a Catalunya, el 2001, deien que l'escrivien, el parlaven i l'entenien, respectivament, un 50, un 75 i un 94 per cent). També el 1979 es creaven els títols de professor de català i les primeres càtedres de català. Dos anys després, el 1981, ens vam haver d'encarar a la reacció dels qui veien perillar els seus privilegis de monolingües castellans, sobretot funcionaris de carrera, amb la publicació del famós Manifiesto dels 2.300, on se sostenia que el futur de l'espanyol estava amenaçat i que la normalització del català era un perill per a la democràcia. Gràcies a aquesta gent, va aparèixer La Crida, una altra història d'èxit. Suposem que aquell matí anàvem al quiosc. Pel que fa a la premsa diària editada al Principat, el 1979 només el 6 per cent eren en llengua catalana. Ara la premsa en català passa del 20 per cent i hi trobem Descobrir Cuines, Descobrir Catalunya i Sàpiens, amb una difusió de més de 25.000 exemplars mensuals. Si posàvem la ràdio, des del 1976 hi havia Ràdio 4 que emetia en català gairebé en solitari i fins al 1983 no va sortir Catalunya Ràdio. De televisió, només hauríem pogut veure TVE, amb 14 hores de programació setmanal en català en horari de segon ordre. La situació actual, amb el lideratge a les audiències de TV3 i el 33 i Catalunya Ràdio és prou coneguda per no afegir més dades feixugues. El 1979 s'editaren 1.201 llibres en català (el 2001, 7.682 títols). No és estrany que en aquell context anterior a la constitució del primer Parlament de la Generalitat restaurada, la revista Els Marges publiqués l'article-manifest Una nació sense Estat, un poble sense llengua, d'una actual vigència sense discussió, on s'anunciava que, sense la condició política d'Estat, a la llengua li quedaven cinquanta anys d'existència. Som a la meitat del camí pronosticat, doncs. I, a la meitat del camí, l'IEC acaba de publicar un document on segueix recordant, amb tota la raó i força moral del món, però en un estil alarmista ben poc estimulant, que caldrà posar enormes dosis de força per aconseguir unes certes garanties per a la supervivència del català. L'IEC, en canvi, no diu que el que fa falta és un Estat per a la nació per no carregar-nos de tantes responsabilitats personals. Però per fer memòria d'això ja tenim el Correllengua, que és organitzat de fa anys per la Coordinadora d'Associacions per la Llengua (CAL), amb actes durant dos mesos en més de 400 poblacions de tots els Països Catalans i més de 250.000 persones que han estat mobilitzades sota el lema "som un sol poble i parlem català". Gent jove, en general, que també són a la meitat del camí, sí. Però que estan convençuts, com jo, que no és pas de la nostra desaparició, sinó tot el contrari. I que d'aquí a vint-i-cinc anys, quan l'estructura política del nostre país -tant de bo de tots els nostres països- ja pugui garantir que el poble tingui la seva llengua, només haurem de patir per la nostra supervivència tant com pateixen ara els espanyols a Espanya, els francesos al Quebec o els nord-americans als Estats amb població hispana. Que consti que no he volgut escriure l'article típic de l'ampolla mig plena per a consol de mesells. Simplement passa que el merescut premi Nacional de Periodisme a Joaquim Maria Puyal i el seu parlament m'han fet pensar que hi ha un fil de continuïtat, sense cap mena de dubte cap endavant, entre les primeres i excepcionals retransmissions de futbol en català i la normalitat amb què ara, com recordava el mateix premiat, es poden escoltar el futbol en català a set emissores. Hem passat del coratge heroic i excepcional d'en Puyal i els seus equips de fa vint-i-cinc anys, per dir-ho així, fins a la força musculada de la CAL. Ara ja no parlem una llengua abocada a la derrota, sinó una llengua amb futur. Donades les circumstàncies, parlem d'una llengua d'èxit i tot. La normalitat, afortunadament, fa invisibles les moltes victòries ja assolides i només deixa al descobert el camí que queda per fer. Doncs, simplement, fem-lo. Salvador Cardús. Sociòleg i escriptor ningú vol llegir? Si, jo si que l'he llegit i n'estic segur que molta gent més, el que passa que no se que dir al respecte, que no sàpiga ja tothom, que es: Que hem de seguir lluitant i segant les cadenes que ens extrènyen, perquè si nosaltres no ho aconseguim, que almenys les futures generacions puguin estar en un àmbit molt més favorable. SALUT i LLIBERTAT!!!!!!!!!
Per a veure si algú es vol/pot animar minimament el dia. Però no ens passessim, eh?! a veure si ara resultarà que ja és tot fet i podem jeure a l'herba. La normalitat és invisible Salvador Cardús i Ros Suposem que demà sortim al carrer a bona hora, i que per una d'aquelles coses que només passen al cinema, la situació del català al país és com era fa vint-i-cinc anys enrere. Com si fos un matí de l'any 1979. Doncs bé, quina seria la nostra reacció -amb els ulls d'ara- davant de la situació de la llengua catalana tal com era en aquell moment? L'exercici seria convenient de fer-lo de manera ordenada i sistemàtica, i si fos possible, amb el suport d'una ficció cinematogràfica. Convido al lector que hi pensi una estona. La meva sospita, però, és que cauríem en una profunda depressió en veure la pobríssima situació de la presència pública i de l'ús que llavors tenia el català. Posem-nos en situació. La sorpresa principal la tindríem en el pla de la mateixa quotidianitat. L'impacte visual i auditiu seria enorme: ben pocs rètols i escassíssims anuncis en català, i els que hi hauria serien la manifestació d'una actitud combativa més que no pas comercial. Ara, en canvi, anunciar-se en català és negoci. El 1979, pràcticament no teníem cap possibilitat de comprar productes de consum ordinari etiquetats en català. Ara cal buscar, però hi són. Fins i tot de grans marques i a grans superfícies. La divisió en l'ús de la llengua catalana i espanyola, llavors, era molt ben definida territorialment, amb zones absolutament impermeables al català. Els catalanoparlants ens sentíem més protegits, és clar. Ara, tot és més barrejat, i això crea una sensació d'alarma que el gueto lingüístic ens estalviava. El 1979 la presència del català en qualsevol àmbit públic sempre era resultat d'una actitud militant, i així també eren escoltats els cantautors o eren vistes les escasses pel·lícules produïdes a Catalunya en versió catalana, que el 1979 foren exactament quatre (el 2003, es van produir 23 pel·lícules originalment en català, se'n van doblar 74 i se'n van subtitular 7 al català). Ara, l'administració pública -amb alguna excepció- ens pot atendre en català, podem escoltar Quimi Portet com un acte de normalitat musical i els llargmetratges del Shin Chan només es poden veure en català. Mirar enrere és, certament, desolador. No perdem de vista que el 1979 encara no hi havia llei de normalització lingüística (1983), i no havia estat fins a l'any 1978 que s'havia publicat el decret d'incorporació del català al sistema educatiu, amb l'obligatorietat de fer tres hores setmanals d'ensenyament del català fins a BUP. El fet és que si aquest matí fatídic portàvem els nens a col·legi, seria per molt que la nostra fos del 3 per cent d'escoles que el 1979 feien l'EGB en català. Recordo com pocs anys abans, de la mà d'Òmnium i amb lliçons eficaces i urgents de català de l'Anna Santamaria, anàvem a les escoles públiques de Terrassa a ensenyar català com qui va a missions. Ara hi ha immersió en català per a tothom. Pel que fa al coneixement de la llengua, al sortir al carrer ens trobaríem que si vivíem a l'àrea barcelonina -les escasses dades disponibles més a prop d'aquell període són del 1975- deien que sabien escriure, parlar i entendre el català, respectivament, un 15, un 53 i un 74 per cent (a Catalunya, el 2001, deien que l'escrivien, el parlaven i l'entenien, respectivament, un 50, un 75 i un 94 per cent). També el 1979 es creaven els títols de professor de català i les primeres càtedres de català. Dos anys després, el 1981, ens vam haver d'encarar a la reacció dels qui veien perillar els seus privilegis de monolingües castellans, sobretot funcionaris de carrera, amb la publicació del famós Manifiesto dels 2.300, on se sostenia que el futur de l'espanyol estava amenaçat i que la normalització del català era un perill per a la democràcia. Gràcies a aquesta gent, va aparèixer La Crida, una altra història d'èxit. Suposem que aquell matí anàvem al quiosc. Pel que fa a la premsa diària editada al Principat, el 1979 només el 6 per cent eren en llengua catalana. Ara la premsa en català passa del 20 per cent i hi trobem Descobrir Cuines, Descobrir Catalunya i Sàpiens, amb una difusió de més de 25.000 exemplars mensuals. Si posàvem la ràdio, des del 1976 hi havia Ràdio 4 que emetia en català gairebé en solitari i fins al 1983 no va sortir Catalunya Ràdio. De televisió, només hauríem pogut veure TVE, amb 14 hores de programació setmanal en català en horari de segon ordre. La situació actual, amb el lideratge a les audiències de TV3 i el 33 i Catalunya Ràdio és prou coneguda per no afegir més dades feixugues. El 1979 s'editaren 1.201 llibres en català (el 2001, 7.682 títols). No és estrany que en aquell context anterior a la constitució del primer Parlament de la Generalitat restaurada, la revista Els Marges publiqués l'article-manifest Una nació sense Estat, un poble sense llengua, d'una actual vigència sense discussió, on s'anunciava que, sense la condició política d'Estat, a la llengua li quedaven cinquanta anys d'existència. Som a la meitat del camí pronosticat, doncs. I, a la meitat del camí, l'IEC acaba de publicar un document on segueix recordant, amb tota la raó i força moral del món, però en un estil alarmista ben poc estimulant, que caldrà posar enormes dosis de força per aconseguir unes certes garanties per a la supervivència del català. L'IEC, en canvi, no diu que el que fa falta és un Estat per a la nació per no carregar-nos de tantes responsabilitats personals. Però per fer memòria d'això ja tenim el Correllengua, que és organitzat de fa anys per la Coordinadora d'Associacions per la Llengua (CAL), amb actes durant dos mesos en més de 400 poblacions de tots els Països Catalans i més de 250.000 persones que han estat mobilitzades sota el lema "som un sol poble i parlem català". Gent jove, en general, que també són a la meitat del camí, sí. Però que estan convençuts, com jo, que no és pas de la nostra desaparició, sinó tot el contrari. I que d'aquí a vint-i-cinc anys, quan l'estructura política del nostre país -tant de bo de tots els nostres països- ja pugui garantir que el poble tingui la seva llengua, només haurem de patir per la nostra supervivència tant com pateixen ara els espanyols a Espanya, els francesos al Quebec o els nord-americans als Estats amb població hispana. Que consti que no he volgut escriure l'article típic de l'ampolla mig plena per a consol de mesells. Simplement passa que el merescut premi Nacional de Periodisme a Joaquim Maria Puyal i el seu parlament m'han fet pensar que hi ha un fil de continuïtat, sense cap mena de dubte cap endavant, entre les primeres i excepcionals retransmissions de futbol en català i la normalitat amb què ara, com recordava el mateix premiat, es poden escoltar el futbol en català a set emissores. Hem passat del coratge heroic i excepcional d'en Puyal i els seus equips de fa vint-i-cinc anys, per dir-ho així, fins a la força musculada de la CAL. Ara ja no parlem una llengua abocada a la derrota, sinó una llengua amb futur. Donades les circumstàncies, parlem d'una llengua d'èxit i tot. La normalitat, afortunadament, fa invisibles les moltes victòries ja assolides i només deixa al descobert el camí que queda per fer. Doncs, simplement, fem-lo. Salvador Cardús. Sociòleg i escriptor Hi estic d'acord.
Per a veure si algú es vol/pot animar minimament el dia. Però no ens passessim, eh?! a veure si ara resultarà que ja és tot fet i podem jeure a l'herba. La normalitat és invisible Salvador Cardús i Ros Suposem que demà sortim al carrer a bona hora, i que per una d'aquelles coses que només passen al cinema, la situació del català al país és com era fa vint-i-cinc anys enrere. Com si fos un matí de l'any 1979. Doncs bé, quina seria la nostra reacció -amb els ulls d'ara- davant de la situació de la llengua catalana tal com era en aquell moment? L'exercici seria convenient de fer-lo de manera ordenada i sistemàtica, i si fos possible, amb el suport d'una ficció cinematogràfica. Convido al lector que hi pensi una estona. La meva sospita, però, és que cauríem en una profunda depressió en veure la pobríssima situació de la presència pública i de l'ús que llavors tenia el català. Posem-nos en situació. La sorpresa principal la tindríem en el pla de la mateixa quotidianitat. L'impacte visual i auditiu seria enorme: ben pocs rètols i escassíssims anuncis en català, i els que hi hauria serien la manifestació d'una actitud combativa més que no pas comercial. Ara, en canvi, anunciar-se en català és negoci. El 1979, pràcticament no teníem cap possibilitat de comprar productes de consum ordinari etiquetats en català. Ara cal buscar, però hi són. Fins i tot de grans marques i a grans superfícies. La divisió en l'ús de la llengua catalana i espanyola, llavors, era molt ben definida territorialment, amb zones absolutament impermeables al català. Els catalanoparlants ens sentíem més protegits, és clar. Ara, tot és més barrejat, i això crea una sensació d'alarma que el gueto lingüístic ens estalviava. El 1979 la presència del català en qualsevol àmbit públic sempre era resultat d'una actitud militant, i així també eren escoltats els cantautors o eren vistes les escasses pel·lícules produïdes a Catalunya en versió catalana, que el 1979 foren exactament quatre (el 2003, es van produir 23 pel·lícules originalment en català, se'n van doblar 74 i se'n van subtitular 7 al català). Ara, l'administració pública -amb alguna excepció- ens pot atendre en català, podem escoltar Quimi Portet com un acte de normalitat musical i els llargmetratges del Shin Chan només es poden veure en català. Mirar enrere és, certament, desolador. No perdem de vista que el 1979 encara no hi havia llei de normalització lingüística (1983), i no havia estat fins a l'any 1978 que s'havia publicat el decret d'incorporació del català al sistema educatiu, amb l'obligatorietat de fer tres hores setmanals d'ensenyament del català fins a BUP. El fet és que si aquest matí fatídic portàvem els nens a col·legi, seria per molt que la nostra fos del 3 per cent d'escoles que el 1979 feien l'EGB en català. Recordo com pocs anys abans, de la mà d'Òmnium i amb lliçons eficaces i urgents de català de l'Anna Santamaria, anàvem a les escoles públiques de Terrassa a ensenyar català com qui va a missions. Ara hi ha immersió en català per a tothom. Pel que fa al coneixement de la llengua, al sortir al carrer ens trobaríem que si vivíem a l'àrea barcelonina -les escasses dades disponibles més a prop d'aquell període són del 1975- deien que sabien escriure, parlar i entendre el català, respectivament, un 15, un 53 i un 74 per cent (a Catalunya, el 2001, deien que l'escrivien, el parlaven i l'entenien, respectivament, un 50, un 75 i un 94 per cent). També el 1979 es creaven els títols de professor de català i les primeres càtedres de català. Dos anys després, el 1981, ens vam haver d'encarar a la reacció dels qui veien perillar els seus privilegis de monolingües castellans, sobretot funcionaris de carrera, amb la publicació del famós Manifiesto dels 2.300, on se sostenia que el futur de l'espanyol estava amenaçat i que la normalització del català era un perill per a la democràcia. Gràcies a aquesta gent, va aparèixer La Crida, una altra història d'èxit. Suposem que aquell matí anàvem al quiosc. Pel que fa a la premsa diària editada al Principat, el 1979 només el 6 per cent eren en llengua catalana. Ara la premsa en català passa del 20 per cent i hi trobem Descobrir Cuines, Descobrir Catalunya i Sàpiens, amb una difusió de més de 25.000 exemplars mensuals. Si posàvem la ràdio, des del 1976 hi havia Ràdio 4 que emetia en català gairebé en solitari i fins al 1983 no va sortir Catalunya Ràdio. De televisió, només hauríem pogut veure TVE, amb 14 hores de programació setmanal en català en horari de segon ordre. La situació actual, amb el lideratge a les audiències de TV3 i el 33 i Catalunya Ràdio és prou coneguda per no afegir més dades feixugues. El 1979 s'editaren 1.201 llibres en català (el 2001, 7.682 títols). No és estrany que en aquell context anterior a la constitució del primer Parlament de la Generalitat restaurada, la revista Els Marges publiqués l'article-manifest Una nació sense Estat, un poble sense llengua, d'una actual vigència sense discussió, on s'anunciava que, sense la condició política d'Estat, a la llengua li quedaven cinquanta anys d'existència. Som a la meitat del camí pronosticat, doncs. I, a la meitat del camí, l'IEC acaba de publicar un document on segueix recordant, amb tota la raó i força moral del món, però en un estil alarmista ben poc estimulant, que caldrà posar enormes dosis de força per aconseguir unes certes garanties per a la supervivència del català. L'IEC, en canvi, no diu que el que fa falta és un Estat per a la nació per no carregar-nos de tantes responsabilitats personals. Però per fer memòria d'això ja tenim el Correllengua, que és organitzat de fa anys per la Coordinadora d'Associacions per la Llengua (CAL), amb actes durant dos mesos en més de 400 poblacions de tots els Països Catalans i més de 250.000 persones que han estat mobilitzades sota el lema "som un sol poble i parlem català". Gent jove, en general, que també són a la meitat del camí, sí. Però que estan convençuts, com jo, que no és pas de la nostra desaparició, sinó tot el contrari. I que d'aquí a vint-i-cinc anys, quan l'estructura política del nostre país -tant de bo de tots els nostres països- ja pugui garantir que el poble tingui la seva llengua, només haurem de patir per la nostra supervivència tant com pateixen ara els espanyols a Espanya, els francesos al Quebec o els nord-americans als Estats amb població hispana. Que consti que no he volgut escriure l'article típic de l'ampolla mig plena per a consol de mesells. Simplement passa que el merescut premi Nacional de Periodisme a Joaquim Maria Puyal i el seu parlament m'han fet pensar que hi ha un fil de continuïtat, sense cap mena de dubte cap endavant, entre les primeres i excepcionals retransmissions de futbol en català i la normalitat amb què ara, com recordava el mateix premiat, es poden escoltar el futbol en català a set emissores. Hem passat del coratge heroic i excepcional d'en Puyal i els seus equips de fa vint-i-cinc anys, per dir-ho així, fins a la força musculada de la CAL. Ara ja no parlem una llengua abocada a la derrota, sinó una llengua amb futur. Donades les circumstàncies, parlem d'una llengua d'èxit i tot. La normalitat, afortunadament, fa invisibles les moltes victòries ja assolides i només deixa al descobert el camí que queda per fer. Doncs, simplement, fem-lo. Salvador Cardús. Sociòleg i escriptor bufff massa espès per llegir amb la taja! t'apoio xiquet! home, llarguet si, espès no prova-ho en una hora més decent!
Per a veure si algú es vol/pot animar minimament el dia. Però no ens passessim, eh?! a veure si ara resultarà que ja és tot fet i podem jeure a l'herba. La normalitat és invisible Salvador Cardús i Ros Suposem que demà sortim al carrer a bona hora, i que per una d'aquelles coses que només passen al cinema, la situació del català al país és com era fa vint-i-cinc anys enrere. Com si fos un matí de l'any 1979. Doncs bé, quina seria la nostra reacció -amb els ulls d'ara- davant de la situació de la llengua catalana tal com era en aquell moment? L'exercici seria convenient de fer-lo de manera ordenada i sistemàtica, i si fos possible, amb el suport d'una ficció cinematogràfica. Convido al lector que hi pensi una estona. La meva sospita, però, és que cauríem en una profunda depressió en veure la pobríssima situació de la presència pública i de l'ús que llavors tenia el català. Posem-nos en situació. La sorpresa principal la tindríem en el pla de la mateixa quotidianitat. L'impacte visual i auditiu seria enorme: ben pocs rètols i escassíssims anuncis en català, i els que hi hauria serien la manifestació d'una actitud combativa més que no pas comercial. Ara, en canvi, anunciar-se en català és negoci. El 1979, pràcticament no teníem cap possibilitat de comprar productes de consum ordinari etiquetats en català. Ara cal buscar, però hi són. Fins i tot de grans marques i a grans superfícies. La divisió en l'ús de la llengua catalana i espanyola, llavors, era molt ben definida territorialment, amb zones absolutament impermeables al català. Els catalanoparlants ens sentíem més protegits, és clar. Ara, tot és més barrejat, i això crea una sensació d'alarma que el gueto lingüístic ens estalviava. El 1979 la presència del català en qualsevol àmbit públic sempre era resultat d'una actitud militant, i així també eren escoltats els cantautors o eren vistes les escasses pel·lícules produïdes a Catalunya en versió catalana, que el 1979 foren exactament quatre (el 2003, es van produir 23 pel·lícules originalment en català, se'n van doblar 74 i se'n van subtitular 7 al català). Ara, l'administració pública -amb alguna excepció- ens pot atendre en català, podem escoltar Quimi Portet com un acte de normalitat musical i els llargmetratges del Shin Chan només es poden veure en català. Mirar enrere és, certament, desolador. No perdem de vista que el 1979 encara no hi havia llei de normalització lingüística (1983), i no havia estat fins a l'any 1978 que s'havia publicat el decret d'incorporació del català al sistema educatiu, amb l'obligatorietat de fer tres hores setmanals d'ensenyament del català fins a BUP. El fet és que si aquest matí fatídic portàvem els nens a col·legi, seria per molt que la nostra fos del 3 per cent d'escoles que el 1979 feien l'EGB en català. Recordo com pocs anys abans, de la mà d'Òmnium i amb lliçons eficaces i urgents de català de l'Anna Santamaria, anàvem a les escoles públiques de Terrassa a ensenyar català com qui va a missions. Ara hi ha immersió en català per a tothom. Pel que fa al coneixement de la llengua, al sortir al carrer ens trobaríem que si vivíem a l'àrea barcelonina -les escasses dades disponibles més a prop d'aquell període són del 1975- deien que sabien escriure, parlar i entendre el català, respectivament, un 15, un 53 i un 74 per cent (a Catalunya, el 2001, deien que l'escrivien, el parlaven i l'entenien, respectivament, un 50, un 75 i un 94 per cent). També el 1979 es creaven els títols de professor de català i les primeres càtedres de català. Dos anys després, el 1981, ens vam haver d'encarar a la reacció dels qui veien perillar els seus privilegis de monolingües castellans, sobretot funcionaris de carrera, amb la publicació del famós Manifiesto dels 2.300, on se sostenia que el futur de l'espanyol estava amenaçat i que la normalització del català era un perill per a la democràcia. Gràcies a aquesta gent, va aparèixer La Crida, una altra història d'èxit. Suposem que aquell matí anàvem al quiosc. Pel que fa a la premsa diària editada al Principat, el 1979 només el 6 per cent eren en llengua catalana. Ara la premsa en català passa del 20 per cent i hi trobem Descobrir Cuines, Descobrir Catalunya i Sàpiens, amb una difusió de més de 25.000 exemplars mensuals. Si posàvem la ràdio, des del 1976 hi havia Ràdio 4 que emetia en català gairebé en solitari i fins al 1983 no va sortir Catalunya Ràdio. De televisió, només hauríem pogut veure TVE, amb 14 hores de programació setmanal en català en horari de segon ordre. La situació actual, amb el lideratge a les audiències de TV3 i el 33 i Catalunya Ràdio és prou coneguda per no afegir més dades feixugues. El 1979 s'editaren 1.201 llibres en català (el 2001, 7.682 títols). No és estrany que en aquell context anterior a la constitució del primer Parlament de la Generalitat restaurada, la revista Els Marges publiqués l'article-manifest Una nació sense Estat, un poble sense llengua, d'una actual vigència sense discussió, on s'anunciava que, sense la condició política d'Estat, a la llengua li quedaven cinquanta anys d'existència. Som a la meitat del camí pronosticat, doncs. I, a la meitat del camí, l'IEC acaba de publicar un document on segueix recordant, amb tota la raó i força moral del món, però en un estil alarmista ben poc estimulant, que caldrà posar enormes dosis de força per aconseguir unes certes garanties per a la supervivència del català. L'IEC, en canvi, no diu que el que fa falta és un Estat per a la nació per no carregar-nos de tantes responsabilitats personals. Però per fer memòria d'això ja tenim el Correllengua, que és organitzat de fa anys per la Coordinadora d'Associacions per la Llengua (CAL), amb actes durant dos mesos en més de 400 poblacions de tots els Països Catalans i més de 250.000 persones que han estat mobilitzades sota el lema "som un sol poble i parlem català". Gent jove, en general, que també són a la meitat del camí, sí. Però que estan convençuts, com jo, que no és pas de la nostra desaparició, sinó tot el contrari. I que d'aquí a vint-i-cinc anys, quan l'estructura política del nostre país -tant de bo de tots els nostres països- ja pugui garantir que el poble tingui la seva llengua, només haurem de patir per la nostra supervivència tant com pateixen ara els espanyols a Espanya, els francesos al Quebec o els nord-americans als Estats amb població hispana. Que consti que no he volgut escriure l'article típic de l'ampolla mig plena per a consol de mesells. Simplement passa que el merescut premi Nacional de Periodisme a Joaquim Maria Puyal i el seu parlament m'han fet pensar que hi ha un fil de continuïtat, sense cap mena de dubte cap endavant, entre les primeres i excepcionals retransmissions de futbol en català i la normalitat amb què ara, com recordava el mateix premiat, es poden escoltar el futbol en català a set emissores. Hem passat del coratge heroic i excepcional d'en Puyal i els seus equips de fa vint-i-cinc anys, per dir-ho així, fins a la força musculada de la CAL. Ara ja no parlem una llengua abocada a la derrota, sinó una llengua amb futur. Donades les circumstàncies, parlem d'una llengua d'èxit i tot. La normalitat, afortunadament, fa invisibles les moltes victòries ja assolides i només deixa al descobert el camí que queda per fer. Doncs, simplement, fem-lo. Salvador Cardús. Sociòleg i escriptor ningú vol llegir? Bon article per no caure en la frustació Hi estic d'acord i no només amb la situació de la llengua; amb l'independentisme, sobretot a nivell de carrer( popula, que en el fons és l'esencial) hem millorat encara més que amb la llengua( ho dic amb coneixement de causa, doncs auquella epoca erem quatre gats, entre ells un servidor) Però això, no ens te que fer oblidar, que encara ens queda molt camí a correr fins que aconseguim( que ho conseguirem) esser la opció majoritaria el nostre pais, perque no només el sentiment esta amb nosaltres, sino també la raó I companys, fins aleshores, encara queda molta feina, no oblidem que encara tot esta per fer i tot és posible
Forum borrat. No se si també te a veure amb les inocentades... però si l'amenaça es de que et borraràn els continguts de la web... mai has pensat en fer una copia de seguretat?? Homeee... No, no puc, la memòria de La Stoa depèn del stosadministrador. Hi hauria de parlar, per cert.
Forum borrat. Apa, ja m'he registrat. Demà m'ho miro amb més calma. La filosofia s'ho mereix. Forum borrat. Campanya de afiliació a la Stoa 2005. pD:
Forum borrat. no to creguis o si ja ni re al carer amb l spray
Forum borrat. Ets un cabronet! Està be, un dia d'aquests em registraré a La Stoa. Ara, tu ves cridant "el llop, el llop", i ja veuràs, dolentot! La Stoa Ignasi diu: Ets un cabronet! Està be, un dia d'aquests em registraré a La Stoa. Ara, tu ves cridant el llop, el llop, i ja veuràs, dolentot! La Stoa Jeee. Doncs no és tant mala forma de fer stoers Haleee, salut.
Forum borrat. Que fort, a qui pot molestar tant una web com la Stoa? Que trist i que patètics que són! Esperem que no passe res, ànims noiet!!!!!! Sí, ànims
Aquest matí x kasa meva ja han passat 2 caces volan arran d les kases del meu poble: castellfollit de la Roca (La garrotxa) k karden una fressa impressionant. K ens volen bombardejar o ens estan vigilant? i ara k i penso.. no esta prohibit k sobrevolin tan baix en poblacions? Nose, per la Terra Alta de quan en quan també se'n senten... SAlut! Per aquí també.

Subsets and Splits

No community queries yet

The top public SQL queries from the community will appear here once available.